Sònia Bardají Presidenta de la Federació de Famílies Monoparentals
“La federació és el meu projecte de vida”
. PERE BOSCH I CUENCA
pbosch@lrp.cat
Sònia Bardají ens rep a la seu de la Federació Catalana de Famílies Monoparentals, al barri del Raval de Barcelona. Es tracta d’un espai ple de vida. Mentre l’esperem, el soroll dels infants atesos al racó infantil (un dels molts serveis que ofereixen) es barreja amb la conversa telefònica que manté amb un representant de l’administració a causa d’una subvenció que arriba amb retard. És el dia a dia de l’entitat, el contrast entre la vocació de donar servei i la dificultat de superar els innombrables obstacles burocràtics. El racó infantil es nodreix de nens que els arriben des de serveis socials: “Les seves mares no tenen res i necessiten deixar els seus fills per poder trobar feina. Aquests nens s’aixequen i viuen en aquest cotxet. Quan arriben aquí i els triem del cotxet es posen a plorar automàticament, perquè el seu costum es viure al cotxet. És el seu món. El problema no són només els plors, sinó el fet que arriben a P3 i els falten habilitats en tots els sentits. Si no vinguessin al racó, estarien tot el dia enganxats al cotxet. Cada nen dels que veiem aquí justifica, per ell mateix, la nostra existència com a entitat. La federació hi és per lluitar perquè aquests nens i les seves mares tinguin una oportunitat.” Després de mostrar-nos el local i els serveis que s’hi presten, conversem amb ella per parlar dels reptes i les problemàtiques de les famílies monoparentals.
La trajectòria de la federació i l’experiència vital de la seva presidenta són indissociables. “És el meu projecte de vida”, assegura. Fa alguns anys, quan es trobava embarassada de trigèsimes, la seva parella la va abandonar i es va veure abocada, amb l’ajuda de la seva família, a transitar per un camí ple de reptes i dificultats: “Les tres nenes van ser prematures de set mesos, van estar molts dies a la incubadora. A més, em vaig quedar molt afectada perquè vaig tenir un problema renal i em va costar molt recuperar-me.” I com se’n va sortir, li pregunto tot seguit: “Com que no podia treballar, vaig sol·licitar una renda garantida. Jo tenia dues carreres, però em sortia més a compte quedar-me a casa que portar-les a una escola bressol. Em van ajudar molt els pares. Entre alletament i alletament feia classes d’alfabetització d’adults a l’Ajuntament d’Alella, que era de les poques feines que veia que podia compaginar amb les meves filles.” Aquest ritme frenètic va durar uns tres anys: “En aquells moments, vaig crear l’entitat i, a més, vaig fer un màster en direcció d’ONG que després em va anar molt bé per crear l’entitat.” I encara va tenir temps per estudiar?, li pregunto: “Ho vaig fer de nit i per internet i entre nena i nena perquè no ploressin. Et fas una mica superwoman”, em contesta. La feina, per a Sònia Bardají, també es va convertir en una manera de sobreviure, d’abstreure’s de les dificultats i les misèries: “En comptes de plorar, vaig pensar que era molt millor ocupar el temps al màxim.”
En tot cas, de la necessitat en va fer virtut i, ben aviat, va veure que tot allò que reclamava era compartit per altres dones. L’entitat va créixer amb ella i, mentre maldava per mantenir i fer créixer les seves filles, també ho feia per reclamar l’atenció de la societat i l’administració. “No ha estat un procés senzill. Hem passat de la ignorància més absoluta a ser considerats un interlocutor de l’administració. I això ha estat a còpia de moltes trucades, de moltes reunions i de molt esforç.” El 2001 va ser un any decisiu per al creixement de la Federació de Famílies Monoparentals: “Ens van donar la primera subvenció i, a partir d’aquí, hem anat creixent com a entitat fins que l’Ajuntament de Barcelona ens va cedir aquest espai on ens trobem.” Malgrat tot, la falta d’ajudes i d’espais ha fet que l’entitat s’hagi concentrat finalment a Barcelona: “Hi ha diferents entitats arreu del territori i moltes persones disposades a treballar, però en ser tot voluntariat, les petites associacions que tenim fora de Barcelona es cansen i el pes gran acaba quedant concentrat aquí.”
una lluita constant
Des d’un punt de vista del reconeixement de les famílies monoparentals, la lluita per aconseguir l’equiparació amb les famílies nombroses i veure reconeguts els seus drets ha estat constant. Sònia Bardají remarca que “el 2003, amb el desplegament de la llei de famílies, vam aconseguir finalment tenir llei pròpia, i el 2009, amb el govern d’esquerres, vam ser plenament reconegudes amb el carnet de famílies monoparentals. Durant uns anys, vam rebre un ventall d’ajudes similar al de les famílies nombroses (com ara més puntuació per accedir a les escoles públiques, beques menjador, ajudes al transport públic, matrícula bonificada a les universitats…). Més endavant, però, a causa de la crisi, el govern va retallar les ajudes i ara tornem a estar gairebé com al principi. Ha estat una lluita constant.”
De fet, no hi ha dia que no hagi de solucionar algun conflicte: “Ahir mateix em va trucar una mare de Girona amb trigèmins, també. Els serveis socials li han denegat l’escola bressol perquè està cobrant l’atur. Ella vol treballar i demana que li facilitin espai per als nens, encara que sigui en tres centres diferents. Doncs li diuen que no. A sobre, va al SOC a demanar una renda garantida i li diuen que per què no va fer una selecció d’embrions. El problema és que hi ha moltes persones que no estan preparades per treballar amb famílies monoparentals, que no entenen la seva situació.” La lluita, però, és constant i plena d’entrebancs. A banda de l’accés a les escoles bressol, també m’explica el cas de les beques menjador: “Han de ser obertes i raonables per a les famílies monoparentals. Han de dividir mare i fill entre tres perquè, si no, mai entren. Amb 400 euros ningú pot viure.”
A banda de la conciliació de la vida laboral i familiar, un altre dels problemes que afronten les famílies monoparentals és el de l’habitatge: “No hi ha cap habitatge amb preus assequibles per a famílies monoparentals. Actualment hi ha moltes mares que malviuen en habitacions. Un dels problemes amb què es troben darrerament és el de les mares que emmalalteixen: “L’estrès que ha de suportar una mare o un pare monoparental és increïble. No és un problema només de ser un, sinó també del fet que la família també és la meitat i moltes vegades no compten amb ningú més en l’aspecte logístic”, explica. A més de l’acumulació d’estrès, el drama també se situa en la pobresa: “Tots els estudis indiquen que les famílies monoparentals són les que tenen un major índex i risc de pobresa, perquè el fil del qual se sostenen és molt més feble i qualsevol eventualitat es converteix en un autèntic drama. L’UNICEF i Save the Children ens diuen constantment que la gran pobresa està en les famílies monoparentals. El problema és que no hi estem posant remei. Des de Catalunya ens diuen que sortirà una llei que ens ajudarà, però no acaba d’arribar mai.” A parer de Sònia Bardají, el problema és que no saben exactament com posar-s’hi: “No saben com equiparar-les, perquè la monoparentalitat pot ser un estadi momentani o bé un estadi per a tota la vida. Hi ha molta gent que no es defineix com a família monoparental perquè té molta por de denunciar. Per ser considerat com a tal, o bé ho tens certificat mitjançant el llibre de família –com en el meu cas, que porten els meus cognoms–, o bé si són dones separades o divorciades o el pare ha desaparegut però els fills tenen el seu cognom, han de denunciar. I moltes mares no ho volen fer, entre altres raons, perquè n’hi ha moltes que han estat víctimes de maltractaments físics o psicològics.
FITA
“Amb el govern catalanista i d’esquerres se’ns va equiparar a les famílies nombroses i vam començar a aparèixer en escena”
RETALLADES
“Més endavant, a causa de la crisi, el govern va retallar les ajudes i ara tornem a estar gairebé com al principi”
POBRESA
“Tots els estudis indiquen que les famílies monoparentals són les que tenen un major índex i risc de pobresa”
REIVINDICACIÓ
“El problema és que no hi estem posant remei. Ens diuen que sortirà una llei que ens ajudarà, però no acaba d’arribar mai”