Entrevista

Ferran Busquets

Director d’Arrels Fundació

“La percepció és ben clara: no n’aprenem”

Una nova sotragada econòmica i social. Arrels, que treballa amb persones que viuen al carrer, veu la urgència creixent. La crisi del 2008 ens ho hauria d’haver ensenyat: primer, les persones

La primera setmana d’estar confinats, a banda del desconcert generalitzat i que estàvem molt preocupats per la salut, tots ens vam adonar que el sistema econòmic i social estava patint. Potser alguns, massa innocents, es pensaven que podríem resistir; potser més que una convicció racional era un desig. Durant les setmanes més crues del principi, flotava en l’aire una certa germanor i l’esperança que d’aquesta pandèmia en sortiríem transformats. La majoria vam tenir on confinar-nos. Un espai, millor o pitjor. Arrels Fundació, que treballa amb persones que viuen al carrer, forma part del teixit associatiu que ha hagut d’arremangar-se per la crisi de la covid-19. A Barcelona hi havia, al maig, 1.239 persones vivint al carrer sense poder-se confinar. Déu-n’hi-do! Ferran Busquets és el director d’Arrels. La fundació va ser ràpida davant dels esdeveniments, i es va plantejar quines eren les necessitats dels seus usuaris. Van haver de tancar serveis?
Només vam tancar un centre ocupacional, per no considerar-lo essencial. La resta de serveis, no. Treballem amb un centenar de pisos, amb més de 200 persones allotjades, i vam actuar per fer que aquestes persones tinguessin el que necessitaven... Hi ha pisos, residències, un centre obert on les persones poden anar a dutxar-se, on disposen d’una consigna... Havia de ser així, ho havíem de mantenir. La qüestió va ser plantejar-nos què més podíem fer per atendre’ls. Ens vam adonar que hi havia molts espais tancats, i que moltes persones que viuen al carrer es trobarien amb falta de recursos, fins i tot per alimentar-se. I aleshores va ser quan vam acabar creant un nou equip amb unes rutes per anar repartint menjar a les persones que estaven al carrer.
Donades les característiques de la tasca d’Arrels, com van ser, en termes de seguretat sanitària, els moments més durs d’aquests mesos?
La seguretat va ser un dels aspectes que més vam haver de treballar, i es pot dir que ens en vam sortir.
I ara, en el moment en què ens trobem, i amb la possibilitat d’una segona onada?
Tots tenim la sensació que no serà tan complexa, tan salvatge, com ho va ser la primera onada.
Tot el que hem viscut evidencia que cal repensar el model. I, d’altra banda, si no fos per les entitats, es veu prou clar, l’administració sola tampoc se’n podria sortir.
Sense cap dubte. És claríssim. També passa que de vegades es té la mentalitat que l’administració ho ha de fer tot, i no ho discuteixo, tampoc, perquè de fet, a nosaltres ens és igual qui ho faci, mentre es faci. Però la realitat és que en aquests moments és inviable que l’administració, sola, se’n faci càrrec, a curt termini. Mentrestant, la societat civil s’ha d’organitzar. La ciutadania es mou i actua. S’ha pogut veure com naixien xarxes de suport, i una entitat, en realitat, no deixa de ser una xarxa de suport com aquestes de què parlo, organitzada. Aleshores, en aquest sentit, es pot dir que els ciutadans sempre van al davant de les administracions. I tampoc és negatiu, al contrari.
Que passin els mesos hi hi hagi persones sense cobrar cap prestació, com hem vist, vol dir que no anem gens bé.
Evidentment! Mentre hi hagi situacions com aquesta vol dir que la situació s’està gestionant malament. Una altra cosa seria si ens preguntéssim pel temps que necessita un nou govern, o qui sigui, per tirar endavant una situació imprevista... El cas és, però, que nosaltres pensem que mentre hi hagi persones que estan patint –i pateixen moltíssim–, s’està treballant malament.
Patiment real.
No ens agrada gaire equiparar-lo amb la salut, però si penséssim una mica en el que significa... Ens ha estat passant, veure que una persona s’està morint, i ens ha semblat una barbaritat. Però quan una persona està vulnerada socialment no ens ho sembla, que sigui tanta barbaritat. Aquest és, bàsicament, el problema.
En el cas d’Arrels estem parlant sempre de persones que viuen al carrer?
Sempre. És clar que hi ha un grup de persones que podem atendre i que ja no estan al carrer, que estan fent el procés de sortir-ne. Són persones que ja hem arribat a allotjar.
Donades les circumstàncies socials, crítiques, hi ha preocupació perquè tothom vagi endavant i no es facin passes enrere?
Normalment, quan una persona té allotjament, un espai per viure, és molt difícil que vagi enrere i torni al carrer...
La crisi, la falta de recursos per afrontar-la...
La preocupació és que aquestes persones sempre estaran depenent massa de les entitats. És una de les dificultats. En dependran per fer front a la necessitat d’habitatge, i això serà així, malauradament, durant tota la seva vida.
I això?
Perquè, sovint, els casos s’agafen molt tard com per poder fer un camí consolidat.
Els arriben tard, els casos...
No és que ens arribin tard, ens arriben les persones després d’haver fet un llarg procés.
Hem vist com les ciutats habilitaven pavellons, i altres equipaments, perquè persones sense llar poguessin passar el confinament. No deu haver estat fàcil.
Valorem l’esforç que s’ha fet per habilitar aquests espais. El problema principal que hi veiem és que són molt complicats de gestionar: són moltes persones amb situacions complicades, i això en dificulta la gestió.
La gestió?
...de la convivència. Sempre dic que si ja és difícil la convivència amb gent que has escollit, per dir-ho així, com la parella o els companys d’un pis d’estudiants, imagineu-vos qualsevol espai, on fas entrar quinze persones, a l’atzar, que no es coneixen de res. És difícil. I si en lloc de quinze són setanta, aleshores...
A Badalona, per exemple, era freqüent que hi hagués persones concentrades a l’entrada d’un pavelló, darrere d’unes tanques. És fàcil que hi hagi tensions.
Si hi ha persones que perden els nervis quan estan a urgències esperant, imagina’t si estàs al carrer, que estàs desesperat... Per això dic que és difícil de gestionar. És així. Espais grans, sense intimitat... La complexitat és enorme. A Barcelona es van obrir diversos espais, albergs, amb espais diferenciats, per a persones amb toxicomanies, per exemple. Però les places no van ser suficients.
A més, no solament han acollit persones que ja estaven vivint al carrer, la casuística és més àmplia.
Hem de pensar que en aquests espais també hi havia persones que venien de pensions o d’hotels que van haver de tancar pel confinament. Eren persones que no van poder tornar a casa, al seu país. Hi va haver gent que va quedar atrapada a Barcelona.
Tots junts, doncs?
Sí, és clar! Es va fer diferenciació entre homes i dones, per exemple, però per la resta, no. Es pot distingir, per exemple, si hi ha addiccions... Pel que nosaltres sabem, no es van fer diferències en funció del perfil de les persones. És una qüestió molt delicada, és evident! Com separes les persones, sense crear conflictes? Diferenciar implica generar guetos. Espais per a pobres i espais per a turistes?
Es torna a la normalitat, que implica la trista realitat que aquells que viuen al carrer hi tornen.
Un problema, sí. Molta gent, directament, al carrer. Posem per cas Badalona, el pavelló que es va habilitar, del qual parlàvem. Suposem que disposessin de setanta places i que se n’ocupessin cinquanta. Vol dir que són cinquanta persones que no podem dir que no vulguin res, cap ajut. En aquest sentit, s’ha de fer alguna cosa, per aquestes persones.
Un “apa, adeu”.
És una mica fort, sí.
I les entitats, pendents de tot el que ens ve a sobre, o que ja tenim a sobre. Perdre la feina i no poder fer front a l’habitatge no és un escenari improbable.
Personalment, ara m’estic trobant més gent pròxima que té dificultats i que no les va tenir en la crisi anterior, la del 2008. És molt preocupant. Sí que és cert que en el cas de les persones que nosaltres atenem, l’afectació d’aquesta crisi la veurem més endavant, perquè abans que les persones acabin al carrer passen moltes coses. Primer es perd la feina, després s’intenta aguantar amb els estalvis. Després, si és llogater, li truquen a la porta fins aconseguir fer-lo fora. Després, va a casa d’un amic, on pot estar una setmana, dues setmanes, no més. Va saltant d’una casa a l’altra, fins que arriba un dia que se li acaben les opcions. Aquest és el drama.
Les administracions s’haurien d’adonar abans que cal actuar i evitar que la situació de les persones fos més crítica?
Adonar-se, se n’adonen, el que passa és que no actuen. S’ha pogut veure com s’escollia entre persones prescindibles i interessos econòmics. En el fons, aquesta ha estat la tessitura. Desconfinem més perquè l’economia funcioni millor o confinem més perquè mori menys gent? Ha passat ara però, en el fons, ha passat sempre.
I cauen els més vulnerables.
És així, totalment. Aquest és el drama del que passa.
Què els ha arribat d’altres entitats del tercer sector?
Preocupació, amb problemes d’impagaments per part de les administracions, dificultats, incertesa i havent de justificar subvencions... Quant a l’atenció, és cert que nosaltres, a Arrels, rebem l’impacte, però alentit, i que l’impacte immediat l’han estat rebent entitats d’atenció més directa, com poden ser Càritas, Creu Roja i d’altres, que formen part de les opcions que fem les persones abans d’arribar a viure al carrer.
Ho hem vist, ho veiem: demanar ajuda per menjar per primera vegada a la vida.
Sí.
Quan semblava que a penes trèiem el cap del tsunami de la crisi del 2008.
Sí. Ho sabíem d’abans, que el sistema és fràgil... o més aviat que el sistema és fort, però per als forts.
PREOCUPATS
“Ara m’estic trobant més gent pròxima que té dificultats i que no les va tenir en la crisi anterior, la del 2008. És molt preocupant”
CÀLCULS
“Desconfinem més perquè l’economia funcioni millor o confinem més perquè mori menys gent? Ha passat ara, però en el fons ha passat sempre”
La covid-19 gairebé és el de menys”
SUPERVIVÈNCIA
“Les persones que estan al carrer tenen una situació molt complicada.
OPORTUNITATS
“Normalment, quan una persona té allotjament, un espai on viure, és molt difícil que vagi enrere i torni al carrer...”

Impossible estalviar

Potser si les famílies no haguessin de destinar gairebé un sou a l’habitatge podrien estalviar una mica. Com es pot viure?
És clar! De vegades se senten frases del tipus “és que la gent no se sap organitzar” i s’ha de respondre: “Però, què estàs dient?” És molt fàcil “organitzar-te” si tens dos bons sous, i aleshores et poden dir “no haver-te comprat aquest cotxe, no haver-te comprat aquesta casa...” D’acord. Però el cas és que molta gent no ho pot fer, això d’organitzar-se.
I viu al dia, creuant els dits perquè no hi hagi imprevistos.
Això mateix. Aquest és el problema principal, que no hi ha capacitat de reacció. Hi ha exemples molt clars, d’aquesta capacitat: si tens diners, pots comprar-te una nevera més gran, amb un bon ventilador, amb un bon congelador. Això vol dir que pots comprar més quantitat i et sortirà més bé de preu i podràs congelar. Per tant, estalvies, perquè el menjar dura més, perquè pots comprar paquets grans, etcètera. Si no tens diners ni espai, has d’anar a comprar més sovint, cal més temps, tens més dificultats, no pots congelar... Ho explicaven a Càritas, que deien que la gent els demanava neveres més grans.
Què podem fer? Què n’hem d’aprendre, de tot això? La crisi del 2008 ens hauria d’haver ensenyat com actuar per entomar una altra crisi.
La situació és pitjor, perquè ja ho sabíem, i tot plegat és el mateix... És tornar a ensopegar amb la mateixa pedra, i és una llàstima. La percepció és ben clara: no n’aprenem. O bé, sí que se n’aprèn, però passant de la gent... Al final, en el fons, hi ha una qüestió de distribució de la riquesa. Durant els primers mesos d’aquesta crisi, tots vam cooperar, perquè tots vèiem les orelles al llop, i sentíem que a tots ens afectava de la mateixa manera, encara que no ens afectava de la mateixa manera. El cas és que tots ens vam haver de tancar a casa, rics i pobres, per dir-ho d’una manera crua. I ja està. Però després es passa al punt en què ja no interessa tothom com fins aleshores... I com que no interessa tothom, el que passa és que tot es descompensa i es torna a la situació de sempre.
Tornem a preocupar-nos cadascú de les nostres històries. La pena és que sempre acabin pagant els mateixos, no?
Qui té recursos ho pot gestionar. I qui no en té, no pot. És així de trist.
Coneixen experiències d’arreu del món. Segur que hi ha països que se’n surten millor que d’altres a l’hora d’afrontar la vulnerabilitat.
Hi ha països com Finlàndia, Noruega, Holanda, que s’han posat a treballar en qüestions relacionades amb la pobresa, la legislació... També s’ha de dir que són països més austers i que penso que de vegades una cosa porta a l’altra.
Tothom ens ha dit, de totes les maneres possibles, que no es podia preveure una situació com aquesta. Això, si fa o no fa, és com dir que no podíem estar preparats per a segons quins esdeveniments.
Això posa en evidència un altre problema que tenim: què es vol dir amb això d’“estar preparats”? Perquè es pot estar preparat, però si no es fan les passes que calen... A Finlàndia tenien búnquers amb tot de material preparat. Molt bé. Si aquest búnquer no es fa servir en vint anys, tenir-lo és una bestiesa. Ara bé, si és necessari i el fem servir, és fantàstic, som uns herois. Però si no el fem servir, uns brètols. I si no ho preveiem, per tenir-lo, també. Al final...
En certa manera és com qui té una assegurança. Quan toca pagar, fa mal, i pots tenir fins i tot la sensació de fer el préssec, però quan et fa falta s’agraeix. Això, però, són previsions que podem fer individualment. El país ha de preveure una crisi social amb accions, per exemple, legislar sobre el topall dels lloguers o el preu dels serveis, que fan trontollar l’economia domèstica. Ens collen com si tots tinguéssim la mateixa capacitat econòmica.
Això és així perquè la gent va pagant, de moment.
Avui es pot pagar, però potser el mes que ve s’ha perdut la feina.
Aquesta és la gran dificultat i és el que de vegades fa distingir entre una persona que es pot dir que està empobrida i una altra que no. Per exemple, el fet de tenir uns pares a qui pots trucar i que et diuen que et poden ajudar a arribar a final de mes pot marcar la diferència entre una persona empobrida i una altra que no ho està.
És molt dur.
Però és així.
Fa dos dies, com aquell qui diu, un cambrer se’m queixava de la feina que tenia a la cafeteria i, de sobte, un expedient de regulació. La perspectiva i les prioritats et canvien ràpidament.
No se sap el que es té fins que es perd.
Vostès segueixen treballant, la pandèmia no els pot aturar.
Les persones que estan al carrer tenen una situació molt complicada. La covid-19 gairebé és el de menys. Necessiten un habitatge i, mentre no el tinguin, es dedicaran a sobreviure.

Tenir o no tenir llar

Ferran Busquets (Barcelona, 1974) és enginyer informàtic. Atret pel tracte amb les persones, va començar a fer voluntariat a la presó de la Trinitat Vella i, posteriorment, va iniciar la seva col·laboració amb Arrels. El 2012 va passar a ocupar-se de la direcció. Si li preguntem per les prioritats de l’entitat, ara mateix, ho té clar. “Allò que importa és que la gent no estigui al carrer, que se solucioni.” Per tant, les energies estan posades a “mantenir els serveis, a continuar augmentant l’habitatge”. I segueix: “Tot bastant normal... i lluitant per seguir sense tenir casos de contagi.” Mentre s’entesten a no caure en el parany de la provisionalitat –allò de “quan passi el coronavirus...”–, tenen els ulls posats a passar aquest estiu sense abandonar cap front, i que tots els que hi treballen tinguin el descans que pertoca. “Hi ha una necessitat de vacances brutal”, comenta. Ara compten amb l’experiència del que ja s’ha viscut. “Cal que les persones que tenen una llar no es tornin a quedar penjades, com va passar al març, que es van tancar les pensions i els hotels on s’estaven, i també tenir molta cura dels que estan al ras.”

Els que no es van confinar

S’han de mirar les xifres i s’han d’escoltar les històries. I per més bona voluntat que s’hi posi, fa falta més: més recursos, més acció. Si tots vam quedar en xoc quan ens vam tancar, ens podem arribar a imaginar el que va representar per als que viuen al carrer: part dels menjadors socials i serveis de dutxa de la ciutat tancats, parcs tancats, caixers tancats... Les primeres dues setmanes van ser molt difícils. A part de persones que ja estaven vivien al carrer, hi havia els que s’estaven en hostals, o rellogats, sense xarxa familiar o social. I es van trobar amb una maleta i sense saber què fer. “Va ser una situació molt dura per a molta gent”, diu Busquets. Hi ha una altra informació que dona Arrels d’aquestes setmanes més fortes de la crisi. Tot i el confinament, les persones que dormen al carrer han seguit patint violència. S’han comptat quatre morts violentes de persones que vivien al ras. Les investigacions d’aquests crims estan sota secret de sumari.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.