Entrevista

SALVADOR MACIP

CIENTÍFIC I ESCRIPTOR

“La covid-19 és un toc d’alerta per al futur”

L’investigador adverteix que la pandèmia ha de servir per preparar-se per al “proper nivell”, ja que la possibilitat que ens afectin microorganismes encara més perillosos és ben real

SOBRE LA MARXA
“En qualsevol moment pot sortir un article científic nou que et tiri tots els plans per terra. Això de preveure la «nova normalitat» per a finals de juny no és tan senzill”
NO N’APRENEM
“El 2008 i 2009 ja vam tenir problemes amb el virus de la grip A, que va ser molt més lleu que aquest coronavirus i que ens hauria pogut servir d’advertència”
Els científics feia temps que avisaven que una pandèmia es podia produir en qualsevol moment, però ningú en va fer cas. S’hauria resolt millor la situació si s’hagués previst?
La pandèmia no s’hauria pogut evitar, però s’hi hauria pogut respondre millor, sense el descontrol dels primers moments. El pic que s’ha vist a la majoria dels països, amb els casos que pujaven d’una manera molt accelerada i que van obligar a confinar-nos ràpidament, segurament no s’haurien produït si s’hagués actuat abans, i ens hauríem estalviat uns quants morts. La pujada no hauria estat tan intensa i el sistema sanitari hauria pogut assumir millor la càrrega. I amb menys contagis hi hauria hagut menys mortalitat.
Però és realment possible contenir el virus?
Certament, mentre no tinguem les eines, la resposta és no. Serà possible contenir-lo quan tinguem una vacuna o un tractament efectiu. Mentrestant, el màxim que es pot fer és aspirar a frenar-lo.
En el cas del coronavirus, els països asiàtics ho van fer millor?
Les dades que venen de Xina les hem de prendre amb precaució, no podem estar segurs que siguin correctes. Les d’altres països asiàtics, sí que ho indiquen. Però serà interessant veure les dades totals d’aquí a un temps, per poder analitzar i comparar estratègies i veure quines han funcionat millor. En qualsevol cas, si aquestes estratègies ja haguessin estat clares i definides abans que es produís una pandèmia ara no hauríem de fer aquests experiments de comparar. Però sí que sembla que tant Europa com Amèrica ho haurien pogut fer millor.
L’experiència de la SARS ha fet que a Àsia estiguessin més preparats?
El fet que ja visquessin una pandèmia molt semblant el 2003 i el 2004, amb un virus també molt semblant i que ja va obligar a dur a terme confinaments, segurament va fer que s’hi posessin amb més rapidesa. També s’ha de dir que en el cas de la Xina, en ser un país autoritari, és molt més fàcil aplicar certes restriccions, unes decisions que potser en països democràtics no són tan senzilles perquè afecten la llibertat de les persones.
Tots els processos de control que hi ha a les democràcies occidentals dificulten prendre decisions amb rapidesa. I en una crisi com aquesta això és bàsic...
Sí, de la mateixa manera que quan hi ha un estat d’emergència o d’alarma es poden prendre determinades decisions, també hi hauria d’haver un pla específic per a pandèmies que permetés saltar-se tota la burocràcia. Per exemple, amb temes com preparar tests, ja que ara et trobes amb una paret burocràtica i vas perdent temps. Evidentment la política és lenta, és com la ciència, que també és lenta perquè has d’estar molt segur del que fas. Ara bé, en moments com aquests, de la mateixa manera que els científics s’han posat tots de cop a treballar en això, els polítics també haurien de tenir alguna mena de protocols que permetessin saltar-se les parts més burocràtiques del sistema per accelerar decisions, perquè al cap i a la fi hi ha en joc la vida de la gent. Com més tardes a reaccionar, més gent mor. Per sort, aquest virus sembla que té una mortalitat baixa; si tinguéssim un virus amb una mortalitat del 10 o el 15% –que no és un fet gens impensable perquè ja existeixen virus així– tindríem 10 i 15 vegades més morts.
I això és possible? Un virus amb la mortalitat de l’Ebola i que es contagiés com aquest coronavirus?
Sí, és possible. Que aparegui un supervirus molt infecciós i molt letal és possible, però molt poc probable. Però és que tampoc cal arribar a aquest extrem. Un virus tan sols una miqueta més agressiu que el que tenim ara i igual o menys contagiós, ja provocaria una mortalitat molt i molt gran. No cal estar espantats, no es tracta d’alarmar ningú, però sí de ser-ne conscients. Els viròlegs ja fa temps que ho adverteixen. Sabem que el perill més important per a la humanitat és que aparegui un microorganisme que se la carregui abans que es trobi una vacuna, si és que aquesta és possible. Ens hem de preparar i, en aquest sentit, aquesta pandèmia és un toc d’atenció. Ho hauríem pogut aprendre abans, perquè el 2008 i 2009 ja vam tenir el virus de la grip A, que va ser molt més lleu que aquest, i ens hauria pogut servir d’advertència. Llavors es tractava d’una grip, i ja teníem vacunes que podien servir de punt de partida i tractaments antivirals. Aquell era el moment de preguntar-se què passaria si en lloc d’un virus de la grip s’escampés un altre tipus de virus d’una altra família per al qual no tinguéssim vacunes ni tractaments. Com ho gestionaríem? I, de fet, això que no ens vam preguntar llavors és el que ens ha passat ara. De la mateixa marea, crec que tot això ens hauria de permetre preparar-nos per a un nivell següent. És dir, i si s’escampa un virus més letal? Com hauríem de reaccionar? Tant de bo no haguem de necessitar mai aquestes previsions, però és un exercici que hem de fer. Hem de poder reaccionar davant d’una pandèmia d’una manera clara, definida i coordinada.
Precisament al seu llibre Les grans epidèmies modernes, vostè explica com determinats microorganismes han canviat el curs de la història i fins i tot han contribuït a enfonsar civilitzacions senceres...
Potser no cal que un virus ens elimini. Ho estem veient amb aquest coronavirus, que, amb totes les cometes del món, és relativament lleu. Tot i això, tindrà uns efectes en l’àmbit econòmic i social de molta durada. I això pensant que anirà bé, que trobarem una vacuna i que aconseguirem controlar-lo. Per tant, quan ens preparem per a les pandèmies del futur anirà bé tenir en compte totes aquestes qüestions. Ens hem de preparar en dos aspectes, en el científic i sanitari, i també en el social i econòmic. Tan bon punt passi la crisi sanitària, hem de començar a pensar en estímuls econòmics i en la protecció dels col·lectius més fràgils. I d’això, se n’està parlant poc. En la crisi econòmica del 2008 i el 2009 es van rescatar els bancs perquè són una eina bàsica del sistema capitalista que tenim muntat. Doncs molt bé, ara s’haurà de rescatar la gent normal, la gent del carrer que no podrà arribar a final de mes. S’ha parlant d’algunes mesures, però de moment encara són molt poc definides. S’ha parlat d’ajornar la quota dels autònoms, però potser s’haurien de prendre altres mesures en l’àmbit fiscal per ajudar sectors que quedaran molt tocats, com la cultura, l’oci i el turisme. I tot això s’hauria d’haver plantejar abans, i no ara a corre-cuita.
Tornem al moment actual. Anem bé cap a això que s’ha anomenat “nova normalitat”?
El desconfinament ha de ser progressiu i personalitzat per zones. És molt diferent fer-lo a Barcelona que en un poble. S’ha de fer de manera asimètrica, fins i tot poble a poble. Però s’està fent de manera perillosa, es vol córrer una mica massa. La gent té ganes de sortir i de fer vida normal, i no se li està explicant prou bé que no tornarem a la normalitat. El virus no se’n va, el virus està aquí i fins que no hi hagi una vacuna no se’l podrà controlar. La immunitat col·lectiva només s’aconsegueix amb una vacuna o quan hi hagi prou gent que l’hagi agafat i n’hagi quedat immune. Un pla de desescalada augmentant el nivell cada dues setmanes em sembla una mica massa optimista. No sabem si hem fet una cosa malament en una fase que ja estem passant a una altra fase.
No hi ha marge per veure com evoluciona la infecció?
No, perquè s’han de tenir en compte els casos asimptomàtics. La idea del govern és que dues setmanes després que la gent comenci a sortir es pugui veure si hi ha rebrot o no. I tot indicaria que sí, perquè molta gent no està prenent precaucions. Però el problema és que es poden haver produït moltes noves infeccions sense que se sàpiga, perquè hi ha els casos asimptomàtics i no s’estan fent tests a tothom. Hi poden haver casos tan lleus que no es detectin, però que continuïn infectant. Si es poguessin fer tests a una part important de la població es podria reaccionar, però no sé si existeix aquesta capacitat. Els indicadors potser més fiables que s’estan fent servir són els d’ocupació de les UCI: si estan molt plenes és que la infecció està molt activa, i si es van buidant és que la situació millora, però això triga més temps. Si trigues dues setmanes a desenvolupar la malaltia, potser trigues dues setmanes més a arribar a l’UCI. Una persona que s’hagi infectat una setmana, potser trigarà un mes a arribar a l’UCI, i en aquest mes ja estarem a la fase següent del desconfinament. Per tant, si no ho fem molt bé, haurem perdut tot el que hem aconseguit fins ara.
Però els tests només indiquen la situació en aquell moment concret. Pots donar negatiu i contagiar-te l’endemà...
S’ha de distingir entre les proves PCR i els tests serològics, que detecten la immunitat. Els serològics ràpids fallen, no són gaire exactes. N’hi ha de més fiables, però triguen més temps i són molt més cars, i no crec que hi hagi recursos per fer-los. El que ens interessaria més ara és fer PCR per saber qui està infectat, aïllar-lo en quarantena, i a tots els seus contactes, també. Així és com s’han acabat els brots a Corea del Sud i en altres països. Quan hi hagi un rebrot, hem de saber qui està infectat i intentar aturar-lo. I si cal, tornar a confinar estrictament determinades zones. No cal que sigui ni una província ni una àrea de salut, pot ser un poble o una ciutat. Però per saber on són els casos has de fer les PCR, i ara no n’hi ha per a tothom, ni tan sols per als que estan en primera línia. El personal sanitari, de seguretat, de supermercats... tots s’haurien de fer PCR i, a més, periòdicament, cada dues setmanes. Per fer-ho bé cal una logística que ara mateix no crec que el govern espanyol tingui. Estem entrant en fases de relaxació sense tenir a mà totes les mesures de seguretat.
Pot ser que comptin que l’estacionalitat, amb la calor, ajudarà?
Sembla que hi confien. Totes les dades semblen indicar que el virus es transmet pitjor amb la calor, però no desapareix. Hi ha països amb altes temperatures que també en tenen casos. Ara bé, és cert que a mesura que augmenta la temperatura, el virus té menys supervivència i, per tant, es poden reduir els contagis per haver tocat superfícies contaminades. En aquest sentit, la meteorologia pot jugar a favor, però si continuen els comportaments perillosos tant li fa la temperatura. Si en una hora punta al metro hi ha una persona infectada en un vagó, en poca estona tindràs deu persones més infectades, faci o no calor. Hem de ser molt conscients de quin tipus de risc correm.
I el risc som nosaltres mateixos?
Sí, i precisament una de les coses que des d’un principi no s’ha fet bé és la comunicació a la població. En una pandèmia com aquesta, si no tens cap vacuna ni cap tractament, l’única arma que tens és la gent. Que la gent entengui el problema i hi posi seny. Si s’explica bé, la gent compleix. Ho hem vist mentre se’ns ha demanat el confinament. La gent s’ha quedat tancada a casa, amb més o menys dificultat. Quan s’han explicat els gràfics, què havia de passar i com s’havia fer, tothom ho ha entès. En canvi, crec que no estem explicant bé això de la “nova normalitat”. Una part de la població està molt relaxada. Hem vist imatges preocupants. Evidentment, no és la majoria de les persones, però encara que siguin unes poques ja és suficient per tornar enrere.
Hi pot tenir a veure que, parlis amb qui parlis del coronavirus, tothom està convençut que ja l’ha passat?
Seria molt interessant, si tinguéssim els recursos, poder saber realment qui ha passat la infecció i qui no. És cert que segurament el virus estava circulant molt abans del que ens pensem i no ho sabíem en aquell moment. Segurament ja hi havia molts casos fora de la Xina al febrer, tot i que en teoria el virus encara no havia sortit d’allà.
De tota manera, haver passat la malaltia no garanteix res, no?
Efectivament, aquesta és la gran pregunta. Quin tipus d’immunitat dona aquest virus realment? Tothom qui l’hagi passat en queda immunitzat? O depèn de la quantitat d’anticossos que hagis generat? És a dir si l’has passat de manera lleu, tens menys anticossos i, per tant, menys immunitat? Pot ser que tot i tenir anticossos et puguis tornar a posar malalt? Hi ha hagut casos de reinfeccions que després s’ha aclarit que eren falsos negatius, però en altres casos no queda gens clar. El més lògic seria pensar que el virus genera immunitat, perquè és el que fan tots els virus a menys que mutin, i aquest sembla que no és dels que muten, és força estable. Hi ha moltes incògnites i això dificulta molt tot el tema del passaport immunitari, perquè en aquests moments encara no sabem exactament quines garanties hi ha que la immunitat sigui real.
Al seu llibre també diu que en el futur, amb els virus, podrem fer moltes coses, els podrem dominar perquè són molt senzills. En aquest cas, però, de moment no el controlem gens, encara que la gent més intel·ligent del planeta hi està treballant.
No és tan senzill, mirem per exemple el virus del VIH. És un virus que fa més de trenta anys que analitzem, el coneixem per totes bandes, coneixem tots els seus gens, les seves proteïnes... Ho coneixem absolutament tot, sabem com es comporta, com actua... però encara no hem aconseguit una vacuna. S’indica que potser en els propers deu anys es trobarà aquesta vacuna, i això vol dir que al final hauran passat gairebé cinquanta anys des que va començar l’epidèmia, malgrat l’enorme quantitat de diners i esforços que s’hi han destinat. Els virus són com són, generen moltes incògnites i poden provocar molts problemes. Amb el coronavirus, de seguida se’n va conèixer bé el genoma, l’estructura... però encara no sabem com actua. Al començament, ens pensàvem que donava un quadre semblant al de la grip amb afectacions pulmonars. Després hem vist que no, que també va al cervell, als ronyons, als vasos sanguinis... va a altres òrgans i dona problemes allà. No sabem si tindrà efectes secundaris més greus, si genera immunitat, si serà estacional, marxarà i després tornarà quan les temperatures baixin...
Ni tampoc per què afecta més algunes persones?
Exacte, i això també és molt important. Primer es pensava que només tenia conseqüències més greus en persones grans, però ara ja hem vist que no. També es pensava que els nens no s’infectaven i ara s’ha vist que també es poden infectar, el que passa és que el passen de manera molt més lleu, però això no vol dir que no es puguin infectar. I per exemple, si s’està parlant de reobrir escoles, és possible que la mainada porti el virus cap a casa i infecti els pares, i això sí que és un problema. Tot això són dades que van canviant dia a dia, que obliguen a canviar estratègies i a refer els plans a mida. La situació va setmana a setmana, en qualsevol moment pot sortir un article científic nou que et tiri tots els plans per terra. Això de preveure la “nova normalitat” per a finals de juny no és tan senzill.
Creu que arran del coronavirus es tindrà més en compte l’opinió dels experts?
Ara els científics hem agafat protagonisme i estem sota el focus, i això està molt bé. Però la història ens demostra que un cop passada la crisi sanitària de torn, se’ns oblida i tornem a la situació de sempre. Tant de bo aprenguem que la ciència és com una planta que s’ha d’anar regant constantment, no només quan volem que doni fruits. De cara a futurs problemes, o a problemes que ja tenim ara –si per exemple volem curar el càncer, la sida, l’Alzheimer...– hem d’entendre que les solucions no arriben de la nit al dia, perquè es tracta de problemes molt complexos. Tenim eines molt bones, però també lentes i cares. En la biomedicia, però també en la física i en les altres ciències, es necessita dedicació, temps, pressupost... I molts estats sembla que no hi tinguin interès. Catalunya és un indret on la ciència s’aprecia, però depèn d’un pressupost estatal més minso, i amb una tradició, l’espanyola, de poc interès per a la ciència. Una tradició que ja ve de fa segles. Només s’ha de comparar l’esperit espanyol amb l’esperit anglès, on la ciència està més ben valorada, hi ha més diners i hi ha més inversions. Potser ara, arran d’això, sí que aconseguirem millores, perquè al cap i a la fi la ciència és en benefici de tots. I no hem d’oblidar que ens hem de preparar per a les properes crisis sanitàries.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)