José Luis Gómez Vicepresident de l’Associació de Víctimes Afectades per l’Amiant a Catalunya
“Convivim amb l’amiant”
. MERCÈ MIRALLES
mmiralles@lrp.cat
“La inhalació d’una sola fibra d’amiant pot provocar malalties greus, fins i tot la mort.” Parla José Luis Gómez, vicepresident de l’Associació de Víctimes Afectades per l’Amiant a Catalunya. Emmalaltir és una loteria macabra. Pot ser que sí o pot ser que no. I si és que sí, el pronòstic no és bo. Prou que ho saben els treballadors que hi han estat exposats, i les seves famílies. I prou que ho sap José Luis Gómez, que ho ha de viure a la seva pròpia carn. El 2017 va fer quinze anys que es va prohibir l’ús de l’amiant a l’Estat espanyol, i l’entitat va editar una guia que s’està presentant arreu del territori català: Guia informativa a tota la població sobre els riscos de l’amiant. L’ha escrit ell mateix. Gómez ens fa memòria: l’amiant, o asbest, és un mineral molt present a la nostra vida. I molt perillós. Les fibres flexibles de l’amiant s’han usat profusament, en virtut de la seva alta resistència a la combustió. Si les fibres es descomponen o es tallen, se n’alliberen d’altres, microscòpiques. Aquestes, inhalades, es poden dipositar als pulmons o en altres parts del cos i provocar patologies mortals. És el cas de l’asbestosi i el càncer de pulmó, de laringe, d’esòfag... I el mesotelioma maligne, principalment de pleura o perineu. El mesotelioma pot arribar a trigar quaranta anys a aparèixer, després de l’exposició a l’amiant.
“No hi ha una exposició mínima segura a l’amiant”, insisteix Gómez. Ell és un dels afectats. Un dels molts treballadors que s’han de fer una revisió anual per confirmar que tot va bé. Sempre amb neguit. “Fins que no has passat la revisió estàs amb el rau-rau. Em tocarà o no em tocarà? Jo mateix, que surto a córrer, si per un refredat em sembla que perdo capacitat respiratòria, ja m’esvero. És un neguit per a la resta de la meva vida. És una espasa de Dàmocles.”
Quan va entrar a la seva empresa, de components per a l’automòbil, al Prat de Llobregat, no sabia què era l’amiant. “Vaig començar a l’empresa el 1994; no sabia que treballàvem amb amiant, ni tampoc que era perillós.” Els treballadors afectats van començar a unir-se en una plataforma el 2008. “A partir del 2004, van començar a morir companys. Imagina’t si feia temps que hi treballàvem sense saber-ne res! A la nostra empresa no s’estava aplicant el protocol de protecció de la salut. De fet, vam ser nosaltres els que ho vam denunciar a Inspecció de Treball.” És prou explícit sobre la situació quan diu: “A mi només em van donar uns guants perquè treballava amb temperatures molt altes, però de mascareta, res...”
MILERS DE MORTS
Ara té 45 anys. I es va assabentar de la problemàtica de l’amiant quan ja feia anys que treballava amb aquest mineral. “Sempre penses: «A mi no em passarà», però quan comences a veure companys que estan al teu costat, que potser van entrar poc abans que tu a l’empresa i que van morint...” Segons el que hem dit fins ara, ja no es fa res amb amiant, el perill està en el que ja està a les nostres vides, els elements d’amiant trencats, vells, fets malbé. Se’n recorden d’aquelles plaques ondulades que es posaven de teulada, la uralita? Amiant. Amb amiant es van arribar a fer més de 3.000 productes diferents: canonades, teules, envans lleugers, xemeneies, plaques de façanes i balcons, jardineres... Servia per a tants usos i per a indústries tan diverses... des de la fabricació de pintures fins a frens per a vehicles passant per tota mena d’aïllaments. L’Estat espanyol no ha produït amiant, ja que no té mines, però sí que n’ha importat i utilitzat. De fet, l’Estat va ser l’importador d’amiant més important de tot Europa. Es calcula que fins a l’any de la prohibició, el 2002, es van importar prop de 3 milions de tones d’aquest mineral.
Segons les dades de què es disposa, a l’Estat espanyol han mort unes 40.000 persones a causa de l’amiant. I el pitjor no ha arribat encara, explica Gómez. Es calcula que en els pròxims anys en moriran unes 40.000 més. L’Organització Mundial de la Salut estima que en les dècades que venen l’amiant costarà la vida a més de 100.000 treballadors anualment arreu del planeta. “Tots els edificis que es van fer fins als noranta tenen amiant”, diu Gómez. Segons la guia, es calcula que a l’Estat espanyol queden per retirar més de 80.000 quilòmetres de canonades d’amiant i al voltant de 8,5 tones de plaques. “L’amiant era un producte estrella, barat i amb propietats molt bones. Està a tot arreu. No es tracta d’alarmar la ciutadania, però s’ha de conèixer la realitat. Si es té en compte quan es va fer servir l’amiant, i que és un material d’una durabilitat d’uns 35 anys, es podria dir que convivim amb productes caducs.” Parets, façanes... “Ve un cop d’aire i aixeca partícules. Posem per cas una teulada d’uralita: si ha perdut les seves propietats, les fibres es trencaran i hi haurà flocs d’amiant, microscòpics, en suspensió.”
M’ensenya la fotografia d’un abocador il·legal de runa, a Toledo, enmig del camp. És ple de canonades trencades. “Això existeix. I tant. Si algú detecta situacions com aquesta, que ho denunciï! Que almenys en quedi constància. Hi ha molts llocs on hi ha runa d’amiant abandonada..., però quan dius alguna cosa et prenen per boig!”, es queixa.
Entre els afectats tant hi pot haver els treballadors, com les seves famílies, com veïns de les fàbriques... I tota persona que, pel motiu que sigui, inhali amiant. L’entitat que representa Gómez està adherida a la campanya Amiant Zero i Justícia per a les Víctimes. La campanya inclou diverses peticions, com inventariar tot l’amiant i aplicar un programa de desamiantació perquè quedi erradicat de la Unió Europea el 2028. També es demana un fons d’indemnització per a les víctimes, perquè rebin auxili de manera immediata, independentment que reclamin els seus drets per la via judicial. A França, Bèlgica i Alemanya, per exemple, ja existeix. La proposta d’Espanya és fer un fons de compensació. Els catalans volen que se’n digui d’“indemnització”. “Compensació? Això no es pot compensar. En tot cas, indemnitzar. En això, la resta de països ens passen la mà per la cara. Espanya mira cap als altres països en matèria de recaptació, però en matèria d’indemnitzacions... Ho tenim clar. I amb el poc ajut que estem rebent per part dels sindicats majoritaris, UGT i CCOO...”
L’entitat d’afectats catalana és reivindicativa i hi ha moments que no comparteixen punts de vista amb la federació espanyola. Els catalans pressionen perquè es demani a l’Estat, entre altres mesures, que els treballadors que han estat exposats a l’amiant puguin tenir la jubilació anticipada. “La nostra esperança de vida és inferior a la del conjunt de col·lectius de treballadors.” Volen que se’ls apliqui el reial decret 1698/2011, de 18 de novembre, segons el qual es podran acollir a la jubilació anticipada els treballadors que desenvolupin una feina “penosa, tòxica, perillosa o insalubre i acusin índexs elevats de morbiditat o mortalitat”.
Es fa difícil creure que no se’n sabés res, de tot plegat. “Els empresaris sempre han sabut que l’amiant era dolent. Han tingut al seu favor el temps, perquè les patologies poden aparèixer al cap de deu, vint, trenta, quaranta anys, d’haver-hi estat exposat. Sabien que el temps anava al seu favor.” Tenint en compte que l’asbestosi no té cura, les persones susceptibles d’estar afectades lluiten perquè els diagnòstics siguin tan precoços com sigui possible “i poder pal·liar-ne els efectes d’alguna manera”.
“No en som conscients: convivim amb l’amiant”, es lamenta. I continua: “Fa molt temps que diem que estem a punt d’arribar a un moment crític en el nombre de casos de patologies derivades de l’amiant. Compte, que encara ha d’arribar.”
PROBLEMA
“L’amiant era un producte estrella, barat i amb propietats molt bones. Està a tot arreu. No es tracta d’alarmar, però s’ha de conèixer la realitat”
VÍCTIMES
“Compensació? Això no es pot compensar. En tot cas, indemnitzar. La resta de països ens passen la mà per la cara”
DETERIORAMENT
“Posem per cas una teulada d’uralita: si ha perdut les seves propietats, les fibres es trencaran i hi haurà flocs d’amiant, microscòpics, en suspensió”
RESPONSABILITATS
“Els empresaris sempre han sabut que l’amiant era dolent”
EN DETALL
MERCÈ MIRALLESEl 2002 es decideix prohibir l’amiant en processos productius. Ja se sabia, d’abans, que podia ser nociu per als que el manipulaven?
L’empresari ho sabia perfectament... Encara recordo que un cop prohibit, José María Aznar parlava de tornar-hi! Donava molts diners. Des dels anys quaranta del segle XX, a Espanya hi havia una normativa específica per als treballadors de l’amiant, però no s’ha seguit mai. Fins que vam aparèixer petits col·lectius o s’hi van posar sindicats minoritaris, i ens vam mobilitzar.
Com porta la incertesa sobre les conseqüències d’haver treballat amb amiant?
Malament. Es porta fatal. Sempre estem amb la por de si ens tocarà o no.
Anualment, una revisió.
En principi només es feien radiografies, però quan es veu una taca a la radiografia és perquè la malaltia està avançada. Vam lluitar i vam aconseguir que també es faci un TAC cada tres anys. Això de les plaques... S’amagava informació. A un company, per casualitat, li van fer proves, perquè hi havia hagut un cas de tuberculosi. Al final li van dir que tenia càncer de pulmó, però fins que no va tenir una ordre judicial no li van voler donar les proves mèdiques. Es va saber que tres anys abans la mútua ja ho havia detectat.
Déu ni do.
Ja ho veus. La vida de les persones, per segons qui, no val res. El cas és que quan s’acosta la revisió només penses que et donin de seguida els resultats, i que siguin bons.
Coneix algun cas de malalt que no hagués estat treballador o familiar, i que no hagués estat tampoc a prop d’una fàbrica?
Tenim el cas d’un home a Cerdanyola, per exemple. Era esportista, corria a la muntanya, on hi havia un abocador il·legal, amb restes d’amiant. Aquesta persona va desenvolupar un mesotelioma pel sol fet de sortir a córrer. El mesotelioma està directament relacionat amb l’amiant, per tant...