La conversa

CECÍLIA BORRÀS

Presidenta de Després del suïcidi - Associació de supervivents

“Els suïcidis es poden prevenir”

A Catalunya moren més persones per suïcidi que per accidents de trànsit. La psicòloga Cecília Borràs explica quina és aquesta complexa i delicada realitat que sovint s’amaga

Es comença a trencar el tabú del tema del suïcidi? Se’n parla més?
S’està evolucionant, però encara queda molta feina per fer. Quan fa set anys vam posar en marxa l’associació ningú en parlava. Vam ser els primers, i feia por fer-ho, fins i tot els periodistes ho trobaven estrany. Ara hi més atreviment, però l’estigma ens el trobem en el dia a dia, en certes posicions més personals. I hi ha estigma perquè aquest tema encara no es comprèn.
Durant molt de temps s’ha considerat que a casa nostra el suïcidi s’amagava per una qüestió religiosa, per la tradició catòlica i que, en canvi, en altres països no s’amagava tant. És cert?
La religió és una de les qüestions que hi pot tenir a veure, però també moltes altres. És cert que fins a l’any 1983 l’Església no va donar permís per enterrar les persones que havien mort per suïcidi als cementiris catòlics. Això, evidentment, tenia un impacte molt important en les famílies i en la societat. Tot plegat provocava que si hi havia confiança amb el metge o amb el mossèn s’amagués aquesta realitat i en la documentació s’expliqués que la mort s’havia produït per altres causes. És una qüestió que ha contribuït a estigmatitzar el suïcidi, però no és l’única.
Per què, doncs, costa tant parlar d’aquest tema?
Hem de tenir en compte que en les morts per suïcidi hi intervenen moltes causes, són multifactorials. Nosaltres veiem el resultat final d’una conducta molt complexa. Hi ha un factor desencadenant, que per exemple podria ser una ruptura amorosa o una situació estressant amb la parella. Tanmateix, el fet que algú es baralli o se separi no és un motiu perquè aquella persona hagi de cometre suïcidi, no ho explica. Per tant, hi ha una causa precipitant, que és l’últim en què ens fixem, però que no és l’explicació real del suïcidi. Repeteixo, les causes del suïcidi són molt més complexes. El que passa és que quan alguna cosa no la podem comprendre bé, no n’entenem el perquè, comencem a jutjar, a opinar i a qüestionar. I al final s’acaba culpabilitzant la persona que ha mort per les conseqüències que ha tingut el seu acte, i es fa que continuï el tabú i l’estigma. Estem en un moment en què la societat vol respostes per a tot, i les noves tecnologies faciliten que qualsevol dubte que tinguis el puguis aclarir preguntant a Google. Ara bé, per a les conductes suïcides no hi ha cap resposta, cap explicació. Aquesta “foscor” que existeix, malgrat que cada vegada tenim més informació i més evidències, encara perjudica molt.
Com a resultat de molts factors, és difícil prevenir-lo?
En realitat no, perquè un percentatge altíssim de les persones que moren per suïcidi fan senyals d’alerta i d’alarma abans. Podem dir que el principal factor de risc per morir per suïcidi és un problema mental, principalment la depressió greu o un trastorn bipolar. Quan una persona que pateix algun d’aquests trastorns comença a verbalitzar idees com: “Estaríeu millor sense mi”, “alguna dia faré alguna cosa”, o “tinc por de fer-me mal a mi mateix”..., no ho hem de deixar passar en cap cas, hem d’actuar. Davant d’aquestes frases, la nostra reacció sol ser contestar: “Va, vinga, no diguis això, que nosaltres sempre t’hem estimat molt”, i això vol dir que no estem rebent bé el missatge que ens està transmetent aquella persona, que en realitat ens està advertint. Sense voler, estem infravalorant una amenaça real. Per tant, sí que es pot fer prevenció per part de la població, hem d’estar alerta. També davant de conductes que ens poden cridar l’atenció.
Per exemple?
Quan algú comença a regalar objectes que li són preuats, o quan escriu en una carta coses com: “T’estimo per tot el que m’has ajudat”... En aquests casos se li ha de preguntar sempre per quin motiu ho fa, perquè podria ser que s’estigués acomiadant. El problema és que de vegades ens n’adonem després, quan ja és tard. És llavors quan comprenem que hi ha hagut conductes que han estat preparatòries d’aquest final. I una altra qüestió fonamental: la prevenció també s’ha de fer sempre que hi ha hagut una primera temptativa.
Per tant, no és cert que la gent que ho prova només vol cridar l’atenció i no ho fa de debò?
No, això també forma part de totes les creences i mites que anem arrossegant. Tampoc és certa la creença que qui ho vol fer realment no ho diu. Ni que qui ho fa és un covard perquè no sap fer front als seus problemes. Ni que només se suïciden els malalts mentals... Són creences errònies que tots hem tingut al cap, però que hauríem de deixar de banda i començar de zero. Les persones que moren per suïcidi realment no volen morir, segurament el que voldrien haver fet eren canvis a la seva vida. Però es troben en una situació de patiment emocional i no saben com fer aquests canvis. I per això els resulta insuportable continuat vivint.
Hi ha altres factors de risc?
Com deia, un dels més importants és la depressió. I en aquests casos és bàsic detectar-la, perquè té tractament, i és possible curar-la amb fàrmacs i amb psicoteràpia. Altres situacions de risc conegudes, també dins del tema de la salut mental, són les addiccions. I no es pot oblidar el fet d’haver protagonitzat una temptativa prèvia: en aquest cas és molt necessari fer un seguiment molt acurat de la situació de la persona. Un altre factor de risc és que t’hagin diagnosticat una malaltia crònica que cursi amb dolor. I la solitud, sobretot en la població de gent gran. La gent gran mor per suïcidi, i això també s’ha de dir. I finalment hi ha un calaix de sastre on podríem posar molts factors d’estrès vital, però això és molt subjectiu, hi podria haver des del fet que t’hagin acomiadat de la feina, que hagis patit un robatori o que t’hagis barallat amb la parella... Però a tot això també hi contribueixen factors de personalitat, de suport familiar o social... Aquesta és la complexitat de tot plegat.
Quin paper hi tenen els mitjans de comunicació? Quan es parla de suïcidi hi ha el perill de l’efecte contagi?
Una mort per suïcidi d’una persona que no sigui coneguda no ha de ser notícia, perquè no aporta res. Sí que pot ser rellevant si és el cas d’una persona amb projecció social, però llavors s’han de seguir unes certes regles, que fins i tot estan recollides en un document de l’Organització Mundial de la Salut. El que s’ha vist és que l’efecte contagi es produeix quan s’explica el mètode que s’ha fet servir per cometre el suïcidi. Els mitjans ho haurien de tenir sempre present. Si es cau en la morbositat i es comencen a donar detalls, llavors sí que es pot fomentar aquest efecte contagi. I per anar bé la informació sempre hauria d’anar acompanyada d’alguna valoració d’un expert que doni dades, que expliqui quina és la realitat del nostre país, quins són els factors de risc, com es pot demanar ajuda... I si és possible també s’hauria d’afegir l’opinió d’algú que pugui aportar una visió positiva, explicant que és possible sortir-se’n.
“Ho són la depressió greu i altres trastorns mentals, les addiccions, les temptatives prèvies, la soledat, el diagnòstic d’algunes malalties...”
“Cal estar atents si una persona verbalitza frases com: «Estaríeu millor sense mi», o bé si actua com si s’estigués acomiadant”

IRENE CASELLAS

icasellas@lrp.cat

.

UNA AJUDA INDISPENSABLE

IRENE CASELLAS

Les últimes dades que es tenen, del 2017, indiquen que a Catalunya aquell any van morir per suïcidi 504 persones, 221 més que en accidents de trànsit. És una realitat que costa d’assumir, i per això és tan important una entitat com Després del Suïcidi - Associació de Supervivents. Cecília Borràs la va crear fa set anys, arran de la mort per suïcidi del seu fill. “Atenem persones que han perdut algú, persones que també es converteixen en població de risc”, explica. “Som gent que hem viscut un fet molt traumàtic i molt tràgic, tenim un percentatge molt alt de prevalença de fer un dol molt complicat. En un 40% dels casos, aquest dol es pot convertir en un dol crònic, amb una alta probabilitat d’acabar en depressió, i llavors el risc de suïcidi és molt alt”, afegeix. Així, l’acompanyament en aquest tipus de dol també és prevenció, en aquest cas dirigida a una població específica. I si la tasca dels voluntaris es veu superada, l’entitat té el suport de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. “Col·laboren en un programa d’atenció al supervivent, de manera que si ens trobem amb alguna persona amb un dol molt complicat la podem derivar a un servei especialitzat on pot rebre l’atenció psicològica o psiquiàtrica que necessiti”, afegeix Borràs.

PARLAR DEL TEMA

IRENE CASELLAS

La sèrie de Netflix Por 13 razones va obrir un debat important sobre el suïcidi adolescent. Què en pensa?

D’una banda, la veig positiva, perquè tracta molts temes que afecten els joves i és bo que se’n parli, però de l’altra, en tinc una visió més crítica, perquè és un producte audiovisual que posa el suïcidi com a solució dels problemes i en presenta una visió romàntica que no es correspon amb la realitat. Arran de la sèrie, l’Associació Americana de Psicologia va fer un document exemplar adreçat a pares, educadors i joves, recomanant que aquesta sèrie no es veiés sense l’acompanyament d’un adult. Els adolescents són una població vulnerable i amb factors de risc, és fàcil que s’identifiquin amb personatges de ficció, i no se’ls ha de reforçar el missatge del suïcidi com una solució de res.

Però en qualsevol cas va servir per tractar el tema, i fins i tot va impulsar campanyes de prevenció...

Sí que és cert que la sèrie va servir perquè des de les administracions es fessin moltes campanyes d’informació amb telèfons i webs d’ajuda. I en qualsevol, cas, va obrir el debat

i això sempre és positiu.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)