Oriol Junqueras i Raül Romeva
“No serà ràpid, ni fàcil, ni indolor, però és irreversible”
Oriol Junqueras i Raül Romeva han rebut a La República a la presó de Lledoners. Durant la conversa, dibuixen les línies no dels seus pensaments de presó, sinó de les reflexions sobre el futur del moviment republicà
Dimecres, 5 de desembre. Són les quatre de la tarda tocades. Entro al locutori del centre penitenciari de Lledoners per trobar-me amb Oriol Junqueras i Raül Romeva. Comparteixo torn de visita amb Francesc-Marc Álvaro. Els nostres interlocutors encara no hi són. Observo que el vidre que tindrem entremig està parcialment entelat per les petges i rastres d’unes quantes desenes de mans que es confonen i se superposen. El primer a entrar des de l’interior de la presó és Romeva. Posa la mà plana contra el vidre. Responem amb el mateix gest, imprimint la nostra salutació sobre les suors precedents, ampliant aquest mural de cordialitat bloquejada.
Romeva vesteix un polo esportiu d’un blau plom, unes ulleres amb les branques d’un verd pistatxo que em recorden a la seva etapa d’eurodiputat. Carrega a l’espatlla dreta una motxilla blava del Club Natació Sabadell. Se’l veu distès i de seguida arrenca amb la seva loquacitat animosa, encomanadissa. “No havies estat mai en una presó? Jo tampoc, i ja veus ara!”, ironitza l’exconseller d’Exteriors per trencar el gel. Tot i la humorada inicial, no vol transmetre cap falsa sensació que s’ha habituat a aquest segrest judicial i ens explica com mira de participar en la vida del centre fent feines que l’abstreguin: “Has de mirar de tenir altres coses al cap, perquè això és molt dur, i per això, freguem, netegem, fem esport i mirem de no estar sempre centrats en la nostra situació i en la preparació de la defensa.”
Sobre aquests mesos, destaca les “millors condicions objectives” de Lledoners respecte d’Estremera. Pel que hem pogut veure els visitants, el centre de Lledoners és d’una asèpsia radical. Fins a accedir al locutori on som, des que hem entrat per la porta del penal hem hagut d’esperar en gran una sala que podria haver estat d’una estació d’autobusos poc freqüentada o d’un institut en cap de setmana si no fos perquè, a la paret del fons hi ha pintat un lema de rebuda que resulta macabre donades les circumstàncies de la visita que hi fem avui: “Les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat restaran orientades vers la reeducació i la reinserció social. Art. 25.2 C.E.”
De Lledoners, Romeva ens en parla molt per sobre i, en canvi, rememora amb èmfasi algunes converses reveladores amb interns del presidi castellà. “Ser a Estremera va servir per constatar que en la distància curta la gent s’adona de la caricatura de nosaltres que els han venut. Al final ens deien: “Jo sé per què estic aquí, el que no sé és què hi fas tu, aquí dins.” Romeva sí que ho sap, i té clar que el seu empresonament no és una qüestió individual: “No estem pagant una pena personal, hi som pel que pensem i no per qui som.”
objectius i unitat
L’excap de llista de Junts pel Sí raona sobre l’estratègia que cal seguir respecte a la situació actual d’empresonament. “Hem de treballar perquè la gent que no comparteix les nostres idees se senti interpel·lada, connectar amb gent no afí que no se senti incòmoda denunciant la repressió.”
Just a mitja exposició, entra Oriol Junqueras. Porta una motxilla ben cordada a l’esquena, vesteix pantalons foscos i una samarreta negra de cotó. Té un bon color de cara. Després del ritual de les salutacions contra el vidre, s’asseu i escolta, circumspecte, emanant el seu habitual posat reflexiu. En les circumstàncies polítiques actuals, amb la vaga de fam de quatre dels seus companys acabada d’iniciar, no evitem parlar del recurrent assumpte de la unitat d’acció de l’independentisme. Continua parlant Romeva, ara amb l’assentiment del company acabat d’incorporar a la conversa. “La unitat no vol dir anar junts si hi ha estratègies complementàries que tinguin vincles entre si, jo crec més en les estratègies comunes i complementàries que en les úniques. Ara, si això ho expliques en negatiu, la gent es frustra.”
En aquest punt, l’exvicepresident del govern intervé per primera vegada: “Com més gran és la pinya, més alt és el castell.” Una sentència que desgrana a continuació sense abandonar la línia metafòrica: “Si comencem a dir que no volem els rossos, ni els que porten ulleres, ni els que... llavors la pinya es fa petita.” Els dos polítics, tanmateix, són conscients de la remor de fons en el món republicà que intenta confrontar les estratègies, contraposant per exemple exiliats i presos o, en aquesta setmana precisament que ha començat la vaga de fam, vaguistes i no vaguistes. “Hem de defugir aquesta toxicitat”, exclama el de Sant Vicenç dels Horts, i hi afegeix: “Hi ha una part de l’independentisme a qui interessa aquest debat, però el més important és entendre que la força de qualsevol cadena depèn de la força de la baula més feble, i són aquestes baules febles les que hem de reforçar.” Romeva pren el relleu de la dissertació afirmant: “El que importa no és arribar-hi avui, sinó tenir clar on anem. Un GPS, quan troba un obstacle, recalcula la ruta, però això només ho pot fer perquè sap on va.”
El torn de paraula entre els dos companys de captiveri se succeeix ràpidament en aquest punt de la conversa. “Quin tipus de societat tan immadura estem creant que no entén que les coses són difícils?” (Junqueras). “Si plantegem els temes amb una dinàmica d’imposició, no guanyarem mai” (Romeva). “Cal tenir perspectiva històrica, tot el que hem fet fins ara ens ha deixat més a prop que mai de l’objectiu” (Junqueras). La successió entrellaçada de frases s’atura en aquesta de Romeva: “No serà ràpid, no serà fàcil, ni indolor, però tanmateix és irreversible.” Junqueras assenteix amb el cap reiteradament i m’assenyala la llibreta on prec algunes notes: “Aquesta, apunta-la bé!”
eL JUDICI
La conversa transita entre l’estratègia de l’independentisme i el principal obstacle a curt termini, que és el judici. “El judici no és un punt d’inflexió, sinó una etapa més”, assenyala Romeva. En aquest sentit, l’exconseller remarca la necessitat “que la gent tingui la sensació que se’ls està jutjant a ells”, i és contundent respecte de l’orientació que cal seguir: “No anem al judici a defensar-nos, hi anem a guanyar.” Al seu costat, el líder d’ERC complementa aquesta idea retornant a les reflexions inicials de la trobada: “El que construeix més consens és la injustícia que representa ser aquí. No hi ha res comparable a l’aparador que representarà el judici.”
En un moment de la conversa, apareix Josep Rull per atendre un altre mitjà en un locutori proper. Compleix el seu tercer dia en vaga de fam. Se’l veu sencer i amb bon aspecte, tot i que la llum esgrogueïda de la sala no acompanya. Entra un moment al compartiment de Romeva i Junqueras per saludar, ambient de cordialitat entre els tres interns.
Rull continua cap a la seva reunió. Poc després, una funcionària del centre avisa el president d’Esquerra que té una altra visita. Hem enllaçat gairebé quaranta minuts de conversa distesa i podríem fer-la durar unes quantes hores més escoltant els arguments dels dos republicans, salpebrats amb citacions i anècdotes històriques que transiten des de Gramsci fins a Eisenhower passant per Daniel Innerarity, fins que Junqueras fa un silenci llarg. “El millor dels discursos és allò que fas, no és rellevant allò que dius, sinó allò que fas”, exposa com a conclusió. Raül Romeva s’hi estén una mica més: “Ens cal actitud en quatre aspectes: cap alt, perquè no hem fet res dolent; mirada llaga, sabent on volem anar; verb serè, perquè els estirabots ens perjudiquen, i mà estesa, com hem fet sempre.” Consultant la llibreta per escriure aquest article, llegeixo una última frase que no recordo quin dels dos ha pronunciat, o si un l’ha començat i l’altra l’ha postil·lat: “Per nosaltres no heu de plorar, heu de seguir treballant.” No està destinada als seus circumstancials interlocutors, sinó a la societat per la qual avui hi ha presos polítics en aquesta presó, a la del Puig de les Basses i al Catllar.
Per tornar a la sortida, desfem el trajecte que fa menys d’una hora havíem fet en direcció contrària. Guiats en tot moment d’una funcionària, hem travessat portes de vidre gruixut que s’accionaven automàticament, hem baixat unes escales cap a un gran pati, que hem travessat en diagonal fins a una altra porta de vidre que se’ns ha obert des de dins. En tot l’itinerari, una mica més de dos-cents metres, no es percep cap rastre de vida, engolits per un silenci i una sensació creixent d’abandonar la realitat, de fer un parèntesi per entrar en el món suspès del reclús. Tanquem el parèntesi per recuperar els telèfons mòbils i sortim al carrer.
A l’exterior, saludo Maxi Calero i tres membres més de l’associació Free Junqueras, els veïns de Sant Vicens dels Horts que no només reivindiquen la llibertat del seu conveí, sinó que, molt especialment, es cuiden de la Neus, en Lluc i la Joana, parella i fills de l’Oriol, com si fossin de la família originària de Malcocinado (Badajoz) d’on provenen molts d’ells. Fa tres o quatre anys vaig compartir també com a periodista un dinar amb Maxi, el seu germà Lolo i el mateix Oriol Junqueras, entre altres santvicentins. Una trobada en un bar del poble que em va permetre copsar el microclima local d’aiguabarreig en què es movia Junqueras abans d’arribar a la vicepresidència. Un món que no costa gaire deduir que és el que guia la seva estratègia d’eixamplar la base, aprofundint aquella màxima que sosté que “la Catalunya pura és el principal enemic de la Catalunya lliure”, una divisa que no recordo bé si és de Josep Manuel Tresserras, però que segur que vaig escoltar fa temps a Joan Puigcercós.
“Como està, el Uriol?”, em pregunta en Maxi Calero, neguitós per entrar. Li dic que no es preocupi, que si es despisten l’Oriol els acabarà donant ànims a ells. Em creuo també amb altres visitants que venen a veure els polítics en vaga de fam. L’anada i vinguda d’amics i advocats és constant i ordenada.
De la visita a Lledoners m’enduc les paraules de Junqueras i Romeva que he anat esgarrapant amb llapis sobre el paper, i també una imatge. Desconec cada quan renten els vidres a la presó, però no hi haurà sabó que pugui esborrar-me la visió de les petges de mans en la finestra del locutori. Deu ser també això, la injustícia, la marca de totes aquelles encaixades de mans que en un país lliure haurien hagut de ser possibles però que en aquest no ho són.
Rull: “És un viatge al fons de l’ànima”
Durant les visites als presos polítics al centre penitenciari de Lledoners no és inhabitual poder intercanviar algunes paraules amb altres interns que també tenen alguna trobada a la mateixa hora. En la nostra visita ha estat el cas de Josep Rull, que quan marxem està atenent un altre mitjà en un locutori proper. Interrompem un instant per saludar-lo. Un cop més, mans al vidre. L’exconseller de Territori i Sostenibilitat està complint el seu tercer dia de vaga de fam. “Em sento com flotant“, ens assegura, comentant que els seus companys Jordi Sànchez i Jordi Turull, que fa un parell de dies més que ell que van iniciar la protesta, ja han entrat en un període físic que, segons els van advertir els metges, comporta una sensació d’especial lucidesa mental. “Ells ja han vist la llum, jo encara estic en la foscor del túnel”, ironitza per treure importància a la situació davant la preocupació que mostrem per la seva salut. En aquest parell escàs de minuts que intercanviem a peu dret, ens comenta que el més difícil ha estat convèncer el seu entorn personal i familiar un cop presa la decisió, que defineix com “un viatge al fons de l’ànima“. Li desitgem sort. Ens acomiada amb un somriure serè.