Entrevista

MAGDA GREGORI Periodista i politòloga

“M’han sorprès algunes coses d’Aragonès”

Acaba de publicar un llibre que ens acosta a la personalitat de Pere Aragonès, vicepresident i conseller d’Economia i Hisenda del govern i coordinador nacional d’ERC

pere aragonès, l’independentisme pragmàtic Editorial: Pòrtic Pàgines: 134
UN LIDERATGE COMPARTIT
“En el cas de Junqueras i Aragonès tinc la sensació que van més a l’una, que el que diu el primer normalment coincideix amb el que pensa el segon”
SORPRESES
SORPRESES
“Hi ha coses que m’han sorprès. Aparentment, és una persona molt seriosa, però quan el tractes de tu a tu té molt sentit de l’humor”

Ens citem a la redacció del magazín La Mira, al carrer d’Alí Bei de Barcelona. Es tracta d’una zona coneguda com la Petita Xina, a causa de la profusió de restaurants i majoristes del tèxtil orientals. Sense voler-ho, el carrer s’ha convertit en un homenatge involuntari a aquell català que, a principis del segle XIX, va viatjar incansablement a través del món oriental i va aconseguir visitar la Meca. L’èpica i la voluntat d’explicar les coses desconegudes que va manifestar Alí Bei es concreta, avui dia, en el món del periodisme, immers en una crisi en què cada iniciativa periodística es converteix en una petita epopeia. Magda Gregori ho sap prou bé, i combina la tasca de redactora amb la profusió en tertúlies radiofòniques i televisives. És, també, una activista a les xarxes socials. Malgrat tot, ha sabut trobar un espai per confegir un esbós biogràfic de Pere Aragonès, vicepresident i conseller d’Economia i Hisenda del govern i la persona designada per dirigir Esquerra Republicana de Catalunya amb la vocació que esdevingui un partit hegemònic.

La gestació del llibre

Els llibres dedicats als polítics emergents o a aquells que afronten reptes electorals com a caps de cartell acostumen a partir d’encàrrecs o d’iniciatives pròpies. Des de fa temps, no hi ha polític que no tingui el seu llibre, en què ell mateix, o un altre, recompon el seu perfil biogràfic o el seu pensament. El cas de Pere Aragonès és diferent, ja que va ser Magda Gregori qui va intuir, ja fa alguns mesos, l’interès per acostar el personatge a la gent: “No és un llibre d’encàrrec i, a més, les coincidències han fet que es publiqui ara. A finals d’octubre del 2018, en un escenari molt diferent de l’actual, jo li vaig proposar fer aquest llibre. El mes de març, Marta Rovira havia marxat a l’exili i el dia abans ell va passar a ser adjunt a la presidència d’ERC, perquè ja veien que hauria d’assumir unes responsabilitats que no tenia. A banda d’aquest factor, Pere Aragonès va entrar en la política quan era molt jove, però tenia la impressió que la gent gairebé no el coneixia.”

Un bon dia, després d’assistir a un acte seu, li va fer la proposta. En un primer moment, Pere Aragonès li va confessar que “no s’havia pensat mai que es pogués fer un llibre sobre ell”; però, després de donar-hi voltes alguns mesos, finalment el mes de gener de l’any passat va acceptar la proposta. Magda Gregori va esmerçar gairebé un any a preparar el llibre. Durant aquest període, va mantenir unes dotze entrevistes amb l’actual vicepresident del govern; unes trobades no exemptes de dificultats, a causa de l’atapeïda agenda del vicepresident. També el va acompanyar a actes de partit o de conseller, i entremig va aprofitar qualsevol forat per extreure informació que li permetés confegir l’aproximació biogràfica. Magda Gregori tenia molt clar, des de bon començament, que no es volia limitar al seu vessant com a polític: “No arribes a conèixer una persona fins que no la treus de la seva zona de confort i quan la veus en escenaris on la resta de la gent no l’acostuma a veure.” Aquesta reflexió la va portar a Pineda de Mar, la població de Pere Aragonès, i a parlar amb els seus familiars i amics per tal de fer-se un retrat precís del personatge.

En el preàmbul, Magda Gregori explica que no havia entrevistat mai Pere Aragonès i que ni tan sols es coneixien, més enllà d’alguna salutació protocol·lària. Li preguntem, doncs, si després de compartir moltes estones amb ell i de rastrejar el seu ambient i el seu pensament, l’ha sorprès alguna cosa o bé era tal com se l’imaginava: “Hi ha coses que sí que m’han sorprès. És una persona molt seriosa, molt moderada en les formes i que projecta una imatge molt institucional. De fet, en un acte de partit, sobretot quan mitineja, canvia de dalt a baix, tal com volem expressar amb la imatge de la portada. I en el tracte de tu a tu, per exemple, té molt sentit de l’humor, molt més del que ens podem arribar a imaginar. En el llibre explico que de vegades es dedica a fer imitacions dels seus rivals polítics.”

Un nou lideratge

Marga Gregori explica que el procés de confecció del llibre va durar mesos perquè, a banda de la complexitat de trobar forats en l’agenda de Pere Aragonès, “necessites mesos per arribar al fons del personatge”: “Recordo la primera conversa a la conselleria, que va durar dues o tres hores. Tot i això, quan va acabar li vaig dir: «No sé si en farem dues o tres pàgines, de tot això que hem parlat!» Està acostumat a fer entrevistes amb els periodistes i, a banda que parla de manera molt reposada, calcula molt bé allò que pot dir i el que no pot dir.”

A més de periodista, Magda Gregori és politòloga. En el llibre es retrata un personatge que accedeix a la primera línia en unes circumstàncies molt especials i amb la idea de “complementar un lideratge que ja existeix”, tal com explica el mateix Pere Aragonès en una de les entrevistes. Preguntem a la seva biògrafa si això no representa un perill, si no pot succeir que s’acabi imposant la idea que es tracta d’un lideratge fràgil, sense capacitat per prendre decisions. Magda Gregori ho té molt clar: “El que defensa Pere Aragonès és que ni Marta Rovira ni Oriol Junqueras no poden exercir el lideratge com ho feien abans perquè no formen part del dia a dia, i la informació que els arriba és fragmentària. I, en aquestes circumstàncies, Marta Vilalta i Pere Aragonès complementen un lideratge que no hi és. Jo crec que, en aquests moments, el lideratge el segueix tenint Oriol Junqueras en moltes coses. El que s’ha trobat Pere Aragonès és que ell venia d’un període amb moltes tensions internes a ERC. Ell va viure el Congrés del 2008, que va ser un esbudellament públic de lideratges i de moltes estratègies de partit. En canvi, ara, la política catalana és molt convulsa i a ERC, lògicament, també hi ha debats, però es viuen internament. S’ha trobat una certa cohesió interna que els facilita les coses.” L’autora del llibre considera que si bé és difícil exercir el lideratge en aquestes circumstàncies, això depèn “de com jugui les cartes cadascú”: “Té perills, tal com s’ha vist en el cas de JuntsxCat, on el que han acabat fent Puigdemont i Torra és distanciar-se. En el cas de Junqueras i Aragonès, tinc la sensació que van més a l’una, que el que diu el primer normalment coincideix amb el que pensa el segon”.

Segons s’explica en el llibre, Pere Aragonès es mostra convençut que si li demanen que assumeixi responsabilitats és perquè es tracta d’una “persona d’ordre, que sempre ha estat fidel al partit i al servei de la causa”. En un moment en què la política està dominada pel soroll i la gesticulació, Magda Gregori coincideix que aquest és un dels principals actius d’Aragonès, tot i que aclareix: “Crec que és prudent en les formes i en la manera de fer les coses, però això no vol dir que sigui necessàriament moderat. També destaca que tant la seva designació com la de Marta Vilalta representen un relleu generacional dins del partit, tot i que “ell és conscient que assumeix aquest lideratge abans del que li pertocaria o del que voldria”.

PERE BOSCH CUENCA

pbosch@lrp.cat

La república de la clàudia

El 7 de març, en ple procés de gestació del llibre, Pere Aragonès i la seva parella van viure el naixement de la seva primera filla. Aquell dia, en una carta pública adreçada a la Clàudia, el nou pare confessava: “La sensació de tenir-te per primer cop als braços m’ha generat una alegria inexplicable amb paraules.” I afegia: “Soc profundament feliç.” A banda d’això, el polític no podia resistir la temptació de traslladar el seu pensament polític i expressava el desig que, quan fos gran: “Visquis en un món on puguis anar on vulguis sense por, on la teva veu i la de totes les dones sigui escoltada –i decideixi– sense cap prejudici de gènere, on ja no existeixi la bretxa salarial, on hagi desaparegut qualsevol rastre de violència de gènere i el masclisme deixi d’impregnar bona part de la nostra societat.” A banda d’aquest al·legat feminista, Aragonès expressava el seu compromís de seguir lluitant per: “Veure’t créixer en un país just i igualitari, perquè puguis viure en una República Catalana lliure, de dones i homes lliures.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor