Entrevista

Carles Puigdemont

President de la Generalitat

Carles Puigdemont

Exiliat a Berlín, el president català veu el país avançar cap a la República

EXTRADICIÓ
La posició de Llarena és insostenible. Confirma que és una causa política
CATALUNYA-ESPANYA
Espanya no té projecte per a Catalunya, i tampoc per a si mateixa

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ens rep en un despatx de Berlín el dia de Sant Jordi, tres dies abans que es conegui l’últim cop de porta del Tribunal Constitucional a la seva investidura.

L’any 1994 vostè va escriure un llibre titulat Cata...què? que es va reeditar fa un parell d’anys, sobre el poc coneixement que es tenia a l’exterior de Catalunya. S’imaginava que avui Catalunya seria tan coneguda i que vostè en seria el principal actor?
No m’imaginava que jo seria protagonista en primera persona del que està passant ara, i encara menys que hi hauria aquest grau de coneixement. El vaig titular Cata...què? perquè era la traducció al català de la reacció que jo em trobava quan anava per aquests mons de Déu i m’identificava com a català: “Cata...what?” El títol està superat perquè crec que tothom sap què vol dir Catalunya. El que és bastant sorprenent és que jo m’hagi hagut de veure com un dels protagonistes.
És evident que el que passa a Catalunya ha deixat de ser un afer intern espanyol, però creu que l’Estat ha calculat malament el seu pes internacional?
Espanya és un país molt important en el concert internacional, molt més del que s’imagina molta gent. Una altra cosa és que sàpiga calibrar bé la seva força. Però és un dels països potents i per això les seves posicions solen ser secundades per la resta de països. Però és clar que no sap llegir bé la modernitat; la seva reacció és més pròpia del segle XIX que del XXI. Potser no ha calibrat bé que a les democràcies del segle XXI, pels efectes de la revolució digital i de la informació, ha aparegut un actor molt rellevant en la relació entre els països: els ciutadans, l’opinió pública, la informació que té la gent. Això ja no es resol només dins dels despatxos, entre cancelleries i ambaixadors, amb intercanvi de favors. Avui dia, els ciutadans tenen coneixement i volen saber què està passant.
Quan el ministre Dastis diu que a la UE els estats hi són per ajudar-se entre si, no està tenint una concepció sobre la UE en què oblida els ciutadans?
És una apropiació indeguda, perquè la UE no és això. No ho és ara –una altra cosa és que ho acabi sent– i ni molt menys ho era en els seus inicis. Els pares fundadors d’aquest esperit de la UE es van posar d’acord, justament després del que va passar a Berlín el 1945, amb la caiguda del Reich i dels feixismes, excepte a Espanya. Es van posar d’acord perquè mai més tornés a passar una cosa així. Es van posar d’acord per crear unions entre països basades en la pau, la democràcia, la col·laboració, i és això el que va fer que molts ciutadans, i no solament els estats, per primer cop, se sentissin cridats també a formar part d’aquest moviment europeu. Llegir Europa amb les ulleres del segle XIX, la dels estats nació, obsolets per donar resposta a les demandes ciutadanes, és no entendre res. Per això s’equivoquen tant en les seves receptes.
També s’està tractant els ciutadans catalans com si no fossin ciutadans europeus.
Hi ha un joc de legitimitats entre aquests estats i els ciutadans. Nosaltres som ciutadans europeus. Per això, d’alguna manera, un ciutadà europeu de qualsevol altre país que conegui la nostra situació se sent directament concernit amb el que ens passa; els estats no. Si hi ha una violació de drets fonamentals en un territori de la UE que afecta ciutadans, tant se val si aquests dos milions de persones són polonesos, catalans, belgues... Hi ha una comunió, una empatia col·lectiva per reconèixer que si hi ha un retrocés de drets en una part de la UE els ciutadans estem concernits davant d’això.
Hem pogut veure la premsa alemanya parlant de la reacció a Espanya de mitjans i de polítics sobre la seva extradició. El sorprèn el ressò?
Em deixa bastant satisfet veure que hi ha espais per a la premsa lliure a Europa. Que no vol dir que sigui una premsa que ens hagi d’entendre ni que ens hagi d’ajudar, però que tampoc té l’objectiu de perjudicar-nos ni malentendre’ns, que és el que està passant en el sistema mediàtic espanyol, que pateix una situació de pèrdua no només de credibilitat, sinó de sentit profund que no té res a veure amb el periodisme.
A Europa, però, és el mateix l’opinió publicada que l’opinió pública?
Pel que estem veient, hi ha molta influència encara del cos diplomàtic, dels mitjans de comunicació espanyols de referència, una mena de sindicat d’interessos que fa que encara hi hagi espais de la premsa europea en què aquesta propaganda sovint formada amb notícies falses, rotundament falses, agafi aquesta carta de credibilitat, de versemblança, que acaba conformant una percepció determinada en certes capes de la població. Per això s’esquerda amb fets com la meva presència a Alemanya, la de Clara Ponsatí a Escòcia, la de la gent que hi ha a Bèlgica i a Suïssa. Això provoca que el sistema social, comunicatiu, acadèmic de cada país s’aproximi una mica més i millor al que està passant. I en la mesura que aquesta gent va veient que no perseguim el castellà a Catalunya, que no ens mengem els nens que parlen castellà, que allà tothom pot expressar el que vulgui, que el que demanem és poder votar de manera acordada, que hem guanyat unes eleccions i que tot plegat no coincideix amb la propaganda que els han fabricat, la primera reacció és veure que els estan intentant vendre una alternativa que no poden comprar. Això genera automàticament un interès per conèixer-nos millor. I ja ens va bé que ens coneguin millor.
El coneixen pel carrer?
Sí. A Berlín no pas al nivell de Bèlgica, però Déu n’hi do. Em ve a saludar molta gent, em demanen selfies, em demanen molt de coratge. Tant alemanys com algun turista europeu, però sobretot alemanys. A Berlín hi ha gent que prové de molts llocs però l’empatia és molt gran al carrer.
Aquests darrers dies hi ha un debat entre el ministre Montoro i el jutge Llarena sobre l’acusació de malversació. Com veu el garbuix que hi ha?
En periodisme es diu “que la realitat no t’espatlli un bon titular”. Això seria “que la realitat no t’espatlli una bona imputació”. No hi hagut malversació, com no hi hagut rebel·lió. Tot plegat té poc a veure amb la justícia i té més a veure amb la ficció. No s’aguanta per enlloc. Aleshores, per què tiren endavant les acusacions? Per què hi ha gent a la presó? Per què hi ha gent perseguida a Europa per malversació si el responsable de controlar els diners públics de tots, des de fa anys, diu reiteradament i acredita amb papers que no hi ha hagut malversació de diners públics? Estem parlant de justícia, realment? Al jutge, davant d’això, no li cau la cara de vergonya? La posició que té és insostenible. Està perjudicant milers de persones. Per un costat, confirma el que ja sabíem, que és una causa política, i per l’altre, genera molta pena, perquè això està afectant persones que estan encara a la presó, acusades d’un delicte que el mateix Estat Espanyol diu que no ha existit.
A hores d’ara pensa que hi ha possibilitats què sigui extradit?
Efectivament, és clar que hi ha possibilitat. Això és evident. A l’Estat espanyol, almenys en una part, van com bojos intentant-ho. El ministre de Justícia vol fer de jutge i demana que sigui extradit. Com que estem acostumats que no hi hagi separació de poders, és normal que un ministre estigui fent de jutge com si ell hagués emès l’ordre de detenció europea. És clar que hi ha la possibilitat, perquè tècnicament hi és, però serà una decisió que hauran de prendre els tribunals alemanys.
A banda del seu cas processal circumscrit als tribunals, el fet que hagi passat a Alemanya creu que pot portar que hi hagi alguna intervenció política en algun moment d’aquest país?
De fet, motius perquè algun país europeu es preocupés pel que estava passant a Espanya ja hi eren abans, i ningú –bé, algú sí que va mostrar la seva preocupació i disposició a fer mediació– a les institucions europees ni a cap país important va dir: escolteu, això s’hauria de resoldre parlant, fent política, reconeixent-se mútuament, veient com hem arribat fins aquí, quins són els problemes de fons, i si ens posem d’acord amb quins són els problemes de fons, encara que no ens posem d’acord amb les solucions, haurem guanyat molt. Sí que he sentit ara veus més explícites que mai d’eurodiputats, de diputats d’altres països, de portaveus d’altres països, de ministres que estan apel·lant a una mediació, a una negociació. Jo crec que ara se sent més fort que mai; tant de bo sigui així.
Ha dit que hi havia hagut algun intent de mediació, pot concretar?
Algun va ser públic, com el de Suïssa. No és l’únic cas de gent que formalment es va posar a disposició en cas que, òbviament, l’Estat espanyol acceptés. No hi havia només un país. Com a mínim, que sapiguem directament, eren tres. Segurament, si l’Estat espanyol hagués acceptat un espai de mediació altres països també s’hi haurien apuntat.
Tots eren europeus?
Sí, tots eren europeus, però no tots de la Unió Europea.
Veu avui alguna instància europea amb poder per fer-ho?
No és un tema de poder, perquè en tenen, sinó un tema de voluntat. Hi ha un problema seriós que és el monopoli que té el Partit Popular Europeu. Europa està a les seves mans, i el Partit Popular Europeu està liderant una regressió de drets molt preocupant a tot el conjunt d’Europa. Estem veient què ha passat en el cas dels refugiats, l’atac contra les ONG que intenten salvar vides, que en aquests moments han passat a ser acusades de tràfic d’éssers humans per països de la Unió Europea, quan el que estan fent és salvar vides! No és, per tant, un tema de poder, sinó de voluntat. I la voluntat de les institucions europees amb Catalunya tristament és la de no intervenir en un afer que com a mínim afecta més de dos milions de ciutadans europeus.
Suposo que és conscient que al final pot ser que acabi amb els estats defensant-se entre si?
Aquest és el risc que entenc més lògic. Quan jo he demanat una mediació, una intervenció internacional, no era perquè ens donessin suport a nosaltres. Acceptem fins i tot que puguin donar suport a la posició espanyola. Jo demanava una cosa prèvia com són els valors de la democràcia. Avui hi ha més de dos milions de ciutadans europeus que estan acusats de criminals per defensar unes idees que són perfectament democràtiques i sobre això sí que els estats que fins i tot poden estar donant suport a la posició d’Espanya, cosa ben legítima, haurien hagut d’aixecar el dit i dir: així no, a casa nostra això no es fa, violar drets fonamentals, posar gent a la presó per raons polítiques a casa nostra no es fa.
Ja fa unes setmanes que és a l’exili berlinès. Com viu el dia a dia? Què és el que se li fa més complicat?
En aquests sis mesos, el més complicat, òbviament, és la relació amb la família, especialment amb les meves filles. Aquesta és la part insoluble, això no es pot superar mai. Diades com Sant Jordi, la mateixa Setmana Santa, que no vaig poder estar amb elles, això és molt difícil. La segona cosa és veure la gent a Catalunya i no poder fer-hi res. Hi ha molta gent que està patint, des dels familiars directes dels presos fins a molta gent que viu angoixada, amb por, per aquesta repressió desaforada que ha desfermat l’Estat espanyol. No poder intervenir directament, no poder estar allà amb la gent… això a mi també m’és difícil. Pel que fa a la vida quotidiana? Doncs tinc una capacitat d’adaptació al medi bastant gran.
I el paper dels amics i el de la gent anònima que col·labora en les caixes de resistència?
Això és meravellós, és emocionant. Des de les cartes de nens petits que dibuixen la seva idea de llibertat, la seva idea de la il·lusió i del futur, fins a la gent que fa aportacions, algunes volgudament anònimes i importants. Les hores que la gent està donant de les seves vacances i dels seus dies de descans… gent del Mossos d’Esquadra que dels dies de vacances en destinen a venir a vetllar per la meva seguretat, en unes condicions difícils... Això és emocionant, és un orgull de poble, també! Hem de fer un veritable homenatge a la gent anònima, que es juga la feina, que s’està buscant problemes d’alguns d’aquests col·laboracionistes que per agradar als del 155 busquen sota les pedres qualsevol argument per complicar la vida a aquesta bona gent. A tota a aquesta gent els hem de fer un reconeixement nacional quan tot això acabi, i acabi bé.
Defineixi “acabar bé”?
Acabar bé significa que els catalans haurem de ser el resultat d’allò que vulguem. Aquesta frase no és gaire diferent de la que va pronunciar el 1991 l’aleshores príncep de Girona quan va venir, diguem-ne, a prendre possessió del seu títol. Va dir una frase gairebé idèntica a aquesta. Doncs això és al que tota comunitat nacional normal aspira, i aquí s’hi troba tant aquell que vol la independència com qui hi està en contra. Crec que no és exagerat demanar que aquest sigui el punt de trobada de tots els catalans i catalanes. Estem d’acord que Catalunya ha de ser el que volen els catalans, sí o no?
L’aleshores príncep i ara rei ha canviat bastant el seu punt de vista. Quan va dir que Catalunya seria el que els catalans volguessin ho va dir perquè no es pensava que mai poguessin decidir no continuar dins l’Estat espanyol?
Probablement. O probablement és que en aquell moment la institució de la corona, que va més enllà de les persones, tenia una percepció del que podia ser l’anomenat regne d’Espanya en potencial que no excloïa res. Tampoc excloïa la confederació; no sé en aquells moments quines influències devien rebre el rei i el príncep, devien ser molt diferents de les que rep directament del seu entorn, que sembla dominat per un radicalisme més de dretes i ultracatòlic que no pas liberal i europeu.
El paper de la corona se l’esperava?
N’estic molt decebut, perquè malgrat no ser monàrquic sempre havia tingut, sobretot com a càrrec institucional, com a alcalde i president, un respecte escrupolós a la figura del rei i a la figura de la monarquia. Per què? Perquè per mi la forma de l’estat, sigui una monarquia o una república, no és un tema tan important si la figura del cap d’estat entén quina és la funció del cap d’estat, que és estar absolutament al marge del joc polític i que la seva obligació és ser el cap d’estat de tots, sense exclusió. Des d’aquest punt de vista, jo sempre havia confiat que com les monarquies europees que sí que estan arrelades a la seva societat, en un moment de crisi constitucional com el que ens trobem pogués intervenir per ajudar al diàleg polític. I per això crec que era bo que és mantingués una mica al marge. Això es va trencar definitivament el dia 3 d’octubre. Va abdicar en públic, va ser l’abdicació en directe més clara del segle. Un rei abdicant davant els seus súbdits: mirin vostès, no vull ser el seu rei, em dedicaré a ser el rei dels altres. Home, ha de ser molt poc intel·ligent, va ser decebedor perquè es va esborrar com a solució. Allà va perdre Catalunya, mai aquesta monarquia podrà ser rebuda com la monarquia dels catalans.
Segons les enquestes, a Catalunya, els contraris a la monarquia superen els independentistes.
Si alguna cosa està guanyant a Catalunya és la república. En l’anterior etapa, jo deia que anàvem de la postautonomia a la preindependència. Ara podem dir que anem de la postindependència a la prerepública. En aquest viatge a la república és evident que hi ha molta gent concernida. L’enquesta del CEO és molt important, perquè tothom la fa servir per dir que el suport a la independència baixa, però obliden que aquesta enquesta dona dues dades molt més demolidores. Una, que el 60% dels enquestats, entre ells aquests que diuen que no volen la independència, qualifiquen amb un zero, en una escala del zero al deu, la monarquia espanyola. És molta gent donant la pitjor nota al rei. L’altra dada és que són una minoria els que votarien la Constitució espanyola.
Quan estava a Brussel·les mantenia un contacte habitual amb els consellers exiliats. Es manté un despatx habitual amb tots?
Sí, a part evidentment d’utilitzar les xarxes socials privades per mantenir el contacte, mantenim encara força intactes els dimarts per poder-nos reunir, veure’ns encara que sigui per videoconferència.
I amb els polítics que estan a la presó hi ha alguna línia de comunicació?
He enviat cartes a tots. Amb qui tinc més comunicació, lògicament, és amb en Jordi Sánchez i amb els consellers del meu grup parlamentari, però a través dels advocats en aquests moments hi ha una molt bona coordinació entre tots, estem bastant al dia del que hi ha. Hi tinc un tracte molt fluid.
Detectar l’ànim a través de cartes o d’intermediaris és difícil, però quina percepció en té?
Alguns textos que ens estem intercanviant són sobre la situació política, estem treballant. És veritat que hi ha moments per plorar, hi ha moments de pena, però no anem passejant la melangia, sabem perfectament per què som a la presó, a l’exili, per què estem perseguits. Ho sabem perfectament. I hem de continuar, per tant, defensant-nos en aquest terreny. Nosaltres no estem a la presó o no som perseguits perquè ens diguem Jordi Sánchez, Oriol Junqueras o Carles Puigdemont, som perseguits pel que representem. I és això que representem el que volen engarjolar, el que volen perseguir, per tant el nostre deure, i aquesta és la nostra feina, és mantenir la primera línia de defensa de drets col·lectius. Va sobre això, però òbviament és clar que ens interessem per la situació personal de cada un i hi ha alguns comentaris en aquest sentit. Malgrat la distància estem molt propers, ens entenem molt i no perdrem mai de vista què hi fem i per què som aquí.
Ens trobem en plena negociació dels grups parlamentaris amb vista a la investidura del president i la formació del govern i continua el procés d’interferència del poder judicial. Quina és la manera més idònia i més fidel de respectar l’1-O i el 21-D?
Això té a veure i no té a veure amb persones. No té a veure amb persones en el sentit que evidentment ningú és imprescindible. Però té a veure amb persones des del moment que la sobirania dels grups parlamentaris és qui ha de decidir qui és el president. Aquest és el primer envit que hem de resoldre. De moment, l’Estat espanyol, per mitjà en aquest cas de la justícia penal, sense cap sentència i fins i tot violant les exigències del Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, ha impedit que el Parlament de Catalunya escollís algun dels seus 135 diputats. De moment a tres, a tres! El que no pot ser és que anem fent un hearing fins que n’hi hagi un que agradi al senyor Llarena. Perquè el senyor Llarena no és diputat i ningú li ha demanat ni li ha donat permís per intervenir en afers del legislatiu. Per tant, aquest és el primer element de resolució. Nosaltres hem de decidir, i ho hem de fer amb tota la sobirania, investir president.
I el segon element de resolució?
La fidelitat al 21 de desembre depèn de la fidelitat al programa. Per fer què? Per un costat, haurem de dedicar molts esforços a una mena de pla de reversió del 155, un petit pla Marshall de reversió del 155 per posar-nos al dia. Ha fet molt de mal, han volgut fer mal, no als independentistes, a tothom, a set milions i mig de catalans, per tant el govern de la Generalitat és el que haurà de posar al dia les coses. Per l’altre, s’hauran de continuar desplegant totes les polítiques que fan de Catalunya un territori on val la pena viure, on val la pena invertir, hi haurà d’haver una coordinació íntima amb l’espai lliure de Brussel·les, o d’Europa, a través del qual hem d’endegar projectes i processos, que van des del procés participatiu fins a projectes de participació ciutadana en la millora de la nostra democràcia, que és el pla República. La resolució de tot això és el que assegura la fidelitat al 21 de desembre.
Creu que fent govern caurà el 155?
Tinc claríssim que el 155 quedarà, encara que l’aixequin formalment per dir que han complert i aconseguir que els aprovin el pressupost de l’Estat. Entre altres coses perquè el 155 ja va venir abans de ser aprovat. La intervenció de Montoro és un 155. És una intervenció política de l’autogovern. Hi ha cap intervenció major que l’econòmica?
I doncs, què caldrà a part de govern?
Amb govern tindrem un espai. Sabem que no és l’ideal. El front autonòmic és un front molt disminuït. Encara que tinguem dret a tornar a obrir delegacions a l’exterior, per exemple, segur que tindrem dificultats per obrir-les. És evident que és un terreny de joc que s’ha empetitit. Però de tota la vida el catalanisme ha utilitzat qualsevol espai per continuar fent país, servint els ciutadans. Amb això no en fem prou, evidentment. No en tenim prou per ajudar la gent que l’hivern que ve tornarà a tenir problemes de pobresa energètica, no en fem prou per ajudar la gent sense llar... tot el que ens han tombat tindrem dificultats per tirar-ho endavant, però no hi renunciarem, perquè no tenim dret a renunciar-hi.
Ja no parlem del que ha tombat l’Estat els dos últims anys. Creu que a l’Estat espanyol Catalunya pot tornar a una situació normal?
L’Estat espanyol ha demostrat que no. Que és incapaç, fins i tot, de competir amb la idea de la independència oposant-hi el que David Cameron va oposar a la demanda d’independència d’Escòcia. Escolteu, teniu dret a votar la independència, però jo us asseguro que serà més bon negoci per a vosaltres si us quedeu, perquè aquest és el contracte que jo us ofereixo. Això l’Estat espanyol ho hauria pogut fer. Davant de la independència, l’Estat tenia dues opcions: això que està fent ara, que és posar gent a la presó; o jugar el partit: assegurar una situació potencialment millor que la de la independència. Però per fer això cal reconèixer que hi ha un problema.
El bloc del 155 és homogeni perquè no hi ha un projecte alternatiu d’Espanya per a Catalunya? Perquè no tenen cap projecte alternatiu, per exemple, des de l’esquerra?
Això és de les coses més greus que han passat en la política espanyola. El 155, que és la negació, uneix. Jo els vaig preguntar expressament, al president Rajoy i a altres líders polítics: hi ha un projecte espanyol per a Catalunya? Espanya té un projecte per a Catalunya? Si el projecte és el 155, que és l’únic projecte que han posat sobre la taula, l’única cosa en què s’han posat d’acord, i que és un projecte de negació, d’intervenció, i amb moltes ombres constitucionals, i en canvi no s’han pogut posar d’acord mai en un projecte de proposta espanyola per a Catalunya, llavors és que Espanya no té cap projecte per a Catalunya. Però hi ha una cosa pitjor: Espanya tampoc té un projecte per a si mateixa. Viu al dia. Cosa que és una tragèdia per a la societat espanyola. Perquè Espanya és un gran país, és un país amb una potencialitat extraordinària en molts àmbits. Aquesta absència de debat sobre què ha de ser Espanya en el futur explica també que no hi hagi cap projecte espanyol per a Catalunya. Deuen donar per segur que Espanya és una realitat immutable. I els estats han de lluitar pel que volen ser, per ser sòlids.
Amb l’aplicació del 155 hi ha diputats del PP que diuen que han demostrat que saben governar Catalunya.
Primera, és una concepció molt antidemocràtica vantar-se de governar un país amb quatre diputats. Això hauria de ser un escàndol. En segon lloc, la realitat els desmenteix: en aquests sis mesos, Catalunya ha reculat, en termes de percepció ciutadana hi ha més por al carrer, és un desgavell. No saben governar. No han fet res i això que en tenen l’oportunitat amb mitjans fent-los l’onada, sense d’haver d’anar al Parlament a sotmetre’s a cap sessió de control, amb tot l’aparell de l’Estat al darrere. És un autèntic desastre. El senyor Millo és una veritable inutilitat com a virrei i com a governador general de Catalunya. Probablement, potser no ha estat tant per incompetència com per mala fe, perquè en el fons hi ha aquesta actitud de voler castigar tot un poble perquè ha votat malament. Aleshores, fa una cosa que és a més a més terriblement injusta, que és perjudicar els set milions i mig de catalans. Ara perjudicaré les vostres polítiques socials, les vostres polítiques culturals, les vostres inversions, el vostre sistema de finançament. Que aquesta set de venjança contra l’independentisme acabi perjudicant el conjunt dels set milions i mig de catalans és molt poc intel·ligent.
El perjudici podria haver estat pitjor si quan vostès van ser destituïts haguessin donat ordres a secretaris i directors generals que també pleguessin. Per què no ho van fer?
Crec que era bastanta responsabilitat. Sempre ens hem volgut responsabilitzar de la comunitat de persones. No vam voler jugar la carta, vam ser molt responsables.
No van voler jugar la carta del caos?
Sabíem que al davant hi havia un govern que ens volia castigar a tots com a poble, que volia generar un caos, que volia generar confrontació violenta, fins i tot. I vam decidir que havíem de prendre les mesures adequades per mantenir el que és la nostra reivindicació i alhora intentar que les coses no sortissin de mare. Ens va tocar a nosaltres la responsabilitat, perquè vèiem que a l’altra banda no hi havia cap interès a exercir-la. Havien embogit. I ells sí que pensaven que “cuanto peor, mejor”. Ens va tocar ser molt responsables, no sempre la vam encertar. Ens va tocar fer un exercici de responsabilitat, perquè vam veure que a l’altra banda de manera molt irresponsable no el pensaven fer.
Creu que no es reconeix prou aquesta segona línia que s’ha quedat aguantant com pot l’embat del 155?
En general la gent ha fet el seu paper amb una dignitat molt gran. Han salvat i estant salvant moltes coses. Tota la gent que s’està coordinant internament des de fa temps per assegurar que no hi hagi el mínim efecte sobre les persones. Aquesta gent que actua en silenci, sovint vigilada, sovint amenaçada, de vegades per altres companys, aquesta gent mereix un homenatge. Tots aquests funcionaris que des del primer dia s’estan conjurant a continuar prestant un bon servei –amb alguns d’ells he tingut l’oportunitat de parlar–, formen part d’aquella gent a qui haurem de fer un reconeixement nacional. Perquè ens han ajudat a salvar moltes coses.
Parlem també de la manera de mantenir el pols de la República des de l’exterior. Expliqui’ns com funcionarà el Consell de la República?
Ho faré de manera molt genèrica, perquè el meu deure és explicar-ho a partir que en fem la presentació en públic. No pot ser la rèplica dels dos partits que ens hem posat d’acord a governar. Hi ha d’haver participació també de la societat civil, d’altres espais polítics de l’independentisme. Jo crec que també hi ha de ser, de manera molt clara, el món local. Un espai on s’impulsin un seguit de línies d’actuació, un pla de govern que es pugui anar explicant en aquesta assemblea i que pugui anar treballant. Hem identificat una dotzena d’àmbits de treball, que exposarem per a la seva deliberació a l’assemblea, entre els quals un dels importants és la manera com entenem que hi ha d’haver la participació democràtica de la ciutadania en aquest procés. Té molts fronts. Té fronts òbviament de defensa jurídica de cadascú de nosaltres, de defensa jurídica dels drets que té Catalunya com a poble, d’autodeterminació. I té espais purament de think thank, de grup de pressió, d’acció pública, de coordinació de procés constituent.
De quanta gent estem parlant?
Sé que hi ha hagut algú que proposava que hi hagués un nombre fix d’integrants. Tant se val ser-ne dotze, com quinze com set. Això no està tancat. El que crec que ha de prevaler és el bon funcionament. Que hi hagi un funcionament plural, el màxim d’equitatiu, ben equilibrat. Insisteixo, el pes de l’espai de representació parlamentària. El pes del món local. Que l’espai de la societat civil organitzada sigui un element imprescindible. No en la gènesi d’aquest procés, sinó en la governança de la República.
Si l’entrevistés Josep Pla, ara li preguntaria: i tot això qui ho paga?
Doncs exactament com el senyor Pla sabia que es paguen les coses a Catalunya, perquè ell no hauria pogut publicar les obres completes si no hagués estat per la generositat de la societat civil catalana. Podem estar orgullosos de la resposta que està tenint la gent. En aquesta nova etapa, s’han d’obrir les possibilitats i s’ha d’innovar en allò que és la participació financera privada o civil; perquè amb el pressupost públic, no s’hi podrà comptar. Això no és nou a Catalunya, ho hem fet tota la vida. De fet, el període en que hem pogut disposar de pressupost públic és petit en els últims tres-cents anys. Les grans coses que hem fet hem après a fer-les així i ho hem de continuar fent. Ens tocarà innovar molt. Hi ha línies d’innovació que no són pas nostres, però que caracteritzen el segle XXI de la tecnologia, de la transparència, per poder fer possible finançaments que abans potser eren impossibles.
Hi hagi o no govern, creu que hi pot haver una finestra d’oportunitat perquè l’Estat deixi d’estar atrinxerat en la via penal i torni a la política?
L’esperança no l’hem de perdre mai, però la tradició política a l’Estat espanyol ens fa ser pessimistes. Ara bé, és veritat que ara estem jugant en una altra dimensió. Els focus internacionals tenen més potència que mai. Hi ha molts governs a Europa preocupats pel que està passant. Ho diguin o no en públic, és un fet, i crec que s’adonen que la recepta Rajoy no ha funcionat, que el 155 no ha funcionat, que cessar tot el govern no ha funcionat, que anys i anys sense diàleg no han funcionat i que, sobretot, haver castrat la voluntat del poble de Catalunya, que es va expressar en un referèndum constitucional el 2006, va ser un gravíssim error.
No pot ser que hi hagi una situació d’enquistament durant anys?
Pot ser que aquesta sigui la temptació que tingui l’Estat espanyol per veure si aconsegueix el que fins ara no ha aconseguit, que és la desmobilització. Ho tenen difícil, perquè aquesta vegada això no ho podran resoldre a l’espanyola manera. Ells confiaven, i aquí és on es van equivocar, que això ho resoldrien a l’espanyola; és a dir, Europa no miris, que ja ho arreglarem nosaltres. Ser a l’exili i posar el focus sobre el que està passant fa que això ja no es pugui resoldre a l’espanyola. Els agradi o no, finalment hi haurà un pronunciament de la justícia europea. Vulguin o no, l’enquistament no es pot produir, perquè hi haurà sentències, decisions que seran vinculants. Hi haurà un moment –es veu en els darrers sondejos– que fins i tot hi haurà gent a Espanya que s’estarà dient això no vull que es faci en el meu nom. Ciutadans espanyols que estan en contra de la independència, però que diuen “no ens feu fer el ridícul requisant bufandes de color groc en un camp de futbol, si us plau”. Per tant, els partidaris que voldran que això s’acabi resolent en un referèndum aniran en augment i la pressió que rebrà l’Estat en diversos fronts creixerà en contra que el problema es vagi podrint, una manera de fer molt Rajoy.
La internacionalització té un efecte col·lateral amb Manuel Valls...
Fa molta gràcia. Justament quan Manuel Valls era primer ministre deia que el procés català era un afer intern. Més enllà d’això i de respectar que tothom faci el que vulgui, és molt descriptiu quin respecte té aquest grup de dreta radical que és Ciutadans. No li importa el projecte que té el senyor Valls per Barcelona. Li importa que sigui antiindependentista i utilitzar Barcelona com a plataforma per lluitar contra la independència, no pas per millorar la vida dels ciutadans de Barcelona.
Tornem a la seva situació personal. Segurament ha llegit molts llibres de memòries de persones que han estat a l’exili. S’hi sent identificat?
Són situacions diferents, perquè jo afortunadament cada nit puc fer connexions amb les meves filles, parlar amb gent per videoconferència, tenir reunions amb el grup parlamentari. No té res a veure amb la descripció dels exilis nostàlgics de tanta i tanta gent que hi ha hagut de passar. No són situacions comparables malgrat que hi ha sentiments que són similars.
No el neguiteja que la seva situació es pugui arribar a eternitzar com els va passar a Irla o a Tarradellas, un exili llarg que va acabar provocant un cert deslligam amb l’interior?
Sí i no. Sí que em preocupa que s’allargui. Hem de ser realistes. El millor dels casos, a curt termini, és que això s’allargui. El pitjor és que jo sigui extradit. I el millor dels millors és que puguem tornar tots a fer política, que és el que la gent ens ha encarregat. En canvi, no preveig el risc de la desconnexió perquè seria bastant contradictori amb món on vivim. La desconnexió no passarà. Cada dia faig videoconferències, intercanvio fitxers, tot en temps real. Si Tarradellas hagués tingut aquesta possibilitat hauríem conegut millor Tarradellas abans i ell no hauria tingut aquest sentiment de desconnexió.
Com es veu d’aquí a un any?
Hi ha massa elements incerts pel camí que m’impedeixen tenir una visió, fins i tot una intuïció. Com m’agradaria, sí: m’agradaria estar a casa, amb la família, dedicant-me a altres coses, veient com es normalitza el país, com tira endavant la República i com podem viure sense por. L’aspiració de viure sense por, que la gent visqui com vulgui, si un que fa lletres de rap vol riure’s o vol ofendre’m a mi, que ho pugui fer; si un senyor vol anar amb la bandera de Tabàrnia, que ho faci; que si un vol vestir de groc, que ho faci. M’agradaria que d’aquí a un any tothom pogués viure en llibertat i sense por, però no sé si passarà. Crec que hi ha una possibilitat, també, dins d’una plena normalització democràtica espanyola, que puguem recuperar les nostres vides allà on les volíem tenir.
Fer una projecció d’una dècada és més fàcil o més complicat?
En general, potser és més fàcil, perquè el desig dels catalans de formar part d’una república de ciutadans i no de súbdits és creixent, sobretot entre les noves generacions. I això és imparable. Una posició com l’actual, l’Estat espanyol no la podrà aguantar deu anys. Sense dialogar no hi pot haver democràcia, i la gent vol viure en democràcia, fins i tot aquells que no volen una Catalunya independent.
Al setembre publicarà un llibre a Bèlgica. Què ens en pot avançar?
No és un llibre per explicar què va passar en tots aquells dies, hores, mesos i setmanes, ni és un llibre de memòries, ni és un llibre d’història, ni és un llibre per explicar-se o justificar-se. Vull explicar als europeus aquesta anomenada revolució catalana com una oportunitat per a Europa. Una oportunitat en quin sentit? Democràtica. És un projecte, el de la República Catalana, que es fa amb una militància de no-violència molt molt activa, molt evident, que està empoderant la gent, amb eines de participació noves, de manera impecablement democràtica. I que té una vocació clarament europea. Intentaré explicar, en el marc de la crisi europea, per què hi ha una crisi europea, què pot representar la crisi catalana com a oportunitat.
Està escrivint un dietari?
Estic fent el dietari, no és que hi hagi entrades cada dia, però sí, l’estic fent.
Hi ha algun membre del seu govern que ja ha publicat les memòries.
Unes memòries abans d’hora no són memòries, són justificacions. Publicar les memòries d’uns fets que encara no han acabat és una mica prematur, però que cadascú faci el que vulgui.
L’entrevista que estem a punt de concloure és la primera del nou setmanari La República. Què li sembla una publicació que du aquest nom?
Clarament és una capçalera d’avantguarda. Això sí que és l’avantguarda catalana, i no La Vanguardia espanyola. La República és una capçalera que diu moltes coses. No és la primera capçalera que es diu així, hi ha altres països que en tenen. Hi ha tota una generació de republicans a Catalunya que necessitarà un espai comunicacional que respongui i que respecti sobretot aquests drets. Què vol dir per mi República, la capçalera? Depèn del país. Si veig una capçalera que es diu República d’entrada pensaré que aquí hi ha una sèrie de valors democràtics, crítics que seran respectats. Que es fugirà del sectarisme, que hi haurà una línia editorial recognoscible, clara, democràtica, i que es podrà informar sempre des del punt de vista crític que caracteritza l’esperit republicà.
10-01-2016

Investidura

La investidura sorpresa marca l’inici de l’era Puigdemont en el procés

28-09-2016

Referèndum o...”

L’aposta pel referèndum desencalla el pressupost que havia bloquejat la CUP

18-08-2017

Atemptats

La policia i el govern català superen amb solvència una tragèdia que colpeix Catalunya

01-10-2017

Votant

L’1-0 marca un gir sense retorn en el procés. El govern compleix, la ciutadania, també

27-10-2017

Proclamació

Després d’un anunci diferit el 10-0, el 27-0 es fa la proclamació d’independència

21-12-2017

21-D

La llista llampec de JxC encapçalada per Puigdemont lidera per sorpresa les forces independentistes a les urnes

31-10-2017

Exili a Brussel·les

Després d’uns dies d’incertesa, Puigdemont s’exilia a Brussel·les amb part del seu govern

09-12-2017

Tots a Brussel·les

Després d’un intent d’extradició frustrat, milers de persones secunden els exiliats en una manifestació a Brussel·les

12-03-2018

Waterloo

El govern de la Generalitat a l’exili estableix la seva seu permanent en una casa de a la localitat flamenca de Waterloo

06-04-2018

Presó

Puigdemont és empresonat a Alemanya i alliberat pocs dies després

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)