Entrevista

Montserrat Jubanteny

Mestra i activista en defensa dels drets dels infants

“Per educar un nen, cal sorprendre’l”

Després de més de 55 anys de trajectòria dedicada a la infància més vulnerable del nostre país, recentment ha estat distingida amb la Creu de Sant Jordi

Com es va sentir quan van comunicar-li que havia estat distingida amb la Creu de Sant Jordi?
Em vaig emocionar molt. Estava al mòbil i va sonar el telèfon fix. I em diuen que vol parlar amb mi la consellera de Cultura. Em vaig estranyar perquè nosaltres no acostumem a treballar amb el Departament de Cultura. Poca estona després, quan vaig parlar amb la Laura Borràs, li vaig dir: “Quin honor, no?” I ella em va contestar: “L’honor és meu perquè truco per comunicar-li que li hem concedit la Creu de Sant Jordi.” Vaig quedar uns minuts aturada. Em vaig emocionar i gairebé no podia parlar. Li vaig agrair el reconeixement, però hi vaig afegir que també era una gran responsabilitat.
Més enllà del reconeixement, quina utilitat pot tenir aquesta distinció per a la feina que fa cada dia? O potser no canviarà res?
Vaig pensar que no podia parar. Que havia de continuar compromesa amb el meu país fins que el cos em digués prou.
Es tracta d’un reconeixement a més de 55 anys de trajectòria...
Jo soc una persona molt rara. Els reconeixements no m’han importat mai. He creat moltes coses en l’àmbit de l’educació i de la infància maltractada, molt innovadores, i mai a la vida m’he preocupat de si ho copiaven o ho reconeixien. Allò més important ha estat sempre que funcionés pels nens. Tot i això, quan alguna vegada em parlaven de reconeixements, sempre deia que l’única cosa que em faria il·lusió seria la Creu de Sant Jordi. Això, ho dic des dels 30 anys.
Parlem dels seus inicis. Vostè es volia dedicar a la medicina però es va acabar abocant als infants...
Efectivament, la meva il·lusió era fer pediatria. A mi els nens sempre m’han agradat molt. Però a sisè de batxillerat em van suspendre una assignatura, injustament penso. Tot va començar perquè m’escrivia amb una amiga de la meva germana, que era atea i que em va convidar a anar a estar amb ella per Setmana Santa. Les monges, que llegien la correspondència, em van dir que si hi anava tindria conseqüències. Al final, vaig suspendre i vaig perdre una beca que tenia. El meu pare no tenia diners per pagar-me els estudis. Fins aleshores, jo estava interna al centre i m’havia d’aixecar una hora abans que la resta de nens o quedar-me sense jugar a l’hora del pati per endreçar o preparar les coses dels nens que pagaven. Els diumenges, quan ells sortien d’excursió, jo em quedava a netejar classes, vàters. Fins que vaig marxar de l’internat, no jugava. Tot el dia treballava. Potser per això odio les feines de la casa!
Segons sembla, tot va començar un bon dia, quan el seu pare, que era l’alcalde de Joanetes (a la Garrotxa) va trucar-li per dir-li que s’havien endut un nen del poble a Wad-Ras, que aleshores era un centre de menors...
Quan vaig acabar la carrera de mestre, vaig venir a Barcelona i un bon dia em va trucar el meu pare dient-me que s’havien emportat un nen del poble perquè l’havien trobat en una botiga agafant menjar. Els seus pares eren alcohòlics i tenien els fills completament abandonats, en una negligència extrema. Havien portat el nen al Tribunal Tutelar de Menors. En aquells moments encara no hi havia les transferències fetes. El nen estava tancat a Wad-Ras i el vaig anar a veure. Jo feia colònies a l’estiu per a nens d’empreses i un bon any se’ns va ocórrer reservar algunes places per a nens de centres, que jo havia conegut a través d’aquell primer cas. Vaig fer uns tràmits i em vaig emportar aquell nen de colònies. Quan va acabar l’estiu, el nen em va demanar que no el tornés i li vaig prometre que faria una gestió. En aquells moments, l’acolliment en família aliena no estava previst i vaig saber que hi havia una entitat que es deia Mensajeros de la Paz que sí que en feien i ells em van donar la cobertura legal per acollir-lo.
Vostè va començar omplint un buit sobre les colònies d’estiu, a les quals anaven també alguns nens procedents de centres de menors..
El segon nen que vaig acollir va ser un cas semblant. I el tercer no va partir de mi, sinó de Mensajeros de la Paz. Era un nen que havia fet un autisme reactiu, que estava sense pare ni mare i l’havien donat en adopció però l’havien tornat tres o quatre vegades. El nen va deixar de parlar. En aquells moments, l’autisme no es coneixia, es van pensar que tenia un trastorn i el van portar a un manicomi a Tarragona. El nen va venir de colònies i ens va passar una anècdota molt bonica que he explicat molt poques vegades. Me’l vaig quedar a casa. Era un cas difícil. El nen contínuament imitava el soroll de l’ambulància perquè l’associava al moment en què s’obria la porta del manicomi. Un dia el vaig portar a El Corte Inglés i vam tenir un incident amb una senyora, que va començar a renyar-lo. Quan va veure que jo el defensava, el nen es va quedar parat i va començar a parlar. Ara té 52 anys i continua amb nosaltres.
En alguna ocasió li he sentit explicar una altra experiència amb una nena que va pegar-li i vostè la va sorprendre amb la seva reacció. Aquella experiència l’ha marcat?
En aquest cas, no era com a nena tutelada. Jo era mestra, vaig renyar una nena, no recordo per què, i ella em va pegar. Les monges, que eren allà, em deien que m’hi tornés, però jo m’hi vaig apropar i li vaig fer un petó. Els ulls i el nom d’aquella nena m’han acompanyat tota la vida. Aquell dia vaig prendre una decisió: “Si vols educar un nen, l’has de sorprendre! Has de fer allò que ell no espera que facis.” A partir d’aquí he estat molt estratègica amb els nens. He castigat molt poc. Penso que el càstig és una falta de recurs del mestre i, en canvi, he intentat aplicar estratègies. El nen, per principi, ha de portar la contrària a l’adult per crear la seva personalitat. Per tant, si tu vols que faci una cosa, demana-  li la contrària. Això m’ha funcionat, però gràcies a l’experiència d’aquesta nena.
Què més n’ha après, dels infants?
Moltes coses. La meva vida és molt rica gràcies als nens. Els nens són molts sincers. També m’han ensenyat la simplicitat. Els adults tenim perjudicis, ells juguen sense tenir en compte que el del costat és fill de tal o de qual. Jo he après moltíssimes coses dels infants.
Suposo que deu ser impossible, en una tasca com aquesta, separar el vessant personal en cada cas...
Jo no ho faig. Quan vaig conèixer el món dels nens tutelats i les mancances emocionals que tenien, em vaig adonar que no podria. Jo sempre he estat molt crítica i m’he negat molt a acceptar coses pel simple fet que estiguin establertes. Intento ser positiva i no castigar. Per a mi el càstig és una falta de recurs. En tot cas premio. Fa poc ens va arribar al centre una nena que s’autolesionava des dels 4 anys i vaig aconseguir que deixés de fer-ho a canvi de resoldre-li una demanda que tenia. I l’última lesió havien estat 18 punts. Quan parlo d’estratègies em refereixo a coses com aquestes.
A la seva fundació es troba amb molts infants que han estat víctimes de maltractaments de tot tipus. Es dedica poca atenció a reparar les víctimes?
Nosaltres sempre hem tingut equips de psicòlegs. Però es fa poca avaluació de les coses. A vegades ens arriben nens de pares que ja havien vingut aquí. Fa anys vam anar a Califòrnia a fer un màster amb una de les persones que més entén en tema de reparació en maltractaments. Es fan moltes teràpies de reparació, però no es fan bé. Ho dic amb tota la humilitat del món.
En quin sentit?
Quan es comencen moltes teràpies, et diuen: “Tot el que expliquis aquí, quedarà entre tu i jo.” Això és mentida. Quan hi ha un abús, tu has de denunciar-ho. Si no ho fas, ja li estàs fallant, al nen. La nostra teràpia hauria de ser: “Quan estiguis preparat, hem d’esbombar-ho, perquè aquesta persona no torni a fer-ho.” Per tant, hem de fer una teràpia en què tothom sàpiga el que ha passat i tothom vigili aquella persona. I, a més a més, de secret res de res. He arribat a la conclusió que fa més mal el secret que l’abús en si, sobretot si és dins la família. Hi ha molts nens que descobreixen que han estat abusats quan parlen amb un altre nen del centre. Si a tu a casa teva et donen un suc de taronja cada matí per esmorzar, al final ho agafes com un hàbit. El secret bloqueja. El que passa és que a vegades confonem el sentit de la paraula secret. La seva connotació és la por i la por bloqueja el nen.
A la fundació tenen una unitat específica de pediatria social des de l’any 2002. Quin balanç en fan?
Ara estem molt col·lapsats. Tenim llista d’espera. A nosaltres ens agradaria que n’hi hagués una a cada província, com a mínim, i també a les Terres de l’Ebre, per descomptat. No pot ser que un nen que hagi estat víctima d’abusos a Puigcerdà hagi d’anar a Can Ruti o a Sant Joan de Déu. Ha de ser un servei més proper. És molt important fer el diagnòstic; però també ho és fer la reparació. Jo porto l’agressor a la reparació i li faig demanar disculpes. Penso que un abús roba la innocència a un infant i li deixa una ferida a l’ànima. I una ferida a l’ànima no es pot perdonar. Per a mi és l’únic mal d’aquests socials en què la víctima se sent més culpable que víctima. Perquè, si no, ho explicaria. I el secret és l’arma de l’abusador.
És possible superar-ho o és una maleta que portes tota la vida?
Jo penso que no ho oblides mai. Quan fas la reparació ho deixes allà. No podem viure tota la vida de cara enrere. Ens entrebanquem. Però el que tampoc es pot fer és dir: “No en parlem i ja se solucionarà sol.” Cal plantar cara a les emocions. Quan em trobo amb un cas d’aquests en què és capaç de verbalitzar el seu abús, li dic: “Ets una heroïna!” Perquè aconsegueix superar les amenaces. En la darrera sessió de teràpia que vaig fer, una nena de 16 anys que havia estat abusada des dels 9 pel company de la seva mare em va confessar: “Vaig veure que tocava la meva germana petita. I ho he explicat per defensar-la.”
Durant aquests anys en què s’ha dedicat a l’atenció a la infància hi ha hagut canvis substancials. Quin és el canvi més remarcable, al seu entendre?
El primer és que hi hagi centres mixtos. La societat no està separada. Un altre avenç remarcable és l’acolliment, un tema del qual es parla poc. Si a mi em tallen la cama, necessito una altra cama. Un nen que ha perdut una família necessita una altra família. Si no, com aprèn a fer de pare?, com aprèn a fer de mare? Recordo que una de les primeres nenes que vaig tenir, d’uns 15 anys, venia cada nit a tocar la nostra porta i ens deia: “Vull parlar amb vosaltres.” A la tercera o quarta nit li vaig dir: “Escolta, tenim tot el dia per parlar, no cal que esperis a la nit.” I em va donar una resposta que em va deixar glaçada: “És que jo em pensava que un home i una dona al llit follaven sempre.” La seva mare era prostituta.
Sempre ha estat molt crítica amb l’administració, com ara en el tema dels menors no acompanyats...
El primer problema és que la gent que treballa a la vora d’aquests nens és funcionària; i, treballis bé o malament, ningú et pot treure el càrrec. Si resulta que hi ha 10 centres que es queixen d’un tècnic, hauria de desaparèixer d’Infància. He conegut algun treballador, i ja reconec que això és molt agosarat, que deixa molt a desitjar des d’un punt de vista psicològic. Ara la DGAIA no coneix cap nen. I això és molt gros. Fa molts anys que demano que Infància estigui menys polititzada. No m’escolta ningú, però jo ho demano. La política d’infància és molt important perquè del present que tinguin els nostres nens en depèn el futur del nostre país. I el que no pot passar és que canviem les polítiques d’infància cada quatre anys en funció dels partits que governin a la Generalitat. La meva proposta és fer un consell d’avis integrat per metges, educadors, pares d’acollida... Aquest consell d’avis hauria de ser vinculant.
Un dels eixos de la fundació és l’acolliment. La gent està prou sensibilitzada amb aquest tema?
No. I sempre dic el mateix. No hi ha cap telèfon específic per parlar d’acolliment. Tan senzill com això. I fa més de deu anys que ho reclamo, però ningú m’ha escoltat.
La fundació està impulsant una campanya que es diu “Tu pots ser família acollidora”. Què cal tenir per ser-ho?
Amor i solidaritat. Jo sempre dic que els fills que neixen teus és com si anessis a una botiga i et compressis un televisor nou. En canvi, en el cas dels nens acollits, algun porta un virus a causa de la motxilla, de l’experiència viscuda. Però el 80% dels virus desapareixen quan tenen un ambient sa i hi ha empatia. És un problema de falta d’amor.
Un dels temes que també tracta és el dels joves extutelats. Disposem de prou mecanismes?
Nosaltres des de fa molts anys intentàvem que a partir dels 16 anys els nens aprenguessin un ofici perquè tinguessin algun diner quan sortissin. Però, amb la crisi, vam crear una empresa d’inserció laboral dedicada a la destrucció de paper confidencial. Nosaltres prioritzem sempre els estudis, però a partir dels 16 anys fan quatre hores al matí o a la tarda i a l’estiu els ho ampliem a vuit hores. Els deixem que es quedin el 10% del que guanyen. La resta, els ho reservem en un compte i s’ho emporten quan tenen 18 anys. Si tenen 3.000 euros ja poden compartir pis o treure’s el carnet de conduir.
A més a més, també ofereixen altres recursos...
Sí, com ara pisos i el suport normal que aquests nens no tenen en l’àmbit administratiu, per exemple. Nosaltres fem com un suport integral. Jo estic molt enamorada de la novel·la El petit príncep. És el meu llibre de capçalera. En un moment, ho diu molt clar: “Et fas responsable per sempre d’allò que has domesticat.” Els nens que han passat per les nostres mans, que són molts, són responsabilitat nostra per sempre més. L’altre dia em va trucar una mare que havia estat amb mi per demanar-me que l’acompanyés perquè la seva filla havia estat víctima d’abusos per part del seu antic company. I quan vam anar al centre d’atenció a la víctima em va presentar com la iaia. A mi els nens em deien Montse, fins que van passar a dir-me iaia, quan jo tenia 40 anys. Jo els sento com si fossin els meus fills. Quan em va trucar aquesta nena, precisament la vaig renyar perquè no m’havia trucat abans. Si em truca qualsevol nen que ha estat al centre em sento amb la responsabilitat d’ajudar-lo.
Tot i això, en aquest moment té un paper honorífic a la fundació...
Com que sempre m’ha agradat el tema de comunicar, em dedico a explicar la història i a fer propaganda de l’entitat, cosa que no he pogut fer mentre estava treballant. Jo he estat molts anys la presidenta, però penso que aquest càrrec està mal entès tot sovint. La presidenta és la persona que més ha d’estar al servei dels altres. I molts presidents es pensen que és a l’inrevés. Com que em sento jove per jubilar-me del tot, també em dedico a alguns temes específics, com ara la reparació de l’abús.
CASTIGAR
CASTIGAR
“El nen, per principi, ha de portar la contrària a l’adult per crear la seva pròpia personalitat. Per tant, si tu vols que faci una cosa, demana-li la contrària”
ABUSOS A MENORS
ABUSOS A MENORS
“Hem de fer una teràpia en què tothom sàpiga el que ha passat. I, a més a més, de secret res de res. He arribat a la conclusió que fa més mal el secret que no pas l’abús”
UNA POLÍTICA ESTABLE
UNA POLÍTICA ESTABLE
“La política d’infància és molt important perquè del present que tinguin els nostres nens en depèn el futur del nostre país. I el que no pot passar és que la canviem cada quatre anys en funció dels partits que governin a la Generalitat”
RESPONSABILITAT
RESPONSABILITAT
“Quan em van donar la Creu de Sant Jordi vaig pensar que havia de continuar compromesa amb el meu país fins que el cos em digués prou”

PERE BOSCH I CUENCA

pbosch@lrp.cat

PATRIMONI DE LA HUMANITAT

Va néixer a Joanetes (Garrotxa), però actualment viu al Montseny. De fet, confessa que necessita viure envoltada de la natura. Volia ser metge, però a casa seva no podien pagar-li la carrera i va acabar fent magisteri. Malgrat tot, va poder abocar-se a allò que realment li agradava, l’atenció a les persones, i, més concretament, als infants, als quals ha dedicat tota la seva vida. El 1983 va fundar l’associació Asteroide B-612 (un homenatge directe a la novel·la El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry) i el 2001 va crear una fundació per defensar els drets dels infants, als quals qualifica com a “patrimoni de la humanitat”. A banda de l’activisme social, Montserrat Jubanteny ha predicat amb l’exemple. Va criar-se en una casa de 14 germans i ha tingut 12 fills, nou dels quals d’acollida. Actualment exerceix de presidenta d’honor de la Fundació Concepció Jubanteny, però és una interlocutora inestimable per parlar de les problemàtiques i els reptes associats a la infància. En conjunt, acumula un bagatge impressionant al servei de la infància que l’ha fet mereixedora de la Creu de Sant Jordi.

testimoni vocacional

Montserrat Jubanteny reconeix que li resulta impossible separar el vessant personal en una tasca com la seva. “Jo no ho faig”, ens contesta. I, pregunta a pregunta, ens il·lustra amb casos i vivències que colpegen i que ella, que es reconeix inquieta de mena, intenta processar cada nit per extreure’n lliçons i aprenentatges. La mateixa vocació que ha caracteritzat la seva trajectòria, la reclama a l’administració: “Mentre la gent no entengui que per tractar amb criatures, ja siguis metge, professor o educador social, el més important és la vocació, no anirem bé.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)