Entrevista

MIREIA BOYA

EXDIPUTADA DE LA CUP I AUTORA DEL LLIBRE ‘TRENCAR EL SILENCI’

“Hem de frenar i pensar què és important”

Llegir ‘Trencar el silenci’ és descobrir el costat més humà i sensible de Mireia Boya. Hi parla, sobretot, d’emocions, a l’hora que ret homenatge a l’univers femení. “Cuidem-nos”, no es cansa de repetir

TRENCAR EL SILENCI Editorial: Ara Llibres Pàgines: 187 Preu: 17,90
Com es troba?
Estic molt bé. De fet, estic igual de bé que el dia abans d’explicar que pateixo esclerosi múltiple. Ja fa un any i mig que tinc aquest diagnòstic, gairebé un any que vaig deixar el secretariat de la CUP i que estic molt traquil·leta i calladeta. No m’ha canviat el dia a dia. Ha canviat més la gent, que no s’ho esperava, però ha estat una manera de normalitzar una situació que tenia, perquè crec que se n’ha de parlar: tinc aquesta malaltia però la vida continua.
S’aprèn a viure amb una malaltia?
És clar. És un procés. Quan et donen la notícia és com rebre una bufetada amb la mà oberta, però després, a poc a poc, és un treball personal d’assumir que tens això i d’aprendre a conviure-hi. I no pensar gaire en el futur, perquè no sé com anirà. M’estimo més anant fent en el dia a dia. En terminis molt curts. Sé què faré fins a Sant Jordi, però a l’estiu ja no sé si aniré de viatge, ni on aniré.
La filosofia amb què una afronta la vida fa un gir de cent vuitanta graus?
Optes per cuidar-te més i per posar en pràctica la filosofia del “cuidem-nos” que tant defensava i que tan poc feia quan estava a primera línia política, i també aprens a triar les coses que són importants i no les que són urgents. Tenim tendència a dedicar el nostre temps a les coses que són urgents. El dia a dia ens supera: la feina, la família... Està molt bé frenar i pensar què és important. Per a mi ara és més important poder quedar amb les meves amigues un dissabte que no anar a fer un acte polític, com abans.
Amb la redacció d’aquest llibre s’ha tret uns quants pesos de sobre?
Tinc una sensació d’estar en pau amb mi mateixa, però no l’he escrit per desfogar-me. Crec que l’he escrit perquè és important que la gent conegui aquesta altra part del món de la política, de les renúncies que fem per ser dones, de com n’és, de difícil, estar a primera línia. I també per dir que els que estem allà som personetes amb emocions, amb vida, amb famílies i que no som robots o senyors i senyores de pedra. I que de vegades és difícil estar allà. I més en un context de repressió per part de l’Estat espanyol.
Plorar humanitza l’home i, en canvi, transmet que la dona és una bleda?
Això passa i per això t’has de posar una cuirassa. Al final fas veure que ets una persona que no ets. La meva imatge de seriosa, ferma, que és la que he donat i la que la gent coneix, no és la meva imatge real. Soc una altra persona, vulnerable i molt empàtica, i m’agrada molt estar amb els meus.
Ha arribat a tenir moments en què no es reconeixia a si mateixa?
La política és teatre. Tu adoptes un paper. Has de transmetre un discurs polític que és el de la teva organització i, per tant, hi ha un punt d’interpretació.
Dedica el llibre a les represaliades i a les seves mares. Aquestes últimes són les grans ignorades quan parlem de patiment?
Les mares són importants en aquest llibre. Parlo de moltes dones i de la meva mare i la seva importància, però també parlo de la Carme Forcadell i que ella no es va exiliar per motius relacionats amb la seva mare. O de la Marta Rovira, que sí que ho va fer perquè és mare i volia estar amb la seva filla. I també per mostrar que més enllà de la persona, del polític, hi ha tot un entorn familiar que pateix amb la repressió, amb la presó, amb l’exili. I crec que se n’ha de parlar i se’ls ha de donar tota la cobertura, tant psicològica, com legal i emocional perquè això serà un combat dur i llarg. La repressió continuarà i, per tant, hi hem d’estar preparats psicològicament. Aquest “cuidem-nos” ha d’anar més enllà de la persona represaliada i referir-se també a les seves mares i al seu entorn.
La mort de la seva mare, que es va produir mentre vostè era en un acte polític, és el que va fer que es replantegés les seves prioritats?
Crec que no. El punt d’inflexió va ser quan vaig haver de decidir si anava a declarar al Tribunal Suprem amb una imputació per rebel·lió o si marxava a l’exili. Allà és on va tornar a aparèixer la figura de la meva mare i em vaig adonar que en aquesta ocasió no podia marxar i deixar el meu pare. Tenia aquell sentiment de no haver estat prou amb la meva mare per la meva dedicació a la política. En el moment de la mort de la meva mare encara havíem de fer un referèndum i vaig trigar molt més a veure que m’havia de cuidar.
La política et pot tornar cega, o si més no, miop?
Sí. És allò que deia abans de les urgències i del sacrifici. És també molt cristià, això de fer-ho tot, del sacrifici, de no dir que no per no fallar a ningú.
Sent que la malaltia és fruit del seu patiment dels darrers anys?
Això no es pot saber, però sí que és cert que estadísticament els primers brots de l’esclerosi estan relacionats amb situacions d’estrès màxim o fets traumàtics. Jo no puc dir que hagi estat això, perquè no hi ha evidència científica, però, fent cas de les estadístiques, podria ser que sí. Però no vull relacionar-ho, perquè seria injust culpabilitzar algú o culpabilitzar-me a mi mateixa. És culpa de tothom i de ningú. És tot i res. No vull fer aquest exercici perquè també seria tremendament injust.
Una de les dones a qui més es refereix en el llibre és a la secretària general d’ERC, Marta Rovira, a qui ha sentit molt propera. D’ella diu que mai llança la tovallola. És la principal lliçó que li ha ensenyat?
És un dels valors que té la Marta. És una persona molt perseverant, honesta, molt lleial, i per a mi representa aquest empoderament femení a l’hora d’arribar als llocs de més poder. Suposo que vam connectar perquè ens vam trobar les dues en un moment complicadíssim i, més enllà de compartir estratègies polítiques, acabes parlant de la vida, i les dones tenim facilitat per connectar entre nosaltres, perquè sovint ens preocupen les mateixes coses.
No amaga, però, que a determinada gent de la CUP no li agradava la seva confiança amb dones d’altres partits.
La política de vegades té aquesta cosa de representar el teu paper perquè ets una cara pública i has de transmetre la imatge d’una organització. En aquell moment complicat, que havíem tombat uns pressupostos, i hi havia lluites partidistes abans de fer el referèndum, públicament era complicat mostrar que érem amigues i que alguna vegada havíem anat a sopar o que teníem un grup de WhatsApp on més que de política parlàvem de la vida i rèiem i protestàvem per les coses injustes que ens passaven. Però en aquell moment també tenia amigues periodistes que treballen a TV3 i era complicat quedar-hi per anar a fer una copa, perquè es podia qüestionar que algú que ha de ser neutral anés a fer una cervesa amb una de la CUP.
Una de les coses més boniques que ha après en política és que es poden fer amics i amigues de formacions diferents a la d’un mateix?
Ja sabia que era possible, perquè la meva mare va ser diputada de la segona legislatura amb CiU i tenia amigues en tots els partits. És cert que aleshores eren 8 dones de 135 diputats. No tenien més remei que aliar-se entre elles.
Catalunya necessita una dona presidenta una vegada per totes?
És imprescindible. És una vergonya que un país com Catalunya hagi tingut 131 presidents homes i cap dona. Molta llista cremallera però, a la pràctica, els llocs de poder els continuen tenint els homes.
Què s’hauria fet diferent els dos darrers anys i mig si Catalunya hagués estat presidida per una dona i si el procés hagués estat pilotat per més dones?
Vull pensar que hauria estat diferent. No tinc una bola de vidre per veure el futur, però hi ha una diferència entre que hi hagi més dones i prou o que hi hagi més dones en llocs de poder fent polítiques feministes. El que s’ha de fer és que les dones que entren en política puguin dur a terme canvis en la manera de fer polítiques públiques.
Els homes posen fàcil perdre poder en favor de les dones?
No es pot pensar en una persona en concret o un grup concret. Forma part de la pròpia societat patriarcal. Nosaltres hem de fer molts més esforços, ser molt més bones, demostrar que ho som, i moltes més renúncies que ells per arribar als llocs de poder. Tenim la feina de canviar la manera de fer.
En el llibre situa alguns dels principals valors femenins: la cura, la cooperació, mirar pel benestar de la gent... De vegades han estat un fre per a les dones per poder accedir als llocs de responsabilitat?
Això és el que no pot passar. Un clar exemple: no pel fet de ser mare has de deixar de tenir oportunitats per arribar als llocs de poder. Cal adaptar la societat. També hi ha una qüestió de compartir aquestes càrregues perquè les cures cap als fills es van compensant amb els permisos de paternitat, però les cures cap als pares encara les assumim majoritàriament les dones. Aquí hi ha molta feina a fer, perquè entre renunciar a la política o renunciar als pares, renunciem a la política.
Volia parlar de totes les dones del referèndum, però acaba parlant molt de vostè. Es va desviar de la intenció inicial?
Vaig començar a escriure el llibre després d’anar a declarar al Suprem. Després hi vaig tornar, la Marta [Rovira] es va exiliar, vaig tenir el brot d’esclerosi... De la idea inicial al que ha acabat sent ha variat una miqueta.
El menyspreu a la dona en política pot ser de vegades tan subtil que es pot convertir en imperceptible?
No te n’adones. És com la gota xinesa, que va fent forat, et va minvant, et va creant inseguretat, angoixa, insomni, estrès, apareix la síndrome de la impostora en què penses: “No sé què faig aquí, perquè no soc prou bona...” Tot això és un procés llarg i lent que minva l’autoestima. Te n’adones quan petes, que és el que em va passar a mi. Jo vaig trigar un any i mig, però hi ha dones que estan anys i anys i no ho expliquen mai.
Vostè va denunciar assetjament psicològic per part d’un company del secretariat nacional de la CUP i va acabar plegant. Va guanyar ell?
Aquest llibre demostra que he guanyat jo. Després de tot, ser capaç d’empoderar-me per escriure un llibre així i obrir el cor és una gran victòria individual però també col·lectiva, perquè el fet de compartir la meva experiència ha fet que moltes dones em contactessin per dir-me: “A mi també m’ha passat, gràcies per fer-ho públic.” És molt més comú del que pensem. La violència masclista de tot tipus no té res a veure ni amb la classe social, ni amb l’ètnia, ni amb la intel·ligència, ni amb el poder adquisitiu... No hi ha cap dona que no pugui patir-la.
En el seu llibre es detecta un cert penediment. És així?
És autocrítica. No és penediment perquè no puc canviar les coses. És reconèixer errors que he pogut fer o coses que hauria pogut fer d’una altra manera.
Són moltes les persones que li confessen que han plorat llegint el llibre. Era el seu propòsit?
Soc de ciències, soc ambientòloga. No he après a escriure mai. Però és cert que hi ha escriptores que m’han dit que hi ha capítols que estan molt ben escrits perquè explico les emocions de la manera com les vaig viure jo, d’una manera molt senzilla i molt directa, i això fa que connecti amb la gent, perquè s’hi sent identificada. Quan parlo de la meva mare, estic convençuda que hi ha milers de dones en aquest país que fan una foto d’algun paràgraf i l’envien a la seva mare o que li truquen per dir-li que l’estimen.
Parla molt de la cosificació de la dona. Com podem contribuir cada un de nosaltres a frenar-la?
Crec que hi ha una part d’educació, tant de les escoles com de les famílies, també pel que fa a la violència de gènere, i s’ha d’ensenyar els nens i les nenes que poden decidir què volen ser i a qui estimar. I després hi ha una part important que crec que s’ha de dir més perquè això del feminisme és una lluita compartida i els homes encara tenen massa tendència a posar-se de perfil. Molta llista cremallera, però a les comissions d’igualtat que hi vagin elles, perquè allà es tracten els temes que interessen a les dones. Ja va sent hora que els homes entenguin que s’han de posicionar. A nosaltres soles ens costarà molt més guanyar aquesta batalla.
En el llibre inclou algunes referències a la situació política actual i es refereix al diàleg amb l’Estat assegurant que mai arribarà. Ara que començarà la taula de diàleg, ho manté?
El diàleg es pot exercir sempre, però la qüestió és si aquest pot ser o no fructífer. I jo crec que ara mateix no estem en una posició de força per obligar l’Estat espanyol a fer avenços cap a l’autodeterminació. Faig aquesta afirmació fent memòria històrica. L’Estat no ha dialogat mai. Només entén de repressió i de submissió. Jo no crec en els miracles. Ara bé, que hi ha una taula de diàleg i ho volem intentar una altra vegada, doncs som-hi. Però posem les condicions: fins quan ha de durar? Què és el que no acceptarem?... i això s’ha de fer a través de la mobilització popular. Deixar que els partits juguin amb el diàleg indefinidament és, d’alguna manera, anestesiar el procés d’independència. Els grans avenços en els processos d’independència s’han donat quan la gent està al davant de les institucions o, si més no, al mateix nivell. Des del 9-N fins a l’1-O. Creure que tenim un líder màxim suprem que ens portarà cap a la independència em sembla molt perillós, perquè estem renunciant a tota la força del poble, que mai ha fallat i que en definitiva va permetre la gran victòria de l’1 d’octubre. Hem d’estirar dels polítics encara més per fer-los seure i parlar d’una estratègia compartida o d’un pla B quan falli aquesta estratègia de negociació.
Quin és el seu pla B?
Tornar a la força que teníem l’octubre del 2017, que és la via desobedient, quan tots érem allà.
Té més por de la malaltia o dels jutges?
De la malaltia, sens dubte. Els jutges no em fan por.
Als que tanquen polítics i activistes a la presó i n’inhabiliten, tampoc?
La clau és que la desobediència sigui massiva i col·lectiva, que és el que sempre diu en Jordi Cuixart. En el context actual, no sé si té gaire sentit mantenir la pancarta al balcó de la Generalitat si ho fas tu sol. Si aquella pancarta l’haguessin mantingut tots els ajuntaments de Catalunya, hauria estat una altra cosa. Sense full de ruta compartit, el primer que s’hauria de fer és seure i mirar cap a on anem.
L’ha sorprès la bona acollida que està tenint el llibre?
Sí, sí, rebo molts comentaris agraint-me que hagi escrit un llibre així o dient-me que era necessari o que la gent s’hi sent identificada. N’estic molt satisfeta.
UN GIR VITAL
UN GIR VITAL
“El punt d’inflexió va ser quan vaig haver de decidir si anava a declarar al TS o marxava a l’exili. No havia estat prou amb la meva mare. No podia marxar i deixar el pare”
VIURE AMB ESCLEROSI
“Quan et donen la notícia és com rebre una bufetada amb la mà oberta, però després, a poc a poc, assumeixes la malaltia i aprens a conviure-hi”
PATIR ASSETJAMENT
PATIR ASSETJAMENT
“És més comú del que pensem. La violència masclista no té a veure ni amb la classe social, ni amb l’ètnia, ni amb la intel·ligència, ni amb el poder adquisitiu”
LA DESOBEDIÈNCIA
LA DESOBEDIÈNCIA
“Ha de ser massiva. No sé si té gaire sentit mantenir una pancarta si ho fas tu sol. Si la mantenen tots els ajuntaments, és una altra cosa”
EL MOTIU DEL LLIBRE
EL MOTIU DEL LLIBRE
“És important que es conegui aquesta altra part de la política, de les renúncies que fem per ser dones, i de com n’és, de difícil, estar a primera línia”

SARA MUÑOZ

smunoz@lrp.cat

D’AMOR, SENTIMENTS I EMOCIONS

SARA MUÑOZ

En els darrers deu anys han vist la llum més de 500 llibres inspirats en el procés però cap, fins ara, havia deixat en segon pla les qüestions més polítiques i havia posat l’accent en la riuada de sentiments i emocions destapada en una etapa del país tan complexa. Mireia Boya obre el cor de bat a bat en el seu llibre Trencar el silenci. Un llibre molt personal, en què la política és secundària. Un autèntic homenatge a les dones. A les que formen part de la seva vida i a qualsevol dona del món. Una obra en què parla sense embuts de la mort de la mare, del pare i del germà, de la seva malaltia i de les relacions humanes. Un llibre amb pròleg de Marta Rovira i epíleg de Tamara Carrasco. Un crit a favor del “cuidem-nos”. “Vaig sentir la necessitat d’escriure’l quan la Dolors Bassa i la Meritxell Borràs van sortir per primer cop de la presó i es van queixar que s’havien sentit una mica oblidades. Vaig veure que era molt injust, i que tant elles com altres dones que aquella legislatura havien tingut un paper imprescindible per dur a terme el referèndum de l’1-O mereixien que es posés en valor la seva feina, diu.

A JUDICI EL 23 D’ABRIL

SARA MUÑOZ

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha fixat per al 23 d’abril el judici contra l’exmesa del Parlament (Lluís Corominas, Anna Simó, Lluís Guinó i Ramona Barrufet) i contra Mireia Boya, acusats d’un delicte de desobediència pels fets de la tardor del 2017. Preguntada per aquesta qüestió, l’exdiputada de la CUP, abans de res, vol deixar constància del seu malestar per l’elecció d’una jornada tan significativa a Catalunya per iniciar el judici: “Estic una mica emprenyada, perquè l’únic Sant Jordi a la vida que potser podré viuré com a escriptora no podré estar al costat de la gent. I trobo que és molta casualitat que de 366 dies que té aquest any 2020 hagin hagut de triar justament el dia de Sant Jordi. Però buscaré la manera de ser-hi.” Pel que fa al judici, ho té clar: “Si ells consideren que m’han de fer pagar per alguna cosa, ho faran. Si consideren que ja és igual, no ho faran.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.