Entrevista

Montserrat Garcia

Creadora del mètode Glifing d'entrenament de la lectura

“No aprenem a llegir per ciència infusa, ens n’han d’ensenyar”

Un 30% de persones tenen problemes de lectura. Una part són dislèctics. Llegir amb dificultat compromet la comprensió, i se’n paga un preu car, en forma de fracàs acadèmic i sofriment emocional

No sé si la població, en general, som conscients del que implica tenir dificultats en la lectura. Hi ha persones que mai hi deuen haver pensat. Conec el cas del fill d’uns amics. Als 11 anys li han fet un diagnòstic que diu que té trets dislèctics. De fet, però, fa anys que té problemes amb l’estudi. És inevitable pensar com és que no s’ha vist abans.
Per què s’ha arribat a aquest punt i a l’escola ningú ha dit res? Tampoc ho entenc, i passa constantment. De fet, aquesta és la meva lluita. Tenim eines objectives per saber que un nen té un problema. I les eines subjectives també hi són, els mestres les tenen... i no són tan subjectives, de fet. Els estudis ens diuen que els mestres de P5, en el 75% dels casos, detecten els nens que tindran problemes amb la lectura.
Aleshores, què passa?
Diuen “ja madurarà”. Fins que en un moment determinat es passa, dràsticament, del “ja madurarà” al “no ens en sortim”.
El sistema està molt enfocat a la lectura. Què passa si no hi arribes?
El sistema educatiu és com una graella. I si tens la sort que encaixes dins del quadradet que t’ha tocat, la teva escolaritat serà estupenda.
Tots hem de passar per l’adreçador i qui no encaixa en els paràmetres corre el perill de quedar-ne fora... D’altra banda, per la tardança d’alguns diagnòstics, es diria que hi ha una certa resistència a posar nom al conflicte que està vivint un nen.
Hi ha una tendència a no voler etiquetar, però si no es posa l’etiqueta correcta quan toca, algun dia li posaran l’etiqueta incorrecta. Les etiquetes incorrectes no ajuden, perquè estigmatitzen. Les correctes, els diagnòstics, permeten treballar en conseqüència: posem-hi solució! Podem tancar els ulls i parar els cops, però si té nom hi podem buscar solucions.
Què vol dir que un nen té falta de maduresa?
A l’escola es diu. Aquesta maduració de què es parla arriba un moment que s’estronca, en el sentit que ja no hi ha més paciència. Fins a tercer de primària es diu que hem de donar temps perquè el nen o la nena madurin, i quan arriben a quart diuen: “Ui, amb aquest nen no ens en sortirem; no està preparat per a un cicle superior.” Què ens esteu dient! Ahir havia d’esperar i avui ja hem fet tard? En quin moment havíem de fer alguna cosa i no l’hem fet? Això passa.
En aquest cas que li he comentat, són tants els reptes per al nen i la família que gairebé hauria de tornar a néixer. S’hi pot fer alguna cosa?
Sí que es pot. Glifing va néixer per a això.
També amb un diagnòstic tardà?
Hi ha manera, tot i que com abans s’intervingui, millor. Per això actuem a les escoles: de P4 a tercer de primària. A P4 i P5 treballem les prèvies de lectura, que estan una mica oblidades... Evidentment, no en totes les escoles, però ens caldria més insistència i sistematització.
Prèvies?
Prèvies de lectura vol dir que quan arriben a primer de primària els nens no cal que sàpiguen llegir, però sí que cal que hagin treballat l’atenció, la percepció, la memòria… La memòria, que ens sembla que és una cosa antiga, i no ho és. Treballar la memòria és bàsic. Igual que la consciència fonològica, que dona tot aquest coneixement del llenguatge oral, de saber distingir sons i saber, a més, que un so concret es correspon amb tx, i un altre amb una s i l’altre amb ss...
De fet, de vegades els nens pregunten: “Això com saps si va amb una essa o amb dues?” I has de dir que, senzillament, ho saps.
Ho sabem per l’oïda, moltes vegades. És la consciència fonològica, que s’ha de treballar quan són molt petits. Hi ha moltes recerques que expliquen que s’ha de treballar, i que un nen amb mala consciència fonològica probablement serà un nen amb dificultats de lectura. Per això, a P5, els mestres ja saben per on va la cosa, perquè ja saben quin nen té mala consciència fonològica.
Per exemple...?
Un exercici que es fa quan els nens són petits és la segmentació sil·làbica. Els nens piquen a la taula. Per exemple, separen casa: “ca-sa” i piquen dos cops. Els nens que tenen bona consciència fonològica, perceben els cops de veu, que, normalment, es corresponen amb una síl·laba. Per tant, saben fer la separació sil·làbica. Els nens amb problemes de consciència fonològica no senten les síl·labes. Si han de separar la paraula pastilla, pot ser que facin “past-i-lla”.
Per què?
Perquè el seu processador auditiu del llenguatge –no l’oïda, que està bé– no funciona correctament. Hi senten bé, però no senten el cop de veu. Pot ser que no sentin les tòniques... Aquesta batalla, a segons quines edats, ja està una mica perduda. Si no sent la tònica, no podrà aplicar les regles d’accentuació, haurà d’accentuar de memòria.
Caram.
No és que no se’n recordi. Encara que s’aprengui les normes d’accentuació de memòria no sent la tònica, per tant, no sap si una paraula és plana, aguda o esdrúixola. Això passa amb els dislèctics, encara que no en tots els casos.
Quins trets han de fer pensar a un pare o a una mare que potser alguna cosa no rutlla?
La lectura lenta. Hi ha nens que potser llegeixen bé, que no cometen errors. Tant el català com el castellà són llengües molt transparents [s’escriuen tal com es pronuncien], com l’italià i el finlandès. Això vol dir que podem llegir sense cometre errors, però ser uns mals lectors. I els nens amb dislèxia poden passar desapercebuts. En altres llengües, com el francès o l’anglès, un dislèctic sí que comet errors.
Parli’m de la velocitat lectora.
Hi ha una part de la lectura que s’ha d’automatitzar, i saps que s’ha automatitzat perquè la lectura és ràpida. Un procés automatitzat no té cost cognitiu, va sol, i no té tampoc cap cost d’atenció conscient.
Com un conductor i el canvi de marxes. Arriba a ser automàtic.
Exacte. Quan el procés de lectura s’ha automatitzat passen dues coses. Una és que es deixa de necessitar atenció conscient i aquesta atenció alliberada es posa en el contingut d’allò que s’està llegint.
Vet aquí perquè de vegades pot ser que no entenguin el que llegeixen.
Molts problemes de comprensió venen d’això, del fet que el procés no és automàtic. La segona cosa que passa, si és automàtic, és que és ràpid. Per tant, el primer tret d’una dificultat de lectura és la lentitud. És tan fàcil com mesurar-ho... Tan fàcil! Nosaltres el primer que fem és això, una prova de lectura de deu minuts.
I a partir d’aquí…?
En deu minuts et puc dir en quin punt estàs de la campana de Gauss. Si estàs molt a prop del zero tens una dificultat molt gran a l’hora de processar la mecànica de la lectura. Això pot comportar problemes de comprensió. Quan ets petit potser no, però a mesura que augmenti l’exigència...
També tindria problemes de temps.
Si jo, per llegir un text que es llegeix en una hora en necessito quatre, vol dir que si demà hi ha examen d’aquest text, tu te’l podràs repassar quatre o cinc vegades, i aniràs a l’examen i t’ho sabràs, mentre que jo en una tarda només me’l podré llegir un cop... Això, si l’acabo. Demà aniré a l’examen i no m’ho sabré.
Té conseqüències.
Ja no és un tema de temps… Si estàs, per exemple, a sisè, estàs competint, amb nanos que potser estan llegint 250 paraules per minut i tu n’estàs llegint 40, 50 o 60 per minut. No pots! La distància entre la normalitat i el que els passa a aquests nens és molt gran. Però, a més, la distància respecte dels bons lectors és abismal! Quan fem l’avaluació de la velocitat lectora sabem l’edat lectora, que ens diu quina és la magnitud de la tragèdia. Tenim molts nens que estan a sisè i llegeixen com un de primer o de segon. És impossible entomar la vida acadèmica amb aquest nivell de lectura. No pots! Sucumbeixes abans de començar.
Déu ni do.
Què passa? Hi ha problemes d’autoestima, es creuen que són poc intel·ligents… Ves per la vida així, prova de fer-ho. És una tortura! A part que pots acabar abandonant els estudis i si els abandones, en la nostra societat, què faràs? Un nen amb dislèxia no té més remei que continuar. Tant sí com no haurà d’acabar l’ESO… De vegades els anem empenyent, deixant passar de curs, fins que arriben als 16 anys i es busquen la vida. Però, és clar, tenim més d’un 50% d’atur juvenil… Realment, no els estem oferint un futur gaire prometedor.
Si hi ha dificultats en la comprensió lectora, hi haurà problemes en la comprensió pel que fa a la parla?
No necessàriament. De fet, si només hi ha dislèxia, es concentra en la lectura, el que passa és que les persones que tenen dislèxia no llegeixen i es perden informació. Cada vegada que els companys s’han llegit quatre llibres la distància que els separa ja no solament és de velocitat de lectura, sinó d’accés al coneixement.
Què passa amb el factor emocional?
Se senten ferits. Si et passa això és que et passa des de primer de primària! Vol dir que la vida et posa en evidència constantment que tu no pots. I això és el que en psicologia s’anomena la indefensió apresa: acaben tirant la tovallola: “Jo no puc.”
És molt dur, que un nen se senti així.
Aprens la teva incapacitat i, per tant, ja no fas mai res per superar-la. Segurament pots fer coses, però la teva experiència, des de molt petit, ha demostrat que no, que tu no pots, perquè has suspès, perquè els altres llegeixen i tu no; perquè els altres entenen i tu no entens; perquè els altres fan els exàmens ràpid i tu els fas molt a poc a poc; perquè els altres nens tenen temps de fer els deures i tu no, els altres s’aprenen les normes d’ortografia i tu te les estudies i no et serveix per a res...
Si els problemes són de lectura, vol dir que afectarà diferents matèries?
Si hi ha una dificultat amb la lectura pot tenir dificultat en altres àmbits. Pot ser que no entengui els problemes de matemàtiques. Té un problema amb les matemàtiques? No. El mestre s’ha d’assegurar que entén els enunciats, i si no els entén, cal explicar-los-hi.
És allò que de vegades els diem: “Però si ho tens davant, a l’enunciat! Llegeix!”... Per sort, es pot actuar.
Hi ha solució, la lectura es pot treballar a qualsevol edat. Tenim adults treballant amb el mètode Glifing i han millorat espectacularment. També hi ha els casos resistents, els que no milloren amb res, existeixen; són molt poquets. S’hauran de buscar altres vies. Si tens una bona capacitat oral, es pot instal·lar un lector a l’ordinador perquè et llegeixi. Una lliçó potser només me la puc llegir un cop, però potser sí que la puc escoltar tres o quatre vegades.
Què demaneu a l’escola?
Han de fer adequacions.
Ho han de fer encara que la dislèxia no sigui una discapacitat?
Hi tenim tot el dret del món. Si hi ha un diagnòstic –i si no n’hi hagués, també–, s’ha d’actuar. Els mestres hi són per ajudar. Per exemple, el que dèiem, assegurar-se que entenen els enunciats. Donar la possibilitat de fer els exàmens oralment. Aquests nens estudien i se saben el contingut, però no ho poden expressar en un examen escrit. Què passa, aleshores? Suspenen. I ells, què fan? Deixen d’estudiar. Tornem a la indefensió apresa: “De què serveix que estudiï si ningú m’ho valora?” Un altre aspecte important: s’ha de treballar l’autoestima. Tens un problema amb la lectura? Diuen que Einstein també el tenia. I està ple de persones molt intel·ligents, bons professionals, al teatre, als negocis, fins i tot escriptors, que són dislèctics. Ha de començar a pensar que això, la dislèxia, no té res a veure amb la intel·ligència.

Obrir horitzons

Com se li explica a una criatura què és la dislèxia?
És una diferencia d’aprenentatge.
Sembla un càstig, més aviat.
És clar, l’afecta, perquè tenim un sistema educatiu i cultural que es basa en el llenguatge escrit. El que han de fer és arribar a la informació per altres mitjans. I s’han de convèncer que no és un problema d’intel·ligència, tot i que poden perdre pistonada i això pot representar tenir falta de coneixements. Però es pot recuperar! I es pot entrenar la lectura en qualsevol moment. Ara mateix!
Sempre acompanyant-los.
A l’escola, per exemple, quan s’han de copiar textos escrits a la pissarra, i el nen o la nena potser no se’n surt, se li podria donar per escrit, una fotocòpia. Necessita més temps per fer els exàmens? Donem-li més temps! Se li ha de mirar l’agenda... Se l’ha d’assistir per ajudar-lo a arribar. I amb tot això, pot millorar.
I si l’escola no fa res de motu proprio?
Els pares ho han de demanar. I l’escola ho ha de fer.
I si es dilata en el temps i no s’actua?
Els pares tenen l’opció de queixar-se, queixar-se molt. Hi ha una sèrie de recomanacions que es fan des de la Generalitat sobre què es pot fer per aquests nens des de l’escola. Les escoles ho saben.
Quina és la incidència?
Hi ha un seguit d’estudis que diuen que un 30% de la població no entén bé el que llegeix. Pot ser per dislèxia; pot ser també gent que s’ha fet gran. Per la raó que sigui, hi ha un 30% de persones que no llegeixen bé. I pel que fa a la dislèxia, específicament, els últims números parlen d’entre un 5% i un 10% de la població. Però el que nosaltres veiem és que a les escoles hi ha entre un 20 % i un 25 % de nens que llegeixen molt per sota del que és desitjable per poder funcionar.
Suposem que són el 20%. Quants pot ser que facin algun entrenament?
Les investigacions assenyalen que Espanya és el país on menys es diagnostica d’Europa. Menys diagnòstic significa que s’hi posa menys remei. Per això ens passa que quan un nen té problemes es diu allò de “ja madurarà”…
Sempre ens han d’ensenyar a llegir?
La lectura està sotmesa a un procés d’aprenentatge explícit. No aprenem a llegir per ciència infusa, ens n’han d’ensenyar. Hi ha un 5% de la població que aprèn a llegir sola, però a la gran majoria ens n’han d’ensenyar, i a uns quants, se’ls ha d’ensenyar molt, i amb molta sistematització, perquè són els que tenen dificultats per aprendre a llegir. Hem d’ensenyar de manera explícita, i els hem d’entrenar en la mecànica per després tenir una bona comprensió lectora. Són faves comptades! M’has de dir que aquesta lletra sona d’aquesta manera i que unida a aquesta altra sona diferent... I, després, s’ha de fer amb certa velocitat i només s’adquireix entrenant-se.
Les repercussions de la falta d’intervenció també són socials?
Hi ha investigacions que relacionen les dificultats en l’aprenentatge en la lectura amb problemes acadèmics, evidentment, i els problemes acadèmics, amb els mentals, entre els quals hi ha la depressió. I hi ha també ideació del suïcidi, que no vol dir que ho facin. Hi ha relació amb la conducta disruptiva i el consum de drogues... Per tant, invertir en aquest aprenentatge és qualitat de vida per al nen i per a la família.

MERCÈ MIRALLES

mmiralles@lrp.cat

Fer recerca per un fill

En un dels pròlegs del llibre Glifing. Com detectar i vèncer les dificultats de lectura, Luz Rello –lingüista, investigadora i també dislèctica–, explica com va néixer Glifing. La Montserrat Garcia era una empresària d’èxit a Barcelona, “però un dia el seu fill va ser diagnosticat de dislèxia i va decidir fer un tomb de 180 graus a la seva carrera professional”. Garcia va estudiar psicologia. Glifing es va començar a gestar fa deu anys en forma d’un projecte solidari, anomenat Avesedari, resultat dels estudis de Montserrat Garcia, en col·laboració amb la UB. I el seu fill? Garcia diu, ara: “El meu fill va millorar molt, molt, si no, no estaria aquí.” Dues idees floten al seu voltant: el cervell és plàstic i es pot entrenar, i cuidant el cervell és cuidar el cor, les emocions.

Tan senzill com jugar

El 2012 va néixer oficialment el mètode Glifing –de glifos, signe, símbol–. Implica, per a qui el practica, poques coses. De manera molt, molt succinta: un ordinador –pot ser a casa–, 15-20 minuts de dedicació, quatre dies a la setmana. Una tasca que és com un joc, i feta a mida. Té tres versions: castellà, català i basc. Glifing és present aquí i a l’exterior. Prop de 40.000 alumnes l’utilitzen, i l’apliquen més de 200 escoles, uns 400 centres pedagògics o de reforç, cinc hospitals...

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)