Josep González
Professor d’Economia a la UB, expert en el sistema del benestar
“No podem seguir amb aquesta pèrdua absoluta de drets laborals”
Abans de la crisi semblava que totes ens ponien. Hi havia feina, i el diner corria. Representa que després d’una llarga travessa, i segons els polítics, s’albiren brots verds en l’economia. Els ciutadans, però, es miren els brots i més aviat els troben secs. O podrits. Creix la pobresa. La feina és precària. Els pensionistes surten al carrer a reivindicar; senten que els gestors de la cosa pública se’n riuen. Crida l’atenció la precarietat de la vida d’una gran part dels ciutadans i la corrupció que envolta la política.
Recordo les èpoques bones, els anys 2006, 2007, quan estaven saltant casos de corrupció per tot arreu, però com que hi havia abundància ningú en feia cas. I parlaves amb gent i et trobaves, tot sovint, que et deien: “Si estigués al seu lloc faria el mateix.” Això ho explica tot. Hi ha una connivència ciutadana. Tu toleres que els governants facin el que vulguin per diverses raons. En primer lloc, et descarregues de la responsabilitat d’haver de pensar en els afers públics. Els votes, i que ells facin. És un desistiment de les pròpies responsabilitats. Pensaven: “Com que els governants no em controlen gaire, i a més a més faig algunes coses en negre, i segueixo sense pagar l’IVA quan em fan una reparació a casa... Que cadascú faci, i si no es fiquen amb mi, que vagin fent.” En temps d’abundància no hi ha cap problema, n’hi ha per a tothom. L’Estat, en aquelles èpoques, tenia superàvit. No calia ser estrictes en res, com que tot funcionava...
I ara ens queixem.
Els hem deixat la responsabilitat de governar i després ens adonem que ho fan malament i els en donem la culpa. Si nosaltres no ens hi impliquem, si pensem que “la política ja la faran uns altres”, haurem d’aguantar el que vingui. Hi ha una manca absoluta de sentit de la cosa pública. Que la cosa pública és nostra i que, per tant, l’hem de vigilar. Que hi ha d’haver un mínim d’integritat en els comportaments, que els comportaments personals no poden ser diferents dels públics.
Ara tots ens posem les mans al cap per la reculada del benestar, dels drets laborals, socials...
Hi ha molts fets que han transformat el sistema capitalista. Fins a final dels vuitanta vam tenir una cosa que es deia països socialistes, que no era cap paradís, però que feia molta por aquí. La socialdemocràcia i les polítiques del benestar tenien una raó de ser claríssima: fidelitzar les classes treballadores al sistema capitalista. I es va aconseguir: van fer un mixt. No era el paradís socialista, però tenia moltes coses que Marx ni hauria somiat. En els estats del benestar que existien a final dels setanta i principi dels vuitanta, a Alemanya, a França mateix, les classes obreres eren molt poderoses. I el poder de les empreses no era tan gran com ara.
Però això ha canviat.
Ha canviat. Amb el col·lapse dels països socialistes, el capitalisme va pensar: “Ara tenim el camp lliure.” Deien allò de “la fi de la història”, als anys noranta. “La història ha canviat, finalment s’ha imposat el sistema de les llibertats...” I no és veritat. La història segueix sent la mateixa. És a dir, hi ha unes desigualtats enormes. Abans, de fet, potser la por d’un bloc ideològicament diferent frenava determinats comportaments, i ara aquest fre no existeix.
El capital totpoderós?
El poder del capital financer ha guanyat un pes cada vegada més important. Quan Marx parlava del capital, parlava del capital industrial, de les empreses que produïen coses, amb màquines i treballadors. A la primeria del segle XX, Lenin ja va començar a parlar del capital financer, però referit a les fusions d’empreses, per exemple. Això ha canviat i si es mira l’evolució de les distribucions dels ingressos que generen les economies es veu que el capital industrial té una participació més o menys constant, d’un 30% del PIB, aproximadament. Mentre que la participació del treball ha baixat. A Espanya, abans de la democràcia, era de prop del 60%, i amb la democràcia va baixar de cop 6 punts. La democràcia, l’han comprada els assalariats, literalment. I des d’aleshores ha anat baixant. Mentre que el rendiment del capital financer ha anat pujant. Passa arreu del món.
Per què?
El capital ha pogut imposar les seves tesis. El capital financer és absolutament mòbil i permeable. No pots anar a treballar a Finlàndia perquè no saps finès encara que les lleis et permetin anar-hi, sense cap mena d’obstacle. Però hi ha diferències culturals, de llengua, que no et permeten traslladar-te. Encara que les lleis et diguin que pots anar allí on vulguis, el treball no és mòbil. Però el capital sí que ho és. Són lliures! Prement una tecla trasllades 1.000 milions d’euros d’Espanya als EUA. I amb això has provocat que es moguin els tipus de canvi i pots haver provocat una fusió d’empreses, per posar un exemple. Per tant, els capitals financers poden aprofitar absolutament totes les oportunitats de guanyar una mica més. És un desig insaciable i creixent.
On ens du?
Al fet que es vagin apropiant d’una part més cada vegada més gran del que produïm entre tots. I qui són els capitals financers? És tothom, una mica. És el pensionista privat, que té els diners en un fons de pensions. Ell no ho decideix, això, però hi ha un gestor del fons que sí que ho decideix. És el senyor ric, que té molts calés i els té col·locats en diversos negocis. És molta gent.
Molt poder, molta influència política.
El tema és qui té el poder. A Espanya s’ha pogut veure que, el poder, no el té el govern de Catalunya, tampoc el té el govern d’Espanya, perquè resulta que el cas de Catalunya se’ls ha escapat de la mà i ha acabat als jutjats. Però tampoc el tenen els jutges, perquè estan jugant uns interessos econòmics internacionals, que diuen: “Eh! Què esteu fent aquí? Que nosaltres tenim molts diners posats a Espanya i això no pot perillar!” Ja maniobraran perquè determinades coses que els puguin afectar des d’un punt de vista econòmic no passin. I una altra cosa... No hi ha unes persones necessàriament dolentes que ho dirigeixen tot. El sistema és molt autònom. Això ho té, el capitalisme, que les decisions són molt descentralitzades. Però, és clar, no és igual la decisió que pugui prendre el Botín de torn que la del gestor d’un gran fons d’inversió especulatiu internacional.
Assalariats
Acomiadament lliure? Gratis?
L’acomiadament, en aquest país, és lliure des de sempre: si pagues la indemnització, et desfàs del treballador. Però no ha estat gratis. Amb les successives reformes, segueix sense ser gratis, però cada vegada es paga menys. Però la gent segueix votant el PP i l’antiga Convergència... Què vols que et digui? Aquesta reforma laboral, la van aprovar el PP i Convergència. Això s’ha de recordar, perquè les banderes no donen menjar. Convergència sempre havia votat les polítiques de la dreta. I són els que van votar la reforma de la Seguretat Social. L’última reforma recull el famós factor de sostenibilitat, que ve a dir: “No volem que les pensions passin del topall X, i és igual si hi ha sis milions de pensionistes com si n’hi ha quinze, pagarem només això.”
A poc a poc, hi ha desplaçaments cap al llindar de la pobresa. Fa anys, hi havia més esperança.
Hi havia expectatives de millora. Ara, les expectatives de millora han caigut, no hi són. Ara lluitem per mantenir-nos, abans es lluitava per millorar. És una diferència essencial. És com als anys seixanta del franquisme. A la gent, li pagaven poc, però sabia que treballant acabaria millorant.
Protestem prou?
Amb la crisi, el PIB va caure molt, i diversos anys. Amb una taxa d’atur de més del 25% no hi va haver cap revolució. Alguna manifestació, protestes... I el 15-M. Per què no va passar res més? Perquè el nivell de vida és molt elevat. Ens costa viure pitjor. I aquest “viure pitjor” no vol dir que et moriràs de gana... Mentre que als anys trenta del segle XX, amb la gran crisi, viure pitjor volia dir morir-se. La gent sortia al carrer perquè lluitava pel pa.
Com es pot tenir confiança en el futur?
Si es van generant llocs de treball, la gent comença a estar confiada. Està molt més tranquil·la que fa cinc anys, perquè troba feina, encara que sigui dolenta.
Feines que són miratges.
Ho és bastant, un miratge, perquè les condicions de treball han empitjorat moltíssim. Aquest país, si vol arribar a ser més modern, més just, més ric en el futur, necessita canvis molt importants.
Anem a pams.
El sistema fiscal. A Espanya, la càrrega fiscal, la suporten els assalariats. Els assalariats tenen un 47-48% del PIB, les rendes de la propietat tenen tota la resta –també les mixtes dels autònoms–, però el cas és que els sous suporten una càrrega impositiva que representa el 80% dels ingressos de l’Estat! És a dir, que el capital, que té la meitat del PIB, paga només un 20%! Vol dir que el tipus impositiu és quatre vegades més gran per als assalariats que per a les rendes del capital.
A què porta, això?
Mentre tinguem un sistema fiscal tan desequilibrat és impossible que es pugui tirar endavant. Perquè es parla de fer un impost per pagar les pensions... Qui el paga, però, l’impost? Si la càrrega impositiva es distribueix com s’ha distribuït fins ara...
I en el cas dels drets laborals?
No podem seguir amb aquesta pèrdua absoluta de drets laborals. Una cosa és la flexibilitat, que se’ns pugui acomiadar fàcilment si l’empresa va malament, i una altra és que et deixin penjat. I això passa. No hi pot haver acomiadament ràpid si no hi ha també un sistema protector eficient. I que quan quedis a l’atur s’obrin vies. No n’hi ha, prou que ho sabem. Ofertes de treball? No t’arriben mai per l’INEM. Tot funciona sobre la base dels contactes que puguis tenir. És a dir, com sempre.
Els sous?
Els sous són un factor essencial d’una reforma: apujar el salari mínim... No, apujar-lo no! Posar-lo a un nivell que permeti viure! Aquest és el punt de partida. I, després, apujar-lo cada any un 2 o 2,5% real, és a dir: un 2% més la inflació. Amb quina finalitat? Que les empreses que no puguin pagar-ho tanquin. Una empresa que sobreviu perquè paga dos duros als treballadors és una empresa que no ens interessa, no és productiva. Es tracta de pressionar des de baix perquè les empreses es vegin obligades a haver de fer que els seus treballadors siguin més productius. I això no es fa fent treballar més hores. Això es fa organitzant millor la feina. Cal que els empresaris es posin les piles. Espanya no se les ha posat mai. S’ha viscut de ser amic del règim, de ser un bon coneixedor del BOE. I se segueix funcionant igual. A la resta de països civilitzats, fins i tot als EUA, el paradís del capitalisme, les coses són molt clares.
Tot a les espatlles dels treballadors?
En altres èpoques, com que la població estava a punt de morir de gana es revoltava, i ho fumia tot enlaire.
El PP i el PSOE fan i desfan
“El pacte de Toledo és de fa molts anys i no serveix pràcticament per a res”, diu. “A Espanya, els polítics no s’han posat mai d’acord, per a res. Només hi va haver l’acord de la Transició, per la por, enorme, que tenien del partit i el sindicat comunistes. Es pensaven qui sap què.” De seguida que la dreta i els socialistes van veure, explica, que no n’hi havia per a tant, van tenir clar que entre el PSOE i la dreta “ja s’ho podrien anar muntant”. Els antics poders, els econòmics, els financers, hi seguirien estant, “són els mateixos”. La dreta ha anat donant clatellades i els socialistes, per la seva part, hi han posat el seu gra de sorra: “Això és el que hi ha. A l’època de les vaques grasses es va anar reformant el mercat laboral, i després hi va haver més reformes. L’any 2010, quan es veia clar que l’economia s’enfonsava i calia fer alguna cosa, Zapatero va fer una reforma. I, després, el PP va acabar amb les restes, a la primera oportunitat que van tenir majoria absoluta. Van fer el que van voler.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.