Entrevista

Xavier Roig AUTOR DEL LLIBRE L’ENIGMA RUS

“Els russos tenen ganes de ser europeus”

Xavier Roig és un executiu que ha viscut els darrers dos anys a Rússia. Presenta ‘L’enigma rus’, un retrat d’aquest país en què en fa una defensa. Considera que la desconfiança de la Unió Europea dificulta les relacions

l’enigma rus Editorial: La Campana Pàgines: 216 Preu: 18 euros
PUTIN
“Intenta captar els sentiments dels nostàlgics de l’URSS amb els dels que volen llibertat econòmica i democràcia”
FUTUR
“Els joves voldrien entendre’s amb Europa, però ni els que governen Rússia ni els que ho fan a Europa hi estan interessats”
RELACIONS
“Gorbatxov va pecar d’ingenu, però Occident no ho va fer bé i s’ho hauria de fer mirar”

. ADELA GENÍS

agenis@lrp.cat

Xavier Roig coneix bé Rússia. Hi ha viscut els darrers dos anys. Ha escrit el llibre L’enigma rus, en què defensa que Europa hauria de deixar enrere la desconfiança i apostar per un altre tipus de relació amb Moscou. Critica el seguidisme que la Unió Europea fa de la política dels Estats Units i del Regne Unit en contra de Moscou.

Per què Europa es mira Rússia amb aquesta desconfiança?
La mala propaganda de Rússia té segles. Pel clima, pel fred... i sobretot per la política. Els que manen sempre han estat molt obscurs, i en ser un país tan gran i que ha viscut sota una dictadura fins fa quatre dies... Primer els tsars i després el comunisme han provocat que les formes de govern siguin obscurantistes, sempre reservades. La transparència és baixa i diria que és fruit de la història. És una realitat. Encara que Rússia i els russos tenen poc a veure amb la imatge que en tenim aquí. Això em va sobtar molt i és un fet contrastat, perquè he tingut relació amb altra gent expatriada, francesos, alemanys, i és una opinió comuna.
I com s’arriba a aquesta conclusió?
Quan ho penses és lògic i ens passa també amb els països amb què no tenim accés a la seva informació. Passa amb Alemanya, perquè la informació no està traduïda a l’anglès, i en produeixen molta, ja siguin informes o llocs web. Amb els russos passa el mateix. Ells ens entenen a nosaltres, perquè la majoria del jovent estudia anglès, però nosaltres no els entenem a ells. Nosaltres no estudiem rus. També passa amb Turquia. Ens pensem que en coneixem molta cosa i no en coneixem res. Els joves voldrien entendre’s amb Europa, però ni els que governen a Rússia ni els que ho fan a Europa hi estan interessats. Això és un problema que hi ha en moltes societats, i en alguns països europeus, també: la desconnexió entre el que la gent espera dels governants i el que realment fan, sobretot en l’àmbit internacional.
Què és el que més sobta de Rússia en un primer moment?
Són molt oberts i amb moltes ganes de ser europeus. Aquest xoc que hi ha amb els boicots als productes alimentaris o financers, ells se’l prenen amb una certa esportivitat. Malgrat les sancions, no tenen cap animadversió cap a Europa.
També critica el seguiment que fa la Unió Europea de la política dels Estats Units i del Regne Unit en contra de Rússia.
És que per al Regne Unit és una obsessió! Van dirigir la guerra freda, i Rússia és l’enemic. Més que els britànics, són els serveis secrets, les seves estructures, que encara viuen en el passat.
Rússia gaudeix quan Europa trontolla? Per exemple quan es publica que està interessada en la independència de Catalunya?
Sí, és clar. I això és oportunisme. Rússia no està interessada ni en la independència de Catalunya ni a envair... No existeix, això. L’única cosa que necessiten és algú que els garanteixi que estan segurs. Seria bo que hi hagués una entesa, però Europa encara té molt camí per avançar, més que Rússia.
A L’enigma rus explica també què va suposar per als russos la caiguda del comunisme.
L’URSS va tenir una gran expansió durant la dècada dels cinquanta i seixanta. Van tenir un gran desenvolupament durant l’època de Khrusxov i després amb Bréjnev, en la dècada dels setanta. De fet, en aquella època la renda per capita va arribar a ser més alta que la d’Espanya. Rússia es va industrialitzar. Stalin va forçar aquesta industrialització, i això va provocar una gran mortalitat! El camp es va quedar sense producció, la gent es moria de gana i se’ls forçava a bellugar-se al centre de Sibèria perquè s’hi havia construït una fàbrica. Hi va haver l’època que llançaven coets abans que ningú i que construïen l’Sputnik, però això es va anar acabant. Vivien de la inèrcia i no es va fer cap planificació. El país estava arruïnat. Es calcula que fins a un 30% del PIB podria haver anat a la carrera armamentística... i això no es podia mantenir perquè no es generava prou riquesa per gastar-la en armes. Aquest fet i la guerra de l’Afganistan els va portar a una situació molt dura.
I llavors va arribar Gorbatxov.
Ara es recorda com una època molt dolenta..., però és que la pobresa ja venia d’abans! I quan es va desmembrar, l’URSS va ser un caos. La transició no s’havia fet. El sistema es va col·lapsar perquè era insostenible. Com que era una dictadura molt fèrria, s’havien anat amagant les coses i va arribar un moment en què se censurava de tal manera que ningú sabia què estava passant. Gorbatxov segurament hauria fet una cosa més tranquil·la, però es va adonar que no podia quan va esclatar el reactor nuclear de Txernòbil (1986). Allà es va adonar que ningú controlava la situació. El pitjor és que quan es demanava informació ningú la sabia i qui la sabia s’autocensurava perquè tenia por d’èpoques passades i que l’enviessin a Sibèria. Hi va haver un enfonsament del sistema. La dècada dels noranta va ser molt dura, perquè hi va haver escassetat. Gorbatxov va pecar un mica d’ingenu, però Occident no ho va fer bé i s’ho hauria de fer mirar. No el van ajudar, i fins tot Margaret Thatcher ho reconeix en les seves memòries. Va ser un error. Gorbatxov defensava una Europa amb Rússia, no contra Rússia.
I va aparèixer el caos...
Es va produir quan van aparèixer els oligarques, quan es va privatitzar tot. Les coses no tenien propietat. Per exemple, van donar uns bons i van agafar el valor de les empreses (que era difícil de calcular, perquè en no haver-hi mercat donar valor a una cosa és complicat) ho van dividir pel nombre d’habitants (uns 140 milions) i van donar uns dòlars a tothom. El valor de tot un país, que és molt difícil de quantificar... I la gent què feia? En molts casos s’ho venia per la meitat del preu que s’havia estipulat. Els oligarques, amb l’ajut de bancs occidentals, ho van comprar tot.
Ara Moscou és la segona ciutat amb més milionaris del món.
I això no té sentit. És un país que no dona per tenir tants milionaris a no ser que molts pocs tinguin tant. I és que va ser així. L’últim que apagui el llum. Molta gent va perdre les pensions, ho va perdre tot. Això ha creat un sentiment, sobretot entre la gent gran: “Ara tenim més llibertat, però amb l’URSS vivíem millor.” La gent tenia estalvis i els va perdre. També es nota que és un país on la gent ha anat a col·legi. Han aconseguit que la població sigui ben educada. A Moscou els ciutadans són més ben educats que aquí. Hi ha molts teatres. En l’època comunista tothom tenia algú que havia estudiat i, a més, la formació era bona. I això es nota. El comunisme va aconseguir una cosa que no pretenia, que és gent refinada perquè la cultura porta refinament. La música, el teatre, la ciència...
I fa vint anys va aparèixer Putin. La imatge que té a Rússia difereix molt de la que arriba aquí?
Aquest desastre dels anys noranta es va anar solucionant. I el país va començar a remuntar quan va arribar Putin. L’associació segurament és falsa, però és immediata. Era un període que s’havia de passar, i vingués qui vingués s’hauria recuperat. Aquest fet es va barrejar amb una certa necessitat d’orgull nacional, ja que havien estat el segon país del món, una potència militar i econòmica, i de cop i volta van ser no res i això és dur per a la població, i no cal ser un superpatriota: vius en un lloc desenvolupat i de cop no ets res. Putin va jugar un paper una mica ambivalent. Va intentar captar els sentiments dels nostàlgics de l’URSS amb els dels que volien llibertat econòmica i democràcia. Per això té tants vots, un 70%. De fet, és contemplat des de dues perspectives: els oligarques el veuen com una persona que conté una potencial revolució contra els oligarques, i la població el veu com un protector dels oligarques contra la població. Perquè durant els anys noranta, els oligarques anaven pel carrer i mataven a qui els donava la gana... i ara això no passa.
I les intervencions militars internacionals, quin objectiu persegueixen?
Síria és una despesa important. És, en certa manera, per dir que Rússia encara pesa en el rol internacional. No hi ha la intenció de controlar Síria, però sí tenir-hi presència.
També ho han fet a Veneçuela.
Allà on poden tenir influència, els russos, l’exerceixen. Tenen un pressupost de defensa baix; és com el de França i amb un territori molt més gran, i els veïns que els rodegen no tots són amics. Des d’una perspectiva soviètica, els interessa un món multipolar. Evitar que les coses es decantin massa cap als Estats Units i també cap a la Xina. Perquè Rússia sap que en un món unipolar o bipolar no pot jugar. No té recursos. És un país car de mantenir perquè té un territori que és la sisena part de la superfície de la Terra!
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)