Entrevista

Elisenda

Paluzie

“Per negociar, la primera condició hauria de ser no tenir ostatges”

La presidenta de l’ANC ressegueix una actualitat marcada per la situació dels presos i el cop de la justícia alemanya

Ens trobem en un període vertiginós de la nostra història. I qualsevol entrevista corre el risc de quedar superada per l’actualitat. Quan convoquem la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Elisenda Paluzie, el tema central és l’acostament dels presos polítics i la convocatòria del 14 de juliol per reclamar el seu alliberament i el retorn dels exiliats. Alguns dies després, quan confirmem la trobada, el jutge Pablo Llarena acorda la suspensió de funcions de Carles Puigdemont i cinc diputats més. I unes hores abans de dur-la a terme, es dona a conèixer la decisió del tribunal de Schleswig-Holstein d’extradir el president Carles Puigdemont, però només per malversació; un cop molt dur per a la justícia espanyola. A banda d’aquests temes, amb ella resseguim la situació que s’ha generat després del referèndum de l’1 d’octubre, el procés que ha de conduir a la República i el paper que ha de jugar l’ANC.

Hem de començar per una notícia que s’ha donat a conèixer fa poques hores. Es tracta de la decisió del tribunal de Schleswig-Holstein d’extradir el president Carles Puigdemont només per malversació. Com es valora des de l’Assemblea Nacional aquesta decisió?
Es valora positivament. No és la victòria total que hauria representat que no se l’extradís per cap dels delictes, però el fet que després que la fiscalia alemanya hagués recorregut la decisió inicial del jutge en què descartava rebel·lió, que el jutge Llarena hagi intentat introduir la sedició, que hagi enviat noves proves i documentació per intentar aconseguir que se’l jutgés per rebel·lió i que no se n’hagi sortit, és una molt bona notícia. Sobretot perquè es visualitza clarament la contradicció amb el fet que els encausats pel jutge Llarena al Tribunal Suprem, i que estan en presó preventiva, siguin acusats de rebel·lió, quan el màxim responsable del govern que és el president, amb una justícia prestigiosa com és l’alemanya, hagi considerat que aquest delicte, al qual hi havia un equivalent a la legislació del codi penal alemany, no tingui lloc aquí. Per tant, tota la causa, d’alguna manera, cau en pedaços.
La premsa alemanya s’ha mostrat unànime i remarca que la justícia espanyola ha quedat totalment en entredit. En condicions normals, aquesta notícia hauria de provocar algun moviment. El president, Quim Torra, ha reclamat l’alliberament dels presos. Espereu algun gest d’aquest tipus?
Crec que és el que hauria de passar, la llibertat dels presos i la retirada de les acusacions de rebel·lió per part de la fiscalia contra els catorze encausats acusats de rebel·lió, però jo no espero cap gest perquè ja ens han demostrat que aquest jutge té una missió a la vida, que és liquidar el moviment independentista català per la via d’aplicar les màximes penes que es pugui imaginar, inventant-se els delictes per tal de posar fi al moviment independentista, perquè en el fons es tracta d’un judici polític.
Amb aquesta resolució, encara sembla més insostenible la decisió del jutge Llarena de suspendre de les seves funcions alguns diputats del Parlament de Catalunya. Com s’ha de reaccionar davant d’aquest fet?
De fet avui mateix em sembla que en Jordi Sánchez, en Josep Rull i en Jordi Turull han dit que ells no volen renunciar a la seva acta de diputat, i que tenen tot el dret a seguir sent diputats. Crec que no s’hauria de fer plegar cap dels diputats electes. I s’hauran de trobar les mesures per aconseguir que no s’alterin les majories democràtiques. Perquè alterar la majoria democràtica per aquest mecanisme seria una vulneració de drets polítics, no només dels mateixos diputats, sinó del poble de Catalunya. És alterar el que el poble de Catalunya va votar; alterar la representació democràtica d’unes eleccions convocades oficialment pel govern espanyol. És un fet molt greu. És una vulneració de drets que afecta tota la ciutadania.
Vostè va ser una ferma defensora de la investidura de Carles Puigdemont. Cal recuperar aquesta possibilitat o ja la descarta completament?
És evident que a l’Assemblea estàvem molt convençuts que investir el president Puigdemont ens hauria visualitzat el conflicte polític en la seva veritable naturalesa i hauria reforçat la seva figura a l’exili. El fet que fos un president electe, votat i reelegit pel Parlament de Catalunya, atès que va ser el cap de llista de la força més votada de la majoria independentista, hauria fet que tot el que hauria vingut després hagués tingut més impacte, pel fet que hauria estat un president electe. Però el problema és que no es va fer quan s’havia de fer. Ara s’haurà de veure si en algun moment, mentre no renunciï a l’acta de diputat, hi pot haver una altra oportunitat.
Dilluns es va produir un fet impensable fa només algunes setmanes, la primera reunió entre els presidents català i espanyol. Creu que aquest gest obrirà una nova etapa, com vaticinen alguns opinadors?
Penso que per asseure’s a negociar el primer que caldria fer és no negociar si hi ha ostatges. I en aquests moments tenim uns ostatges, que són les preses i els presos polítics. I, per tant, si no surten en llibertat i no retiren les acusacions de la fiscalia contra ells, em sembla que no hi ha bones condicions per asseure’s a negociar res. D’altra banda, sí que és veritat que el president Torra ha basat el diàleg en la defensa del dret a l’autodeterminació. Mentre no hi hagi reconeixement del dret a l’autodeterminació per part del govern espanyol, penso que no se solucionarà res des del punt de vista polític, de fons. El que hi pot haver és una operació de maquillatge, sense solucions polítiques de fons per al conflicte polític català; però amb aquesta idea que sí que és un govern que ha canviat de tarannà, que no se’l pot acusar de la deriva autoritària, per exemple, perquè ara legislaran sobre les víctimes del franquisme i anul·laran les causes del franquisme... És una operació d’estat que està ben plantejada de cara a l’exterior, de cara a l’opinió pública internacional, a fer veure que ja no hi ha motius perquè Catalunya segueixi defensant el seu dret a la independència. En realitat, mentre no canviïn les qüestions de fons, que és un judici polític i el no reconeixement al dret a l’autodeterminació, tot plegat serà una operació de maquillatge en què espero que Catalunya no caigui. Ja s’hi ha caigut moltes vegades en el passat, en aquest tipus d’operacions, i espero que aquest cop no s’hi caigui.
En tot cas, més enllà de les formes, veu alguna diferència entre el govern de Pedro Sánchez i el de Mariano Rajoy pel que fa a continguts?
La valoració des del punt de vista d’un ciutadà espanyol seria una, i des del punt de vista d’un ciutadà català, i a més independentista, és una altra. No hi veig canvis substancials.
Tem que es retorni a un escenari autonomista?
És evident que hi ha aquest risc. Ells mateixos reconeixen que no s’executen les inversions que estan pressupostades i tornem a un escenari de deu anys enrere, en què discutíem si estan complint o no amb les infraestructures que estan al pressupost, si les hem d’incrementar o si han d’incrementar el nivell d’execució. Sempre hi ha una pretesa normalitat, però no hi haurà cap mena de normalitat mentre hi hagi presos polítics i mentre no es faci marxa enrere respecte al que va passar l’1 d’octubre, que va ser una vulneració flagrant de drets, tant per la repressió policial que es va exercir sobre la ciutadania de Catalunya que va anar lliurement a votar en un referèndum d’autodeterminació, com des del punt de vista col·lectiu, com a poble al qual se li vulnera la llibertat d’expressió i el dret d’autodeterminació reprimint un referèndum que està emparat pel dret internacional. Si no hi ha marxa enrere en tot això, no hi haurà cap canvi.
Des de l’ANC heu creat una comissió que anomenada Fem República. Més enllà de les paraules, com s’aconsegueix això?
Se n’abusa, d’aquesta terminologia, i hi ha el risc que qualsevol cosa sigui fer república, i no. “Fem gestió autonòmica des del govern i estem fent república.” No! Aquesta comissió el que pretén és enfortir aquells elements que des de la societat civil es poden dur a terme per trobar-nos més forts en el moment en què tornem a tenir una oportunitat com la que vam tenir a l’octubre. Per exemple, en l’àmbit econòmic, les campanyes de l’anomenada fuga d’empreses, que senzillament va ser un canvi de seus, van tenir dos aspectes. D’una banda, van exercir una pressió política molt forta sobre el govern de la Generalitat en aquell moment perquè no declarés la independència i, de l’altra, també van generar una campanya de por i de catastrofisme econòmic que potser va augmentar el nombre de vots de l’unionisme, probablement de ciutadans que no compartien tota la política que estaven fent aquests partits amb relació a la repressió política, però que podien estar espantats. Llavors, en aquest àmbit, aquesta comissió treballarà per desfer tota la campanya que hi va haver de catastrofisme econòmic, amb mentides flagrants com que el canvi de les seus de les empreses podia suposar una caiguda del PIB a Catalunya. Aquest és un dels exemples que creiem que des de la societat civil podem mirar de treballar i enfortir perquè ens agafi més forts quan tornem a tenir una oportunitat.
Tothom coincideix en la necessitat d’adreçar-se al 43% de ciutadans que en les darreres eleccions van votar partits unionistes. Com s’aconsegueix això i quin tipus de missatges cal adreçar?
Jo crec que canviar de discurs o fer renuncies en el propi discurs pensant que d’aquesta manera els atrauràs, és un error. La gent, en general, valora la coherència. Canvis com, per exemple, defensar que has de declarar la independència abans del 27 d’octubre i després dir que no ets majoria no crec que ajudin justament a atraure una part d’aquest 43% de vot unionista, sinó més aviat al contrari. És evident que, com deia ara fa un moment, hi ha una part d’aquest vot que no el recuperarem mai, perquè és un vot d’un component fortament identitari. En canvi, però, hi pot haver una part que realment estigués molt espantada per les conseqüències econòmiques de la independència, que es cregués o se sentís influenciada per la campanya tan forta que hi va haver de por econòmica. Llavors, probablement, no hem treballat prou i haurem de treballar més!
Resseguim el que han passat en aquests últims mesos, des de l’1 d’octubre fins avui. En algun moment ha declarat que es va trigar massa a declarar la República. Com s’hauria d’actuar si ens poguéssim ressituar en el temps? Què s’hauria d’haver fet d’una altra manera?
Aquesta pregunta sempre és fàcil de contestar un cop els fets ja han passat. En aquell moment, el dia 5 d’octubre, amb alguns companys, com el Jordi Graupera i altres –quan vam veure que hi havia moltes pressions perquè no es declarés la independència, que hi havia molts dubtes que ens arribaven des del govern i des de la majoria independentista sobre si declarar-la i quan es parlava de via eslovena, de suspendre-la i de demanar una negociació–, vam fer un web que es deia proclamació.cat i un manifest que van signar moltes persones per defensar que no, que justament la força estava, després del referèndum, a complir el que deia la llei del referèndum i a declarar la independència i que en tot cas després, ja com a subjecte polític, hauríem tingut capacitat de dialogar, perquè ja hauríem creat el problema. Aleshores, jo estava a l’assemblea –tot i que no tenia cap paper dirigent–, però vaig veure molt clarament que no es podia perdre el moment. Això no significa que ens n’haguéssim sortit, no ho sabem, si ens n’hauríem sortit o no, o si ara seríem independents, però teníem moltes més possibilitats de crear realment un problema aprofitant l’impacte provocat entre l’1 d’octubre i el 3 d’octubre, la força d’aquell moment que no deixant passar el temps i deixant que l’unionisme es reforcés; deixant que el govern espanyol tingués temps d’activar els mecanismes del 155; deixant que, per exemple, a partir del 8 d’octubre comencessin les manifestacions unionistes que van permetre fer el discurs que hi havia una societat totalment fractura en dos, cosa que no era certa, però es va deixar imposar, en part, en el relat internacional. Tot això només ens va desgastar i, a més, es van obrir aquestes dissensions internes entre els dirigents i al final, quan es va declarar la independència, el dia 27 d’octubre, es va fer d’una manera tàctica, sense força i sense la voluntat d’intentar implementar-la.
Alguns polítics han argumentat posteriorment que no s’esperaven una repressió tan contundent per part de l’Estat espanyol o bé que pensaven que la situació acabaria forçant el govern espanyol a negociar. Quin va ser el problema determinant en aquells moments?
Això encara és difícil de dir, perquè tampoc ens hem assegut de manera freda i racional per intentar analitzar-ho amb tots els actors que hi van estar implicats directament. Sí que crec que hi va haver una certa ingenuïtat, de pensar que només amb el que havia passat l’1 d’octubre i amb aquella violència policial ja hi hauria una oportunitat per a la negociació. Com a mínim, aquest és l’argument que es va donar el dia 10 d’octubre per suspendre la declaració. Després es va veure que no. Al final, la política internacional és molt crua i es regeix molt pels interessos, i si no ets un problema, ningú no actua ni intervé. I no érem un problema suficientment important. Si ho podia arreglar el govern de l’Estat espanyol, no calia intervenció internacional.
En alguna ocasió ha remarcat que després de l’1 d’octubre es va entrar en una fase d’estat de xoc. Com se supera aquesta situació?
És que l’empresonament de la major part del govern va representar un xoc molt important, igual que l’exili del president i d’una part important dels consellers. Hem de pensar que la gent que estava disposada a defensar la República i que estava activada per fer-ho, es preguntaven on havien d’anar, què havien de fer. De la mateixa manera que van estar rebent instruccions durant l’1 d’octubre, esperaven rebre’n per al que havia de venir després, per defensar la República. I això no va ser així. No van rebre res i de cop va aparèixer mig govern a Brussel·les i l’altre mig va anar a declarar i se’l van quedar empresonat. Llavors, és clar, hi va haver una barreja de sentiments. L’impacte emocional de la repressió política. Jo crec que s’ha trigat una mica a reaccionar. I després va venir la convocatòria d’eleccions i, per tant, la por que l’independentisme perdés la Generalitat i que l’unionisme pogués guanyar aquelles eleccions del 21 de desembre va fer que es trigués a reaccionar. I ara, és clar, molta gent comença a interpretar i a analitzar allò que va passar l’1 d’octubre i hi ha un cert desencís d’una part de les bases independentistes. I això acompanyat de les dissensions entre els partits d’aquests mesos... De l’incompliment, diguem-ne, d’aquesta situació en la qual s’ha anat cedint una mica en tot des del 21 de desembre en relació amb el que havien estat les promeses dels programes electorals dels partits, que es van presentar a les eleccions dient que es restituiria tot el govern legítim... Malgrat que la gent també és conscient de les dificultats causades per la repressió, hi ha una part que comença a pensar que les coses no s’han fet bé. I ara aquest desencís l’hem de transformar en esperança, en voluntat de construir la República. I per fer-ho senzillament crec que hem de refer una estratègia per aconseguir la independència. Llavors hem d’analitzar bé la situació, de manera objectiva i oblidant tot el que sigui d’índole personal –qui va prometre què, qui va dir què aquells dies de l’octubre–, i centrar-nos en els elements objectius que creiem que ens van fallar, en aquells que sí que estaven bé i a partir d’aquí construir una nova estratègia.
Quan va accedir a la presidència de l’entitat va dir que volia reforçar la seva independència. En quin sentit?
El que li va passar a l’Assemblea és que els seus dirigents van entrar a formar part de la candidatura de Junts pel Sí i després es va començar a teixir una estratègia compartida, i aquestes figures de l’estat major del procés prenien les decisions. I si en formes part, qüestiones menys i no tens, potser, suficient distància. Al mateix temps, és evident que es va fer un paper important perquè es pogués fer el referèndum de l’1 d’octubre. Però bé, hi va haver moments en què no hi haver la distància suficient per valorar més críticament el que estava fent o deixant de fer el govern.
Ara ens trobem en una fase de resistencialisme. La prioritat, lògicament, són els presos polítics i els exiliats, i es fa difícil veure o fer vaticinis sobre el futur de la República. Si n’hagués de fer un, optaria per imaginar-se un procés llarg, o creu que hi pot haver algun factor inesperat que pot acabar provocant que la situació es decanti?
A veure, és que el tema dels presos i d’aquest judici crec que l’hem de lligar absolutament a la causa política. És a dir, ens equivocaríem molt si el diferenciéssim i diguéssim que hem de tractar el judici des del punt de vista legal, de la defensa jurídica i prou. És un judici polític, no és un judici normal. Per tant, nosaltres també hem de fer una defensa política i hem d’utilitzar tota la vulneració de drets individuals que s’està produint, però també la vulneració de drets col·lectius, els atacs a drets civils i polítics per acabar de reforçar la causa de l’autodeterminació i de la independència de Catalunya. Llavors, per mi, va lligat. És a dir, quan hi hagi aquest judici al Suprem crec que hem d’internacionalitzar al màxim el que està passant, que és una vergonya en un país suposadament democràtic.
I pel que fa a la consecució de la República, o sigui, més enllà dels presos polítics i els exiliats, creu que hi ha algun factor que podria acabar accelerant el procés?
Bé. D’una banda estic lligant això del judici polític perquè crec que la denúncia internacional de la vulneració de drets fonamentals ens ajuda des del punt de vista del dret internacional, ens reforça molt en l’aplicació del dret d’autodeterminació en el cas de Catalunya. També ens reforça molt l’argument del que se’n diu la causa justa per la independència d’un país al qual se li suspèn l’autonomia i se li vulneren els drets fonamentals. Això és el que va ser el 155, i tot el que està fent el jutge Llarena és una vulneració flagrant de drets. Bé, d’una banda, tot això ens ajuda i, de l’altra, tenim aquest aspecte d’analitzar tot el que va fallar políticament, des del punt de vista econòmic i d’allò que podem reforçar des de la societat civil per estar preparats. I llavors esperar que hi hagi una oportunitat, bé no només esperar, sinó ajudar a generar-la. Treballar per estar més preparats, perquè si arriba una oportunitat la sapiguem aprofitar millor.
Si aquesta oportunitat consistís que alguna mediació internacional proposés un referèndum acordat entre les dues parts, estaríeu disposats a negociar-lo o la qüestió és que ja hem fet el referèndum?
Nosaltres no l’hem de demanar, perquè tornar a sortir a demanar un referèndum pactat és com si semblés que no ens creiem el referèndum que es va fer l’1 d’octubre, i hi ha gent que ha perdut moltes coses i que no l’hauria defensat com el va defensar si no hagués estat un referèndum d’autodeterminació. Però, alhora, és evident que una independència negociada és sempre més senzilla que no pas una independència no negociada i, per tant, si hi hagués l’oferta real sobre la taula d’un referèndum d’autodeterminació acordat s’hauria d’acceptar. Però crec que, segons com es plantegi, pot ser un error polític. No podem tornar a començar com si no hagués passat res i com si estiguéssim al 2012, quan ja vam anar a demanar una consulta al Congrés dels Diputats. Hem d’estar oberts a aquesta opció, però tenir la nostra trajectòria clara. Si tenim una majoria independentista al Parlament, si hem fet un referèndum d’autodeterminació i l’hem guanyat, tenim dret a ser independents, quan estiguem més forts, més reforçats, quan veiem que es donen les circumstàncies que ho fan possible.
D’aquí a pocs mesos, afrontarem unes eleccions municipals decisives i el secretariat nacional de l’ANC ha apostat per les llistes unitàries. Les veu possibles tenint en compte la diversitat de les dinàmiques municipals i les diferències entre els partits independentistes?
La proposta que va aprovar el secretariat de l’Assemblea no era exactament la de defensar candidatures unitàries en les eleccions municipals. De fet, la proposta era per impulsar unes primàries republicanes per vestir candidatures unitàries independentistes, què és una mica diferent, perquè el que ens importa també és com s’escullen els representants. I, d’altra banda, cal matisar que no seria de manera  generalitzada, a tot arreu. La resolució que s’ha aprovat, que és la que se sotmetrà a ratificació o no dels socis, parla de les grans ciutats, de les ciutats de més de 25.000 habitants. I en aquestes ciutats grans, si ja hi ha garantida una majoria independentista, si ja hi ha una alcaldia independentista o ja hi ha una candidatura ad hoc –estic pensant en els casos de Ripollet i Badalona, on tens alcaldes independentistes que han construït majories alternatives amb Podem, Comuns, serien excepcions– no caldria. I a les ciutats petites, en principi, es considera que no cal, a no ser que hi hagi una ciutat de menys de 25.000 habitants que per la seva dinàmica es consideri que val la pena unir esforços per garantir una majoria independentista que no existeix. És una proposta una mica complexa i una mica difícil d’explicar, però sí que vull precisar que no es tracta de fer candidatures unitàries a tot arreu. D’altra banda, també destaquem el tema de les primàries perquè penso que és important que  donem exemple de regeneració democràtica. Moltes vegades els partits han estat la baula feble del procés, i la manera com es trien les llistes electorals en aquest país no és gaire exemplar. Si aconsegueixes que siguin  milers i milers de persones les que trien la llista de Barcelona d’una candidatura independentista, ja t’assegures probablement una tria millor, però, sobretot, el que t’assegures és una major implicació de la ciutadania en aquella candidatura.
Les eleccions del 2019 podrien ser com les de l’any 1931, però en clau catalana?
Si es generés una dinàmica en què es recuperés aquesta  il·lusió i hi hagués un tsunami republicà, un tsunami independentista, és evident que podrien jugar aquest paper. Podrien ser aquesta oportunitat. De fet, en qualsevol elecció en què es tingui un resultat molt bo, en què es reforci la majoria independentista, torna a ser una oportunitat.
Amb l’acostament dels presos a les presons catalanes ens situem en una paradoxa nova, que el govern de la Generalitat i una consellera independentistes passen a ser els encarregats de la seva custòdia. Què hauria de fer el govern amb els presos polítics?
És una visualització clara que som una autonomia sotmesa i sense capacitat de decisió, perquè el govern autonòmic és una institució estatal més i, per tant, està sotmès a la justícia espanyola. És una constatació que no som una república i que tenim un govern autonòmic. D’alguna manera, el debat de fons que tindríem aquí és entre la desobediència parcial i la desobediència total en el moment en què estàs disposat a fer efectiva la República. En el moment en què tornem a intentar fer efectiva la República, tot aniria lligat, perquè aleshores tindríem tota l’autoritat sobre el territori i ja els podríem deixar en llibertat automàticament. Desobediències parcials són un altre tipus d’estratègies i també són bones i s’han d’estudiar, però en cada moment s’ha d’analitzar bé la relació cost-benefici de cada desobediència parcial que fas. No és una cosa que descarto, però és complicada, molt més complexa.

Les essències de l’independentisme Un objectiu per a la Diada

La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, és una persona tímida, però fermament convençuda de les seves conviccions, que ha defensat sovint a contracorrent. De fet, forma part de l’estol de

figures que, entre el 2008 i el 2011, van posar l’autodeterminació en el centre del debat

polític a través de les consultes populars per la independència que es van iniciar a Arenys de Munt i van culminar a la capital del país. Va abandonar la militància d’ERC el 2012; però, des d’aleshores, ha recorregut el país de punta a punta per difondre la bona nova de la independència, amb un discurs sòlidament sustentat en la seva condició d’economista.

En els darrers anys, cada Onze de Setembre ha estat marcat per algun objectiu concret que ha acabat condicionant l’agenda política. La preocupa que aquest any, amb un full de ruta menys clar, hi pugui haver una certa desmobilització?

Hi ha hagut diades que tenien l’objectiu molt clar,  l’última el referèndum; però també d’altres, des del 2012, amb més desencís, més dubtes. En aquesta diada jo crec que és important tornar a posar sobre la taula l’objectiu polític, que és la independència. Si això s’entén, la gent es tornarà a mobilitzar. Tornarem a reclamar que es materialitzi el resultat del referèndum.

Per què s’ha descartat que el tema principal de la Diada sigui una acció al voltant dels presos?

De manifestacions pels presos, n’hem fet moltes. Contínuament s’estan fent concentracions a Lledoners, i la manifestació del dia 14. Però, com deia, aquesta és una causa política i la llibertat dels presos estaria garantida si fóssim independents. La resta està en mans de la justícia espanyola.

La mobilització pels presos i exiliats

Hi ha una manifestació convocada conjuntament amb Òmnium i l’Associació Catalana pels Drets Civils per exigir l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats. Què n’espera?

Aquesta manifestació estava convocada arran de l’acostament per recordar que això no és cap gest ni cap concessió i que de fet segueixen presos injustament i el que cal és que surtin. I amb el que va passar dijous amb la resolució de la justícia alemanya dient que no hi ha rebel·lió encara més hem de fer un crit de llibertat i de retirada de les acusacions, perquè és inadmissible que tinguem nou presos polítics acusats de rebel·lió quan aquest delicte se l’han inventat, com un jutge alemany acaba de demostrar. I, per tant, el que hem de dir és que això és una vergonya, que aquesta justícia no és justícia, que és una farsa de judici, que és un judici polític i cal que surtin en llibertat, que la fiscalia retiri les acusacions i que s’acabi amb el sobreseïment d’aquesta causa.

Una participació massiva podria forçar el govern de Pedro Sánchez a fer algun moviment com ara instar la fiscalia a retirar tots els càrrecs, o creu que la clau només la tenim amb l’efectivitat de la República?

Amb el que segur que vindrà és amb la República, amb la resta depèn dels altres, per tant ja es veurà, però no depèn de nosaltres.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.