DIEGO ARROYO Actual edil d’Educació a Santa Coloma. JOSEP MIQUEL LACASTA Regidor d’Educació a Santa Coloma el 1983
L’escola no es toca
JOSEP MIQUEL LACASTA
“Per què ha de ser un jutge qui decideixi com ha de ser l’escola catalana? Que deixin treballar els mestres”DIEGO ARROYO
“Usar la immersió per treure rendibilitat política és molt lleig, però dubto que ningú tingui ganes de fer explotar un conflicte tan gros”Corria l’any 1983 quan Santa Coloma de Gramenet, una ciutat que respirava en castellà, apostava per la immersió lingüística com a element d’integració de tots els ciutadans. El regidor d’Educació d’aleshores era un jove Josep Miquel Lacasta, militant d’aquell PSUC que liderava l’alcalde Lluís Hernández, el cura rojo. Ara, trenta-cinc anys després i en un moment en què la immersió ha tornat a la diana del debat polític, les competències d’Educació recauen en el socialista Diego Arroyo. Aquest setmanari els ha reunit tots dos per parlar de l’escola catalana. Els separen més de dues dècades al capdavant de la gestió municipal (Lacasta se’n va acomiadar el 1987 i Arroyo s’hi va estrenar el 2011), però la seva trajectòria té múltiples coincidències. Tots dos són mestres de professió, han dirigit centres públics a la ciutat i han estat al capdavant del Casal del Mestre, una entitat local de caire cultural i educatiu.
La bona sintonia marca el to de la trobada. Les opinions convergeixen. No en tenen cap dubte: la societat catalana, i fins i tot les famílies nouvingudes, no qüestionen la immersió lingüística perquè està consolidada i perquè garanteix la igualtat d’oportunitats i la socialització. “No existeix cap problema al voltant d’aquest tema”, sostenen, i precisament per això lamenten que alguns facin un ús polític de la qüestió. “Veus que és un element que, en l’actual conjuntura política, s’usa com a arma llancívola per enfrontar dues opcions polítiques”, indica Diego Arroyo.
“El català no es toca” i “l’escola no es toca” són expressions que afloren més d’un cop durant la conversa. “Quan parlem de com s’ha d’organitzar una societat, l’àmbit de la llengua no ha d’entrar en el debat, perquè correm el risc de contaminar una societat que no es qüestiona aquest tema i en la qual no existeix conflicte al voltant d’això”, assenyala Arroyo. És més, afegeix Lacasta, l’oposició ciutadana s’hauria fet un lloc a la societat. L’exregidor del PSUC recepta una reflexió sobre aquest aspecte –“la gent no es queixa perquè funciona”, i insta a fer un front comú per aconseguir que l’escola “no es toqui en el sentit que no se’n faci un ús polític i que s’imposi la pedagogia”.
L’ÚS POLÍTIC DE LA LLENGUA
Fent un recorregut per la polèmica que ha acompanyat recentment la immersió lingüística, amb algunes forces polítiques apostant per reduir les hores en català en benefici del castellà, Lacasta es queixa que sigui un jutjat qui fiqui cullerada en l’assumpte. “M’escandalitza que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya determini un dia que les famílies poden triar fer un 25% de les classes en castellà. Per què s’hi ha de posar, un jutge? Reivindiquem la pedagogia i que siguin els professionals de l’educació els que determinin aquestes qüestions”, sosté.
L’actual regidor d’Educació s’afegeix a la discussió. “Usar aquest tema per tenir rendibilitat política és molt lleig”, manté. Ell té la intuïció, malgrat tot, que si Cs, la formació que més punta ha mirat de treure d’aquesta inexistent polèmica, arriba algun dia al govern d’Espanya “modificaria el seu discurs perquè l’objectiu real era arribar al poder”. “No crec que tingui la temptació de fer explotar un conflicte tan gros que no interessa ningú”, sosté. Lacasta li surt al pas: “Jo no ho tinc tan clar.”
Parlar de la immersió lingüística a Catalunya amb aquests dos històrics experts en la matèria gairebé obliga a retrocedir fins a l’any 1983, quan Santa Coloma va ser la primera ciutat del país que hi va apostar fermament. En concret, l’escola Rosselló-Pòrcel, que va ser la pionera, tot i que aquell mateix any, relaten, ja s’hi van sumar altres centres de la ciutat. El mèrit d’aquella aposta s’ha atribuït sovint a un grup de pares i mares, però tots dos tenen clar que el projecte no hauria tingut èxit sense el suport de tota la comunitat educativa, que també inclou mestres, direccions de centres i administracions. D’aquells inicis, i escombrant cap al Casal del Mestre com a entitat que forma part de les seves vides, els ve al cap aquella reunió en una escola d’estiu en què el tema central era l’escola en català. Joan Ignasi Pujol, director de l’Escola Primavera i antecessor d’Arroyo en el càrrec en aquest centre, va redactar un article en castellà parlant de la necessitat de fer escola en català.
altres records
També reivindiquen el paper d’Òmnium Cultural remant a favor de la immersió o de l’aposta inicial d’onze escoles colomenques. El curs 1983/84 el Rosselló-Pòrcel va introduir el nou sistema a P4, P5, primer i segon. Aquell mateix curs, expliquen, la immersió es va estendre a altres barris de la ciutat com les Oliveres, la Guinardera i Can Franquesa. Barris, alguns d’aquests, on només es parlava castellà. La reflexió pedagògica va arrossegar moltes famílies i els equips docents es van fer càrrec de transmetre que es tractava d’una aposta guanyadora. No totes les famílies ho van entendre així, ni tots els mestres. “Vam viure més conflictes en alguns claustres que no pas amb els pares i mares”, indica Diego Arroyo. En una primera fase, les famílies podien triar entre l’educació en castellà i en català. Però aviat es va veure que aquesta opció, la mateixa que alguns partits defensen ara, trenta-cinc anys després, fragmentava la societat. Josep Miquel Lacasta té amics mestres que van arribar a abandonar Catalunya, tot i que algun li ha arribat a admetre que després se’n va penedir. A Santa Coloma molts pares van seguir les passes dels fills i es van inscriure a classes de català.
En qualsevol cas, el 1983 quedava tanta feina per construir una bona xarxa d’escoles que la immersió lingüística no va tenir el rebombori que més tard se li ha atribuït. “Teníem tants fronts oberts, tants conflictes pendents de resoldre, que quan es va aprovar la immersió lingüística, malgrat la transcendència política i transformadora del moment, la gran preocupació era tenir places per poder escolaritzar tots els menors. L’any 1983, recorden a l’uníson, no hi havia lloc per a la meitat de l’alumnat de 4 anys. Es van obrir escoles a la muntanya i es va ampliar l’oferta però es va generar un problema de transport. Fins al curs 1985/86 no es va garantir plaça per a tots els alumnes de 4 anys. Se succeïen les manifestacions, però: “Tota la comunitat educativa de Santa Coloma anàvem de bracet, perquè la responsable de la construcció era la Generalitat”. “Hi havia molt bona sintonia”, subratlla Arroyo. “La competència política, aleshores, era sana”, indica Lacasta. Com sana s’endevina la relació entre aquests dos colomencs que, tot i ser, a priori, rivals polítics, s’han anat trobant en múltiples batalles amb el repte comú de defensar l’educació.
Aprendre català durant la joventut
A banda d’haver estat regidor d’Educació en etapes molt diferents, Josep Miquel Lacasta i Diego Arroyo comparteixen bona part de la trajectòria vital. Tots dos, per posar un exemple, van créixer en el nucli d’una família castellanoparlant. Arroyo no va flirtejar amb el català fins que va començar el servei militar. Curiosament, les primeres passes les va fer a Melilla, el seu destí, on es va ajuntar amb un grup de catalans i es va deixar emportar. Lacasta es va relacionar amb els pares en castellà i es va capbussar en el català quan va arribar a la universitat. A Santa Coloma s’han anat trobant. Comparteixen professió i vincles amb el Casal del Mestre. Lacasta va ser el primer president de l’entitat, l’any 1980. Arroyo ho era quan Lacasta es va estrenar com a regidor. No recorden cap discussió pujada de to, malgrat que en algun moment podia semblar que estaven en bàndols diferents. Més aviat s’han anat trobant per compartir projectes, com la diada de l’ensenyament públic. “Les reivindicacions de la comunitat educativa eren tan justes que com a ajuntament només podíem donar-hi suport”, subratlla Lacasta d’aquella primera etapa com a regidor. Van compartir moltes manifestacions a les portes de la Generalitat, una bona part amb Lluís Hernández al capdavant. L’exalcalde tenia línia directa amb el president Pujol i el trucava sovint emprenyat. També hi va haver tancaments als despatxos de la Generalitat fins a ser rebuts pel responsable de torn. I a poc a poc, lluita a lluita, es va anar construït una xarxa d’escoles on l’educació pública va tenir i té un gran pes.