La conversa

Dídac Bautista Torguet

Autor de "La vida fantàstica"

“Cal afrontar la vida amb bona cara”

Tenia 3 anys quan li van diagnosticar una leucèmia. Ara en té 12 i continua lluitant. En el llibre ‘La vida fantàstica. Lliçons de vida d’un nen amb somnis’ relata què sent en aquest camí

LA VIDA FANTÀSTICA Editorial: ESTRELLA POLAR Pàgines: 60

Dídac Bautista Torguet és capaç, amb 12 anys, de posar-nos davant la realitat tal com és: crua i bonica. Incomprensible i apassionant, tot alhora. Ho fa amb la seva pròpia existència i amb un llibre de només seixanta pàgines: La vida fantàstica. Lliçons de vida d’un nen amb somnis (Estrella Polar, 2020). Els textos són d’en Dídac, les il·lustracions, de la Carme Solé Vendrell. En Dídac es presenta: “Soc un nen malalt, amb leucèmia des que tenia 3 anys. Ara en tinc 12 i puc dir que la meva vida ha estat fantàstica. Hi ha hagut moments difícils, dolorosos i tristos, però he estat acompanyat en cada instant, i això ha estat molt important per a mi.” Ho té molt i molt clar. I amb claredat i senzillesa escriu. Quan ens coneixem, li dono l’enhorabona pel llibre. “Gràcies!”, diu, somrient per sota el nas. Li explico que aquest testimoni seu pot ajudar moltes persones, de fet, tothom. Ell mateix ho diu: La vida és difícil. I ho és per a tothom, tant si es pateix per una malaltia com per una crisi familiar, com per la feina. La ràbia i la tristesa sempre es presenten quan hi ha una contrarietat important a la vida. I millor si se sap entomar. “Tens raó”, diu. I recomana, per anar paint: “El llibre s’ha de llegir a poc a poc...” Explica que estaria bé que els nens malalts i les seves famílies el llegissin. De fet, però, “se l’hauria de llegir tothom”: “Primer, per reflexionar una mica, i després, per descobrir aquest món de l’hospital i dels nens malalts, que està una mica amagat.” Preferim no mirar.

En la vida de tots els nens hi ha adults que juguen un paper fonamental. També en aquest cas. Xerrem una mica amb la seva mare, la Mireia. Ella és una peça clau, amb tota la família, en aquests anys de molts metges, molts controls, i molta vida. Comenta: “Estar malalt no és fàcil. Han estat uns anys difícils, per a ell i per a nosaltres. Ell, però, fa que tot sigui més senzill. Nosaltres sempre hem intentat que de la part mèdica se n’ocupin els metges i nosaltres dedicar-nos a impedir que la malaltia ens prengui també la vida, intentar guanyar-la emocionalment...” Quan li van diagnosticar la leucèmia, els germans d’en Dídac eren petits, tenien 4 i 6 anys. “Va ser molt dur, amb molts canvis, anades i vingudes... Però la família sempre fa coixí i ajuda. I els nois han vist que tiràvem endavant... Són molt macos, també!”

Petit filòsof

Un dels trets que més destaca d’en Dídac és la seva facilitat per expressar-se, per comunicar allò que sent i pensa. I per treure’n lliçons i compartir-les. Se li ha ensenyat i ell n’ha après. “Sí... són moltes hores tancats en una habitació, sols, parlant”, diu la seva mare somrient. És un petit filòsof, amb una recomanació senzilla però efectiva: viure moment a moment. I la Mireia rebla: “Un dia estàs a casa i l’endemà et diuen que t’has de quedar tres mesos a l’hospital. Al final ho acceptes: els esdeveniments venen com venen. En cas contrari, t’empipes una vegada i una altra.” T’empipes, però no hi ha volta de full. Viure el present, gaudint molt, sabent que tant els bons moments com els dolents tenen data de caducitat. I agraïts: avui pots caminar, saltar, jugar... Sense donar res per segur, per extreure’n tot el suc. La majoria de nens, al primer món, van a escola, es queixen pels deures, s’obliden alguna vegada l’agenda a classe, es barallen, es fan traus als genolls. Això, tan quotidià, en Dídac s’ho ha perdut, tant la part “dolenta” dels exàmens, com la bona, dels amics, els patis i les excursions. Per sort, ha tingut professors a domicili. Del dia que ell i el seu professor van visitar el MNAC, en Dídac va escriure un conte, que està penjat al bloc del museu. Un conte i un munt de dibuixos, de l’absis de Sant Climent de Taüll, del Frontal de Durro...

Explica en Dídac: “La idea no era fer un llibre, sinó aprofitar les estones que estava ingressat a l’hospital per escriure els sentiments i els pensaments que em venien. Passat un temps, una amiga de la mare va tenir la idea de transformar tots aquells escrits en un llibre. Havia de ser només per a mi, per conservar totes aquelles reflexions.” Al final, el regal que havia de ser per a ell, és per a més persones. L’editorial ha seleccionat els escrits relacionats amb les emocions. Sobta la redacció, acurada. “Sí, són els textos que escrivia jo. Després, l’editorial els va anar endreçant.” Amplia: “Tinc tres grans aficions: escriure, dibuixar i estar amb els meus germans, en Pol i en Biel. Llegir també m’agrada molt!” En Biel ja té 14 anys i en Pol, 16. “Quan estava ingressat els podia veure un cop al mes, però ara passo molt temps amb ells.” Sí, diu, forma un bon equip amb la mare. “M’ha ajudat en cada moment i sense ella no seria com soc. Però també m’han ajudat el meu pare, tota la meva família, els germans, els avis. Sense ells no hauria pogut afrontar la meva vida.”

El seu màxim desig és curar-se completament. Ha après a viure cadascuna de les passes que fa, en un camí farcit d’emocions. “N’he tingut tantes... S’ha de gaudir de cada dia i anar afrontant els sentiments que tens en cada jornada.” Segueix: “La vida és molt difícil i hem de deixar la lluita per al que va sorgint. Tens tot el dret a plorar, o enfadar-te, però no t’han de durar gaire, aquests moments, perquè cal afrontar la vida amb bona cara.” Respirar fondo i endavant. “Al matí, quan em llevo, penso que és un privilegi estar a casa i no a l’hospital. Igualment, però, també, quan vaig estar ingressat va ser divertit estar amb les infermeres, auxiliars i metges.” És ferm: “No vull oblidar el que m’ha passat, encara que sigui una experiència difícil, perquè m’ha fet tal com soc.” No vol dir no fer-se preguntes. “No m’agrada, el que m’ha passat, però no ho puc canviar..., saps? Avui et pots trobar amb una persona, demà potser no la veuràs, i ahir... ja ha passat. No pots decidir. Pots voler batallar-ho tot, però no sabràs mai què et vindrà.”

“La felicitat no és allò que vols sinó el camí que vas fent per aconseguir-ho. Durant el camí ets feliç perquè ho vols aconseguir. Quan ja ho tens, dius: «D’acord, ja ho tinc, perfecte...» Em sembla que som més feliços quan ho estem intentant que quan ja ho tenim.” En Dídac dedica moltes línies del llibre a parlar de mantenir les il·lusions, siguin quines siguin les circumstàncies, també quan hi ha un dol per persones o oportunitats perdudes. “Fa molta pena quan perds algú estimat, o algú que ha passat amb tu moltes estones, però si el recordes i parles d’ell, la seva imatge s’anirà difuminant amb el pas dels anys, però el seu record seguirà per sempre.”

MERCÈ MIRALLES

mmiralles@lrp.cat

.

Aprofitar cada minut

“Només demanaria als que llegeixin això, que gaudeixin de la vida, lluitin per aconseguir el que somien i que sàpiguen que la vida és realment fantàstica!”... Són les seves paraules per als lectors de l’entrevista. En Dídac farà 13 anys aquest 2020. El llibre el dedica a l’Albert, un nen de qui es va fer amic a l’hospital i que no va superar la malaltia. “A l’Albert, per tots els moments que vam compartir i gaudir plegats a l’habitació d’un hospital, somiant que el món era immens. El millor record d’amic que mai es pot tenir.” En els textos, en Dídac parla de la tristor de la pèrdua, però també de la manera de fer presents els que ja no hi són: recordar-los, parlar d’ells. La mare, el pare, els germans grans, els avis són, diu en Dídac, “l’escut” que l’ha protegit i li ha donat forces. Ho recomana a tothom: acosteu-vos als que us estimen. Cal demanar ajuda. Tenim dret a la solitud, la ràbia, la tristesa, a tots els sentiments més foscos, però que no ens durin gaire: “La vida és la que tenim i l’hem d’aprofitar, perquè algun dia s’acabarà.” En el seu llibre, les paraules es posen dempeus; parla un noiet de 12 anys: “La leucèmia ha fet que m’hagin succeït moltes coses, algunes de complicades, però d’altres meravelloses.” El llibre recull part dels textos que va escriure en el seu segon trasplantament de medul·la, el 2017.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)