La conversa

JOSEP M. TRIGO RODRÍGUEZ / ASTROFÍSIC

“El risc d’impacte per asteroides és real”

Aprendre a desviar asteroides no és una tasca senzilla, però sí necessària. Ja sabem què va passar amb els dinosaures, però no cal anar tan lluny: el juny del 1908 un asteroide va entrar a l’atmosfera de la Terra, es va escalfar a temperatures altíssimes, va explotar a més de 5.000 km d’altura i va provocar una ona expansiva que va arrasar més de 2.000 km de superfície a Sibèria, al curs mitjà del riu Tunguska.

“Per sis hores de diferència aquest esdeveniment no va passar sobre la ciutat de Sant Petersburg, amb la qual cosa ara tindríem una percepció molt diferent del perill que suposen els asteroides”, explica Josep M. Trigo Rodríguez, investigador de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC) i membre del programa DART de la NASA, la primera iniciativa de defensa contra asteroides potencialment perillosos.

DART (l’acrònim de ‘prova de redirecció d’un asteroide doble’, en anglès) preveu enviar una sonda a l’asteroide binari Didymos, que està format per un objecte principal –conegut com a Didymos A– i per un altre de secundari més petit –Didymos B– que gira al seu voltant i que s’ha batejat ara com a Didymoon. Tal com explica Trigo, que és membre de l’equip científic de DART, es tracta d’una missió suïcida, ja que la sonda s’estavellarà contra Didymoon per desviar la seva òrbita.

SONDA I PROJECTIL

“Molts dels asteroides que coneixem són binaris, i per la manera com s’han format trobem que alguns dels seus fragments no acaben de caure per la gravetat al cos principal, sinó que queden en òrbita durant milions d’anys. Ara Didymoon ens servirà per testar el desviament sense cap perill”, afegeix. La sonda DART es llançarà a mitjans de l’any vinent i està previst que impacti el setembre del 2022, convertida en un projectil cinètic i quan Didymos es trobi a uns 11 milions de quilòmetres de la Terra. L’impacte obrirà una cràter a la superfície de Didymoon –que fa 160 m en la seva part més llarga– i es preveu que la fulguració que produeixi el material incandescent es vegi amb telescopi des de la Terra. “Els nostres experiments suggereixen que la capacitat d’impulsar el satèl·lit dependrà de quant material surti en direcció contrària al moviment del projectil. Com més material surti, més s’haurà mogut Didymoon”, explica Trigo.

El redireccionament per l’impacte serà lleuger, però cal tenir en compte que la tècnica aplicada amb antelació faria que un petit desviament pogués marcar la diferència i fer que mai es produís l’impacte.

Didymos, que el 2003 es va apropar a uns 7 milions de quilòmetres del nostre planeta, està considerat un asteroide potencialment perillós, però Trigo insisteix que no cal caure en el sensacionalisme. És cert que al nostre sistema solar hi ha milions d’objectes que envolten el Sol. En realitat, aquest és un veïnat molt concorregut, però estadísticament s’han de descartar impactes destructius amb els objectes que es coneixen actualment i que provenen sobretot del cinturó d’asteroides que hi ha entre Mart i Júpiter. “Es necessita una veritable carambola perquè un d’aquests asteroides es trobi amb la Terra, però sí que és cert que això ha anat passant al llarg del temps, en períodes de milions d’anys. Podem estar tranquils pel que fa als objectes grans dels quals s’han pogut determinar les òrbites, però un altre tema són els que encara no coneixem. De fet, la majoria dels que tenen un diàmetre menor de 10 m no els coneixem, i aquests també poden ser devastadors”, insisteix l’investigador.

A més, cada vegada s’estan descobrint nous asteroides. “Podria ser que descobríssim el proper Tunguska, un asteroide de 40 o 50 m, i que els càlculs assenyalessin que va directament cap a una gran metròpoli. Llavors caldria fer un esforç internacional conjunt per desviar-lo.”

En aquest punt, Trigo recorda el que va passar el gener del 2013 a la ciutat russa de Txeliàbinsk, quan un asteroide de 18 m va esclatar a 20 km d’altura i va provocar nombrosos danys i 1.500 ferits per l’ona expansiva. I dos anys més tard, la comunitat científica va quedar sorpresa en descobrir, amb només tres setmanes de marge, un altre asteroide, el 2015 TB145, que quan va passar prop de la Terra –a menys de mig milió de quilòmetres– va resultar que era més gran del que es pensava. Aquest objecte, que es va fer famós perquè tenia una forma semblant a una calavera, és un exemple que mostra que més val estar preparats.

Gràcies a les sondes espacials i als telescopis cada cop es van recollint més dades sobre els asteroides (formats per roques), però en moltes ocasions el problema és que són molt foscos i no reflecteixen prou la llum perquè se’ls pugui localitzar. I això també passa amb els cometes extints, que són barreges de roques petites i gel, que quan es converteixen en cometes periòdics es van desgastant. “Com a conseqüència s’enfosqueixen, deixen de produir la coma –la cua– i acaben sent molt foscos i difícils de trobar”, diu Trigo.

OBJECTES FOSCOS

Precisament, l’asteroide “calavera” se sospita que era un fragment d’un cometa que va passar a prop de Júpiter i es va fragmentar. El gegant gasós té molta influència en les òrbites dels asteroides i dels cometes. A alguns els atrapa amb la seva gravetat, com en el cas del cometa Shoemaker-Levy 9, que va impactar a la seva superfície el 1994. Però a d’altres no els atrapa, sinó que els fragmenta o els impulsa cap a les òrbites dels planetes terrestres. “D’aquests objectes n’hi poden haver molts. I són tan foscos, que seria possible que no els veiéssim fins que ja no els tinguéssim al damunt, amb poques setmanes de marge, quan ja no s’hi podria fer res”, insisteix Trigo. De fet, si l’asteroide “calavera” (que fa prop de 700 m de diàmetre), hagués impactat amb la Terra, la devastació provocada hauria suposat un canvi d’era. “Per tant, poca broma. Tot el que puguem anar descobrint és molt necessari. De fet, ara mateix no seríem capaços de fer front a una amenaça d’aquest tipus. Hem de ser rigorosos, estem fent les primeres passes per aprendre a desviar asteroides”, remarca.

Des de l’ICE, Trigo i el seu equip han fet una primera tasca en el marc del programa DART analitzant les mostres d’un asteroide –anomenat Itokawa– recollides en una missió de l’Agència Espacial Japonesa JAXA. “Hem estat els pioners a estudiar el comportament elàstic d’aquestes mostres i poder deduir les propietats mecàniques del material. Els meteorits són perfectes per simular les condicions reals que tindrem a l’asteroide”, explica.

Els asteroides petits solen ser una amalgama de cossos que han estat sotmesos durant milions d’anys a l’impacte amb altres objectes. Per tant, la seva superfície és una barreja de molts materials. “El que hem proposat és que la regió on hagi d’impactar la sonda DART estigui coberta de regolita de mida petita, des de micres fins a centímetres. És millor llençar-la contra un material semblant a la grava que contra la roca viva”, assegura.

El problema és que un cop es posi en marxa la missió es podrà alterar poc el lloc de l’impacte. Inicialment, l’ESA, l’Agència Europea de l’Espai, havia de col·laborar amb aquesta iniciativa amb el programa AIDA, que consistia a enviar una sonda prèvia per fer observacions de Didymoon i Didymos abans de l’arribada de DART, i facilitar informació sobre el millor lloc per a l’impacte. No es va dur a terme per falta de finançament, i ara l’ESA està pendent de trobar recursos per al seu substitut, el projecte HERA. En aquest cas es tracta d’una sonda que arribaria prop de Didymoon un cop DART ja hagués impactat, per valorar-ne els resultats. “Ens facilitaria moltíssima informació, però tot està pendent del finançament”, afegeix Trigo.

SEGUIMENT DES DE TERRA

En qualsevol cas, aquest investigador continuarà vinculat a DART coordinant tota la xarxa de telescopis per fer el seguiment de l’impacte des de terra. “Hi haurà observacions segures des del Montsec, on hi ha el telescopi Joan Oró, el més gran de Catalunya, i segurament estarem fent col·laboració amb aficionats, ja que es podran fer enregistraments en vídeo de l’impacte”, assegura, mentre reconeix que la falta de dades sobre l’estructura interna de Didymoon fa que hi hagi incògnites sobre el cràter que provocarà l’impacte de DART. Això sí, es descarta completament que pugui alterar l’òrbita del cos principal, de Didymos A i, per tant, es pot dir que tota l’operació no suposa cap mena de risc. De fet és un test perfecte, perquè a una escala reduïda –la sonda DART fa mitja tona i el desviament de l’òrbita de Didymoon es 

En detall

IRENE CASELLAS

Quina diferència hi ha entre un asteroide i un meteorit?

La Unió Astronòmica Internacional reconeix que un asteroide és un cos a partir d’un metre i fins a 1.000 km de diàmetre. Els meteoroides són roques que s’han desprès d’un asteroide o d’un cometa i que quan arriben a la superfície terrestre els anomenem meteorits. A diferència dels asteroides, són més petits d’un metre. L’asteroide que va matar els dinosaures no es pot anomenar meteorit, perquè feia més de 10 km de diàmetre.

I els asteroides són realment una amenaça?

Cada cop hi ha més informació, però la majoria dels asteroides de petites dimensions no els coneixem i, per tant, no es pot garantir mai una seguretat absoluta. I els de petites dimensions també poden fer molt mal. Per això la missió DART vol fer una prova in situ, fer una avaluació de quina és la nostra capacitat de desviar asteroides amb un projectil cinètic.

És inevitable pensar en pel·lícules de ciència-ficció...

No cal recórrer al cinema, històricament hi ha fenòmens que es poden relacionar amb impactes d’asteroides. La bola de foc que es va veure en la caiguda de Tunguska s’hauria pogut interpretar mil anys enrere com a fúria divina. Les referències religioses al fet que caigui foc del cel són moltes i repetides al llarg de la història.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)