Entrevista

David Bueno

BIÒLEG, ESPECIALISTA EN NEUROCIÈNCIA

“Davant d’una crisi sanitària, cal ser radical”

David Bueno investiga des de fa anys com funciona el nostre cervell. Parlem amb ell de la covid-19 i dels secrets del cervell. No té resposta, però, a l’enigma d’aquesta pandèmia: la compra compulsiva de paper higiènic

“Quedar-nos a casa és com una mena de vacuna, una protecció, per als més vulnerables”
“Això va per llarg, no seran només quinze dies; fins passat Setmana Santa, no s’acabarà”
MESURES RADICALS
MESURES RADICALS
“En una crisi pandèmica, el camí del mig, com el que ha pres Madrid, no funciona. Cal ser radical”
LA PREGUNTA
LA PREGUNTA
“Som lliures? És la pregunta que m’agradaria poder respondre. En tinc alguna hipòtesi”

Parlem via telefònica, obligats pel confinament, amb David Bueno, professor i investigador de la Universitat de Barcelona, especialista en genètica, neurociència i biologia del desenvolupament, que des del 2019 dirigeix la primera càtedra al món dedicada exclusivament a la neuroeducació. Especialista en l’estudi del cervell, acaba de publicar el darrer dels seus vint llibres de divulgació científica, 100 coses que cal saber sobre el cervell (Cossetània Edicions). Cent preguntes i respostes per entendre com som i com funciona el nostre cervell.

Com a biòleg, com valora aquesta pandèmia i les seves conseqüències?
Totes les pandèmies segueixen la mateixa evolució, totes les que són víriques, i n’hi ha hagut com a mínim des del neolític. Ens podem equivocar d’un parell de setmanes, però estem parlant d’un mes i mig entre que es comença a notar fortament, com ha estat aquesta setmana, fins que s’acaba. Sempre segueixen el mateix patró. Comença amb una primera pujada suau i després de sobte creix molt, el que s’anomena creixement exponencial i, a poc a poc, torna a baixar. I tant és que ens quedem a casa com que sortim, l’epidèmia fa el seu curs.
Però ens han demanat confinament per aturar-ho!
Sí, i ara ho explico i matiso: l’epidèmia seguirà el seu curs, la diferència és que si ens quedem a casa, el nombre de casos greus serà menor i sobretot no es concentrarà en uns pocs dies, amb la qual cosa l’atenció mèdica podrà ser molt millor. És clar que si ens quedem a casa hi haurà menys casos, però sobretot el que evitarem és una sobresaturació dels serveis mèdics. El que importa de quedar-se a casa, no és tant el fet de no posar-te malalt, que també, sinó, sobretot, la protecció social d’uns amb els altres, és una mica com la protecció social que ofereixen les vacunes. Les vacunes serveixen perquè no et posis malalt, però si hi ha alguna persona que no es pot vacunar per motius mèdics està igualment protegida perquè ningú del seu entorn li pot passar la malaltia.
Diu que, de pandèmies, sempre n’hi ha hagut, però tenim la sensació de viure una situació nova.
Això passa un cop cada moltes dècades. L’única diferència és que ara tenim una cultura globalitzada, que en qüestió de segons tenim informació de qualsevol lloc del món. Pensem en la grip espanyola del 1918, que va ser una pandèmia per la qual van morir 30 milions de persones a tot el món! Simplement no hi havia els mecanismes mèdics, ni de vacunes, ni de protecció social que hi ha ara, però el desenvolupament va ser el mateix. Al 1500 hi va haver les epidèmies de la pesta que va matar una tercera part de la població europea. I n’hi ha hagut d’altres, no tan mortíferes, i segurament n’hi continuarà havent.
Davant d’una pandèmia, hi ha qui entra en pànic i d’altres que banalitzen el perill. Hi ha alguna explicació per a això?
Hi ha diversos motius. Hi ha sempre un component genètic hereditari sobre la percepció del perill. Hi ha persones que el veuen més evident i n’hi ha de més reticents a valorar qualsevol situació com un perill. I hi ha un altre factor que és l’educació que has rebut, i vull dir educació en sentit ampli, fins i tot la que t’han aportat els successos que t’han passat a la vida, dels quals potser ni n’ets conscient, però que t’han anat marcant. I en funció d’això, es propicien un tipus de connexions dins del cervell que fan que unes persones siguin més porugues que d’altres. I el mateix respecte al seny, entès com la capacitat de reflexionar i raonar. Expliques la importància de quedar-se a casa com a protecció i, en principi, tothom ho entén, però hi ha persones que racionalment ho integren i n’hi ha que diuen “i a mi què”. I encara hi ha aquells caràcters, i tot depèn del funcionament del cervell, que davant d’una situació d’amenaça, per no viure-la amb por, fan tot el contrari: “Si em quedo a casa tindré por.” I això és inconscient. I surto al carrer i faig veure que no passa res.
Ens autoenganyem
Sí, de fet és un mecanisme d’autoprotecció. S’ha dit que passa en situacions de guerra, de fam… persones que continuen com si no passés res o s’exposen fins i tot més com un mecanisme per no viure la situació traumàtica.
I té alguna explicació per a un dels enigmes d’aquesta pandèmia: la compra compulsiva de paper higiènic?
No ho sé, ni idea! Ens ha sorprès a tots, i més en una societat on tenim aigua corrent, que sempre és un recurs si se t’acaba el paper.
Ha quedat clar que els gens influeixen en el nostre cervell, però fins a quin punt ens condicionen?
És difícil de dir fins a quin punt ens condicionen. Hi ha 8.000 gens que en un moment o altre funcionen dins del cervell i que condicionen com es forma, com es connecta, etc. Tots tenim tots aquests gens, però el que tenim són variants diferents, que és el que fa que hi hagi diferències entre una persona i una altra, com passa amb el color dels cabells, dels ulls o de la pell… Això s’entén molt bé, perquè es veu, però és el mateix que passa amb els gens que funcionen dins del cervell i que fa que hi hagi persones amb més predisposició. La paraula clau és predisposició, que no vol dir determinades a… sinó amb més facilitats per ser més empàtiques, reflexives, per tenir més memòria, aptituds musicals o per tenir més creativitat… El que costa és mesurar quin és el pes de la genètica, perquè també hi ha el pes ambiental, de tot allò que aprenem en el decurs de la nostra vida, que fa que aquestes predisposicions genètiques es notin més o menys. En genètica es fa servir una paraula: heretabilitat, per mesurar, en tant per cent, el pes de la genètica. Per exemple, la capacitat cap a la música té una heratibilitat del 40%, la intel·ligència voreja el 70%… En el cas de la intel·ligència, un 30% és de base ambiental, i pots tenir molt bona predisposició genètica però si en la teva formació no t’han anat motivant constantment, al final no demostraràs gairebé res d’allò, i també al revés.
Aleshores, tots els cervells poden arribar a tenir les mateixes capacitats?
Cada cervell és diferent, simplement es tracta de potenciar-lo d’una manera o d’una altra. No tots podem tenir les mateixes capacitats. Si tu tens poca predisposició per a la música, segurament no podràs ser el solista d’una orquestra, podràs tocar la guitarra o la bateria en un grup..., igual que no tothom té la mateixa capacitat pulmonar per ser cantant d’òpera.
Per què identifiquem cervell amb intel·ligència?
Perquè tradicionalment, per un motiu cultural, s’ha valorat més. Però la intel·ligència és només una de les moltes facetes de la nostra ment. Hi ha tota la part d’empatia, de gestió emocional i molts altres aspectes. El que passa és que tradicionalment s’ha valorat més la intel·ligència, però això ja fa temps que està canviant.
En el pròleg del seu llibre Cent coses que has de saber sobre el cervell diu que l’exploració del cervell està en un dels moments més fascinants de la història. Per què?
Per primer cop podem estudiar-lo de manera no invasiva. Per saber què s’activa quan fem qualsevol activitat. Per entendre la relació entre qualsevol activitat del cervell i la ment –que és conjunt d’activitats intel·lectuals i funcions psíquiques– has de poder examinar l’activitat que es produeix en el cervell mentre cantes una cançó, dorms, fas esport o xerres amb un amic… Fins fa vint o vint-i-cinc anys, l’enregistrament de l’activitat cerebral només es podia fer de manera invasiva, que volia dir obrir el crani, posar uns elèctrodes al cervell i veure quins corrents elèctrics s’hi generaven, de manera que només es podia fer amb persones que havien de ser sotmeses a algun tipus de cirurgia cerebral i això reduïda molt el nombre d’estudis. I si eren sotmeses a alguna cirurgia és perquè alguna cosa ja no anava bé en aquell cervell, per tant el que es pogués estudiar difícilment era extrapolable. En canvi, des de fa un parell de dècades s’han desenvolupant tècniques per poder fer aquest seguiment del cervell des de fora. Una mena de casquet de bany amb diferents sensors que detecten l’activitat cerebral. I com que no és invasiu ho pots fer a molta gent i de totes les edats. I això està revolucionant tots els coneixements que es tenien sobre el cervell.
I quins són els elements clau que han permès descobrir en aquest temps aquestes noves tècniques?
Un d’important: que el cervell és molt plàstic i va canviant constantment durant la nostra vida. Abans es pensava que era plàstic durant la infantesa i després a l’edat adulta quedava com bloquejat. I el que s’ha vist és que no, que va canviant i justament va canviant fruit del que ens va passant. La forma d’emmagatzemar experiències, records… és fent connexions noves al cervell. Qualsevol cosa que ens passa implica que el cervell ha fet connexions noves. I això és el que fa que canviï, també, la nostra percepció de l’entorn. Vol dir que tot el que anem aprenent en la nostra vida va canviant la nostra vida mental, la percepció que tenim de nosaltres mateixos, de l’entorn, la manera que tenim de relacionar-nos. L’element clau és que constantment podem estar aprenent coses noves i anar refent com som a través de la plasticitat que té el cervell.
Per això diu que el que ens fa humans és que mantenim un cervell infantil un cop som adults...
És una manera més poètica de dir-ho. Aquesta és una de les coses que ens caracteritza com a humans, l’altra és el desenvolupament de la part frontal del cervell, els lòbuls frontals, bàsicament perquè tenim un crani en què el front puja recte en vertical. Tots els altres mamífers no tenen front. Això ha permès que el nostre cervell hagi crescut molt per la part de davant i en aquesta zona és on tenim algunes de les funcions mentals que ens fan més humans, per exemple la capacitat de planificar. Som l’única espècie amb capacitat de planificar el seu futur. I tenim uns altres circuits neuronals molt interessants, que són els que ens permeten identificar el nostre estat emocional i gestionar-lo i reconduir-lo. Som l’única espècie capaç d’adonar-nos, per exemple, que tenim por. I ho podem reconduir, que no vol dir eliminar la por. I abans que parlàvem de la por, doncs la nostra capacitat ens permet dir: si la por no em fa estar bé, vull estar així durant els trenta dies que m’estaré a casa?
Trenta dies? Ja preveu un confinament més llarg…
Va per llarg, no seran només els quinze dies que ens han dit. Fins passat Setmana Santa, no s’acabarà. Per això puc reflexionar si vull estar trenta dies amb por, o ho podem reconduir i buscar alternatives. Hi ha persones a qui els costarà més que a d’altres, però tots tenim la capacitat de fer-ho i decidir, per exemple, que em dedicaré a fer maquetes d’avions de fusta, que em relaxa…
Fa la sensació que la presa d’algunes decisions per frenar la pandèmia s’ha fet amb una certa por.
A mi em sembla que no és que hagin tingut por de com s’ho agafaria la ciutadania, sinó de com influirà en les properes eleccions, la qual cosa és molt trista. Hi ha dues opcions per resoldre una crisi pandèmica com aquesta: una és l’opció de deixar que la gent s’encomani, com havia començat a fer la Gran Bretanya a l’inici de tot, i que ja ho ha canviat, i qui quedi immunitzat bé i qui no ja veurem què hi podem fer, i tot continua igual, la gent al carrer, l’economia funcionant... L’altra és tanquem-ho tot i avortem-ho de bon inici, que és la solució que s’ha prioritzat des de Catalunya. El que segur que no funciona és la intermèdia, que és la que han intentat des del govern espanyol: tanquem coses, però podem seguir anant a treballar, i anar a la perruqueria, bé ara ja no… Aquesta solució intermèdia no afavoreix ni una solució ni l’altra i, de fet, és la pitjor de les solucions possibles. Davant d’una crisi sanitària s’ha de ser radical. El camí del mig no funciona.
El mític senyor Spock de Star Trek diu que el cervell és l’última frontera. Encara ens queden moltes coses per saber del cervell?
Ens queda moltíssim. Potser no de grans funcions mentals, però sobretot per entendre alguns tipus de trastorns que sabem que tenen el seu origen al cervell, però que encara no sabem interpretar. No parlo només de l’Alzheimer, que també, sinó de trastorns que afecten el comportament com l’esquizofrènia, el trastorn bipolar, o les addiccions... Per què hi ha cervells que ho afavoreixen? Hi ha persones que tenen més predisposició a les addiccions que d’altres?… Entendre aquests mecanismes ens ajudaria a poder prevenir-los o tractar-los.
Al llibre respon 100 preguntes. Quina pregunta, sense resposta, li agradaria poder contestar?
N’hi ha una, en la qual fa molts anys que treballo en l’àmbit teòric, i és si som realment lliures. Si les decisions que prenem realment les hem pres lliurement o estem tan, tan, tan, condicionats pel mateix cervell que no hi

SUSANNA OLIVEIRA

soliveira@lrp.cat

EL FUTBOL I L’ESSÈNCIA HUMANA

SUSANNA OLIVEIRA

No és una de les preguntes transcendentals per a la humanitat, o sí, però segur que és un gran enigma: per què el futbol agrada tant? David Bueno en té la resposta.

“És que el futbol és com una competició o una cacera, la cacera de la pilota que vols xutar cap a la porteria d’un altre equip. Un joc que reprodueix la competitivitat de l’espècie humana. Som, d’una banda, una espècie molt col·laborativa, ja que si no, no podríem viure en grups, però també som una espècie competitiva, combinem les dues coses. De fet, és el que ens fa tan especials. I el futbol, precisament, reprodueix aquestes dues coses: col·laboració i competitivitat. Això estimula una sèrie d’àrees del cervell relacionades amb la recompensa, amb l’esforç, amb el benestar, que són també importants per a la vida social.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.