“No ens quedarem a casa plorant”

“L’única diferència que hi ha amb Entremera és que ara puc arribar amb una hora en cotxe a la presó de Lledoners. Ah! I que el meu pare pot veure TV3 i hi ha paper de vàter al lavabo. Poca cosa més.” Les filles de Jordi Turull, Laura i Marta, les de Quim Forn, Anna i Beta, i el fill de Jordi Sànchez, Oriol, han escrit un llibre a cinc veus. De fet, per ser més precisos, ha estat Francesc Orteu qui ha teixit el relat a partir de les converses mantingudes durant setmanes amb els cinc protagonistes del volum Abans ningú deia t’estimo, editat per Catedral. Però és la seva experiència sentida, dolorosa, intensa i tossudament digna la que es recull en poc més de 150 pàgines i que narra com aquests fills de presos polítics d’entre 17 i 23 anys han viscut l’empresonament dels seus pares. A la cita, a la plaça Bonanova de Barcelona, quedem amb la Laura i l’Anna. La resta no ha pogut compaginar horaris. La Laura treballa a prop i l’Anna arriba amb una maleta perquè marxarà de viatge tan pon punt enllestim la conversa. No costa gaire fer-les parlar de l’aventura emocionant d’escriure un primer llibre, però la cosa no és tan fàcil quan se’ls pregunta com ho porten, això de plasmar en paraules que llegirà tothom alguns dels episodis familiars més íntims dels darrers mesos. “No ho tenia gens clar. Em va costar decidir-me i em va convèncer la Beta. Al principi, em costava donar detalls, però a mesura que anàvem quedant amb en Francesc, tot semblava més fàcil, com si fos una teràpia”, respon Laura Turull. Per a Anna Forn va ser un camí progressiu, resultat d’haver anat acostumant-se a respondre les preguntes de la gent que se’ls acostava en actes i trobades. “Crec que tots ens hem acabat d’obrir en el llibre, però ens queden moltes coses per dir”, apunta.

Qui busqui en el volum la llagrimeta fàcil o la morbositat de bussejar en el patiment de tres famílies quedarà decebut. Estructurat en 25 episodis curts, 5 per a cada veu, els protagonistes parlen sense filtre del que els ha passat, de com han viscut en primera persona les conseqüències de les decisions preses pels pares, respectades però, en alguna ocasió, no compartides. “Hi ha força gent que em recorda l’episodi en què vaig reclamar al pare que no es presentés com a candidat a la presidència, quan ens vam discutir i el vaig acusar de coses molt grosses, però em calia treure-ho”, recorda Turull, que s’apressa a afegir que, poc després, van superar plegats aquell moment crític. “Em fa pànic que la gent s’oblidi d’ells. Quan els van tancar, el primer que em va passar pel cap és que ens deixarien sols”, hi afegeix amb contundència la filla de Jordi Turull, i, malgrat que agraeix “de tot cor” tots els actes que es fan en record dels presos polítics, tem que les manifestacions perdin força, que la situació s’acabi normalitzant. “Estan tancats perquè van fer un referèndum que els catalans reclamaven. És una situació injusta i clarament il·legal que està creant uns precedents molt greus i no s’han d’oblidar els motius per què estan empresonats”, destaca. Anna Forn rebutja les acusacions de certs sectors que denuncien que l’independentisme fa victimisme de les famílies dels presos polítics. “Alguns ho diuen per ignorància i a d’altres ja els va bé aquest discurs per a la seva estratègia política. No volem fer pena, però no callarem ni ens quedarem a casa plorant. No som màrtirs, som víctimes, però d’una situació injusta que denunciem i denunciarem cada dia”, explica Forn, i Laura Turull hi afegeix: “Segur que les persones que ho diuen són les mateixes que ens voldrien silenciades en un racó.”

N’han après molt en aquests mesos de camí ple de sotracs. Mostren serenor i paciència, però, durant la conversa, hi ha moments en què s’entreveu la ràbia, la impotència. Fins i tot se’ls escapa alguna paraula malsonant per reblar una afirmació concreta. “És que estem parlant de nou persones innocents, que no han fet res i que estan tancades a la presó perquè algú ho ha decidit saltant-se els drets més elementals”, insisteix Laura Turull. Quan se’ls pregunta què pensen de la gent que se n’alegra o que justifica que tinguin els pares tancats, diuen: “No ho entenc, perquè, més enllà que no comparteixis la seva ideologia, és que no hi ha raons reals perquè estiguin empresonats. Estan tancats perquè no han fet mal a ningú i, en canvi, hi ha cinc violadors lliures pel carrer. És de bojos”, lamenta. Per Forn, és fruit de creure’s un relat interessat que determinats mitjans de comunicació avalen. “És ignorància d’alguns i manipulació barroera d’altres”, considera.

Admeten que no saben si haguessin forjat amistat en altres circumstàncies –els llaços són més forts entre la Laura, la Beta i l’Oriol– i coincideixen a dir que conviure amb la política a casa des de fa tants anys les ha fetes “un pèl més fortes, potser”. “Quan ets una persona pública és impossible agradar tothom i ja estic avesada a les crítiques al meu pare. De fet, forma part de la llibertat d’expressió que defensem”, rumia Laura Turull, que assegura que, malgrat conèixer i conviure amb aquest món, “humanament”, l’han decebuda “molts polítics”. Recordar l’episodi d’aquell dissabte al Parlament, quan els diputats de Cs, PSC i PP es van quedar asseguts sense girar-se i no van secundar els aplaudiments de la cambra a les famílies dels presos polítics, és obligat. “Còmodes no es van sentir, segur, i més els d’un partit que els dels altres. Jo tinc la consciència súper tranquil·la. Ells, no ho tinc tan clar”, diu i hi afegeix que ”d’aquí a uns anys, hauran d’explicar que davant una situació injusta no es van ni moure, no vas fer res”. L’Anna l’interromp decidida: “La vida t’ho torna tot. Hi crec molt en això i ho comparteixo sovint amb la gent del meu entorn”, assenyala.

S’esgota el temps i toca parlar del futur. Totes dues es mouen en la incertesa de què pot passar els propers mesos... o anys. “Depèn del dia, t’omples d’optimisme i estàs convençuda que tot s’arreglarà ràpid, i d’altres, caus en la decepció davant un procés que s’allarga massa”, reconeix Anna Forn. Laura Turull és més taxativa: “Espero que el sentit comú acabi imposant-se en aquest país. Soc positiva de mena i estic convençuda que alguna solució hi haurà per a tot plegat”, afirma. Abans de marxar, els preguntem si haguessin preferit que els seus pares haguessin agafat el camí de l’exili. “El meu va tornar des de Brussel·les i va ser una decisió personal, pensant molt en la família, i que respecto”, comenta Anna Forn. Laura Turull precisa que és una opció que no s’ha volgut plantejar. “El cas del meu pare confio que, en quatre o cinc anys, es resolgui, però la gent que ha hagut de marxat pot ser lluny de casa durant vint anys i si els passa res a les seves famílies no podran tornar”, lamenta.

MOTIVACIÓ

“Crec que tots ens hem acabat d’obrir en el llibre, però ens queden moltes coses per dir”

ACUSACIONS

“No volem fer pena i tampoc volem quedar-nos a casa plorant. No som màrtirs, som víctimes, però d’una situació injusta que denunciem i denunciarem cada dia”

INJUSTÍCIA

“Estan tancats perquè van fer un referèndum que els catalans reclamaven. És una situació injusta i clarament il·legal que està creant uns precedents molt greus”

CONSCIÈNCIA

“Els diputats que no es van posar drets ni van aplaudir, còmodes no es van sentir, segur. Jo tinc la consciència molt tranquil·la. Ells no ho tinc tan clar”