Entrevista

ORIOL AMAT

Economista

“Cal evitar el tancament d’empreses”

Economista bregat en el camp teòric i en el pràctic, analitza la crisi actual emmarcant-la en una perspectiva històrica i expressa algunes receptes per sortir d’aquesta situació aplicant actituds des de l’optimisme

LEGISLACIÓ INEFICIENT
“La gent que legisla no té en compte les conseqüències que tenen les lleis que fan”
DESEQUILIBRI
“Els humans hem demostrat que sabem generar riquesa però que no la sabem repartir”
LA SORTIDA DE LA CRISI
“En crisis així, sempre hi ha gent que pensa que ens enfonsem i que això és la fi, però cal actitud optimista”

Oriol Amat (Barcelona, 1957) forma part del club selecte dels economistes que saben transmetre els seus coneixements més enllà dels àmbits acadèmics amb un discurs clar i entenedor per a no iniciats en l’economia però amb ganes de comprendre conceptes que formen part del nostre entorn i són clau en les nostres vides quotidianes.

Tot i tenir causes diferents, hi ha patrons comuns en les crisis?
De crisis, n’hi ha de dos tipus. Les principals, les que estan provocades per una bombolla especulativa. Com la del 2008, la del 2000, i si anem enrere arribaríem al crac del 1929 i més enrere al crac de les tulipes a Holanda del segle XVI, quan el comerç d’aquesta flor va generar una bombolla que va acabar esclatant. I després hi ha un segon tipus de crisis, derivades de fenòmens disruptius com una guerra o ara el coronavirus, que comporten una caiguda brutal de l’activitat econòmica.
Se’n surt de manera diferent?
Si estan causades per una bombolla, vol dir que durant anys s’han produït uns excessos, normalment d’endeutament, etc. De les bombolles es triga més a sortir, perquè s’ha de fer una correcció. Per posar un exemple, quan una persona agafa un empatx de menjar no n’hi ha prou amb parar de menjar per recuperar-se, cal medicació. En canvi, en una crisi com l’actual, hi ha una caiguda de l’activitat econòmica. Al març, a Catalunya, l’activitat econòmica va caure un 50%. Tot i la incertesa sobre possibles recaigudes, si l’Estat paga els ERTO, dona finançament a les empreses, rescata el turisme...; en resum, si es rescata l’economia durant un període curt de temps, l’economia es refà tota. Quan és una bombolla, no només has de rescatar, sinó que cal fer correccions. El 2008 teníem un excés d’endeutament, l’habitatge estava molt car, tot això s’ha de pair durant més anys.
Amb el nivell actual de dèficit públic, com s’afronten aquests rescats? Perquè l’economia s’havia recuperat una mica, però els comptes públics no.
En això estem pitjor que el 2008.
Per què molts governs gasten quan l’economia funciona sola i retallen quan haurien de gastar per estimular-la? Per què sempre els enganxa amb el pas canviat?
Hi ha països que en les etapes d’expansió fan els deures. Hi ha països com Dinamarca, Holanda, els Estats Units, que els anys bons no tenen gaire dèficit públic. A l’Estat espanyol, en canvi, del 2014 al 2019 hi ha hagut anys molt bons per a l’economia. El dèficit s’ha reduït comparat amb el que hi havia, però no s’ha fet prou.
I com se soluciona?
L’important és que en anys d’expansió s’aprofiti per sanejar l’economia. Però ara el problema no és el deute públic ni el dèficit. Ni tampoc són un problema la inflació o els tipus d’interès. Ara el que és un problema és intentar evitar tancaments d’empreses.
Però per això cal tresoreria.
Sí, però de tresoreria, n’hi ha; una altra cosa és que vol dir acumular deute públic que en el futur s’haurà de pagar. El que és urgent ara és ajudar durant alguns mesos les empreses perquè no tanquin. Si no les ajudes, tancaran. I si tanquen, caldrà pagar subsidis durant anys. En canvi, si durant uns mesos salves empreses, aquestes en els propers anys t’ho tornaran pagant impostos. Si tu rescates una empresa amb cinc treballadors durant quatre o cinc mesos, mantindrà els llocs de treball i tant l’empresa com els treballadors continuaran pagant impostos.
Des de Catalunya, amb els pocs recursos disponibles, què es pot fer?
Catalunya genera molts recursos, el que passa és que pel dèficit fiscal que arrossega no té recursos per fer front als rescats que caldria fer ara. En aquests moments, Catalunya no té ni les competències ni els diners per poder fer això. L’Estat sí, i si no té els diners, té capacitat d’endeutar-se i rebre els diners de la UE. El dèficit públic i el deute públic no són el tema. Ara cal actuar per salvar l’economia. Ho seran quan passi la crisi sanitària.
I doncs, què farem?
Caldrà recaptar més. Però per recaptar més no es pot oblidar que Espanya té uns índexs de corrupció i de frau fiscal molt alts que ho dificultaran.
En aquest sentit, es podria dir que cada societat té el grau de corrupció i frau que es mereix segons el nivell de tolerància de la seva població? L’Estat espanyol no és així perquè la ciutadania ho ha tolerat durant anys?
Això és una mica com l’ou i la gallina, és difícil saber-ho. Als països que tenen menys corrupció i menys frau fiscal, s’hi donen tota una sèrie de característiques. En primer lloc, uns lideratges exemplars i que quan no són exemplars ràpidament canvien. Si una ministra ha copiat en una tesi doctoral, ha de dimitir. En altres països en veus de l’alçada d’un campanar i no passa res. És molt important l’exemple que donen els líders. Després tens la legislació. Hi ha legislacions més contundents i n’hi ha de més laxes. I després tens l’aplicació de la legislació. Hi ha països on la llei s’aplica amb celeritat, la gent va a la presó ràpidament i els fan tornar els diners de seguida i, en canvi, en d’altres van passant els anys i no acaba de passar mai res i queda aquesta sensació d’impunitat. I finalment hi ha la tolerància social. És difícil saber quin és el primer factor.
Com es fa una bona legislació?
Poques lleis, ben fetes i ben aplicades. Un dels motius, molt important, pels quals els britànics han volgut deixar la Unió Europea, a part d’altres temes com la immigració, és l’excés de legislació. I a Catalunya, per exemple, quan cal legislar sobre un tema, convindria mirar quines són les millors legislacions que hi ha pel món i adaptar el millor. Aquest exercici no es fa ni a Espanya ni a Catalunya. I després hi ha un altre tema molt important. La gent que legisla no té en compte les conseqüències que tenen les lleis que fan. Quan estava al Parlament jo sempre ho deia: quan fem una llei, hem de fer una memòria econòmica de quin és l’impacte que tindrà aquesta llei. Això no es fa bé. Llavors passen coses com que s’aprova la llei de dependència i després això no es pot pagar. Al final, els problemes que tenim els països són molt semblants, tothom està intentant solucionar coses molt semblants. Doncs no costa res mirar si hi ha algun país que se’n surt bé amb la legislació que té i analitzar-la. Aquí quan es fa una llei, se sol partir de zero, i la burocràcia, per exemple per crear una empresa, és molt feixuga.
Al principi del seu llibre fa una afirmació molt categòrica en què diu que l’objectiu de l’economia és el benestar global. Estic d’acord que hauria de ser així, però no creu que en realitat l’economia no és simplement l’augment i la gestió de la riquesa?
El que vull dir és que el PIB no és l’objectiu de l’economia. El PIB és la suma del que fem entre tots. Catalunya és un país ric. En renda per capita estem entre els 30 primers països en una llista de 200, però tenim el problema del dèficit fiscal, que significa que generem una riquesa però una part important d’aquesta riquesa se’n va i no torna. A part d’això, a Catalunya tenim un 30% de la gent que està per sota del llindar de la pobresa. Això vol dir que tenim capacitat de generar riquesa, però entre el dèficit fiscal i que no repartim la riquesa bé, cosa comuna en el nostre entorn occidental, estem com estem. Els humans hem demostrat que sabem generar riquesa però que no la sabem repartir.
Es pot redistribuir la riquesa sense abandonar el sistema capitalista?
És un tema de fiscalitat i d’estat del benestar. Per exemple, tots els països estan rescatant empreses, però hi ha països que han posat com a condició perquè una empresa rebi ajuts que no operi en paradisos fiscals. Això en el cas d’Espanya es va parlar en un primer moment, però finalment aquesta condició no hi és. El tema és que quan es genera riquesa, es generi de manera adequada. El jovent d’avui té salaris molt baixos i molt precaris, alhora que l’empresa catalana en general en els últims anys ha tingut molta rendibilitat. En l’informe anual de l’empresa catalana del 2019, presentat al juliol, expliquem que l’any 2019 va ser un any molt bo, però els salaris encara no han recuperat el nivell del 2008. I ha països que ho fan més bé que nosaltres i no són gaire més rics que nosaltres; ara bé, el tema és en què utilitzes els diners. No tots els estats gasten el mateix en armament, per exemple.
Defensar la col·laboració publicoprivada és ser de dretes?
Aquest tema a Catalunya ens l’hem de fer mirar. Molta gent critica el sector privat i la col·laboració publicoprivada. Si ens volem emmirallar en països on l’estat del benestar funciona, com Dinamarca, Holanda, Suècia i Finlàndia, hem de tenir en compte que són països que tenen un nivell de col·laboració publicoprivada que és dues o tres vegades el que tenim nosaltres. Si a l’Estat espanyol la col·laboració publicoprivada està a l’entorn del 6%, similar a països com Turquia i Mèxic, als països nòrdics i centreeuropeus com Àustria, aquesta proporció està entre el 15 i 20%. Criticar aquest sistema de col·laboració entre l’empresa i el sector públic és no tenir en compte d’on venen els impostos. En un país d’economia de mercat, si existeix un sector públic és perquè hi ha un sector privat, que és el que paga impostos. Jo defenso un sector privat fort, ben regulat, amb poques lleis però ben aplicades, i en el qual qui incompleixi la llei ho pagui ràpidament. Això permet tenir un sector públic potent. I al sector públic el que jo li demano és més eficiència, un valor que diria que no hi és. El que interessa és el benestar de la població, i si per això determinades activitats s’han de fer amb concert, doncs endavant.
Vostè en el llibre també fa una mica de coaching empresarial. Entre l’èxit i el fracàs d’una empresa, la sort i les casualitats no hi tenen un paper molt important?
Sempre hi ha el factor sort, o mala sort, i sempre el factor casualitat, però la sort t’ha d’agafar treballant. Posaré un exemple: hi ha una empresa catalana, que és Metalquímia, que es dedica a la maquinària per al sector carni, que ha tingut molta sort per poder expandir-se internacionalment amb tot un seguit d’innovacions que li han anat bé. Però Metalquímia té tot un sistema organitzatiu dissenyat per aprofitar i sistematitzar les bones idees dels empleats. Amb molta sort i prou no fas que un país o una empresa tinguin èxit.
Quan jo feia de periodista de la secció d’economia del meu diari fa trenta anys, es començava a parlar molt del concepte R+D, que el futur de les empreses i de l’economia en general depenia de la inversió en departaments de recerca i desenvolupament. Avui a Catalunya en general encara es parla de l’R+D com una necessitat de futur i no pas com una realitat que ha donat els seus fruits. Què ha fallat aquests últims trenta anys per estar on érem?
En el cas català, els grans errors que estem fent són tres o quatre. La burocràcia, no donar importància a l’eficiència en el sector públic i el de la innovació. I aquest últim encara és més greu perquè estem en plena pandèmia, però alhora en un moment de transformació disruptiva per tot el tema de la digitalització. Com podem fer front a tot això si estem invertint cada vegada menys en R+D en relació amb Europa? Del 2008 ençà, Europa hi ha seguit invertint cada vegada més, i a Catalunya –i a Espanya encara és més greu– cada any anem perdent.
L’eufòria del sector del totxo a principis de segle va ser un fre? Va fer desviar les inversions cap al diner fàcil?
Segurament la possibilitat de fer diner fàcil va fer que molt talent es despistés.
Vostè parla del teletreball, que amb el confinament ha crescut, com a eina de futur en les relacions laborals. Tot i els avantatges inequívocs en qüestions de conciliació familiar, de mobilitat i abaratiment de costos fixos, no té un risc d’incrementar l’aïllament entre les persones i la circulació d’idees?
Crec que el teletreball és una oportunitat. Ara bé, l’empresa hi ha de posar prou recursos. Equipaments adequats, una inversió perquè el teletreball es faci en condicions. I han de formar bé les persones. I és cert que cal que habilitin espais de relació per evitar que passi això que vostè diu de l’aïllament. Aquestes persones que treballen a casa han d’anar periòdicament al lloc de treball per poder socialitzar-se.
Una frase sobre el món de l’empresa que m’ha cridat molt l’atenció del seu llibre: “El consell d’administració dirigeix l’entitat. Els seus membres juguen un paper cabdal i, per això, el seu perfil i la seva actuació són rellevants. Sobre el perfil podem destacar que han de ser persones amb reconeguda solvència, experiència i habilitats professionals. Han de saber interpretar els estats comptables.” El dia que les empreses apliquin aquest criteri s’acabaran les portes giratòries?
Cal assegurar que les persones tenen la formació per estar en un lloc. Recordo que en la bombolla del 2008, que hi va haver molts escàndols, alguns membres d’alguns consells d’administració explicaven que ells la informació comptable no l’entenien. I potser formaven part del comitè d’auditoria d’aquella entitat! Ser membre d’un consell comporta unes responsabilitats i cal una formació adequada.
En el seu llibre, optimisme és una paraula clau.
És un tema d’actitud. Com deia mossèn Ballarín, la vida no és com te la donen, sinó com te la prens. És a dir, seré optimista si no hi ha recaigudes greus del coronavirus. Si hi ha moltes onades de confinaments, la represa serà difícil. Ara bé, si aquest factor es controla relativament, amb els rescats de l’economia que s’han posat en marxa durant uns mesos, crec que l’economia trigarà més poc a estar en una posició bastant recuperada. En crisis així, sempre hi ha gent que pensa que ens enfonsem i que això és la fi. L’actitud ha de ser com quan vas a un hospital a veure un parent que t’estimes que està en una situació delicada. Què fas: li dius que fa bona cara i se’n sortirà, o li dius que fa mala cara i que d’aquesta no se’n sortirà?
Procuraria dir-li que se’n sortirà, però sense semblar hipòcrita. En tot cas en una crisi, la riquesa, a part de destruir-se, també sol canviar de mans. També passarà en aquesta?
Sí. Una crisi destrueix riquesa. Aquesta pèrdua no es reparteix uniformement, n’hi ha uns que perden més i d’altres, menys. I després també passa sempre que hi ha qui aprofita aquestes crisis per reforçar-se. Per exemple, les empreses que ja estaven molt digitalitzades i que ofereixen serveis que tenen més demanda en sortiran reforçades.

L’ampolla, mig plena

Oriol Amat ha escrit un llibre amè, didàctic i sintètic en què combina l’anàlisi econòmica, la reflexió humanista i el coaching empresarial per aportar claus sobre la recuperació després de les crisis. L’ampolla mig plena. Aprendre de les crisis i dels que ho fan millor (Pòrtic) és un llibre oportú en el context en què vivim, però que va molt més enllà de la conjuntura actual per analitzar les crisis des d’un punt de vista global i generalitzat, aprenent dels errors passats i, sobretot, dels encerts quan n’hi ha hagut.

UN EXPERT EN LA TEORIA I LA PRÀCTICA

Economista, degà de la UPF Barcelona School of Management, catedràtic d’economia financera i comptabilitat i professor visitant de diverses universitats d’Europa, Amèrica, Àsia i Oceania, Oriol Amat combina la teoria amb l’autoria de diversos llibres especialitzats, amb la pràctica, tant en l’àmbit privat com a fundador de diverses empreses com en el públic, especialment com a diputat al Parlament de Catalunya per Junts pel Sí entre el 2015 i la dissolució de la cambra el 2017. També és vicedegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, entre altres càrrecs.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor