Entrevista

Patrycia Centeno

Autora de sin decir ni mu

“Cal feminitzar la comunicació política”

La periodista Patrycia Centeno (la Corunya, 1983) ha estat pionera a l’hora d’analitzar el paper de la comunicació no verbal en la política. Acaba de publicar Sin decir ni mu, un llibre ple de reflexions, exemples i anècdotes sorprenents

De quan li ve aquesta passió per unir la política i la moda, una associació que no és gaire habitual?
Em vaig especialitzar en periodisme polític i realment m’agradava moltíssim. Però una altra de les meves passions era la moda, una cosa que aquí és molt supèrflua però que en altres països, com ara l’Estat Francès i els Estats Units, té un caire molt diferent. A mi, en tot cas, no m’interessava tant la moda com a tendència. El lligam el vaig trobar en la mesura que tant la moda com la política són comunicació. Vaig fer un postgrau de periodisme i comunicació de moda (ara n’hi ha un fotimer) i la tesi final la vaig dedicar a aquesta vinculació. En aquell moment, tothom em deia: “Ets boja! Què té a veure una cosa amb l’altra?” Quan trucava als partits, no sabien ni de què els estava parlant. En tot cas, allò que va començar com una anècdota al final s’ha convertit en la meva professió, i penso també que cada vegada els mitjans donen més rellevància al tema.
A què es deu que aquí sigui vist amb una certa frivolitat?
Crec que hem perdut els grans coneixements que teníem. Durant el segle XIX, Catalunya va ser una gran potència tèxtil, però, amb el pas dels anys, hem anat perdent o devaluant aquesta apreciació sobre la moda.
De tota manera, si ens cenyim als seguidors i a les interrelacions que s’estableixen amb el seu compte de Twitter, per exemple, és clar que la seva anàlisi interessa i molt.
Es tracta d’una altra forma d’analitzar la política. Els polítics ens han demostrat que les paraules tenen molt poc valor. Ho estem veient aquests dies amb el tema dels pactes, quan se’ns deia que no es pactaria mai amb els del 155 i tant uns com els altres ho fan. Amb la comunicació no verbal és molt més difícil mentir-nos, perquè, en part, és un llenguatge inconscient. I així com des de petits ens ensenyen a manipular i a falsejar amb la paraula, amb els gestos, amb la roba i fins i tot amb les olors, costa més. És un tema de cultura.
A les aules s’ensenya a parlar en públic, però es presta prou atenció a la comunicació no verbal?
Amb el tema del llenguatge corporal és curiós, perquè mentre que en altres països, com ara els EUA, que són els inventors del màrqueting, des de petits es fan classes per posar-se en escena i comportar-se en públic, aquí és més difícil. De totes maneres, el llenguatge corporal és innat i, al final, tots jutgem. Triguem entre 20 segons i 4 minuts a jutjar una persona que acabem de conèixer i, moltes vegades, ho fem des de lluny, quan encara no podem apreciar les seves expressions facials. Però, en canvi, la roba ja ens està proporcionant un munt d’informació sobre aquella persona: a què es dedica, quin partit vota o en quin milita... Tota aquesta informació ens arriba i la sabem llegir. Però sí que és veritat que calen algunes tècniques i algun coneixement sobre comunicació no verbal perquè aquesta lectura no sigui malinterpretada. No estic gens d’acord amb aquella frase que diu que les aparences enganyen. Les aparences mai no enganyen. Som nosaltres els que ens deixem enganyar.
El llibre parteix de la idea que un 93% del que comuniquem ho és a través de missatges no verbals. En som prou conscients?
Crec que no. El problema ja no seria si estem prou preparats. En el llibre, explico que, quan som nadons, els nostres pares es comuniquem amb nosaltres a través de comunicació no verbal. A mesura que ens anem fent grans i la paraula guanya terreny en les nostres vides, perdem aquest llenguatge innat. Sí que en queden certs coneixements, però a vegades ens costa entendre exactament de què es tracta. Mirem la televisió i veiem un polític, notem una incoherència entre allò que diu i el que transmet a través de la comunicació no verbal i no sabem explicar-ho. Però, en tot cas, detectem alguna cosa que no ens agrada, que és incoherent.
La conclusió és que és més important la imatge que el discurs o bé que cal complementar les dues coses?
S’han de complementar. El llenguatge corporal ha d’acompanyar la paraula. Hi ha d’haver una coherència. Perquè siguis creïble, ha d’existir aquesta correspondència entre el que estàs dient i el que estàs comunicant amb la resta del cos.
Si m’hagués de fer una classe ràpida sobre la matèria, quins són els punts que hem de tenir en compte a l’hora d’analitzar allò que no ens diuen les paraules?
Més que fixar-nos en algun gest en concret, el més important en matèria de lideratge és comprovar si la persona té serenitat. Al final, en la comunicació no verbal tot són emocions. I aquí s’oposen la raó i la paraula a la comunicació no verbal i els sentiments. En aquesta època, en què s’està intentant criminalitzar les emocions, reivindico els polítics i els líders que tenen emocions. En cas contrari, deixem de ser humans o animals i ens convertim directament en monstres. La criminalització de les emocions està provocada per aquest ressorgiment dels moviments populistes. Si ens fixem en els líders d’aquests partits, sempre es repeteixen els gestos de por, d’odi i de menyspreu o frustració. Si observem imatges o gestos de Trump, de Bolsonaro o de Salvini, o fins i tot de Nicolás Maduro, i els comparem amb els que posava en pràctica o intentava interpretar davant del seu fotògraf Adolf Hitler, veurem que són els mateixos. Tots aquests gestos tan autoritaris i tan negatius encara tenen poder en la nostra societat. Però crec que aquesta lectura de poder l’hem d’anar modificant i canviant cap a gestos i emocions positives, com ara un somriure, que et caigui una llàgrima... Una tendència cap a la feminització de la comunicació política. Hem de canviar el paràmetre. Ser vulnerable no significa ser dèbil.
Si això ho hagués de traslladar a un polític actual, de qui estaríem parlant?
David Fernández, de la CUP. Els referents en la feminització de la comunicació política són, encara avui, homes com ara Barack Obama i, a casa nostra, David Fernández. Les dones fa segles que arrosseguem que som el sexe dèbil. Això ho veiem molt clarament en el judici del procés, quan les dones no es poden permetre les mateixes llicències que els seus companys, com ara parlar de temes personals, un somriure, una gràcia... Perquè fins i tot nosaltres mateixes ens adonem que és com una manca de professionalitat.
De tota manera, les emocions també ens poden enganyar. També podem falsificar els gestos.
Sí, és clar. Podem falsificar els gestos, però costa moltíssim, perquè es tracta d’un llenguatge inconscient. Aquí necessites les eines d’una persona experta que sàpiga avaluar si aquell plor o aquell somriure és sincer. Amb el somriure és molt fàcil detectar-ho.
Els polítics d’aquí tenen prou treballada la seva comunicació no verbal?
No existeix la figura de l’assessor en aquesta matèria, tant aquí com en altres països. Als Estats Units i fins i tot Llatinoamèrica, ho tenen molt treballat, però aquí encara és un tabú. Als meus companys que assessoren en matèria de relat polític sempre els dic que està ben vist que un polític es maquilli, però, en canvi, està mal vist que jo pugui assessorar-ne un i dir-li, per exemple, que la seva imatge no van en concordança amb el missatge que vol traslladar.
Si hagués d’assessorar un polític, quina seria la primera recomanació que li donaria?
Normalment, sempre pregunto tres coses: què vols comunicar? Què vol comunicar el teu partit? I què no faries o no et posaries mai? A partir d’aquí, és molt sa mirar-se una bona estona al mirall i, si pot ser, observar en silenci un vídeo d’un mateix parlant o en algun acte. Quan fem aquest exercici de llegir-nos a nosaltres mateixos però també llegir una altra persona sense veu, aconseguim molta més informació i, a més a més, sol ser molt més sincera. Aquí entra també el tema de la mentida. Els experts sempre diuen que, perquè una mentida tingui repercussió i sigui creïble, el més important és que hi hagi alguna persona disposada a creure-la. Ara, ens trobem en un moment en què necessitem creure moltes coses. La crisi que vam viure no només va ser econòmica, sinó que també va ser ideològica i ens cal creure en el que sigui. I tenim dues opcions: o que vingui el populisme i ens parli d’odi i frustració, o bé que s’intenti engrescar, que es comuniqui il·lusió, que es doni esperança. Aquesta segona via és molt més difícil i rwquereix molt més temps, però és la que hauríem de seguir.
En el llibre, defensa que ens trobem en un moment de canvis en la comunicació no verbal referida al lideratge. Cap on anem exactament?
Crec que anem cap a una feminització de la comunicació política. I suposo que aquest ressorgiment del populisme i de les tendències tan alfes tenen l’objectiu d’aturar aquesta evolució. Quan es produeix un atemptat, per exemple, el primer que fa el president és comparèixer i dir que atacarà. Això és un resposta molt alfa. Les dones, normalment, intenten resoldre les coses d’una forma més empàtica. L’exemple més clar seria la reacció de la primera ministra de Nova Zelanda després dels atemptats al seu país. Entenc que davant aquesta evolució hi hagi una reacció dels partits de dretes, però també és una prova més del canvi.
Aquest canvi que s’està produint, a què es deu principalment?
Té molt a veure amb l’arribada de la dona al poder. Fa només una dècada, parlàvem de forma puntual d’aquest fet i ara, cada vegada n’hi ha més. Hem de pensar que durant el segle XIX, quan es disposa quina serà la imatge de poder, només es pensa en homes i per a homes. Quan arriba la dona, veiem una evolució. Primer, els referents només eren els homes. Un cas molt paradigmàtic és el de Margarat Thatcher. Els primer que li van dir els assessors va ser: “Si vol ser primera ministra, comenci per desprendre’s dels collarets i els barrets i vagi a un logopeda perquè li canviïn la veu.” Només va acceptar retocar-se la veu, però fins i tot la seva imatge final era molt dura, amb línies molt estructurades i teixits molts rígids. Per tant, aquesta transmissió de poder sempre va ser molt masculina. L’arribada de les dones al poder planteja el problema de si cal imitar els homes o crear un nou patró. I això darrer ha estat molt complicat. Si analitzem l’evolució de la cancellera alemanya, Angela Merkel, veiem un canvi molt evident. A mesura que les dones han anat arribant al poder, tota aquesta indumentària i gesticulació més emocional ha començat a tenir cabuda.
Ara que posa el cas de la cancellera alemanya, fa pocs dies va haver de gestionar públicament un problema personal de salut. Com ho va veure?
El que més m’inquieta de tot és el debat que hi ha sobre si Angela Merkel està capacitada o no. Em preocupen molt més els problemes mentals de personatges com ara Donald Trump, de qui diversos psiquiatres han dit que no està capacitat. Penso que la gestió que va fer Merkel del seu problema va ser encertada. No crec que sigui una cosa que perjudiqui la seva tasca i va donar les explicacions que havia de donar.
Si ens fixem en la roba, els polítics són prou coherents amb la roba que vesteixen o predomina el desig d’aparentar allò que no són?
Podem opinar si la roba d’una persona ens agrada o no, però l’important és que siguin coherents. Sempre he mantingut, per exemple, que la CUP és molt coherent en aquest aspecte. Que David Fernández no és elegant? És clar que no, però tampoc ho pretén. El que pretén és ser coherent. És una persona que té cent o dues-centes samarretes a l’armari i cada matí decideix quina es posa en funció del missatge que vol donar. És una estratègia de comunicació brillant, sobretot per a un partit que va començar sense tenir gaire repercussió mediàtica.
Si ens cenyim a la coherència pel que fa a vestimenta, n’hi ha més entre els polítics d’esquerra o entre els de dreta?
És més difícil ser coherent a l’esquerra, per un tema de pluralitat. Com es pot transmetre, per exemple, l’ecosocialisme a través de la indumentària? Has de ser respectuós amb la moda ecoètica. I això és molt més difícil. A una persona de dretes, per exemple, això no li ho exigiràs. Que una persona de dretes es presenti amb roba del Zara, és acceptable; de fet, està fent un acte patriòtic. Si, en canvi, Rufián va a una entrevista amb una peça de Zara, quan es passa tot el dia blasmant Inditex i Amancio Otega, això és poc coherent. I no es pot respondre dient que ho fa tothom, perquè és un representant públic i cobra 6.000 euros al mes. Els polítics han de donar exemple.
Un altre aspecte que sorprèn són les persones que, quan accedeixen a la política, canvien de cop i volta la seva manera de vestir o la seva imatge personal.
El cas més exagerat és el d’Ada Colau. Els darrers quatre anys, ha fet nombrosos canvis estètics. I això que deia que el tema d’imatge no li interessava! Aquestes millores s’han de fer prèviament. Quan es fa en fase adulta i en el cas d’una persona dedicada a la política, ho associem a un tema d’immaduresa. I, a més a més, el seu electorat ho veu com una cosa falsa. Qui ens hem de creure, l’Ada Colau d’abans o la d’ara? És el mateix que passa amb Pablo Iglesias. Tot això poden ser indicis que el missatge d’aquella persona no és del tot sincer. Per això em preocupa tant la moda, perquè ens diu moltes coses. Hi ha una frase de Pepe Mújica que m’encanta: “El poder no canvia les persones, només revela allò que realment eren.” Doncs això. Quan canvies tan sovint, o bé no tenies clar allò que eres, o bé ens estàs enganyant.
De tota manera, més enllà d’aquests casos concrets, també hi ha hagut un canvi general. Si ens fixem en el Parlament, per exemple, abans hi havia més uniformitat i ara, més informalitat. A què es deu aquest canvi?
En el segle XIX, s’estableix que qualsevol polític havia de dur vestir, camisa i corbata. Quan arriba la dona a la política, no s’hi sent a gust. Tampoc l’esquerra, tot i que la corbata té un origen revolucionari. Amb la incorporació de noves sensibilitats, han arribat noves apostes i nous accessoris. Tot i això, una samarreta o una persona amb rastes sempre sorprendran a alguns. Ho aplaudeixo. Si dins el Parlament hi ha una pluralitat d’indumentària, vol dir que també n’hi ha d’ideològica.
Ha estat molt pendent del judici als presos catalans. Com els ha vistos?
La declaració de Jordi Cuixart és molt potent, però em quedo amb el moment en què es va aixecar mirant el vídeo i traient de polleguera tot el tribunal. En aquell moment, va agafar les regnes del judici i va demostrar que tot allò era una farsa. Em va semblar molt interessant.
I els jutges, com els ha vistos?
A mi el que m’ha sobtat més ha estat el comportament que ha tingut Marchena amb les dones. Si el que ha fet amb l’advocada de l’Estat no és assetjament, no sé què és. Les dones de la defensa van saber reaccionar amb serenitat i un somriure.
COHERÈNCIA
“Perquè siguis creïble, ha d’existir una correspondència entre el que estàs dient i el que estàs comunicant amb la resta del cos”
EXPRESSAR EMOCIONS
“La criminalització de les emocions està provocada per aquest ressorgiment dels moviments populistes que s’ha produït darrerament”
FALSIFICAR ELS GESTOS
“Podem falsificar els gestos, però costa moltíssim perquè es tracta d’un llenguatge inconscient. Aquí, necessites les eines d’una persona experta que sàpiga avaluar si aquell plor o aquell somriure és sincer”
REACCIÓ FEMENINA
“Les dones, normalment, intenten resoldre les coses d’una forma més empàtica que no pas els homes”
JUDICI AL PROCÉS
“A mi el una de les coses que m’ha sobtat més del judici ha estat el comportament que ha tingut Marchena amb les dones”

PERE BOSCH I CUENCA

pbosch@lrp.cat

una mirada diferent

Va néixer a la Corunya, però ha viscut tota la vida a Catalunya. Ha treballat com a periodista de moda i també com a assessora d’imatge governativa i corporativa. Col·labora en diversos programes de ràdio i televisió. A banda de Sin decir ni mu, prèviament va publicar Política y moda, la imagen del poder (2012) i Espejo de Marx. ¿La izquierda no puede vestir bien? (2013). Reconeix que sempre ha estat “molt curiosa” i, més a més, percep “la realitat de manera molt visual”. Les seves observacions sobre la vestimenta i els gestos dels polítics s’han convertit en un veritable fenomen a les xarxes socials. Té més de 35.000 seguidors a Twitter i les seves piulades, enginyoses i plenes d’ironia, acostumen a tenir recorregut.

Radiografia dels polítics catalans

El president Torra. “És un desastre, perquè crec que s’autocensura. Per ser institucional, no cal que et posis una camisa o una corbata. Tenia més afinitat amb la ciutadania quan era Quim Torra que no pas quan va passar a ser president. En això també tenen molt a veure els assessors que tens al voltant.”

Carles Puigdemont. “També va caure en l’error d’institucionalitzar-se amb la corbata i l’americana, però tenia el joc del cabell, que era una prova d’identitat. Em va empipar molt quan va dir que no volia convertir-se en una icona, perquè no hi trobo cap problema. Aquesta, precisament, hauria de ser la tasca del president a l’exili”.

Elsa Artadi. “És un exemple de la feminització de la política, però no acaba de funcionar perquè té una expressió i una constitució molt infantils. Tots els gestos d’amabilitat es poden confondre. El retrat del Polònia és molt fidel, com una noia un xic esverada.”

Roger Torrent. “Va tenir molta repercussió perquè va fer un canvi d’imatge brutal abans d’arribar a la primera línia. Però un home amb mitjons de coloraines és un xic xaró.”

Inés Arrimadas. “És d’aquella gent que no vol acceptar d’on ve ni qui és. Vol ser el que no és, però sense adonar-se que mai no la deixaran entrar en aquell camp. La gesticulació és d’autèntic hooligan. És la seva essència.”

Miquel Iceta.“El PSC és a la política catalana el que Iceta a la moda. És una persona molt propera, però no transmet seguretat i serietat. Vull dir que no t’imagines l’Iceta ballador en un presidenciable”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)