Entrevista

ANNA GARCÍA-ALTÉS

RESPONSABLE DE L’OBSERVATORI DEL SISTEMA DE SALUT DE CATALUNYA

“Més pobresa, menys salut”

SALUT CATALANA
“El sistema sanitari català és excel·lent, té resultats, i que consti que no parlo per parlar. Nosaltres fem això: mesurar resultats en salut”
EL 155
“Lluitem perquè en cap cas el que està passant afecti l’assistència sanitària”
ECONOMIA
“La salut i el nivell socioeconòmic s’hereten. Les generacions d’ara viuen pitjor que les generacions anteriors. Els joves ho tenen complicadíssim”
CARRERA
“Em sento molt a gust, amb la feina que faig... Però no m’importaria tenir més responsabilitat, no me n’amago”

L’Anna García-Altés està asseguda al despatx entre dues imatges. Si gira el cap a l’esquerra, veu una làmina plena de colors dibuixada per la seva filla, de només 4 anys. Si el gira cap a la dreta, veu el pòster d’una exposició de la fotògrafa francesa Sophie Calle, experta a retratar la seva intimitat i la dels seus congèneres. “M’agrada”, diu, i somriu, si se li pregunta pel pòster. I si se li pregunta pel dibuix, torna a somriure, amb orgull de mare de l’artista: “És de la meva nena!” És responsable de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, a l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS). Treballadora i mare, i experta a mesurar el sistema sanitari públic català. Observar la salut és, en certa manera, com observar la intimitat de les persones, no pas per exposar-la, sinó per fer-ne una anàlisi que pugui facilitar un tractament adequat: millorar-los la vida.

Li demanem que ens posi exemples. Sota el mateix paraigua de l’Observatori del Sistema de Salut hi ha diferents projectes, com l’Observatori d’Innovació en Gestió de la Sanitat. Ens explica que aquest últim va néixer en el moment més cru de la crisi econòmica, en el moment que es van iniciar les “retallades” a Salut. “Va ser molt dur...” Amb l’afany de ser tan positius com es pogués es va engegar, entre d’altres, aquest projecte, “per posar en valor la sanitat catalana”. Havia de mostrar la diversitat del sistema, recollir les bones pràctiques, i fer-ne difusió... “Ha quallat bastant bé.” “Va creixent a poc a poc. S’hi poden trobar unes 400 experiències, i uns 1.500 professionals que es van connectant... Déu ni do!” Anem desgranant idees, i ara és l’oportunitat de parlar de la sanitat catalana. L’observatori del qual és responsable té en el punt de mira l’assistència primària, l’hospitalària, els serveis sociosanitaris... Si comparem el sistema català amb el d’altres països, i si tenim en compte que els recursos són menors, en comparació, què es pot dir? “El sistema català és excel·lent i que consti que no parlo per parlar. Pensa que nosaltres fem això: mesurar resultats en salut.” Ara mateix, hi ha una situació amb conseqüències a la salut pública que no es poden mesurar encara: el 155. El que sí que ha augmentat és la paperassa burocràtica i el fet d’haver de “consultar” fins i tot la compra d’un ecògraf. Malgrat tot, diu García-Altés: “Lluitem perquè en cap cas el que està passant afecti l’assistència sanitària.”

ECONOMISTA DE LA SALUT

Com és que sent economista ha acabat en el món de la salut? Somriu. No li cal fer memòria per recordar que va fer la carrera a la Pompeu Fabra i que hi ha tres persones –tres “popes”, en diu ella– en economia de la salut, que van propiciar que ella es decantés també per aquest camí: Guillem López Casasnovas, Jaume Puig i, especialment, Vicente Ortún. S’hi veia. I s’hi veia, també, a l’administració pública. “M’hi veia, perquè tinc, i sempre he tingut, vocació de servidora pública.” Podria haver fet moltes activitats, com a economista, però l’atrau poderosament treballar en un camp en què “s’influeix, relativament ràpid, a fer canvis que afecten la població”. “Treballo a prop de persones que prenen decisions. Aquestes persones faran alguna cosa amb la informació que els dono. La recerca orientada a la presa de decisions m’agrada molt.” Li hem de preguntar pels seus projectes professionals. En què somia? “Em sento molt a gust, amb la feina que faig.” I afegeix: “Però no m’importaria tenir més responsabilitats, no me n’amago.”

PROJECTE VITAL

Fa uns anys, li van preguntar en una entrevista quin era el seu projecte més important. I va respondre: “Fer feliç la meva filla.” La nena tenia 8 mesos. Per la seva feina sap què és passar moltes hores treballant i treure tot el partit possible del temps, per estar després amb la seva filla. Sense la possibilitat de tenir familiars a prop que l’ajudin, busca altres suports. És plenament conscient que una dona professional que vol ser mare i a l’hora avançar en la seva carrera hi ha de dedicar esforç. Multiplicar-se. Com fa quatre anys, la seva filla és el gran projecte: “Veure-la créixer i desenvolupar-se, tan feliç com sigui possible.”

Les seves circumstàncies i com les entoma l’apropen a la resta de ciutadans. Algunes de les últimes dades que ha anat donant l’Observatori parlen de com de greu és la influència de la pobresa en l’estat físic i mental dels catalans, especialment dels infants.

DIAGNÒSTIC: PROBRESA

No ets obès, ets pobre. No tens una malaltia mental, ets pobre... Queda clar què volem dir, amb aquestes frases. Estar en risc de pobresa o estar immers en ella té un efecte dominó. Ho fa trontollar tot. La consulta del metge és com un “últim” recurs. Seguim xerrant. Diu: “Les desigualtats estan molt estudiades. I sí, hi ha un sistema públic de salut, però les persones en situació de pobresa tenen pitjor salut. Més pobresa, menys salut. Menys mitjans econòmics, alimentació menys saludable, menys zones verdes a prop, menys possibilitats d’anar al gimnàs... De tot, el menys problemàtic és l’esport, perquè hi ha activitats molt sanes que no costen res, com caminar. Una altra cosa són els hàbits alimentaris.” Per no parlar del fet que quan la preocupació per estirar els diners és important, tendim a abandonar-nos.

Una de les dades concretes que ha aportat l’observatori darrerament és que les nenes, en un entorn de pobresa, tenen més possibilitats de tenir un ingrés hospitalari psiquiàtric. Ho trobem esgarrifós. “Sí, la pobresa també està associada a tenir més possibilitats de patir una malaltia mental. Però si sabem que fins i tot la contaminació, que també té un component socioeconòmic, pot tenir a veure amb l’autisme!”

Davant d’aquest panorama, el sistema públic de salut, què pot fer? “Els economistes, alhora que expliquem la situació, també diem que des del sistema sanitari no podem aspirar a solucionar-ho tot. Però hi ha la voluntat de fer present la salut en totes les polítiques, com és el cas de l’impost sobre les begudes ensucrades. Què s’ha de fer? Calen mesures polítiques fortes, per millorar les condicions econòmiques, perquè les persones visquin millor i tinguin menys problemes de salut. El sistema de salut ajuda a disminuir les desigualtats, però... poc, i al final. S’ha d’actuar d’origen.” Actuar d’origen vol dir generar llocs de treball. És evident que les persones amb possibilitats econòmiques també acaben patint malalties, però en menor mesura segons de quines es tracta. “La salut i el nivell socioeconòmic s’hereten. Les generacions d’ara viuen pitjor que generacions anteriors. Els joves ho tenen complicadíssim.” Els avis amb una pensió, tot i les seves justes reivindicacions, són ara com ara els que tenen més protecció. “En canvi, qui està més en risc de pobresa és la població menor de 16 anys.”

Des de l’Observatori del Sistema de Salut, ella va traient a la llum una radiografia. I després? “Intentem convèncer els que prenen les decisions perquè engeguin polítiques actives. I a poc a poc, els missatges van prenent cos i es tiren projectes endavant.”

EN DETALL

No és estrany sentir usuaris que es queixen de “falta d’habilitats comunicatives” per part de la classe mèdica.

Sí. Però el sistema, en general, s’està aproximant cada vegada més als usuaris. Per exemple, amb la cocreació de projectes que es posen en marxa tenint en compte la visió dels pacients, per respondre millor a les seves necessitats. Es veu també en les eines per elaborar decisions compartides, perquè davant d’una problemàtica de salut, el metge i el pacient triïn junts entre diverses opcions, tenint en compte beneficis i perjudicis. Es tracta de fer copartícip el pacient.

Potser es podria tenir una visió més “transversal” de la salut. Sembla que cal trucar a les portes de molts professionals i aconseguir que es posin d’acord. De vegades és farragós.

Les polítiques tendeixen, arreu, a integrar els serveis, sobretot per a la gent gran. Disposem dels programes d’atenció a la cronicitat, que el que busquen és fer fàcil que es puguin moure dins del sistema. Una trucada entre el metge de primària i l’especialista pot aplanar molt el camí.

I en el cas dels infants? Hi ha molts adults al seu voltant. S’aplica el mateix que en el cas de la gent gran?

Ara per ara, no. Però des del Departament hi ha interès a posar especial atenció a les nenes i els nens. I també a les dones.

Treballa i tira endavant la seva filla sola, com tantes dones en aquest país. He sentit homes que afirmen, perquè es fan visibles les problemàtiques, o les polítiques per pal·liar-les, que “ara tot és a favor de la dona”...

Qui digui que tot està a favor de les dones... Des que em llevo, vaig corrent; arribo a la nit esgotada! I professionalment, a l’administració pública és evident que hi ha un sostre de vidre per a l’ascens de les dones als càrrecs directius.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)