Jaume Padrós
PRESIDENT DEL COL·LEGI OFICIAL DE METGES DE BARCELONA
“La sanitat pública ha de canviar de model”
El president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona posa el dit a la nafra del sistema sanitari públic. Alerta que la precarietat laboral ha arribat al límit i advoca per entomar un canvi profund de model assistencial i organitzatiu
DEMANDA
“La vaga no va ser suficient i caldran altres accions per posar la sanitat amb majúscules en l’agenda política”SECTOR
“Queda demostrat que la professió és tremendament generosa i compromesa!”EQUITAT
“Hem d’estar disposats a acceptar un debat fet amb molta més transparència i a admetre que no es pot fet tot a tot arreu”PERFIL DE FUTUR
“Serà dona, jove, empàtica i amb capacitat per prendre bones decisions. Haurà de saber gestionar els recursos i tenir amplis coneixements de bioètica”SERVEIS PÚBLICS
“Han de poder funcionar bé amb el model polític que sigui, en forma d’autonomia o de república”DENÚNCIA
“Tenim condicions laborals que són impresentables en un país que vol estar a l’avantguarda sanitària”Jaume Padrós (Barcelona, 1959) va renovar fa poc més d’un any el seu càrrec de president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), una organització amb més de 33.000 membres. Molt actiu a les xarxes socials, Padrós fa bandera de la professionalitat d’un sector especialment afectat per la crisi i que “ho ha aguantat tot i més” i alerta de l’esgotament d’un model que demana a crits un canvi profund per encarar amb garanties el futur.
De què va servir la vaga dels metges d’atenció primària de la sanitat pública del mes de novembre passat?
La vaga en si no ha arreglat els problemes de fons del sector, però sí que ha permès posar-hi un pegat que es tradueix en certes millores concretes. Allò que sí que va posar de manifest i d’una manera més tangible és una situació que des del COMB ja fa dos anys que denunciem i que jo ja vaig advertir en compareixença parlamentària: el còctel explosiu que s’estava generant a l’atenció primària d’aquest país.
I que va acabar explotant amb els professionals al carrer.
Era fins a cert punt inevitable. El dret de vaga és un dret constitucional i com a tal s’ha d’exercir, però tots sabem que com a metges la nostra vaga acaba repercutint d’una manera directa en la salut de tercers i per això crec que va trigar tant a convocar-se. Tot i això, crec que malgrat haver avançat en certs aspectes la vaga no va ser suficient i caldran altres accions per posar la sanitat amb majúscules en l’agenda política.
S’ha esperat massa a fer un cop de puny sobre la taula?
És molt difícil de respondre, però el que queda demostrat és que la professió mèdica és tremendament generosa. I tremendament compromesa! Com a representant de l’entitat vaig traslladar als diferents presidents de la Generalitat, Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, als consellers de Salut i a mateixa exministra de Sanitat Dolors Montserrat la necessitat urgent de revertir les retallades. Calia recuperar els actius més importants del sistema: capacitat de docència, capacitat de recerca i, sobretot, les inversions. En el quart lloc figurava la recuperació de les retribucions, perquè és obvi que no era el més important. Ara, ha arribat un punt que la situació és insostenible. No podem anar exhibint i inflant el pit per un sistema sanitari que és dels millors del món i mantenir uns sous indignes dels treballadors.
Concreti’m.
Tenim condicions laborals que són impresentables en un país que vol estar a l’avantguarda sanitària del planeta. I no parlem només del sou, sinó de les condicions. Gairebé la meitat dels metges de menys de 40 anys estan en una situació de precarietat laboral. Són professionals que han invertit deu anys de la seva vida a formar-se, que han passat per un sistema selectiu molt dur i que accedeixen per primer cop al mercat laboral amb no menys de 30 anys. A aquesta gent no li pots oferir sous de 1.200 euros al mes i un contracte temporal. Són condicions que estan renyides amb l’excel·lència. I aquesta precarietat és especialment cruenta en les dones joves, perquè a efectes pràctics la conciliació per càrregues familiars encara avui és assumida majoritàriament per elles i les condiciona de ple a l’hora de poder agafar complements laborals que els permetin millorar el sou base. I això en una professió cada cop més feminitzada!
La principal perjudicada és l’atenció primària?
És la més visible. De fet, l’han convertit en una mena de producció en sèrie, i als facultatius que hi treballen els costa trobar valor afegit. Sempre se’ns ha dit que la primària és la porta d’entrada al sistema, però no se li han donat mai instruments perquè ho sigui. El metge de família és el responsable de la integritat de la salut del pacient i és a través d’ell que es deriva aquest pacient a altres equips assistencials. És l’eix del sistema, perquè coneix el pacient a fons, però la capacitat de prendre decisions, l’autonomia del metge avui és molt limitada. Hem arribat al punt que els metges reclamin no superar un nombre màxim de pacients al dia. Han de tenir autonomia professional i poder organitzar la seva agenda. L’atenció primària es desgasta perquè davant de la ciutadania la consulta al metge s’ha desprestigiat.
No en fem un bon ús com a pacients?
Sovint n’abusem tots plegats. Un dels acords presos a partir de la vaga és que els CAP es tanquin a les vuit del vespre. Per què? Perquè no els podem concebre com un supermercat obert les 24 hores i que s’hi pot anar quan es vulgui. Reclamo als polítics que es facin accions de pedagogia sobre la població. Tenim un país que cuida molt poc els serveis públics, al contrari que a la major part d’Europa, on són el resultat d’una conquesta social posterior a la Segona Guerra Mundial i fruit de l’estat del benestar. Però aquest ús d’allò públic ve acompanyat d’un exercici d’autoresponsabilitat. Aquí, a Catalunya, accedim als serveis públics fruit del creixement econòmic i de l’entrada a la Unió Europea, però crec no hi ha una visió responsable del conjunt de la ciutadania de com s’han d’utilitzar.
Però sí que són el blanc constant de queixes i reclamacions.
Perquè tenim après que els serveis públics són un dret, però no que és una obligació cuidar-los. També és ben cert que tenim uns serveis públics infrafinançats, però, en canvi, volem emular els països més avançats. Calen recursos i no em val que ens diguin que no n’hi ha per a tot, que som el país que som... Si aquesta és el resposta, llavors s’ha d’explicar a la gent que no podem arribar a tot i que s’han de deixar de fer algunes coses. Tant en la sanitat com en altres àmbits. Si tot continua igual, no podrem retenir talent, perquè no el pots mantenir oferint 1.200 euros al mes. Tots hem de canviar: professionals, ciutadans i responsables polítics.
Vostè defensa un canvi de model sanitari.
Cal una nova organització molt més àgil que doni poder als professionals i cal un canvi assistencial. I cal preparar tant els metges com els pacients. És necessari trencar amb el costum d’anar al CAP per qualsevol cosa i incentivar l’autocura responsable. Fer entendre que hi ha processos que facis allò que facis els hauràs de passar igualment. Una grip sense medicaments dura set dies i amb medicaments una setmana! I fer un esforç des de les administracions per explicar a la societat el sistema sanitari. Hi ha molt desconeixement. El sistema sanitari català té una gran riquesa i varietat de formes de treball.
I el canvi assistencial com es concreta?
Està marcat, perquè la sociodemografia està demostrant que els models d’hospitals i d’atenció primària s’han d’adaptar a les noves realitats. Tenim i tindrem societats més envellides, amb prevalença de malalties cròniques i amb persones molt més ben informades sobre la capacitat de decidir sobre la seva salut: qui volen que les atengui, com volen que les atenguin i fins on volen ser ateses. L’àmbit comunitari com ara la infermeria, els serveis socials, els serveis educatius serà decisiu per afrontar els nous reptes, i l’atenció primària torna a ser la punta de llança. Segurament no necessitarem tants hospitals i sí més centres de mitja estada.
La sanitat sovint es fa servir com a arma política, però els polítics realment la prioritzen en els seus programes?
No tant com caldria. Jo sempre he demanat a tots els partits, als d’aquí i als d’allà, que siguin conscients de la importància de resoldre els reptes pendents. És ben cert que en els discursos sovint es recorda que tenim un sistema sanitari dels millors del món, però no hi ha autocrítica. El sistema està molt tensat i no es podrà mantenir gaire temps. Tots els sistemes sanitaris universals tenen problemes de sostenibilitat. Malauradament, ens hem perdut en debats estèrils en els últims anys sobre quina havia de ser la titularitat dels serveis en comptes d’avançar en la sostenibilitat del sistema.
I com s’hi arriba?
A partir d’un concepte molt clar: l’equitat en els resultats. Hem d’estar disposats a acceptar un debat fet amb molta més transparència i a admetre que no es pot fet tot a tot arreu. I que els polítics en facin demagògia és un despropòsit. S’ha d’adquirir la cultura de debatre a partir de dades objectives i les mesures que en surtin s’han de poder avaluar. I ara, quan els recursos són limitats, aquesta manera de treballar es fa més necessària que mai. Aquí a Catalunya tenim l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) que s’hi dedica. Les decisions que es prenguin en matèria de sanitat pública cada cop s’han d’argumentar menys en ideologia i més en l’avaluació i l’anàlisi de dades.
Sembla que els hospitals grans tenen les de guanyar.
No necessàriament. Perquè aquí entra l’obligació de treballar entre centres de mida diferent. És obvi que l’hospital de Puigcerdà no podrà fer determinades operacions i tractaments, però això no treu que si col·labora amb un centre més gran es pugui beneficiar directament accedint a aquestes operacions i tractaments. Vall Hebron, Clínic, Parc Taulí han de poder aproximar els seus recursos i professionals al territori. La política col·laborativa és bàsica, perquè malgrat que avui es fa, encara s’ha de fer més i hem de ser capaços de mantenir el talent distribuït per tot el territori.
Quin marge queda per fer els canvis que defensa?
Soc de naturalesa optimista, si no, no seria aquí. La vaga, entre altres coses, ha servit perquè qui mana estigui més receptiu a escoltar i a actuar. Des del Col·legi, però, estem disposats a donar suport a iniciatives sorgides des de la professió que ajudin a fer els canvis.
És cert que hi ha una fugida de metges joves?
Amb les dades a la mà, no. I és cert que s’ha estès aquest rumor, però de moment es queden a Catalunya. Un altre dels estereotips falsos és que els immigrants col·lapsen el sistema. No és veritat i cal lluitar contra aquests estereotips, perquè no fan cap bé i donen una imatge esbiaixada i sovint condicionen les decisions polítiques per evitar el ressò mediàtic o la crítica social. Aquesta negativa a prendre decisions en un determinat sentit per por de les conseqüències ens ha dut, per exemple, a paralitzar iniciatives perquè se les relacionava amb la privatització del sistema sanitari públic. Quan no s’ha privatitzat res!
I a qui ha beneficiat fer creure que sí que s’ha privatitzat el sistema?
Primer a la ignorància i segon a determinades ideologies populistes i interessades. Fa pocs anys, un ministre de l’Interior presumia amb el cap d’Antifrau d’haver-se carregat la sanitat catalana. Això genera desconfiança, i malgrat que no ho van aconseguir, sí que van fer mal. Durant un temps el sector va tenir a sobre el focus de l’amenaça.
Catalunya té els professionals mèdics que necessita?
Ningú no ha calculat mai els metges que fan falta a Catalunya i, de fet, tenim una de les ràtio per habitant més altes d’Europa. Però, en canvi, encara avui necessitem metges i des de fa més de quinze anys el col·lectiu de nova entrada més nombrós per exercir la medicina al país no el formen ni espanyols, ni catalans, sinó estrangers extracomunitaris. I al mateix temps hem d’afrontar que en els propers deu anys es jubilarà un terç dels professionals en actiu.
I es podran cobrir les places?
La pregunta que em faig jo és si cal mantenir aquestes mateixes places i, personalment, crec que no hauria de ser així. Dependrà molt del model organitzatiu del qual parlàvem abans. Si continuem igual, és clar que es necessitaran metges, però seran professionals cobrant un sou mínim i amb unes condicions que no seran les adequades. Ja hi ha hagut experiències d’organització noves més racionals, que potencien l’autonomia professional i que estan funcionant bé. Al Pirineu faltaven pediatres i s’ha resolt amb una societat cooperativa que cobreix tota la zona, que s’autogestiona i que funciona per contracte programa amb el Departament de Salut. I els pacients estan contents amb la fórmula, perquè respon a les seves expectatives. Hem de ser capaços de sacsejar la rigidesa que pateix el sistema.
No sembla una feina fàcil.
No l’és, però tots plegats hem de ser capaços de sortir de l’immobilisme, d’aquesta zona que considerem de confort. El sistema sanitari públic català és la joia de la futura república. És el servei públic més ben valorat pels ciutadans, i els professionals que hi treballen reben la millor nota dels usuaris. A banda que és el servei que millor cohesiona la societat, perquè acaba sent el receptor, el calaix de sastre on van a parar molts problemes. Les desigualtats en salut, econòmiques, socials... totes les rep el sistema sanitari. Les entoma i hi intenta donar resposta. L’equitat està garantida arreu i la grandesa del sistema se sustenta en el fet que un pacient al llindar de la pobresa té les mateixes garanties de rebre un trasplantament que el ciutadà més ric de Catalunya. Ara bé, hem de mimar aquest sistema, perquè s’ho mereix. No podem conformar-nos a anar tirant eternament.
Quines són les especialitats que coixegen?
És cert que periòdicament s’alcen veus reclamant més professionals en àmbits com la pediatria, l’anestesiologia o la mateixa medicina de família. Nosaltres des del COMB hem traslladat al departament la necessitat d’aprofundir en el debat de les especialitats i, sobretot, de quina serà la seva projecció en els propers deu o vint anys. Tot va lligat a aquesta demanda de què parlàvem de canvi organitzatiu. Si la població va envellint es necessitaran més geriatres, però s’ha d’acceptar que cal optimitzar els recursos que tenim.
Quin perfil de facultatiu català marca el futur?
Serà dona i jove i haurà de ser empàtica i amb capacitat per prendre bones decisions no només per al malalt, sinó per al sistema i per a l’organització. Haurà de saber gestionar, perquè els recursos seran menors i tenir amplis coneixements de bioètica perquè viurem més anys i això comportarà més prevalença de malalties invalidants i discapacitants. Hauran de saber donar resposta a les demandes d’uns malalts que coneixeran millor les seves patologies i que voldran ser acompanyats fins al final. S’hauran de guanyar encara més la confiança dels pacients, perquè molts d’ells voldran morir a casa seva i decidir com i en quin moment. Ah! I s’hauran de saber moure amb seguretat en un àmbit cada cop més tecnològic, amb noves eines i escenaris. A Catalunya hem estat pioners a Europa en innovació introduint la recepta electrònica. Aquest és el camí.
Amb les condicions actuals en què viu el país, aquest pas el veu possible?
Per què no? Els serveis públics han de poder continuar funcionant, amb el model polític que sigui, tant si és en forma d’autonomia com de república. Catalunya s’ha de preocupar dels problemes del dia a dia i ha d’aspirar, en la mesura que li sigui possible, a garantir el millor sistema sanitari del món, que en determinats àmbits, com el de la investigació, ja excel·leix. Arrosseguem un dèficit històric de recursos del sistema sanitari públic català, sumat a un dèficit de finançament del sistema sanitari en general, més un dèficit fiscal de la Generalitat. Tot i això, de vegades perdem de vista allò que hem aconseguit, que és molt. Per la meva feina visito amb certa regularitat les presons, i puc assegurar que l’assistència en l’àmbit penitenciari que hi ha actualment al país és única a tot Europa. A l’Espanya estan a anys llum de nosaltres. Aquests avenços s’han fet i s’han aconseguit al marge del debat sobre si Catalunya ha de ser independent o no. Malgrat tot, a ningú se li escapa que si disposéssim dels diners que per justícia hauria de rebre el país podríem tenir molt més. Tanmateix, també ens falta fer autocrítica perquè determinats problemes que només depenen de nosaltres no s’han resolt encara, com ara la discussió sobre quina ha de ser la titularitat dels proveïdors de salut. L’administració ha de buscar el consens i prendre les decisions encertades, i els professionals ens hem de posar al davant per poder executar-les. Ara bé, amb les condicions adequades perquè aquests professionals no se sentin menystinguts i poc valorats.
Quines són les claus d’aquest contracte entre metges i societat?
En el darrer congrés de la professió mèdica en vam deixar constància. Vam posar sobre la taula el compromís del sector de preparar els metges per donar resposta a les exigències de la ciutadania, però com a contrapartida, aquesta ciutadania ens ha de reconèixer aquest paper en què l’autonomia prevalgui sobre el model tutelat que s’ha imposat fins ara. El metge no és un peó que integra una cadena de producció, sinó un professional que ha de poder desenvolupar la seva feina amb els majors recursos i garanties. I insisteixo, no estem demanant res que no sigui de sentit comú, tothom ho pot entendre. I pel que fa al nivell d’autoexigència, als deures que ens imposem com a sector, cal recordar que també en el darrer congrés ens vam autoimposar el desplegament d’un sistema de recertificació de la competència de manera obligada. Quina altra professió ho fa? Cap altra.
Vocació i treball Metge dels presos polítics
Amb un pare metge i una mare infermera, el futur de Jaume Padrós estava escrit. Es va llicenciar a la UB i es va doctorar a la UAB. És especialista en medicina familiar, medicina del treball i màster en gerontologia. President del COMB des del 2014, ha dut a terme diversos programes orientats a l’atenció de la salut dels metges i altres professionals sanitaris a través de la Fundació Galatea, de la qual també és president, a banda de ser membre fundador de l’Associació Europea per a la Salut del Metge. Va ser un dels fundadors de la Joventut Nacionalista de Catalunya i va entrar com a diputat al Parlament de Catalunya per CiU en el període 1989-1995. També va ser cofundador del primer Banc d’Aliments de l’Estat espanyol i impulsor del programa de la renda mínima d’inserció de la Generalitat de Catalunya. Pertany als serveis mèdics del FC Barcelona i l’any 2017 va obtenir la Creu de Sant Jordi.
Jaume Padrós, com a metge personal, es va assabentar només 48 hores abans de la intenció de Jordi Sànchez i Jordi Turull de començar una vaga de fam el mes de desembre passat per denunciar el bloqueig que el Tribunal Constitucional sotmetia a la resolució dels seus recursos per poder accedir a la justícia europea. Una mesura dràstica a la qual posteriorment també es van afegir dos presos polítics més: Joaquim Forn i Josep Rull. Padrós va reconèixer en una entrevista al programa FAQS de TV3 que els havia intentat convèncer que no la iniciessin, pels problemes greus de salut que els podia comportar, però que un cop presa la decisió els va fer costat en tot moment. Molt actiu en les xarxes socials, Padrós va anar informant puntualment de l’evolució dels interns durant aquells vint dies que va durar la vaga de fam.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.