Entrevista

NAJAT EL HACHIM

ESCRIPTORA

“El feminisme islàmic no existeix”

L’escriptora canvia la ficció per un manifest feminista molt crític amb el fals progressisme que no discuteix i fins i tot defensa els aspectes més repressius del fonamentalisme islàmic

SEMPRE HAN PARLAT PER NOSALTRES Editorial: Edicions 62 Pàgines: 112 Preu: 12,90 euros
RELATIVITZAR
“En els darrers temps, s’han anat estenent els discursos relativistes sobre la discriminació que patim les dones dins de l’islam”
TRENCAR TÒPICS
“Quan es vol representar una noia o dona musulmana sempre surt amb el mocador al cap. Sovint es converteixen en exemples a seguir pel públic que les veu”
DONAR EL VOT
“Com a ciutadana d’una democràcia no voto en funció de la religió que tingui la persona que vull que em representi, sinó del seu programa”

Najat El Hachmi parla clar. Ho ha fet sempre a través dels seus personatges de ficció i ara, amb el llibre Sempre han parlat per nosaltres, manté el discurs d’algú que ha hagut de trencar amb les tradicions imposades per poder tenir veu pròpia en un món on la dona sovint és silenciada. El Hachmi denuncia una nova realitat en què s’imposa el respecte i la falta absoluta de crítica a l’islam per por de ser assenyalat com un racista. “Que les dones musulmanes facin bandera del mocador al cap com a defensa de la seva llibertat demostra que no s’adonen que és un símbol patriarcal, de control absolut del cos femení”, assenyala.

Per què un assaig feminista de la dona i l’islam, ara?
Perquè el panorama està anant cap a una direcció que a mi em sembla molt preocupant. Crec que ja hi havia indicis d’alarma en el tema de la dona i l’islam que podien anar cap aquí, però durant un temps no li vaig donar gaire importància perquè vaig creure que eren anecdòtics i que acabarien caient pel seu propi pes. També tenia una confiança, potser una mica ingènua, que a través de l’educació i de l’accés a la cultura que estàvem tenint les filles de famílies musulmanes a poc a poc començaríem a prendre consciència de la nostra situació i a revelar-nos.
Quina és, segons vostè, la situació?
Com a dones i musulmanes ens diuen, des de diferents àmbits, que la realitat de la qual provenim i que ens relega a un segon lloc és l’única que podem acceptar. En els darrers temps, tant en els discursos públics com en els mitjans de comunicació que tenen un gran impacte i en esferes de poder s’han anat estenent els discursos relativistes en relació amb la discriminació que patim les dones dins de l’islam. Amb el que ens ha costat a cadascuna de nosaltres com a feministes laiques dels països musulmans enfrontar-nos a aquest odre imposat i defensar els nostres drets, no podem acceptar aquesta negació de la discriminació.
Per què creu que es nega?
És un fenomen més de la manipulació de la veritat per determinats interessos de difondre una situació de la dona dins l’islam que no és certa. A més, és un debat que ha sortit tants cops als mitjans que al final sembla que s’hagi convertit en un tòpic. I no ho és pas. La nostra discriminació i el nostre patiment no ho són. Els portem escrits a la carn.
Vostè assegura que fa tant de mal el masclisme com el bonisme que evita tractar a fons determinats aspectes per no ferir la sensibilitat de col·lectius o religions
Malauradament, encara que siguem a Occident i al primer món, el feminisme és a anys llum de ser hegemònic. Hi ha sectors molt importants de la nostra societat que encara no han incorporat el concepte d’igualtat real entre homes i dones i llavors són capaços de defensar la discriminació si afecta a d’altres. Això se suma al fet que hi ha molta por de ser racistes, i crec que ens hauríem de preguntar d’on prové aquesta por si no és perquè ho som molt més del que acceptem que ho som. I per demostrar davant dels altres que no ho som acabem acceptant els elements menys inacceptables d’altres religions i cultures. Sembla que la manera més ràpida per no ser racista és claudicar en aquells principis més fonamentals de l’estat de dret on vivim. Finalment, en els últims temps s’ha afegit un altre aspecte més pràctic. Al principi les persones d’origen musulmà no érem ciutadans de ple dret, però ara representem un col·lectiu important i amb dret a vot. En aquest sentit, hi ha partits polítics que han decidit explotar el filó de l’electorat musulmà.
El vot musulmà més vinculat a una determinada tradició?
El que se suposa que és el vot musulmà, com si fos un tot heterogeni. I sota un concepte que a mi m’espanta, que és que tu com a opció política no pots buscar el teu votant en funció de la religió que professi, perquè la religió ha de pertànyer sempre a l’esfera privada de cadascú. Jo, com a ciutadana d’una democràcia, no voto en funció de la religió que tingui la persona que vull que em representi. Voto en funció de les propostes programàtiques que em fa.
S’apel·la massa als símbols?
S’apel·la als símbols i a la quota de representativitat que sembla que tenen aquests símbols, quan no hauria de ser així. És més, crec que aquesta predisposició de determinats partits sí que reflecteix una actitud tremendament racista i denota una falta real de respecte cap a aquest electorat concret. Perquè a ningú més li fas aquest joc d’anar-lo a interpel·lar per la seva religió. A més que no responen a les autèntiques demandes que pot tenir el col·lectiu, un col·lectiu, a més, amb una gran diversitat i amb maneres ben diverses de pensar i de viure. Anar a delimitar un subgrup dins d’aquesta societat en base a les seves creences particulars és una deriva molt perillosa. És un comunitarisme importat d’altres països que consisteix a dir que amb les democràcies que tenim no n’hi ha prou, sinó que hi ha d’haver altres estructures que les han de completar.
Un comunitarisme que vostè assegura que és especialment greu per a les dones.
Perquè és així. Jo ja he lluitat prou per sortir de les estructures i de les lleis de la comunitat perquè ara me les tornin a importar. Per això també la necessitat d’escriure aquest llibre en aquest moment, perquè tinc la sensació de tornar enrere i d’estar a punt de repetir escenaris que ja havia superat.
Escenaris com la presència de diputades amb vel al Parlament o l’anunci d’una prova pilot per ensenyar religió islàmica a les escoles públiques?
Portar l’islam a les escoles no és un tema d’ara. És una llei estatal del 1992 que no s’havia aplicat a Catalunya i sí en altres llocs de l’Estat. És un acord entre el govern espanyol i la Comisión Islámica de España. Qui són els seus integrants? Qui va decidir el 1992 que ens representaria un grup només d’homes i molts d’ells islamistes? Crec que la decisió respon a la negativa real de caminar cap a un estat veritablement laic. Per tant, per no tocar els privilegis de l’Església catòlica es decideix equiparar-los amb la resta de confessions religioses. Aquesta va ser una decisió política i d’interessos i de poder, no pas una demanda dels musulmans, a qui ningú no va consultar res.
I ara no creu que s’hagi convertit en una demanda?
Si ho és, cosa que ho dubto, és del tot minoritària, i les famílies que ho reclamen es poden comptar amb els dits d’una mà. La majoria de la gent no té aquesta preocupació. És més, la majoria no vol que l’islam s’ensenyi a les escoles, perquè cadascú té la seva manera d’apropar-s’hi i d’ensenyar-lo. Aquesta petició respon a les exigències de determinades entitats que s’erigeixen com a representants d’un col·lectiu sense que ningú no els hagi escollit i ningú no els hagi votat. A banda, m’estranya i no m’agrada gens que partits de cultura republicana laica acceptin entrar en aquest joc i que hagin oblidat el seu llegat de lluita contra la influència de la religió dins dels estaments democràtics.
En el llibre recorda que un episodi personal, quan una mestra li va demanar que es tragués el mocador a classe. Un gest que avui seria controvertit.
No, avui no seria possible. El precedent el tenim el 2006, quan un pare no va dur la seva filla a escola durant una setmana perquè el reglament intern del centre públic prohibia el mocador. En aquell moment, l’administració va decidir que era prioritari escolaritzar la nena abans que treure-li el mocador. Com si no anar a escola fos una opció! Des de llavors, i amb les polèmiques alimentades pels mitjans de comunicació, s’ha generat un clima advers a discutir el tema. A més, una mestra com la meva actualment no tindria cap tipus de suport per part de l’administració, perquè li dirien que ha de ser respectuosa amb el mocador. Però no només amb el mocador, sinó que s’ha de ser respectuós amb el fet que les nenes musulmanes no aprenguin a nedar i amb altres costums que s’han acabat acceptant.
El debat va més enllà de dur o no una peça de roba.
Té les arrels molt més profundes i se centra en el fet que les dones, pel sol fet de ser dones, tenim uns cossos conflictius i problemàtics dins de l’espai públic, i per això s’han de tapar. Per tant, la nostra llibertat dins d’aquest espai està condicionada a una manera de vestir. Aquí no parlem de llibertat de portar una peça o una altra, parlem de sotmetre’ns a una norma que ens diu que no tenim dret a anar pel món tal com volem. Un dret que sí que tenen els homes, que no s’han de tapar. Ens han d’autoritzar, necessitem un salconduit previ per moure’ns, i aquesta és la funció del mocador. No és només una peça de roba com defensen alguns. La meva vàlua com a persona no ha de dependre de si em poso un mocador o no al cap i no pot determinar si soc una dona com cal.
I on queda la llibertat d’elecció?
És l’excusa que es fa servir sempre per justificar-ho. Però partim d’una premissa que no és certa. No hi ha llibertat d’elecció, perquè tu no vens al món amb mocador. És una idea imposada des de ben petites, que fa segles que es predica com a única opció i que s’escampa actualment a través de les xarxes socials amb un missatge claríssim. La llibertat d’elecció hi seria si poguéssim triar, sense cap condicionament, treure’ns o posar-nos el mocador. Estem a anys llum de poder-ho fer, perquè, entre altres coses, tot just des d’alguns sectors s’està intentant impugnar aquest sistema.
En el llibre parla de xantatges a les dones perquè acceptin com a mal menor la imposició del mocador.
La pressió de la família i la comunitat són tan bèsties que la dona acaba assumint que és millor portar el mocador que no pas veure’s apartada i havent de trencar els vincles. I no només amb el teu entorn més proper, sinó que fan que posis en dubte quins són els teus orígens. També és cert que hi ha famílies musulmanes que no actuen així i que faciliten l’autonomia de les seves filles, però la realitat majoritària amb què m’he trobat jo és la de dones que se senten traïdes per totes bandes i que s’han vist obligades a escollir, a abandonar part del seu passat perquè senzillament no les accepten com són. Són dones que se senten abandonades, i hi ha pocs sectors de la societat que s’interessin per elles.
Què pensa d’aquest nou fenomen anomenat feminisme islàmic?
Són fake news islamistes i fonamentalistes. Vaig intentar entendre les seves propostes i parteixen de bases absolutament falses, tramposes i manipulades. Defensar que l’islam és feminista és desconèixer què és l’islam o desconèixer què és el feminisme. No ho pot ser de cap manera, perquè és una religió monoteista i patriarcal i va néixer fa 1.400 anys, quan el feminisme va començar a caminar farà uns 300. El que em sorprèn avui dia és que es pot parlar de feminisme sense tenir-ne ni idea. Un feminisme que em digui que jo com a dona soc inferior a l’home perquè així ho ha decidit Déu no és vàlid, vingui d’on vingui. La tesi que defensa que les dones abans de l’islam vivien molt pitjor és molt difícil de demostrar, per molt que fins i tot hi hagi persones del món acadèmic que ho defensin i, a més, s’està arribant a uns nivells de manipulació increïbles. És el cas d’un fragment de l’Alcorà, un versicle de la sura de les dones en què es recomana als homes que si aquestes no els fan cas primer les renyin, després les apartin del seu llit i finalment les peguin. Pegar és un verb molt concret, molt clar. Doncs segons la revisió de determinats experts, aquest verb pot tenir molts altres significats i no vol dir exactament fer mal a les dones. S’ha arribat a defensar que la culpa que es digui que l’islam és masclista és de les males traduccions que s’han fet dels textos en àrab! De totes? Au va, vinga!
Veu perspectives que la situació es radicalitzi?
Sincerament, veig una deriva molt preocupant. Entre altres coses perquè les dones que estem volent fer sentir la nostra veu, alertant d’allò que està passant, no tenim ni poder ni gaire ressò. El que podem fer ja ho estem fent, als mitjans, a les xarxes, escrivint llibres, opinant, denunciant els casos. Tot i això, el que resulta més frustrant és que hi ha instàncies de poder en les quals o bé s’estan defensant aquestes premisses del fals feminisme islàmic o bé se les tolera, que és una altra manera de ser còmplice de les discriminacions. I després també hi ha un component aparentment més frívol però igual d’impactant.
Com ara?
La presència d’aquests símbols en l’àmbit de representació audiovisual, sobretot en les sèries de televisió. Quan es vol representar una noia o dona musulmana sempre surt amb el mocador al cap. Sovint es converteixen en exemples a seguir per al públic que les veu. Tant per a aquelles persones que se senten identificades com, i això és pitjor, per a la resta de públic que relaciona la seva tolerància amb el mocador, un signe clar que demostra que no són racistes. En el fons aquí no estem parlant de què li està passant a l’altre, sinó de com et veus tu reflectit davant de l’altre, i per això ja m’està bé que porti un mocador, perquè pressuposo, o així m’ho han venut, que ha estat ella qui ho ha triat lliurement. Estic convençuda que l’interès és desplaçar el focus del conflicte, reduir-lo a una confrontació amb el teu entorn quan portes un mocador al cap –com si dur un mocador al cap fos la cosa més normal del món– i no parlar, tractar i resoldre els veritables conflictes que suposa per a les dones musulmanes assolir una llibertat individual plena. La crítica contra l’ús del mocador no és racisme, és contra el masclisme.
És més difícil ser feminista quan s’és d’origen musulmà?
Ho és, perquè encara que en el món occidental hi hagi molt camí per recórrer cap a la igualtat entre homes i dones, en el món musulmà hi ha una ofensiva tremenda contra el feminisme. Una nena que neix en una família no musulmana aquí, segur que haurà de batallar en molts àmbits pel que fa a la igualtat, però en un principi no haurà de lluitar per vestir com vulgui, per fer les activitats que vulgui ni per tenir la sexualitat que vulgui sense estar lligada al matrimoni, com sí que ho haurà de fer una nena de família musulmana.

TERESA MÁRQUEZ

mtmarquez@lrp.cat

ESCRIURE DES DELS 12 ANYS sense PARAR

Najat El Hachmi va néixer a la província de Nador (Marroc) el 1979. Amb 8 anys, i gràcies al reagrupament familiar sol·licitat pel seu pare, va arribar a Catalunya i es va instal·lar a Vic. Va començar a escriure als 12 anys i, com ella mateixa explica, des de llavors no ha deixat mai de fer-ho. És llicenciada en filologia àrab per la UB i col·laboradora habitual en diversos mitjans de comunicació. El 2004 va publicar Jo també soc catalana, en què abordava la qüestió de la identitat i del procés d’arrelament al país d’acollida. El 2008 va arribar L’últim patriarca, la novel·la que la va dur a la fama i que li va fer guanyar el Premi Ramon Llull. El llibre va ser finalista del Prix Méditerranée Étranger 2009 i guanyador del Prix Ulysse a Còrsega i ha estat traduïda a una desena de llengües. Tres anys després, va publicar La caçadora de cossos i, posteriorment, van arribar La filla estrangera (2015) i Mare de llet i mel.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)