Entrevista

SÒNIA VIVAS

AUTORA DEL LLIBRE VIVAS NOS QUEREMOS

“La violència de gènere està oficialitzada”

Sonia Vivas denuncia i assenyala des de fa anys la impunitat consentida davant la violència de gènere, un fenomen estructural que creix, suma víctimes, repeteix els models i que determinats partits de dretes s’entesten a negar

ELECTORALISME
ELECTORALISME
“Les dretes, tant l’espanyola com les altres que pul·lulen a la resta del món, s’alimenten en part dels vots dels mateixos maltractadors”
ESTRUCTURAL
ESTRUCTURAL
“La policia d’aquest país, la gran majoria, porta una motxilla en què perviuen privilegis i conceptes anacrònics que no han evolucionat com caldria”
IDEOLOGIA
IDEOLOGIA
“El masclisme és una ideologia, una malaltia de transmissió social. Si no desactivem aquest mecanisme no aconseguirem res aplicant les lleis”
INDEFENSIÓ
INDEFENSIÓ
“He presenciat com declarava la víctima mentre escoltava els crits del seu agressor des del calabós amenaçant-la. És una vergonya”

“Masclistes, puters, violadors i maltractadors parlen de la situació de la dona a l’Iran. Això els fa sentir menys paràsits. Una cosa semblant al puter que busca que la dona somrigui, per disfressar de plaer la violació per la qual està pagant.” Aquest és un dels piulets recents del compte de Sonia Vivas, @SoniaVivasRive3, una de les veus feministes més clares i valentes del panorama actual i que té més de 71.000 seguidors a Twitter. Ella mateixa s’autodefineix també com a policia, denunciant de corrupció, lesbiana i catalana d’esquerres. És regidora de Justícia Social, Feminismes i LGTBI a l’Ajuntament de Palma per Podem. En el seu primer llibre, Vivas nos queremos. Manual d’autodefensa feminista, afegeix informació útil sobre com defensar-se davant d’un atac: recomana la tradicional guitza als testicles de baix cap a dalt, “perquè fa molt més mal”, però destaca també l’opció d’enfonsar els dits als ulls de l’individu amb l’objectiu de poder fugir i demanar ajuda.

Tota una declaració d’intencions el text amb què es defineix a les xarxes socials.
Primer soc una dona i segon soc lesbiana, una lesbiana visible i pública, dos fets que han marcat, marquen i marcaran la meva vida. La resta d’adjectius són etiquetes que m’acaben de definir com la persona que soc i vull ser.
Per què és tan important aquesta visibilitat de la seva condició sexual?
Perquè ho expresso en un àmbit més ampli que el que preveu amb qui comparteixo el meu llit. Ser lesbiana vol dir construir afectes, històries de vida i famílies amb la mateixa normalitat que ho fa una heterosexual. Malgrat que de cara a la galeria sembli que hi ha uns estereotips que s’han superat no és cert. Exercir de lesbiana avui dia a cara descoberta no és gens fàcil.
Què ho fa tan complicat?
Sobretot la relació amb determinats homes, perquè genera tensions. Per exemple, si hi treballes –com en el meu cas quan feia de policia local– i no els demanes ajuda per fer la teva feina, se senten atacats. És l’aplicació d’aquest patriarcat tan estès i assumit que som el sexe dèbil, i no entenen que jo com a lesbiana no necessito els homes per a res. Puc viure plenament sense el sexe masculí, i això molesta. Ara bé, també he de dir que alguns dels millors amics que tinc són homes, perquè ens tractem d’igual a igual.
S’ha convertit en la cara visible de la denúncia contra la violència de gènere i contra tot aquell que la vulgui negar o minimitzar.
Durant catorze anys em vaig dedicar a lluitar des de la policia contra aquesta xacra, i ara que estic a l’Ajuntament de Palma, també m’hi dedico. Quan denuncio un feminicidi, malauradament estic denunciant només la punta de l’iceberg de tot un sistema en què la violència està normalitzada. I ho està tant que fins i tot tinc respostes enutjades de gent que no entén per què cal deixar constància de cada atac, de cada cas de violència. Ara bé, també compensen els escrits de dones que em confessen que parlo de situacions que elles han viscut. Perquè la violència de gènere la continuem patint dia rere dia i no s’atura.
Alguns partits la posen en dubte.
L’extrema dreta i la no tan extrema han llançat aquest discurs per minimitzar-ne les conseqüències i atacar així, de retruc, el moviment feminista. Quan els escolto defensant que només hi ha una violència i que no entén de gènere, els voldria recordar que aquest 2020 ja acumulem més de cinquanta víctimes mortals, totes dones i totes assassinades a mans d’homes. A més, les situacions de violència s’han agreujat per culpa del confinament pel coronavirus, que en molts casos ha obligat a conviure en un mateix espai la víctima i el seu agressor. Cansa molt haver d’anar recordant que la violència de gènere existeix i que s’exerceix constantment; tanmateix, no podem defallir, perquè si no en parlem nosaltres, si no ho fem visible nosaltres, el seu missatge fals s’escampa i s’acaba imposant.
Com s’ha arribat a equiparar, a posar al mateix nivell, masclisme i feminisme?
Perquè vivim en una societat patriarcal que ha tolerat les dones fins que aquestes han alçat la veu per exigir igualtat. El patriarcat, entre moltes de les seves estratègies, aplica la de buidar de contingut les paraules, i què millor que proclamar que masclisme i feminisme beuen de la mateixa font i que tots dos fomenten la confrontació i, fins i tot, que el feminisme va en contra de les dones. El tornen a definir com una ideologia dolenta i fosca per confondre el personal i aconseguir més gent que l’ataqui i el rebutgi. Encara avui hi ha moltes dones que se senten feministes, però que no ho volen dir perquè els han fet dubtar de què significa. I també hi ha dones que ataquen sense embuts el feminisme.
Dones contra dones.
Sap greu, però és cert. Les dretes, tant l’espanyola com les altres que pul·lulen a la resta del món, s’alimenten en part dels vots dels mateixos maltractadors. Però també de les dones que defensen aquests maltractadors i el que fan, i que jo anomeno les guardianes del patriarcat. Aquests maltractadors es troben representats per uns partits que redueixen el feminisme a una lluita pel poder, que menystenen les desigualtats entre homes i dones i que rebutgen els drets dels col·lectius menys afavorits, com és el cas de les dones trans. El seu és un discurs fals i tergiversador.
Costa d’entendre un posicionament femení contrari al feminisme.
Si ho pensem bé, no costa tant. Una dona que es posicioni al costat del masclisme es beneficia del poder i el privilegi que emana d’aquest masclisme. Elles apuntalen el patriarcat, el fan més fort. En un ambient de feina, si hi ha una dona assetjada, la majoria de vegades les seves companyes no denuncien la situació, perquè això les posaria al costat feble i vulnerable de les víctimes i elles també ho podrien arribar a ser.
Vostè ho va patir directament.
És cert. Quan jo vaig denunciar actituds homòfobes a la policia de Palma hi va haver companyes i membres d’associacions LGTBI que no em van fer costat per por de les represàlies. Posar-se al costat dels més forts, conscientment o inconscient, et garanteix una seguretat que a l’altre costat no hi és.
Estem normalitzat la violència de gènere?
L’estem oficialitzant i des dels mitjans fins i tot l’estan assenyalant. El darrer cas és el de la dona maltractada que fa unes setmanes va apunyalar el marit. Els titulars ja la van qualificar directament de criminal, sense presumpció d’innocència. Quina barbaritat! Una dona capaç d’apunyalar un home! On s’és vist això? Nosaltres morim a mans dels agressors i quan es pregunta al veïnat resulta que eren individus molt amables i bones persones. Una dona que es defensi mentre és agredida i fereixi el seu agressor ho haurà de justificar molt més que no pas si la situació es dona entre dos homes. El patriarcat afecta totes les capes de la societat.
Vostè ha denunciat el masclisme estructural als cossos policials.
L’he denunciat perquè l’he viscut. La policia d’aquest país, la gran majoria, porta una motxilla on perviuen privilegis i conceptes anacrònics que no han evolucionat com caldria. Van canviar d’uniformes, però no van canviar de mentalitat. Recordo quan es va abolir el 2015 la llei sobre protecció de la seguretat ciutadana, coneguda com a llei Corcuera, i va entrar en vigor la llei mordassa, alguns dels meus companys comentaven que amb les multes de 600 euros per desobediència a l’autoritat “es posarien les botes”. Aquesta mentalitat s’ha de canviar, i s’ha de canviar des de dins de la institució, perquè no es podrà fer mai des de fora. Ha de ser des de dins, perquè també hi ha molts companys que pensen com jo, i per això vaig crear la unitat de delicte d’odi en els meus darrers anys al cos i vaig començar a treballar amb les minories socials.
Parla de fer canvis, però les forces policials volen canviar?
S’ha de ser valent i dir les coses pel seu nom i afirmar que avui en dia a Espanya dins les forces policials hi ha un nucli feixista. Diuen que és la institució que més valora la societat, però no conec ningú a qui hagin fet un qüestionari oficial. És una institució que no es va refundar amb la Transició, i molts dels que s’hi van quedar eren els mateixos vulneradors de drets fonamentals que hi havia amb Franco, però en aquest cas van passar a ser caps. De fet, totes les institucions que no es van reformar segueixen una mateixa pauta: duen a sobre una motxilla que parla de corrupció i de privilegis.
Molta feina a fer.
Moltíssima. Només en el cas de la violència de gènere és indignant la quantitat de comissaries que hi ha arreu de l’Estat que no compten amb un espai perquè les dones puguin posar tranquil·lament una denúncia contra el seu agressor. Tant és el cas que jo en puc parlar en primera persona, perquè he hagut de preguntar a una dona maltractada amb el seu fill a la falda si havia patit violència sexual. No hi ha un protocol que tingui en compte que algú s’ha de fer càrrec de l’infant mentre la seva mare passa el tràngol. Ells també són víctimes de la violència de gènere i venen a la comissaria en el mateix cotxe policial amb què es traslladen els detinguts, darrere d’una mampara. I torno a parlar de la meva experiència perquè també he presenciat com declarava la víctima mentre escoltava els crits del seu agressor des del calabós amenaçant-la. Fa falta una gran i profunda pedagogia social.
Els adolescents repeteixen les pautes de la violència de gènere?
L’educació afectivosexual és un dels nostres grans reptes. Gairebé no existeix, i això és molt greu. Ara mateix agafes un mostreig de joves pel carrer i els preguntes el nom dels òrgans sexuals i no te’ls saben dir i encara menys dibuixar-los. I no parlo dels ovaris i el penis. Hi ha un desconeixement brutal dels afectes dins del sexe. Abans els joves marxaven a Perpinyà a veure porno i ara el consumeixen des de casa, amb tots els estereotips que vulguis: violència i humiliació contra les dones. El vincle estret entre prostitució i pornografia no és una casualitat. Què li passa pel cap a un home que vol mantenir relacions sexuals amb una dona que sap que només estarà amb ell i que li farà tot allò que ell vulgui només perquè necessita els diners per viure? És una masculinitat malalta, dominant i tòxica.
Les lleis no són suficients?
Ens escudem en el fet que les lleis ho han de canviar tot i això no és així. Insisteixo que hi ha d’haver una gran pedagogia a tots els nivells. Un dels grans problemes que hi ha, i ho explico perquè ho he viscut, és que quan treballes amb agressors ells no tenen consciència d’haver fet res dolent. I passen per la presó i en surten sense haver canviat, perquè el masclisme és una ideologia, és una malaltia de transmissió social. Si no desactivem aquest mecanisme no aconseguirem res aplicant les lleis. Un violador o un agressor és un moralitzador que actua contra una dona que està, al seu entendre, contravenint una llei no escrita i que s’ha de corregir. El millor exemple el tenim amb la manada. Han estat jutjats, estan a la presó i encara hi ha gent que els disculpa i que assenyala la víctima. Diuen que se senten víctimes del feminisme! El masclisme és un artefacte polític que s’ha de desmuntar, i si no fem no hi haurà solució completa.
Per què va decidir fer un llibre? Què la va motivar?
Sobretot el fet que les dones policies no podem parlar. Cada vegada que comentava algun fet que no em semblava correcte em deien que tot s’havia de tractar des de dins i que la roba bruta es rentava a casa. També volia explicar a les dones quins drets tenen quan van a posar una denúncia i què han d’exigir, com ara reclamar la presència d’un advocat, un fet que massa vegades, als mateixos policies, els passa per alt recordar. I també que la denúncia per violència de gènere té un recorregut i que cal explicar-ho tot, no només la darrera agressió, perquè tindrà més força quan s’arribi al jutjat. Però això demana hores de feina, atenció a la víctima, i hi ha agents que no estan disposats a invertir-hi temps i diuen a la dona que el que hagi de dir ho digui al jutge. Això és fatal, perquè una mala instrucció de la policia pot fer creure al jutge que la denúncia no té fonament i no concedir-li cap protecció. Part de les denúncies falses tenen el seu origen en una falta d’informació per part dels agents. Parlem de falta de formació, però també de desídia d’alguns policies.
Vostè insisteix que un agressor es cou a foc lent.
Ho comparo sovint amb una ciutat assetjada. Els atacants primer destruiran els ponts i les comunicacions, i l’agressor trencarà les connexions de la víctima tant amb la gent que l’estima, com amb ella mateixa, fent-li creure que no és ningú. Un cop humiliada i sense autoestima, arribaran els cops. El procés de reconstrucció d’una víctima de la violència masclista s’allarga durant anys, perquè el mal que li han fet també s’ha allargat molt de temps. I, malauradament, també és habitual que aquestes mateixes dones tornin a construir històries afectives amb altres homes maltractadors, perquè el seu cap els diu que és l’únic patró emocional a què poden aspirar.
Rep atacs constants. Viu amb por?
Estic convençuda que m’ho faran pagar. Si no és ara, serà més endavant. Diverses associacions i sindicats policials ja m’han interposat denúncies, m’han amenaçat personalment i ara políticament. Però no se n’han sortit.
Per què va entrar en política?
Perquè m’ho van proposar en un moment en què em veia capaç de tirar endavant un projecte de servei a les persones. Curiosament, el mateix motiu que em va fer ser policia, servir a la ciutadania. Si la gent se significava amb tot allò que jo havia passat i havia explicat i els podia ajudar, em va semblar una bona manera. Ara bé, no pensava que fos tan cansat haver d’auantar els atacs constants dels polítics de determinades ideologies! Però si és per evitar que la gent caigui en mans d’aquests partits ho dono per bo.
Té l’esperança que la situació canviï?
Sí, entre altres aspectes perquè veig cada cop més homes que volen una societat més justa i igualitària.

TERESA MÁRQUEZ

mtmarquez@lrp.cat

CATORZE ANYS A LA POLICIA

Sonia Vivas va ser policia a Palma durant catorze anys i va ser la primera dona a entrar a l’anomenada “motoritzada pesada de la unitat nocturna”. Va denunciar dos companys seus per assetjament per la seva condició de lesbiana, i el jutge li va donar la raó. La seva participació en la instrucció del cas Cursach sobre corrupció policial i política la va obligar a deixar el cos el 2019. “Va ser un judici molt dur, amb molts atacs personals, i quan va acabar em vaig passar dues setmanes al llit”, recorda. La seva entrada en política de bracet de Podem Palma no ha estat exempta de polèmica i enfrontaments continus amb els grups de Vox, PP i Cs. Inicialment, fins i tot es va especular que Sonia Vivas es podia convertir en regidora de Seguretat Ciutadana, i convertir-se en cap de la policia local, però finalment va assumir les carteres de Justícia Social, Feminismes i LGTBI. Vivas és graduada en educació social, experta en ciències forenses i dret sanitari i escriu habitualment articles d’opinió en diaris i revistes com Público i Diario 16

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.