Sergi Sol Autor del llibre ‘Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures’
“Presos i exiliats han construït una estratègia complementària”
. CARLES RIBERA
cribera@lrp.cat
Sergi Sol i Bros (Barcelona, 1970) està vinculat a l’esquerra independentista des de molt jove i ha tastat el fred de la presó, l’any 1991, com a insubmís al servei militar obligatori. Aficionat a l’escalada, la seva trajectòria política no es pot pas dir que sigui una metàfora d’aquesta afició, ja que, contràriament, des de la seva vinculació a Esquerra sempre s’ha mantingut lluny dels focus i dels càrrecs institucionals, fent feina de cuina i, en els últims anys, d’home de confiança d’Oriol Junqueras. Periodista de professió i advocat de formació, no és la primera vegada que posa negre sobre blanc la seva visió de la política. En aquest cas, en el seu últim llibre, del qual ja s’han fet cinc edicions, relata com a testimoni de primera mà una de les etapes més determinants de la història del país, la que gira a l’entorn del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 (“L’1-O ens va posar al mapa del món”) i els fets que es van desencadenar a partir d’aleshores.
Conversem amb Sol en un establiment situat just davant del Departament d’Economia, zona zero de l’atac de l’Estat espanyol contra Catalunya, l’indret on a partir del 20-S la maquinària política, judicial i policial ha orquestrat el gran muntatge de revenja i càstig contra l’independentisme. La mà dreta de Junqueras es mostra orgullós de la feina feta durant aquelles setmanes prèvies al referèndum i situa la mobilització del 3-O com el “clímax” del moment. “Va ser una resposta històrica de la població, però aquell dia, també, amb el discurs del rei, l’Estat va prendre la iniciativa i nosaltres la vam perdre”, sosté.
Teclejar “Sergi Sol” a les xarxes socials és avui garantia de provocar un incendi i una cascada d’exabruptes. Des de l’empresonament d’Oriol Junqueras, la freqüent contribució del seu home fort com a analista de l’actualitat política, defensant posicions allunyades de l’èpica i de la visceralitat, l’ha convertit en el blanc dels atacs més furibunds d’una part de l’independentisme més abrandat. “Twitter no és el meu món, però les reaccions que hi veig em fan molta pena, no per mi, que estic molt segur de qui soc i què faig, sinó perquè crec que canalitzar les frustracions d’aquesta manera no sedueix ningú, i arribar a l’insult personal em pregunto a qui beneficia”, sosté Sol, que admet que, d’entrada “fora de les xarxes la gent és més correcta i educada” i, a més, que els insults contra ell en realitat són una manera d’atacar Junqueras: “Millor que m’endugui els cops jo que ell, és clar, però he de dir que em causa llàstima veure alguns atacs del mateix independentisme contra algú a qui l’Estat demana 25 anys de presó.” En aquest sentit, adverteix que ell tampoc no és l’únic objectiu de les ires hiperventilades i posa Joan Tardà com a exemple, amb aquesta reflexió: “Si a l’independentisme no hi cap Joan Tardà, llavors quina majoria social volem tenir?”
UN TO CONCILIADOR
Sergi Sol no amaga que ha escrit un “relat de part”, però defensa que es pot ser parcial sense incórrer en el sectarisme. “En el llibre sempre reconec el paper de Carles Puigdemont, fins i tot he defensat Jordi Sànchez, amb qui tinc discrepàncies tàctiques i estratègiques, però l’he defensat públicament”, sosté l’autor. Va més enllà per trencar una llança també per Quim Forn (“Per què el castiguen? Perquè avergonyeix l’Estat i els cossos policials espanyols el 17-A, el 20-S i l’1-O prioritzant la convivència ciutadana”) i conclou que no l’ha mogut la voluntat d’escriure una narració del procés per buscar l’enfrontament: “Seria llançar aigua al vi traient les misèries, segur que hem fet coses millors i pitjors, però l’atac personal i la difamació no aporten res.” Aquest to eminentment conciliador no és incompatible amb el fet que Sol sostingui, defensi i argumenti en el seu relat una aposta clara per eixamplar la base sobiranista que, seguint els postulats d’Esquerra, és incompatible amb les llistes úniques.
En aquests temps de vertigen de la política catalana, des que Sergi Sol va lliurar el seu escrit a l’editorial la realitat ha escrit uns quants capítols més del procés independentista català. En l’últim tram de l’escrit es refereix a la “dolça revenja” que per al republicanisme va significar la defenestració de Mariano Rajoy. Tanmateix, han passat els mesos i l’independentisme ha vist com la pressió policial i judicial és similar a la que hi havia sota el govern del PP. En opinió de Sol això no invalida el suport de l’independentisme a la moció de censura que ha portat Pedro Sánchez a la presidència del govern espanyol. “Els autors de la repressió política ja no hi són, i aquest sol fet ja és rellevant”, argumenta l’autor, que també admet amb un cert laconisme: “Les formes del PSOE són millors i es pot parlar més. Hem aconseguit res? No.” En aquest sentit, insisteix que cal que l’executiu espanyol sigui “més atrevit a l’hora de fer política, traient el procés dels jutjats i portant-lo al terreny de la política”, segons assenyala.
En el seu llibre, Sol també fa un relat emotiu i alhora serè dels dies posteriors a la declaració d’independència i previs a l’empresonament de Junqueras. Des d’aquells dies hi ha un cert interès per part de sectors independentistes de confrontar els que van triar l’exili i els que es van quedar i són a la presó. Sobre què va motivar els uns i els altres, l’autor del llibre ho té clar: “Van ser dies de molts nervis i incerteses i tothom va canviar d’opinió unes quantes vegades sobre si quedar-se o marxar.” Sergi Sol és de l’opinió, això no obstant, que aquest repartiment de papers ha acabat sent positiu. “Sense presos, per exemple què hi faria Marta Rovira a Suïssa? I, paral·lelament, la resolució alemanya sobre Puigdemont ha carregat de raó els presos davant la comunitat internacional.“ La conclusió que n’extreu Sol és difícilment rebatible: “El que compta és que, fins i tot sense buscar-ho, l’estratègia dels presos i l’exili ha estat una estratègia complementària.” Una última reflexió per tancar la conversa que traspua el tarannà de l’idealista pragmàtic que no parla mai a gust de tothom.
EN DETALL
CARLES RIBERAAquestes són algunes de les frases més destacades sorgides de la conversa amb Sergi Sol, una persona que combina el to conciliador amb la contundència dels arguments.
Els atacs que rep vostè són en realitat atacs contra Oriol Junqueras?
Molta gent no veu què significa que a Oriol Junqueras li demanin 25 anys de presó. Alguns atacs des del mateix independentisme fan llàstima.
Les crítiques personals, no tant pel llibre sinó pels seus articles en mitjans, li dolen?
Segur que s’han fet coses millors i coses pitjors, però l’insult, la difamació i l’atac personal són intolerables. No es pot estar tot el dia examinant la gent que ha fet la gesta més important de la història recent de Catalunya.
Bona part dels retrets l’acusen de rebaixar plantejaments o de renunciar a la implantació de la república.
L’èpica de la revolta està molt bé, però si hem decidit no optar per la via violenta, s’ha de tenir molt clara quina és l’estratègia.
En el llibre es veu un discurs força conciliador. Podria haver buscat molt més la polèmica.
He escrit un relat de part, però no he pretès tirar aigua al vi retraient les possibles misèries. A més, públicament he defensat persones amb qui tinc discrepàncies tàctiques i estratègiques, com en Jordi Sànchez.
En el llibre parla de “dolça revenja” quan es refereix a la moció de censura contra Mariano Rajoy.
Els autors de la repressió política ja no hi són. Si els que han arribat són millors, no ho sé, però els altres ja no hi són, i això va ser prou important.
N’hem tret res, de Sánchez?
Amb el PSOE les formes són millors, es pot parlar més. Hem aconseguit res? No.
Estem a punt de començar el judici. Durant aquest any llarg, hi ha hagut una certa contraposició entre exili i presó?
El que compta és que, fins i tot sense buscar-ho, presos i exiliats han construït una estratègia complementària.