“Cal vetllar els fills a internet”

No soc dels qui pensen que els nostres fills saben més coses que nosaltres. És mentida i és un missatge reduccionista i desmotivador. Els nostres fills no neixen ensenyats, només neixen en una cultura digital que no és en la que vam créixer nosaltres. La gran barrera cap aquest món se supera per part nostra passant-hi temps per comprendre-la. Però no tant en el món digital en general, perquè ja n’hi passem, des del Whatsapp fins a les xarxes socials, sinó apropar-nos al món digital que interessa als nostres fills. Si fem el doble esforç de comprendre el seu món i passar-hi temps, ja ho tenim.

Als nens d’avui la passivitat no els interessa. Volen triar, prendre partit. Els pares venim de la cultura de mirar, unidireccional. Els nostres fills van en la direcció de la interacció, que per a nosaltres és més complexa, tot i que ja ens hi estem acostumant. Ells, en canvi, no s’han d’acostumar a res, ja tenen aquesta cultura interioritzada.

La feina dels pares no ha de ser tant instruir sinó acompanyar els fills en el món digital. Un acompanyament per informar-los sobre el que veuen, estar al seu costat, veure el que fan i posar-los el que veuen en context. És clar que el món digital els condicionarà en el món real. Aquesta excitació d’imatges té la traducció en el món no digital. Quan deixen la tauleta o el mòbil, és possible que el seu comportament s’hi vegi influenciat. Tampoc hem de menystenir els nostres fills pensant que no saben distingir entre el que passa dins les pantalles i el que passa fora. Hem d’anar vetllant-ho i anar-los donant una pluja fina d’informació, de la mateixa manera que ho fem en altres àmbits de la vida. No inventem la roda, simplement hem d’acompanyar la mainada com fem en altres aspectes de la vida, amb l’única diferència que en el món digital hem de fer un sobreesforç perquè nosaltres no hi hem estat educats.

Aquesta distorsió forma part de la naturalesa de les xarxes. Quan el nen sigui gran, ell mateix veurà que va així i farà 25 fotos a la platja un dia i les anirà penjant a poc a poc, com si cada dia fos a la platja, però, en un primer moment, se’ls ha d’explicar que tot allò que veuen, senten i llegeixen només forma part d’una finestra a una realitat que, en primer lloc, és més gran i que, a més, pot ser una ficció absoluta. Per exemple, una foto o un vídeo d’un influenciador aparentment espontània, de vegades, suposa mitja hora de preparació buscant l’enquadrament, la il·luminació, el decorat, etc. Un nen pot pensar que allò és real. Al meu fill de vuit anys li ensenyo captures de pantalla i li’n demano l’opinió. Què et sembla aquesta foto? Què opines d’aquesta senyora que s’acaba de comprar un cotxe i en penja la foto a les xarxes? Per fer-lo reflexionar sobre allò que veu.

Aquí no m’hi poso. És com si em preguntessis quan han de començar a mirar la tele o quan s’han d’educar per comportar-se a taula.

Penso que si els seus pares no li estan completament a sobre i no en regulen molt la freqüència, és una mala praxi.

Asseguts al sofà de casa amb el mòbil, ens creiem segurs, però la finestra de l’aparell és tan potent que ens entren, per dir una xifra, mil coses de fora, cinc-centes de bones i cinc-centes de dolentes. Deixar sols els nostres fills en aquesta selva digital és una bogeria.

Sortir al carrer a jugar, en el fons, era molt més segur que sortir al món d’internet. Perquè al carrer de casa els veïns et coneixien i els riscos eren determinats i previsibles. Avui dia, quan un nen entra a internet, pot accedir a qualsevol contingut, i quan ja ha après a escriure i teclejar, pot anar on vulgui.

Hi trobes el senyor de la gavardina sense la gavardina!

Cal arribar als nostres fills abans que deixin de fer-nos cas. És a dir, abans de l’etapa de la preadolescència. Entre els 7 o 8 anys, quan ja comprenen moltes coses i a més tenen ganes d’aprendre, fins als 11 o 12. Aquesta és la petita finestra d’oportunitat. Tenen ganes d’aprendre i els pares estem ben vistos. Així, quan arribin a l’edat complicada, ho faran amb un pòsit de coses importants que han de tenir clares.

Que allò que veuen per mitjà d’un dispositiu no és físicament allà dins, sinó al núvol. Que tot allò que ells publiquin passa a ser de domini públic i, per tant, ho pot veure tothom. I, també, que tinguin en compte allò que es coneix com la reputació en línia. És a dir, el que publiquin avui quedarà per a tota la vida i no saben com els pot afectar en el futur quan, per exemple, vagin a buscar feina. No sabem si aquell missatge que vam penjar fa un any durarà molts anys o per sempre, però el que és segur és que poc temps segur que no, perquè poc temps ja fa que hi és ara. I tampoc sabem qui farà ús d’aquella informació o aquelles imatges o per a què. No cal dir-los que es reprimeixin, sinó que siguin conscients que perdran el control d’allò que publiquen i que els pot perjudicar en el futur, o ajudar, depèn.

A les xarxes socials, hem de fer el mateix que en la realitat. No podem transmetre que, quan estem molt enfadats, ens hem de desfogar insultant a Twitter i, quan estem molt contents, en presumim a Instagram. Això és transmetre pautes de comportament. La cultura de les noves emocions digitals s’ha de saber gestionar. Nosaltres ens equivoquem molt en aquest aspecte, perquè n’hem après sobre la marxa. Hem d’intentar que els nostres fills s’equivoquin menys.

Això seria un altre llibre!