PEPITA PARDELL
DIBUIXANT I PIONERA DEL CINEMA D’ANIMACIÓ
“És ara que s’han començat a valorar les feines fetes per dones”
PIONERA
Va treballar en la primera pel·lícula d’animació en color que es va fer a EuropaA CONTRACORRENT
“De dependenta, no!”, li havia repetit a la seva mare. A ella li agradava dibuixarINVISIBLE
Va ser la primera dona de l’Estat a firmar un film animat, però no constava als crèditsPREMIS
“D’entrada em va agradar molt, quan em van valorar. Després, però, tampoc soc d’un gran entusiasme... Ho he fet i ja està”S’obre la porta i apareix la Pepi. Té 90 anys, i en feia massa que no la veia. La conec de quan era un nen petit, a mitjans dels vuitanta, ja que era, i segueix sent, una amiga propera dels meus pares. “No t’hauria reconegut”, em diu, mentre somriu i ens abracem. El darrer cop que ens vam veure de ben segur que ni m’afaitava. Jo sí que l’hauria reconegut a ella, però encara amb més motiu, perquè els darrers temps l’he vist a les notícies. Aquest 2018 ha rebut dues distincions de màxim nivell a Catalunya: ha estat nomenada Membre d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català i Creu de Sant Jordi. La causa: una llarga i meritòria carrera en el camp del cinema d’animació... que no s’ha valorat fins ara.
Ella i el traç han estat sempre una sola cosa. A casa la teníem classificada pel seu ofici. “–Qui ha trucat? –La Pepi, la pintora.” Recordo que algun dia l’havia visitat al seu pis de Gràcia. M’asseia en una taula de dibuix, ampla, inclinada i em convidava a intentar-ho. Jo tenia constància de bona part del seu recorregut professional, però no en la profunditat i la rellevància amb què ara s’ha redescobert, un fet que vinculo a la seva modèstia. I el que no sabia, o havia oblidat, era l’essència del seu caràcter, que palpo aquesta tarda. Rere una sincera senzillesa, hi ha unes arrels molt sòlides, una integritat inalterable.
Qui va descabdellar la troca va ser el festival Animac de Lleida el 2016, especialment la seva directora, Carolina López, que va recuperar el periple artístic de Pepita Pardell, de qui va escriure: “Tenia un talent innat per al dibuix i un tarannà per no deixar-se acoquinar per caps i companys en un món eminentment masculí, en què, a pesar d’això, va desenvolupar una llarga carrera com a animadora i dissenyadora de personatges.” L’arc és extens: va treballar en la primera pel·lícula d’animació en color que es feia a Europa, Garbancito de la Mancha (1944), i va posar el punt final col·laborant en Despertaferro (1990), el primer llargmetratge d’animació en català.
passió i tenacitat
“De dependenta, no!”, li havia anat repetint a la seva mare, quan les filles de les veïnes es posaven a treballar en botigues. El seu pare també li va donar un cop de mà: l’estimulava a dibuixar i era un home d’idees avançades. “El meu pare deia que els cognoms haurien d’anar al revés, primer el de la dona. En aquella època, imagina’t!” (i potser no és del tot casual que el seu renebot Ian dugui avui el cognom de la mare al davant). En plena postguerra, la Pepi va entrar a treballar, gairebé per iniciativa pròpia, en el film actualment traduït com El cigronet valent. Només tenia 16 anys. Barrejant passió i tenacitat es va presentar a l’empresa, i sense tenir experiència, però sí talent, els va convèncer. En aquells estudis cinematogràfics, Balet i Blay, es va trobar amb un cap que era pioner de l’animació estatal, el valencià Artur Moreno, i es va forjar una fornada de dibuixants que tindrien carreres destacades. D’aquell llargmetratge pioner, més del que ha quedat actualment com a pel·lícula, “el mèrit és que ho vam fer bé a partir de la il·lusió, ja que no hi havia ni mitjans ni gaire gent que ho sabés fer”.
Com a realitzadora, va ser la primera dona de l’Estat a firmar un film animat, el curtmetratge titulat La donzella guerrera (1975), que es basava en un romanç anònim de l’edat mitjana. En ser estudiat de nou pels experts s’ha considerat que la Pepita n’és coautora, a pesar que en els crèdits no constava com a tal. “Tot és dibuixat sobre planxa i pintat pel darrere. Tots els dibuixos són meus, els personatges, els fons.” Per a la realització, es va servir dels seus coneixements i de la seva rica imaginació. “Durant tota la vida he estudiat els períodes artístics històrics, en aquest cas vaig aprofitar coneixements de retaules romànics per a l’animació. I l’obertura i el final és imitant Goya, a la pluma”, inspirant-se en els famosos cartons per a tapissos del pintor aragonès. El curt va ser restaurat per la Filmoteca de Catalunya el 2015 i dins del cicle Del traç al píxel. Més de cent anys d’animació espanyola, comissariat –no casualment– per Carolina López, ha viscut una segona vida, ja que ha estat projectat a tot l’Estat així com en l’àmbit internacional, entre altres llocs, al MoMA de Nova York.
Les experiències professionals de la Pepita són àmplies, des del dibuix fins a l’animació, amb col·laboracions internacionals i també en el camp publicitari. Ja amb feina fixa seguia anant a l’Escola Llotja amb constància, fet que li va acabar donant un excel·lent i versàtil domini tècnic (aquarel·la, oli, pluma, llapis, carbó, havia fet retaules... i un vast etcètera).
Seria injust, però, tancar el seu itinerari artístic només en la seva vida professional. D’una banda, hi ha certa herència creativa. El seu avi era forjador i va treballar amb Antoni Gaudí. D’una altra, hi ha un llegat. Per exemple, en Jordi Amorós, també conegut com Ja, reputat dibuixant i animador, que es confessa deixeble seu. I en un tercer vessant, per la Pepita dibuixar és gairebé l’equivalent a parlar. Família i amics van plens de dibuixos, paraules visuals d’amistat. “Quan sortia fora sempre portava la meva carpeteta, un parell de dibuixos, un quadre...” Paisatges rurals, pobles, figures humanes, racons... “Un cop jubilada he estat dibuixant molt, per a infants, per a nebots, per a d’altres, fent una sèrie de felicitacions nadalenques cada any... fins que hi va haver un moment que vaig dir prou.”
el paper de la dona
Els premis han estat magnífics, però potser han arribat una mica tard. “Ara fa poc s’han començat a valorar unes coses que abans no es valoraven. Les feines fetes per dones, creadores... També la feina dels pioners.” Els premis li han fet il·lusió, tot i que sempre dins un marc relativitzat. “D’entrada em va agradar molt, quan m’ho van valorar. Després, però, tampoc soc d’un gran entusiasme... Ho he fet i ja està. Soc així. M’ha fet il·lusió també pels que m’envolten.” Aquests últims dos anys han comportat esforços per rebre tothom qui ha pogut, ser entrevistada, fotografiada i filmada, així com per assistir a les dues gales d’enguany –“vaig pujar i baixar moltes escales”– per poder obtenir, finalment, el merescudíssim reconeixement.
La Pepi i els seus dibuixos
Quan vaig llegir que el festival d’animació de Lleida donava un premi a tota la seva trajectòria a Pepita Pardell em vaig quedar un minut paralitzat. “La Pepi? Però si la conec des que soc petit.” I la vaig redescobrir i vaig entendre coses que només m’havia mig explicat discretament, amb extrema humilitat. Recordo que havia compartit dies d’estiueig al Port de la Selva amb la meva família. Se’n recorda millor ella que jo. Té una memòria espectacular. Com a bona creadora és altament observadora i el seu cap és una llibreta on s’apunten esbossos, gestos, detalls. La meva memòria funciona més per flaixos. Recordo que a les tardes escampava la boira amb una frase de l’estil “vaig a fer una volta”, però el que feia era anar a buscar un racó per dibuixar paisatges, alguns dels quals ara són a casa. I tant podia tornar amb una aquarel·la com amb un quadre fet amb tinta i escuradents!
EN DETALL
La Guerra Civil la va viure a Barcelona, d’on és originària, al barri del Coll, a tocar del Park Güell. “Estava tan tipa dels bombardejos... Cridava... I em ficava el matalàs al cap i ja tot m’era igual. No m’importava on caiguessin les bombes. Només volia dormir, perquè quan dormia com a mínim no tenia gana.” Durant la guerra era una nena, però: “Tot ho veia, i de tot me n’adonava, dels d’allà, però també dels d’aquí, dels morts dels uns i dels altres. Les vam passar magres.” La guerra que ha maleït sempre, com totes les guerres que segueix maleint, així com la gana patida i les privacions de la postguerra, van marcar la seva vida. A l’inici dels anys quaranta, els propietaris de l’empresa on treballava d’animadora eren militants del règim. “Havien vingut més d’una vegada a treballar amb les camises blaves als estudis. Al matí devien haver anat a fer alguna cosa relacionada amb el partit i no s’havien canviat. Eren falangistes. I allà tots érem dels altres.” Són fets i posicionaments polítics amb els quals s’ha anat topant al llarg de la vida i, quan n’ha tingut la possibilitat, sempre de manera respectuosa, n’ha marxat. Li va succeir de nou durant els anys cinquanta, quan es va passar molt temps fent contes enfocats a un públic juvenil femení. Una feina que li donava un sou i que li permetia seguir estudiant tot i que: “Me’n vaig acabar avorrint, el guió era sempre el mateix i no podia fer una altra cosa: en una ambientació d’èpoques passades, la nena coneixia un noi, que resultava que era un príncep... i al final sempre hi havia un casament.” No li agradava com estava representada la dona, i quan va trobar una altra bona oportunitat professional, se’n va escapolir. I així, amb ètica, paciència i resiliència, va poder mantenir una preuadíssima independència professional i personal.