Entrevista

ARMAND DE FLUVIÀ

GENEALOGISTA I FUNDADOR DEL MOVIMENT GAI A CATALUNYA I ESPANYA

“Érem vistos com l’escòria del món”

Armand de Fluvià i Francesc Francino van impulsar la lluita organitzada contra l’Espanya homòfoba franquista amb la posada en marxa del Moviment Espanyol d’Alliberament Homosexual (MELH)

CASTIGAR PER ‘CURAR’
CASTIGAR PER ‘CURAR’
“Emparats per la llei, els aplicaven electroxocs i injeccions i els sotmetien a llargues sessions de teràpia amb capellans i psiquiatres”

Armand de Fluvià (Barcelona, 1931) és un home forjat en batalles ideològiques, i una de les més reconegudes ha estat encapçalar la lluita a favor de la identitat sexual i en contra de les lleis tardofranquistes que qualificaven els homosexuals com a un perill per a la societat.

Ser gai a la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta no devia ser gaire fàcil.
No, ni tampoc fins a la mort del dictador. Vivies la teva sexualitat en la clandestinitat i en la foscor, amb por de ser denunciat en qualsevol moment. Tingueu en compte que per a la societat érem uns corruptors de menors que els assetjàvem per violar-los, per a la ciència érem uns malalts mentals que havíem de ser tractats i per a l’Església, els pitjors pecadors. Érem vistos com l’escòria del món, perquè havíem renunciat a la virilitat i a la nostra condició de mascles per esdevenir femelles. Jo havia sentit a dir a mares que preferien tenir un fill amb discapacitat que un fill homosexual.
Quines conseqüències suposava?
Aprendre a viure en la mentida, amagat i en tensió contínua, sotmès a l’escrutini públic i a la por de ser descobert. I per a molta gent que no ho va poder suportar va significar el suïcidi. D’altres, van acceptar matrimonis de conveniència per aparentar una normalitat imposada i van acabar sent infeliços ells i fent infelices les seves dones, i els fills. Un horror.
Com ho va viure vostè, a casa?
Vaig estudiar als Escolapis i de ben petit em van imposar allò de “catòlic, apostòlic i romà” anant a missa, combregant i no posant en dubte que només existia el sexe entre un home i una dona. És cert, però, que a casa no vaig tenir mai problemes. La mare mai em va fer preguntes ni em va regirar l’habitació a la recerca de material comprometedor. Quan vaig arribar a la universitat, però, ja em feia moltes preguntes i buscava les respostes a fora.
On?
Principalment a la revista homosexual francesa Arcadie, que s’anunciava com a publicació científica i literària. Només es repartia entre subscriptors i els articles eren signats amb pseudònims. L’any 1969, els fets de Stonewall, a Nova York, van marcar una fita en el moviment gai. Stonewall era un conegut bar de trobada de transsexuals i gais on el 27 de juny se celebrava una festa recordant la mort recent de Judy Garland. La policia va carregar contra els assistents i aquests, al contrari del que es podia esperar, van respondre a l’atac i van protagonitzar enfrontaments durant dies que van ajudar a fer renéixer el moviment LGTBI.
I com arriba a Barcelona?
Els gais ens reuníem d’amagat en diferents pisos de la ciutat, parlàvem dels temes que ens preocupaven i de la necessitat de canviar les coses a través de l’organització. L’any 1970, en Francesc Francino i jo vam crear un primer grup anomenat Agrupación Homófila para la Igualdad Sexual (AGHOIS), que un any després es va convertir en el Moviment Espanyol d’Alliberament Homosexual (MEHL), amb ramificacions en altres ciutats, com Madrid i Bilbao, amb les quals teníem contacte.
Com funcionava el MELH?
En grups. En vam arribar a tenir sis, d’unes deu persones cada un, que es reunien en cases particulars un cop cada quinze dies. Els dies de trobada havíem d’accedir a l’edifici d’un en un i amb molt de compte, perquè cap veí ens veiés, sospités i ens acabés delatant. Cada grup s’encarregava d’una feina concreta i va ser en aquests cercles on vam començar a editar la nostra revista AGHOIS (Agrupación Homosexual para la Igualdad Sexual).
Distribuir-la devia ser tot un repte.
Primer vam aconseguir una multicopista de segona mà que vam comprar amb nom fals. Recordo perfectament la primera vegada que vaig començar a fer anar la maneta de la màquina, perquè em tremolaven les mans i li vaig dir a en Francino: “Ara sí que som delinqüents.” Un cop teníem les còpies havíem d’agafar el cotxe i pujar fins a Perpinyà, ja que des d’allà enviàvem els exemplars a París, que era des d’on es repartien als subscriptors. Passàvem molta por a la frontera, però mai no ens van aturar. Vam tenir molta sort.
Com es curava l’homosexualitat?
En aplicació de la llei de perillositat i rehabilitació social del 1970, el jutge els enviava a uns penals especialitzats a Badajoz i Huelva per “reformar-los”, i emparats per aquesta llei els aplicaven electroxocs i injeccions i els sotmetien a llargues sessions de teràpia amb capellans i psiquiatres que els feien veure com era de menyspreable la seva condició. Els inculcaven que el treball els faria lliures, igual que a Auschwitz, i els feien fer pilotes de futbol, sogues per a la marina de guerra... S’hi estaven d’un a sis anys, segons volgués el jutge.
Què pensa del moviment gai actual?
Som ciutadans amb els mateixos drets que qualsevol altre, però ara el que queda és superar la discriminació social, que encara és massa present.

VEU ENTESA I ACTIVISTA POLÍTIC

Armand de Fluvià és llicenciat en dret per la UB i se’l reconeix també com una de les veus més expertes de la genealogia i l’heràldica. L’any 1983 va ser fundador i president (1983-2007) de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària, i el 2007 de la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica (ICGenHer). El seu fons bibliogràfic i documental personal es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Ha estat membre de diferents institucions i un activista polític que va participar en la Caputxinada (1969) i que va ser empresonat. Monàrquic convençut, va formar part del secretariat polític de Joan de Borbó. Quan Franco va nomenar rei Joan Carles I, de Fluvià va renegar de la monarquia i anys després es va declarar independentista. Després de fundar el MELH, el 1975 va posar en marxa el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) i, posteriorment, l’Institut Lambda, que també va presidir. L’any 2000 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi i vuit anys després va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)