Entrevista

Josep Casulleras.

Periodista, autor de ”La batalla de l’exili”

“L’exili és clau contra el relat de l’Estat”

El món del periodisme ha hagut de fer en els últims mesos una immersió profunda en l’envitricollat llenguatge jurídic i l’argot judicial per poder entendre bé i explicar millor la situació. Josep Casulleras Nualart (Terrassa, 1981) és un dels analistes que s’ha submergit a més profunditat en les aigües exteriors de la causa general contra els polítics independentistes, una tasca que s’ha concretat en el llibre La batalla de l’exili (Ara Llibres).

La batalla de l’exili és per a l’independentisme la mare de totes les batalles?
No diria tant. És un capítol fonamental per fer ensorrar tot el castell de cartes que ha construït l’Estat espanyol amb aquest relat d’acusació basat en la violència per justificar una rebel·lió inexistent. El que passa a l’exili és fonamental per desmuntar tot aquest relat. Tot el que passi a partir d’ara en el judici i quan després hagi d’anar a tribunals internacionals està absolutament condicionat.
Sobretot pel que va passar a Alemanya?
Sobretot pel fet que Alemanya ha dit que aquí no hi ha rebel·lió. És l’única jurisdicció on es pronuncien sobre el fons. A Bèlgica, Llarena retira l’euroordre per evitar-ho i en la segona euroordre la fiscalia belga esgrimeix un error de forma. Bèlgica es manté en un to d’elegància diplomàtica, tot i que, de fet, li diu si fa o no fa el mateix.
En el llibre vostè insinua que l’exili és una cosa menys improvisada del que podia semblar inicialment.
Sí que hi ha un punt d’improvisació important. El que passa és que, excepte en el cas de Clara Ponsatí, que és una opció que té present gairebé des que assumeix la conselleria, i excepte potser a la CUP, que a la tardor, després de l’1-O, també s’ho comencen a plantejar, en realitat en la resta de casos tot és molt informal i no hi ha una estratègia gaire pensada ni planificada sobre com afrontar l’exili en cas que sigui necessari. Això no hi és. El que hi ha és la idea que va circulant entre els membres del consell executiu del govern d’una manera inconcreta. Aquí és on entra en joc Jaume Asens. És qui introdueix en el consell executiu la qüestió de l’exili d’una manera més seriosa per mitjà de Toni Comín. Comín no diu mai que està parlant amb Asens, es refereix sempre a gent de confiança. I l’estratègia pròpiament de l’exili no es comença a bastir fins ben bé després de la declaració d’independència, que és quan Asens mateix avisa Gonzalo Boye. A Barcelona no hi ha advocats tan experts en temes d’extradicions.
Quan entra en joc Boye?
A partir del 29 d’octubre. Primer assessora Asens i Comín. Cal tenir en compte que ell ni tan sols coneix quina cara fan els consellers, els ha de buscar per Google. El que veu clar és que han de marxar tots ràpidament, perquè creu que els poden citar a declarar i empresonar-los preventivament, que és el que finalment acaba passant amb els que no marxen. Ell veu cinc jurisdiccions possibles i s’acaba imposant l’opció de Bèlgica; a partir d’aquí tot es comença a organitzar.
Per tant, abans de Boye no hi ha estratègia.
Abans tot és molt esfilagarsat i inconsistent.
Potser perquè aquest escenari ningú se l’havia arribat a plantejar seriosament?
Sí que hi havia hagut consultes de membres del govern a alguns advocats, els noms dels quals no han arribat a sortir i jo també desconec, per demanar si hi havia possibilitats d’anar a la presó si no es marxava. Inicialment, però, era vist com una opció pitjor que la presó, perquè amb això de les euroordres es creia que hi havia un automatisme absolut i es pensava que serien retornats immediatament. Ara ja sabem que això no és exactament així, sinó que funciona d’aquesta manera en una sèrie de delictes molt determinada. La veritat és que en aquells moments de tanta tensió política, era una mica un campi qui pugui.
Tota la xarxa de defensa que es teixeix tant a Bèlgica, com a Alemanya, com a Escòcia és d’altíssim nivell. Sense Boye s’haurien pogut congregar aquests primeres espases?
La gran aportació de Gonzalo Boye és la seva xarxa de contactes en l’àmbit internacional. Pel que em va explicar, en el moment que comença l’exili ell posa en prealerta els millors advocats de tots els països possibles d’Europa on podien anar els que marxaven. N’hi va haver que van entrar en joc de seguida, els belgues, i els altres van anar entrant en joc més tard, però ja estaven advertits que podrien ser requerits. Això ho podem veure en el cas d’Alemanya.
El millor contacte possible, per cert.
Wolfgang Schomburg és qui assumeix el cas del president Puigdemont. I això s’activa dos minuts després de la detenció, realment per la capacitat de Boye de posar en comú la feina de les diferents jurisdiccions on es van activant els casos. En el cas d’Escòcia no és ben bé ell qui activa Aamer Anwar, perquè la manera com s’acaba implicant Anwar és per mitjà d’una coneguda comuna amb Clara Ponsatí, que és Trycia Marwik, expresidenta del Parlament escocès.
Anwar, a més de ser un professional de prestigi al seu país, és l’advocat amb més empatia amb el cas català.
Ell hi té una implicació personal, perquè era a la Rambla de Barcelona com a turista el dia de l’atemptat del 17-A, i també política. I aquesta és la seva oportunitat d’ajudar. És ell qui es posa en contacte amb Boye. Hi ha un altre vector important, Jaume Alonso-Cuevillas, que és qui fa de pont entre tota la feina que s’està fent a l’interior i les defenses a l’exterior.
Hi ha prou coordinació entre les defenses a l’exterior i a l’interior?
Sí. N’hi ha força. És una cosa complicada, perquè políticament hi ha una certa tensió sobre com es veu no només la defensa, sinó el procés polític entre els que es queden i els que marxen, però des del punt de vista dels advocats hi ha bastanta coordinació. A més, hi ha figures clau, com Cuevillas i Andreu Van den Eynde. Són les persones que ajuden a suavitzar i a fer circular la informació entre els advocats dels presos i els dels exiliats, entre altres coses perquè alguns són compartits. Van den Eynde està molt centrat en els presos, però també està pendent de tot el que passa a Suïssa, per exemple.
Fa la impressió que els casos de Suïssa de Marta Rovira i Anna Gabriel queden una mica al marge.
D’entrada, el sistema d’extradicions funciona molt diferent, perquè no entra en el marc de les euroordres. Allà funciona el vell model, un sistema d’extradicions més polític. El paper dels governs és molt més gran. A Alemanya o Bèlgica no en tenen, de paper. Això fa que l’ordre de detenció internacional per Marta Rovira (per l’Anna Gabriel no s’ha emès mai) no s’arribi a començar a tramitar en cap moment. El govern suís ja fa, per mitjà d’un dels alts càrrecs del Ministeri de Justícia, uns advertiments públics al govern espanyol que no són gaire contundents, però que entre línies diuen perfectament que no cal que continuïn per aquí, que ni ho intentin, perquè això és un cas polític i en aquests casos Suïssa no extradeix.
Això a Marta Rovira la deixa en una situació de més inseguretat jurídica?
En el seu cas, l’extradició és molt més difícil, el procediment és molt complex, amb intervenció dels tribunals, del govern i també hi ha l’opció de demanar l’asil polític. El camí per a l’Estat espanyol és encara més tortuós, i aquesta complexitat és una garantia prou forta. Tant Rovira com Gabriel van estar molt ben assessorades per advocats suïssos experts en extradicions.
Per al lector que encara no hagi llegit el seu llibre, expliqui’ns un concepte clau que vostè exposa com a element de la defensa exterior, l’anomenat litigi estratègic.
És un concepte que explica la transcendència de la causa més enllà de la mateixa causa. És aquell cas judicial que fa que la seva defensa tingui una repercussió no només sobre els encausats, sinó que és determinant també per a la defensa dels drets de tots els ciutadans catalans, espanyols i europeus. En el cas dels presos polítics hi ha en joc la preservació de drets fonamentals que afecten tot el conjunt de la població i que estan sent vulnerats dins d’una jurisdicció de la Unió Europea que és l’espanyola. En aquests casos és tan important la defensa tècnica com la defensa política, que guanya molt pes.
En l’estratègia de la defensa interior aquest concepte del litigi estratègic es té prou present?
Tota la fase d’instrucció els advocats dels presos l’han enfocat d’una manera més tècnica, això és així, però la manera com l’enfocava, per exemple, Marina Roig, l’advocada de Jordi Cuixart, durant les primeres setmanes del 2017 que estava pres, no és la mateixa que estem sentint en els últims dies. Ja està deixant clar que enfocarà el judici com un judici polític.
Tenint en compte el nivell de distorsió jurídica que hi està havent per part del Tribunal Suprem, tècnicament ja es dona per perdut?
La qüestió tècnica és molt important, perquè cal que se segueixin tots els passos, tots els recursos, totes les diligències que calguin, perquè això serà molt important per demostrar l’arbitrarietat de la justícia espanyola davant dels tribunals internacionals. La part política és molt important perquè té una dimensió mediàtica i d’impacte molt gran en l’opinió pública nacional i internacional. Els advocats dels presos inicialment pensaven que el cas no s’aguantava. Són advocats amb carreres molt llargues, i estan veient que tota el relat que es fa des del Tribunal Suprem és tan polític que facis el que facis, hi ha una condemna anticipada. Per això progressivament han anat canviant l’enfocament, cosa que veurem molt bé en el judici. Hi haurà matisos entre els diferents advocats, però l’accent més polític dominarà.
S’atrevirà a anar encara més enllà el Suprem en el terreny de l’arbitrarietat? Hi ha algun límit?
S’atreviran a tot. Una de les grans conclusions del que s’ha vist fins ara és que a Espanya, si vols que siguin respectats els teus drets fonamentals en casos amb dimensió política, tens una sensació d’indefensió permanent. És una gàbia on no tens res a fer fins que no puguis sortir d’allà i anar a tribunals internacionals.
El director de VilaWeb, Vicent Partal, escrivia fa uns dies que a Espanya no li importa fer justícia, sinó guanyar temps per enfonsar l’independentisme. Hi està d’acord?
Hi estic d’acord. Tot just ara tenim una mica de perspectiva sobre el tema judicial, i quan hi vas pensant et poses les mans al cap, perquè és molt evident com es va construint un relat mediàtic determinat que permet justificar una repressió policial i judicial. La conjuntura política va determinant l’activació d’un relat mediàtic determinat. Aquest relat és assumit per la fiscalia, és assumit per la jutgessa Lamela, és assumit pel jutge Llarena i tot això s’encarrila amb uns tempos orientats que un any després dels fets hi hagi l’escarment públic. És una actuació de la cúpula judicial espanyola amb un gran objectiu d’estat de revenja política i d’escarment perquè això no es torni a repetir mai. I aquí l’estratègia dilatòria és molt clara. En aquest sentit, a mi m’agradaria fer el relat d’aquest llibre des de l’altra part. Saber com s’ha anat cuinant l’estratègia al Tribunal Suprem.
És tan improvisada com la defensa?
No, no, és molt planificada.
És de bon planificar, si el principi rector és que es poden liquidar tots els principis jurídics que calgui.
Malgrat això, tot està molt ben pensat i planificat.
No deu estar gaire ben pensat si després els tomben una extradició, per exemple, per defecte de forma.
El front exterior els desestabilitza i el que aconsegueix és treure de polleguera la cúpula judicial espanyola. Tenen preparat el que controlen, i potser també es pensaven que Europa els donaria la raó. Quan veuen que Europa no els dona la raó, en comptes de reaccionar reflexionant i fent autocrítica, reaccionen d’una manera visceral reproduint un concepte d’autarquia judicial més propi del franquisme, pensant que hi ha un complot judeomaçònic a Europa en contra de la unitat d’Espanya.
Hi ha una altra preocupació en la defensa a l’exili que és deixar clar que no són fugitius, sinó que s’han posat a disposició judicial des del primer moment. No hi ha un relat dins del mateix independentisme que vol imposar la idea que els que van marxar han fugit?
Una de les claus de l’estratègia espanyola és intentar crear tensió entre exili i interior. Uns són els que han donat la cara davant de la justícia i els altres són uns fugits. Hi ha part de l’independentisme que pot tenir aquesta percepció, perquè el bombardeig polític i mediàtic en aquest sentit és molt fort. La imatge de la presó i de la reclusió és molt més dramàtica que la que pots tenir dels exiliats, que poden tenir llibertat de moviment al lloc on són. Allà els barrots no es veuen tot i que existeixen. I la repressió es visualitza més a la presó que a l’exili. Crec que això pot ajudar a alimentar aquesta percepció, però és molt important en comptes de contraposar-los, entendre el valor que té aquesta dualitat. La situació dels presos ajuda que els exiliats puguin projectar en l’àmbit internacional fins a quin punt arriba la repressió de l’Estat espanyol. I els exiliats el que fan és donar veu internacional a la veu reclosa dels presos.
Des de la seva posició d’analista, com veu que continuarà el procés d’independència a curt o mitjà termini, fins que passi el judici?
El judici ho condiciona absolutament tot. L’estratègia política d’uns i d’altres. El govern espanyol està molt condicionat per un context polític també molt condicionat, amb un auge de l’extrema dreta i un aprofundiment d’un discurs molt anticatalanista i molt recentralitzador. És molt presoner de tot això i això el limita absolutament a l’hora de negar qualsevol tipus de gest polític a l’independentisme. A part, el judici el que farà és marcar el tempo de quan hi podrà haver algun gest o decisió del govern espanyol. No farà res fins que no surtin les condemnes. Intentarà aguantar sense eleccions i veurem un allargament de la incertesa política durant uns mesos, que són els que durarà el judici.
I al costat independentista?
L’independentisme haurà de saber reaccionar al que passi en el judici, de fet, ja serà important mentre duri el judici. L’independentisme ha de ser capaç de mobilitzar-se, entre altres coses perquè això forma part de l’estratègia de judici polític. Que al carrer hi hagi soroll, que hi hagi denúncia i pressió política. Ara, a partir d’aquí soc incapaç de pronosticar què pot passar. El que sí que crec és que la situació d’impàs en què estem ara no durarà gaire. Quan el judici acabi, això no es podrà aguantar gaire més temps, ni a Catalunya ni a Espanya. D’alguna manera s’haurà de donar una resposta política per avançar en un sentit de construcció de la República. I haurem de veure fins a quin punt l’Estat espanyol és capaç d’activar les seves armes repressores.
Vol dir que l’Estat espanyol és capaç per si mateix de posar un fre?
Ara sabem fins on s’han atrevit. Veurem si poden anar encara més enllà d’on han anat i fins a quin punt l’independentisme és capaç d’entendre i d’assumir que per avançar cal enfrontar-se directament a aquesta repressió. Les decisions que s’hagin de prendre dins de l’independentisme ja seran més fonamentades i amb més coneixement de causa.

CARLES RIBERA

cribera@lrp.cat

Un jove veterà del periodisme polític

CARLES RIBERA

Josep Casulleras i Nualart (Terrassa, 1981) és llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va començar a treballar en el món de la ràdio, a Ràdio Sant Cugat, Ràdio Terrassa i RAC1. Des del 2005, forma part de l’equip de VilaWeb, del qual actualment és el cap de redacció i un dels periodistes polítics del país que més intensament ha seguit el procés d’independència des de l’atalaia privilegiada que és VilaWeb, i amb el mestratge de Vicent Partal, un analista polític imprescindible per entendre la situació actual a Catalunya.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)