Entrevista

Laura M. Lechuga

Doctora en Química. Cap del grup de nanobiosensors de l’ICN2

“Hem d’invertir en bons tests ràpids; ens hi va la vida”

Treballa amb el seu equip contra rellotge per tenir un dispositiu ràpid i fiable per diagnosticar la covid-19, però amb l’objectiu que serveixi per a més patologies, des d’altres virus fins al càncer

EL TEST
“Treballem en un test semblant als de glucosa, portàtil i senzill, per poder diagnosticar ràpid la covid-19”
COMPLEXITAT
“La tècnica és complexa i hem de fer bé el test. Ara mateix, no hi ha cap test ràpid al món que funcioni”

Els primers mesos de la pandèmia es va confinar, però al laboratori, on ella i el seu equip treballaven llargues jornades a la recerca de la millor fórmula per aconseguir un dispositiu petit, barat i fiable per poder fer diagnòstics ràpids de la covid-19 i de futurs virus. És un dels dos projectes finançats per la Unió Europea per aconseguir aparells de diagnòstic ràpid, sense la complexitat de les PCR, un element clau en el control de l’epidèmia, com es veu aquests dies amb els brots del coronavirus. La creació d’aquest dispositiu encara requereix feina: “Ha de funcionar bé, molt bé, si no, no servirà”, explica Laura M. Lechuga, la coordinadora d’aquest projecte.

Està sent una feina contra rellotge, imagino?
La Unió Europea va llançar la convocatòria el 30 de gener i ens van donar només uns vuit o nou dies per escriure la memòria del projecte. Una cosa de molta complexitat, en què, a banda dels aspectes científics, has d’incloure tot el que faràs, la coordinació, els partners, els currículums de tothom, com es publicarà, els detalls ètics... De tot. I no és gens trivial el que significa escriure un projecte d’aquestes característiques.
I com es fa això en vuit dies?
Vam tenir la sort que ja feia un parell d’anys que estava en contacte amb Jordi Serra, que participa també en el projecte, un especialista en ecologia i en tasques de vigilància dels virus emergents i dels corononavirus, sobretot en ratpenats i en rosegadors. Tota la vida ha treballat en això i, fa un parell d’anys, em va dir que li agradaria tenir un dispositiu d’anàlisi més ràpid per facilitar les campanyes. Es passen dies recollint mostres i, després, cal una feina llarga: portar-les al laboratori, fer les PCR… Un procés tediós. Per això volia tenir un dispositiu de butxaca i fer les anàlisis al mateix lloc. És per això que feia temps que hi estàvem pensant i treballant. Ell sempre em deia que aquests coronavirus un dia ens donarien un ensurt, i mira quina raó que tenia! Quan va començar la pandèmia, vam veure que el dispositiu de butxaca en què treballàvem podria servir. A més, en la convocatòria de la Unió Europea es demanava que ja tinguessis la tecnologia i l’experiència a mesurar altres patologies; no es buscaven projectes en què s’hagués de començar de zero.
Tinc entès que són un equip ampli, amb altres grups europeus...
Jordi Serra em va ajudar a buscar altres socis europeus, en aquest cas un equip francès i un altre d’italià, grans experts en coronavirus, i entre tots quatre ens vam organitzar per redactar el projecte. Però aquesta feina va recaure bàsicament en el meu grup, perquè n’assumíem la coordinació. Ens vam tancar onze hores al dia per escriure’l. El nostre és un dels dos únics projectes que es van escollir pel que fa a proves de diagnòstic, que és on ara tenim un coll d’ampolla amb la pandèmia. La majoria de projectes europeus estan relacionats amb vacunes i altres aspectes de biologia molecular. En menys d’un mes, la UE va fer les avaluacions i, el 10 de març, ja engegàvem. Tot ha estat exprés.
Per tant, ja tenien una part de la feina feta.
A banda d’aquesta col·laboració amb Jordi Serra, fa temps que treballo en aquest tipus de sensors, pràcticament tota la meva carrera científica; hem desenvolupat diferents tecnologies i aparells i els hem aplicat a diferents patologies. Per exemple, treballem amb l’Hospital Vall d’Hebron en la detecció precoç d’infeccions i en la detecció de càncer, que és una de les nostres principals línies de treball, en el control de la dieta dels malalts celíacs… i moltes aplicacions, també en el medi ambient. Perquè us en feu una idea, és un dispositiu semblant als que utilitzen els malalts diabètics per controlar-se el sucre, o al test d’embaràs.
Diu que ja hi ha dispositius per detectar el càncer?
No com a dispositius de butxaca. Si vas al metge, et farà fer unes anàlisis de sang, d’orina… i, a partir d’aquí, es faran proves en laboratori, en un lloc centralitzat, que poden trigar uns dies o una setmana. I amb el tema de les infeccions hi ha una necessitat més urgent de poder fer un diagnòstic ràpid. El que mirem d’aconseguir nosaltres és fer un dispositiu portàtil que pugui mesurar diferents biomarcadors perquè el mateix metge de capçalera pugui fer aquestes proves, determinar un diagnòstic i dir si tens una infecció, una inflamació o un càncer. Creiem que això és el futur, que és aquí mateix, i fa molts anys que hi treballem.
Ho tenen a prop?
No és una tecnologia fàcil. Només un exemple: el dispositiu de glucosa va trigar gairebé trenta anys a arribar al mercat! Una eina molt útil que utilitzen milions de persones cada dia. Imagineu què haurien de fer els diabètics per controlar els nivells del sucre sense aquests dispositius: anàlisis, enviar-les al laboratori...
Han fet dispositius d’ús personal?
Hem fet aplicacions perquè, amb una gota d’orina i un test similar al de l’embaràs, els celíacs puguin controlar si han pres gluten o no. Hi estem treballant amb una empresa, perquè la part complicada és intentar que aquestes tecnologies arribin al mercat. Vam fer també un dispositiu per controlar el Sintrom [un anticoagulant] a casa i s’hi van interessar algunes empreses; un altre de tuberculosi amb una gota d’orina per saber en un moment si estàs infectat o no…
I com pot ser que hagin aconseguit tota aquesta tècnica i no pugui estar a l’abast de la gent?
Fa molts anys que treballo en això, fins i tot he muntat alguna empresa, però els científics no ho podem fer tot. Per comercialitzar una tècnica d’aquest tipus necessites una inversió de diversos milions d’euros per treure-la del laboratori i portar-la al mercat, i aquí estem com estem. S’inverteix en turisme i en cotxes, però no en aquestes coses. A més, el mercat del diagnòstic està molt copat pels laboratoris i es fa difícil canviar la mentalitat d’aquests negocis que ja estan consolidats. Has d’estar lluitant contra tota una indústria establerta, i no és fàcil. Ara, amb la covid-19, s’ha posat de manifest que si haguéssim tingut aquests dispositius a punt s’hauria pogut controlar molt millor l’epidèmia i testar la gent. Per tant, ara, agradi o no agradi, s’ha d’invertir en aquestes anàlisis portàtils, perquè ens hi va la vida.
En aquest moment, els tests per diagnosticar i aïllar positius són clau per controlar els brots.
Aquests tests ràpids que ara es fan servir, els que hi ha, són d’una tecnologia semblant als tests d’embaràs, no són gaire sofisticats i no funcionen gaire bé. El test ideal que hauríem de tenir ara, i que no té ningú al món, és el que mesura el virus sencer. Són aquells tests que va intentar comprar el govern a la Xina, al principi.
Aquells que no funcionaven.
No van funcionar ni aquells ni cap en tot el món. El test d’antígens és el que cal. És el que van fer els xinesos de pressa i corrents, sense gaires comprovacions, ni control de qualitat; els que van enviar a Europa com si fóssim un laboratori de proves i no han funcionat. Però és el tipus de test que necessitem: que permeti detectar el virus sencer, perquè evita passar pel laboratori, treure’n l’ADN, etc. Ara mateix, però, no n’hi ha cap al món que funcioni.
El seu test de diagnòstic ha de ser d’aquest tipus?
Sí, aquest és el test en què estem treballant.
Una mena de PCR portàtil?
No, és diferent.
Pot aclarir-nos una mica tot això dels tests?
Hem fet alguns informes per al Ministeri de Sanitat, que es poden consultar en el seu web, en què expliquem les diferents tècniques de diagnòstic. En resum seria això: primer, la tècnica que mesura el genoma, que és el que fa la PCR, requereix laboratori i personal especialitzat i, segon, un altre test, el test estrella, és el que ha de poder mesurar el virus sencer. Només caldria prendre la mostra, posar-la al sensor dispositiu i ja es tindria un diagnòstic; es podria fer en un ambulatori i no caldrien tècnics especialitzats. Aquesta és la tècnica que nosaltres treballem amb biosensors i que ha funcionat bé per a altres patologies. És el que s’anomena test d’antígens. Ara hi ha dues o tres empreses al món que intenten comercialitzar-ne, però que jo sàpiga, de moment, no funcionen bé.
És un test que ens dirà el mateix que la PCR, si estem infectats o no?
Són tècniques complementàries. La idea és que els nostres biosensors atrapin el virus i ens donin també valors de la quantitat, la càrrega viral que tenim. I això és important perquè sembla que, quan hi ha més càrrega viral, els malalts tenen més mal pronòstic i poden contagiar més. Per tant, ens diria si estem infectats o no, i la càrrega viral. Algunes PCR també donen aquests valors, però necessites molt més temps, són més sofisticades i més cares. Les PCR funcionen de manera fenomenal, però necessites uns laboratoris, maquinària complexa, tècnics especialitzats i més temps.
I es proposen reduir tota aquesta complexitat a un test ràpid i barat.
Sí, com els de glucosa. Tot i que els diabètics utilitzen unes tires per al test que després de cada ús han de llençar, i això ens ho hauríem de plantejar, perquè no és el millor favor que fem al medi ambient. Nosaltres reutilitzem els sensors. I si aconseguim fer el test, m’agradaria que els sensors es poguessin netejar i reutilitzar.
Tinc entès que l’aparell en què treballen podria dir-nos si tenim la covid-19 o un altre coronavirus.
Per atrapar el virus, utilitzem unes proteïnes que només s’enganxen al SARS-CoV-2, però estem fent també un xip, un biosensor, on posem les sondes d’ARN del virus que volem diagnosticar, ja sigui aquest, el de la grip o un altre, i poder determinar quin virus tenim en concret. Ho estem treballant tot en paral·lel.
I quan podrem tenir aquest test?
El projecte europeu són dos anys. El primer any està dedicat més a la part clínica. Ens hem compromès en aquest temps a desenvolupar el dispositiu i a fer les mesures amb les mostres humanes, en concret dels hospitals d’Itàlia, on hi ha un altre dels nostres socis en aquest projecte. Intentem escurçar els temps. Aquí ja tenim els virus –bé, els tenim desactivats, eh?– per anar fent les mesures. També estem intentant detectar el virus a través d’una mostra de saliva, que seria menys molest que la mostra nasogàstrica. Anem tan de pressa com podem, però volem fer un projecte sòlid i que funcioni. S’estan fent molts test que no funcionen; per exemple, alguns dels serològics, una forma indirecta de veure si t’has infectat en algun moment. La majoria no arriben, en el millor dels casos, al 90% de fiabilitat, amb gran quantitat de falsos positius i falsos negatius. Per les presses no ho podem fer malament.
Hi ha optimisme en el seu equip. Confien que ho aconseguiran?
Fa molts anys que treballem en aquests tipus d’anàlisis, però cal pensar que hi ha aplicacions que, en altres ocasions, triguem sis mesos o un any a fer-les, i ara cal anar més ràpid. Són moltes hores d’assajos al laboratori, i cal anar pas a pas per tenir uns resultats sòlids. D’altra banda, hi ha la feina d’aconseguir un bon dispositiu que volem que sigui el més portàtil possible. I cal treballar també en el programari, l’electrònica, l’enginyeria i tot el que hi va associat. S’ha d’imaginar més o menys de la mida d’una capsa de sabates. L’aparell és fix i el que s’ha d’anar canviant són els biosensors en funció de l’anàlisi que es vol fer. Si es vol determinar si el pacient té coronavirus, o un altre virus, només caldria canviar el xip en funció de les patologies que es volen analitzar.
Hi podríem fer també una anàlisi per determinar la presència de càncer, com comentava abans?
Sí. És una tecnologia en què treballem des de fa molts anys amb aquests objectius. Ara, la covid-19 serà una oportunitat, perquè el problema sempre ha estat aconseguir que els grans laboratoris s’interessin per aquestes tècniques. Tot depèn de la inversió. Si nosaltres ho tenim tot preparat, i funciona bé, necessitarem que alguna empresa se’n faci càrrec i ho comercialitzi.
I si no hi ha cap empresa interessada, podem tenir tota la tècnica i que quedi al calaix?
Més o menys és això. Aquest és el problema que tenim els investigadors. En el meu cas, no només faig els assajos de laboratori, sinó coses molt més sofisticades i arribem pràcticament al dispositiu final, desenvolupem el programari, l’electrònica… gairebé tot acabat. Però caldria que una empresa invertís en aquest prototip. Aquest és sempre el problema. Hi ha molts projectes europeus en què treballen diferents equips, es financen i després es queden al calaix, i Brusel·les acaba no sabent què fer-ne. Els científics no ho podem fer tot. Jo vaig muntar la primera empresa derivada el 2004, quan ningú en feia, i sé què és tot això dels negocis i que ho hagis de fer tu tot, però els científics no podem ser un home orquestra. És un dels greus problemes que tenim a Europa. Tot i que hi ha països que tenen un ecosistema més ben muntat, com ara la Gran Bretanya, Alemanya i els països nòrdics, on les empreses estan més en contacte amb els investigadors.
Tenen propostes d’altres països?
Si et coneixen, sí. Però, de vegades, també venen i pretenen quedar-s’ho per dos duros.
Això ha de ser una frustració constant?
Una mica, sí. Com que jo no faig només recerca bàsica, t’acaba fent pena tenir dispositius que poden funcionar bé i acabar-los desant al calaix.
Quants en té al calaix?
Uns quants. Amb el tema de la covid-19, de moment, hi ha diverses empreses interessades. Però primer vull acabar tota la investigació, i després veurem què passa. Espero que amb la pandèmia es pugui posar en valor tot el treball dels científics i aquestes noves tecnologies. I que aquests aparells de butxaca, que els metges podrien utilitzar en qualsevol lloc, es posin en valor.
Aquesta vegada, ho veig amb una mica més d’optimisme: si no passa ara, no sé quan passarà.
Vostè assessora el govern espanyol. Què els ha traslladat?
Hem fet diversos informes sobre l’evolució de la pandèmia i la desescalada i sobre diferents aspectes que ens van demanant. Són informes que sempre es fan públics. N’hem fet sobre la incidència de la temperatura i la contaminació, un altre sobre la utilitat del passaport immunitari, sobre el qual ens hem posicionat clarament en contra...
Què li fa més por pensant en els propers mesos?
D’una banda, la inconsciència de la gent que es pensa que, en bona part, això ja ha passat. La gent pot fer vida més o menys normal, però ha de ser conscient que s’ha de prendre les mesures de seguretat de manera seriosa. Potser el pitjor d’ara és la incertesa: el fins quan, quan tindrem una vacuna, un tractament, quan s’acabarà tot plegat... Aquesta incertesa és el pitjor de tot. Què passarà amb l’economia? I si això no ha fet més que començar? Perquè, fins a cert punt, està lligat amb el canvi climàtic, la invasió d’hàbitats... i potser és només el començament de moltes altres coses que queden per venir. Si dones una data i dius “això tal dia de tal any s’acabarà”, la gent aguanta. Però com que no ho sabem, això és el pitjor.
No la veig gaire optimista.
Soc una persona optimista, i molt positiva. Soc andalusa! El problema que veig és com 7.000 milions de persones en aquest planeta ens autoconvencerem per canviar les coses. Sembla impossible.

ENTRE EL NORD I EL SUD

Laura M. Lechuga (Sevilla, 1962) va néixer a la capital andalusa, però és gaditana, de Cadis, on va créixer. “No hi he viscut mai, a Sevilla. Hi vaig néixer per accident. El meu pare hi estava destinat com a militar, però amb pocs mesos vaig anar a viure a Cadis”, aclareix. El nord és l’altra part de la seva vida: un petit poble de Lleó, Santa María del Páramo, d’on és la seva mare i on s’escapa sovint, i Catalunya, on viu i treballa des de fa anys. Aquí, lidera l’equip de nanobionsensors i aplicacions bioanalítiques de l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2) i és professora del CSIC. Es va doctorar en química, el 1992, a la Universitat Complutense de Madrid, i és un referent en la investigació de nanobiosensors per a la seva utilització en aplicacions clíniques i mediambientals. La seva feina li ha valgut diversos reconeixements i premis. Sovint, forma part dels equips avaluadors de projectes, tant de la UE com d’altres d’internacionals, i és membre de diversos comitès científics assessors. Ha publicat més de 250 treballs d’investigació i té vuit famílies de patents.

CONVAT, UN TEST RÀPID, PORTÀTIL I BARAT

Poder diagnosticar la covid-19 de manera senzilla i ràpida, sense la complexitat i els costos d’una PCR. Aquest és l’objectiu que persegueix l’equip que lidera la doctora Laura M. Lechuga, de l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2). És el que es coneix com un test d’antígens, de què s’han fet alguns intents al món des que va començar la pandèmia, però, de moment, cap no ha funcionat. Laura M. Lechuga fa trenta anys que treballa en aparells de diagnòstic, i en té alguns al calaix per falta d’inversió. Aquesta vegada, confia a veure el seu test en el mercat.

LA PÈRDUA DE TALENT

La covid-19 ha donat veu als científics, sovint –i amb poques excepcions– un talent amagat als laboratoris. Molts han aprofitat per fer sentir la seva queixa per la falta de recursos. Lechuga, que en aquest sentit no es queixa, posa sobre la taula una altra variable: la pèrdua de talent per un sistema que té els investigadors la major part del temps ocupats intentant buscar aquests recursos en lloc d’investigar. “La veritat és que no em puc queixar, he tingut recursos i he pogut anar treballant, tot i que els dos últims anys ha estat una mica més complicat, perquè cada vegada és més difícil aconseguir finançament, ja que hi ha una gran competició internacional i europea. Del que sí que em queixo és que el sistema que tenim no té sentit. Que els científics haguem de dedicar un setanta o un vuitanta per cent del temps a escriure projectes, gestionar, a la burocràcia… això sí que és una pèrdua de talent. Si tinguéssim una aportació anual per a investigació, no ens hauríem de preocupar de res, només d’investigar, que és la nostra feina. El sistema ens fa perdre molt de temps per anar demanant ajudes.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)