Entrevista

Anna Mercadé

Presidenta de l'entitat 50A50, per la igualtat de gènere

“Les dones estem més ben preparades”

Anna Mercadé, pionera en el moviment feminista, alerta: les dones s’han adonat que la igualtat no s’ha assolit, els ho han fet creure... Una peça clau per fer canvis és la igualtat econòmica

Rebel. Aquest terme la defineix molt bé. Anna Mercadé, de molt joveneta, va prendre consciència de la desigualtat entre homes i dones. Aquesta consciència va anar creixent i la reivindicació es va transformar en professió: com ajudar les dones, amb fets, a avançar? L’inici van ser les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebrades el 1976 al paranimf de la UB. La seva trajectòria és prolífica. Ha exercit la pedagogia i s’ha dedicat a l’empresa. Des d’on sigui, es tracta de ser proactiva. És presidenta de l’associació 50a50, per la igualtat.

Què la va portar a l’activisme?
Vaig néixer el 1949, en la postguerra. De petita veia com el meu pare, cada dia, donava un bitllet a la meva mare per anar a comprar. I jo pensava: “Això no em passarà! Què vol dir, que em donin un bitllet?” No ho entenia. Nosaltres som sis germans, i jo veia que la mare era la columna, i qui portava els diners era el meu pare, i la meva mare, que era cantant d’òpera –i molt bona–, ho va haver de deixar perquè tenia un fill cada any.
Hem avançat, però?
Quan el 8 de març passat va sortir tanta gent al carrer vam estar molt contentes; ja és imparable. Tanmateix, resulta que ara moltes dones que es troben al voltant dels 40 anys s’han adonat que la idea que ja s’ha aconseguit la igualtat és un miratge, una mentida. Les dones van a la universitat, són bones, arriben dalt en la seva carrera… es pensen que són iguals que els homes. Arriben als 40, es casen i comencen a adonar-se que això de la igualtat no és veritat. Quan tenen un fill, són elles les que han de renunciar; comencen a dir: “Això no m’ho havien explicat, que tenir un fill era tan dur, que es perd tanta llibertat, que tens tanta responsabilitat a sobre...” A Catalunya, està demostrat que una tercera part de les dones amb altes responsabilitats professionals, quan tenen un segon fill, deixen de treballar perquè no poden aguantar la pressió. Això vol dir que Catalunya perd 1.000 milions d’euros a l’any perquè aquestes dones es retiren del mercat laboral i se’n van a casa. A part dels diners, es perd talent, perquè han adquirit formació i experiència i de cop i volta se’n van. Amb tot el que ha costat i se’n tornen a casa? Aquestes dones ja no tornaran. Està malalta, aquesta societat.
Les dones sempre treballant fora i dins de casa.
És esgotador. En el llibre Dirigir en femenino dic que si som empresàries portem dues empreses, la professional i la de la casa. Qui s’ho carrega tot a les espatlles? Qui ho sap tot dels nens, si la nevera està buida o com es planifiquen les vacances? És una feinada.
La crisi no ho ha posat més fàcil.
Hi ha dones professionals, llicenciades, que han avançat en la seva carrera i que en un moment determinat es volen separar de la seva parella i no poden, perquè no poden pagar un pis! És molt fort! I si tenen fills, encara és pitjor. Què, doncs? Tornem a dependre econòmicament dels homes com havia passat en els anys quaranta, cinquanta…? Potser no és planteja de la mateixa manera, però és, si fa o no fa, el mateix.
Moltes dones senten esgotament, per haver perdut l’horitzó.
Les dones hem de saber qui som, en aquesta societat, perquè no som el que ens han dit els pares, ni els mestres, ni la societat. Ni som tampoc el que volen els homes. Un taxista em va dir: “Ara hi ha homes que prefereixen dones d’altres països. És lògic, són dòcils, no t’aixequen la veu…” Hi ha homes que volen unes dones que nosaltres ja no volem ser.
Hi ha l’opció de conformar-se.
Sí, és clar. Però és el mateix que es deia en l’època de la meva mare: “Almenys no em pega.” Conformar-nos, mai! És com qui s’acostuma a una situació de violència. Sense adonar-nos, sents un maltractament, que no és el de l’home que tens al costat, sinó el d’un conjunt de coses. Violència econòmica perquè cobres menys, violència perquè has de treballar moltes hores, perquè portes la casa sense remuneració i no tens ni una hora per a tu… Què és això?!
Insisteix molt, en el que publica, en les formacions..., que cal reconèixer la realitat, per canviar-la.
Més que consells, vull donar instruments, que és el que m’agrada més de tot. Abans de prendre una decisió important a la vida, mira totes les maneres que tinguis de fer balança, profundament. I primer, amb tu mateixa; has de fer una transformació interna. És molt important tenir un espai nostre. No el tenim, ni ens han ensenyat a tenir-lo i, a més, pensem que és egoisme, i que és perdre el temps.
Quina progressió es fa fins a complicar-se la vida com se l’ha arribat a complicar?
Volia canviar el món. Recordo la guarderia Cascabel, a Sant Adrià de Besòs. La volien tancar i hi havia 500 nanos. Ens hi vam tancar tot un cap de setmana, pares, nens, veïns, tots. I vam aconseguir que no es tanqués. M’embolicava en tot. Les injustícies, en aquella època, eren moltes, i molt evidents.
S’anava implicant.
Sempre he tingut una preocupació: les dones són les que estan pitjor. I si són pobres, encara pitjor… El més flagrant és que el 50% de la població són dones i no tenen els mateixos drets, estan discriminades. I són les que porten els fills al món i les que fan funcionar la societat! Em vaig implicar en el moviment feminista, i vaig conèixer gent com la Magda Oranich, l’Amparo Moreno, la Maria Aurèlia Capmany... Però m’hi vaig implicar des d’un punt de vista social. Vaig pensar que les intel·lectuals ja ho tenien molt clar, i que havíem d’arribar als barris. Havíem de dir-los com n’estaven, de malament, que s’havien d’aixecar. Dir-los que hi havia un altre món. I vaig començar a organitzar associacions de dones per tots els barris.
I van organitzar les primeres Jornades Catalanes de la Dona.
Primer ho vam provar a Madrid, i la policia ens ho va prohibir. Els que hi anàvem vam dir: “Ho hem de fer a Barcelona.” Hi vaig insistir molt: “S’ha de fer a Barcelona i s’ha de fer legalment; no pot ser que a l’any 1976 organitzem una cosa i vingui la policia… Hem de forçar el sistema; ho hem de fer a la universitat.” I sí, ho vam aconseguir. I a partir d’aquí, ja no vaig parar.
Les jornades van ser un èxit.
La gent es va sorprendre que, de cop i volta, hi hagués 4.000 dones. A mi no em va sorprendre, perquè del 1972 al maig del 1976 vaig anar per tots els barris, muntant associacions de dones, que fossin independents. En aquella època, les vocalies de dones depenien de la junta de l’associació de veïns, i en aquell moment manava qui manava i elles havien d’obeir. I vaig pensar que hi havia d’haver associacions només per a dones i legals. Si eren associacions de mestresses de casa sí que es podien legalitzar. Així que es tractava de tenir el permís del govern civil, i després ja faríem el que ens donés la gana.
Així van començar...
Fent reunions a casa d’elles, primer. A Ciutat Meridiana, al Bon Pastor, a Sant Adrià de Besòs… Les que venien eren les més lluitadores. La majoria eren mestresses de casa, i si el marit “era un bon home”, que deien elles, i les “deixava fer”, muntaven les reunions a casa d’alguna d’elles. A les trobades es queixaven que volien sortir a treballar fora, però que no podien, i que no hi havia feina. També hi havia les que treballaven fora, fent tasques de la llar, o a les fàbriques. Les que treballaven fora, moltes, ja estaven organitzades, a CCOO, per exemple. Jo estava sobretot amb les mestresses de casa, que tenien ganes de trencar esquemes i sortir de casa. I s’anaven inscrivint a les jornades… Vam dir-los que un dia concret havien de ser al paranimf de la universitat. Van venir dones de tot arreu. Es van mobilitzar sense pertànyer a cap partit! El programa d’igualtat que va sortir de les primeres Jornades Catalanes de la Dona encara no s’ha complert! Volien guarderies, per poder anar a treballar; igualtat de sous… Tantes coses que encara no tenim!
Les jornades van donar fruits diversos.
D’aquí va sortir l’Associació Catalana de la Dona. Vam tenir diferències d’opinió, perquè n’hi havia que defensaven que s’havia d’organitzar de manera assembleària i n’hi havia que no, com jo. No podia ser assembleària, perquè sabia que guanyaria el capítol la que sabés parlar millor. Pensem també en el context que teníem: no existia el divorci, hi havia “adúlteres” a la presó, es necessitava el permís del pare per a tot... Era escandalós. Per tant, jo defensava muntar una associació d’espectre ampli, amb uns programes mínims de drets, i que donés cabuda a tothom, perquè si no ens unim no aconseguirem el que volem.
Jugaven fort.
Vam fer una campanya pel dret al divorci i va passar el cas de la María Ángeles Muñoz, a Sant Adrià de Besòs. Un cas d’adulteri. Jo havia viscut allí, al carrer Maresme. La vaig anar a veure. Tenia una nena de 6 anys i una altra més petita. Em va demanar auxili. El seu ex l’havia deixat plantada i havia marxat a Mallorca. Es va quedar sola per tirar endavant la filla gran, fregant escales, i al final va trobar una altra parella i va tenir amb ella una altra criatura. Al cap d’uns anys, l’ex li va reclamar la nena i el jutge li va donar la raó. Van anar a buscar la nena per entregar-la al seu pare. I a la María Ángeles per portar-la a la presó, per adúltera. Això va passar l’octubre del 1976. Vam sortir al carrer: protesta diària a tot arreu. I havíem d’aconseguir que no agafessin la mare ni la nena. Si el pare s’enduia la nena, no la recuperaríem. La vaig amagar en una casa segura, durant unes setmanes. Veure algunes dones, com la Montserrat Roig, amb el rètol de “Jo també soc adúltera”, va ser molt impactant. I vam aconseguir que el jutge fes marxa enrere.
I més coses.
La pressió social va aconseguir aturar-ho i derogar tot allò relatiu a l’adulteri, al divorci… Han passat anys, però ara, i aquí, ens trobem altres coses. Violència sexual, econòmica…
Tornem al 8 de març d’aquest any.
La manifestació va ser extraordinària i hi havia molts homes, destacaria jo. Els periodistes diuen que la campanya del Me too hi ha ajudat, i és clar que hi ha ajudat, però aquesta última onada de feminisme s’està preparant des de fa molts anys.
Com diu?
És veritat que el cas de la manada ha estat flagrant, i que el Me too hi ha ajudat... Pensa, però, que el 1994 ja vaig organitzar el primer congrés Dona i Economia, per demostrar que els diners són importants i explicar què és la violència econòmica i quina és la mare dels ous. Després vaig crear la Fidem, la Fundació Internacional de la Dona Emprenedora i després vaig crear els microcrèdits per a emprenedores. L’any 1994, les dones anaven a un banc i no els donaven crèdit! Crèdit per muntar una petita perruqueria! Que hi anés el seu pare, els deien, o el seu home, per signar! Del 1988 al 1996, vaig ser experta, en representació d’Espanya, i davant la UE, del programa ILE-Woman, dedicat a la creació d’empreses per part de dones. Em dedicava a analitzar plans empresarials i n’hi havia de fantàstics, però quan anaven a buscar diners, res de res.
I doncs, què demanaven?
Què demanaven? Mig milió de pessetes? Ni això, els donaven. N’estava farta, i no vaig parar. Vaig aconseguir que l’Institut Català de Finances em donés un crèdit a condició que les membres de la junta de la Fundació Internacional de la Dona Emprenedora poséssim un fons de garantia. Es va fer amb aquest sistema del 1996 al 2000. I aleshores, aprofitant la presentació d’un llibre meu, vaig reclamar a l’Isidre Fainé la implicació de La Caixa. Va agafar el guant. Vam aconseguir microcrèdits sense necessitat d’aval, sense garantia i al 0 % d’interès! Després la cosa va canviar i La Caixa va crear Microbank.
Els microcrèdits, què representaven?
Les dones havien de veure que muntar un petit negoci, establir-se, era sortir de la misèria. N’hi havia moltes que no trobaven feina, que no havien estudiat; havien tingut fills i després ningú les volia per treballar!
Tenir un bon currículum assegura la igualtat d’oportunitats?
Les dones tenen un 30% menys de possibilitats que els homes que les truquin quan envien currículums. I, a sobre, els homes, si tenen família, encara tenen més oportunitats. L’home que té família es valora que serà ponderat, seriós i treballarà perquè és el màxim sustentador de la família. Encara estem així... La dona, en canvi, tindrà problemes, amb la casa, els nens… Així és, en general, el món de l’empresa.
Hi ha molt ego pel mig.
D’ego, en tenim tots. Malament, rai, si no tens ego. Els homes, però, tenen l’ego molt desenvolupat, perquè la societat és masclista i tot allò que els envolta, des de petits, els fa augmentar aquest ego. I confonen l’ego amb el fet de ser forts –no ser dèbils–, no quedar malament, res d’humilitat…
Doni’m dades.
Des de l’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona, fa deu anys que publiquem investigacions. Les dones cobren un 25% menys, les pensions que perceben són un 33% inferiors… Segons l’Índex d’Igualtat de Gènere, en tots els àmbits estem en una situació inferior, llevat de la formació: les dones estem més ben preparades. Els estudis, les investigacions, tot, han fet que les dones se n’adonin: la igualtat és un miratge, n’estan fartes. D’aquí ve la nova onada de feminisme.
Si almenys millorés el poder adquisitiu...
La taxa més alta de risc de pobresa absoluta és la de la dona. Té més possibilitats d’acabar al carrer. I si té fills, encara més. Si estàs sola, pots anar on sigui, però amb un nen, què fas? I tal com està muntada la societat, no es pot ser pobre. Lluito per una societat del bé comú, que les persones es posin al centre, que hi hagi un repartiment de riquesa, que tothom tingui el mínim garantit.

Experta en dona i empresa

Llicenciada en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona, en l’especialitat de pedagogia, durant uns anys va exercir com a docent. La seva gran inquietud era millorar la situació de desigualtat de la dona. Ben aviat va tenir clar que la desigualtat econòmica era un llast molt pesat. I s’ha dedicat, amb diversos projectes, a buscar la manera que les dones siguin protagonistes del seu propi projecte professional. És assessora de diverses institucions i fins fa poc directora de l’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona, que ella mateixa va crear. Anna Mercadé ha estat pionera en el moviment feminista a l’Estat espanyol, i va fundar i presidir l’Associació Catalana de la Dona. En la segona meitat dels anys noranta, va crear el primer programa de microcrèdits per ajudar dones emprenedores. L’any 2000, va organitzar el primer Congrés Internacional de Dones Empresàries, amb l’assistència de quinze països.

Com podem avançar?

De vegades se sent dir que les dones no volen responsabilitats. “No en volem amb segons quines condicions.” Això de tenir jornada doble, a casa i a la feina, o d’haver d’escollir entre professió i família s’ha d’acabar. “’Cada hora que les dones dediquem als fills i a la casa –el doble que els homes– la perdem de guanyar diners, de ser visibles en la professió.” Per la igualtat, Mercadé reclama la baixa paternal intransferible. “Als empresaris els serà indiferent agafar un home o una dona. I els homes es vincularan amb la criatura, que l’amor no cau del cel.” Reclama escoles bressol gratuïtes. I uns horaris compatibles per a tots... “Tot això de la reforma horària, no fer-la, ja fa riure. Des de l’Observatori vam preguntar a les empreses de l’àrea de Barcelona i tothom ens deia que estaria bé que la jornada laboral acabés a les 16 h o les 17 h perquè al migdia, a l’hora de dinar, és quan truca tothom d’arreu d’Europa… I si calgués, es podrien fer torns, hi hauria més feina, més llocs de treball.” Però seguim amb jornades laborals aberrants: partides, amb tres hores lliures pel mig… “Quin país de bojos! Aquí tot és sobre la marxa, ningú pren decisions. Els polítics fan viva la frase «no passa mai res per no fer res»”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)