Entrevista

BLANCA BRAGULAT

PRESIDENTA DE L'ASSOCIACIÓ CATALANA PELS DRETS CIVILS I DONA DE JORDI TURULL

“No ens podem permetre enfonsar-nos”

Un any després de la sentència de l’1-O, la situació dels presos polítics a Catalunya ha empitjorat amb la suspensió judicial del règim de llibertat i les restriccions imposades per la covid-19

LÍMITS
“Fins on està disposat a arribar l’Estat per enfonsar la nostra gent i per mantenir una unió fictícia del Regne d’Espanya?”
CONVICCIÓ
“Llançar la tovallola mai! Perquè, entre moltes altres raons, ells estan a la presó. I estan a la presó per haver posat les urnes per votar”
DIGNITAT
“Perdonar? Suposo que sí, algun dia. M’he creuat amb més d’un polític que no sap quina cara posar-me”
JUSTÍCIA
“He de creure en la justícia com a concepte, i lamento que es perverteixi quan s’aplica des de determinats estaments”
DIA A DIA
“No vull parlar de normalització, perquè una situació així no es pot normalitzar; prefereixo definir-ho com a supervivència”

L’Associació Catalana pels Drets Civils està integrada per una vintena de famílies de presos i exiliats polítics catalans i actua com a plataforma de denúncia contra la repressió i l’atac constant de l’Estat espanyol als drets fonamentals dels represaliats pel procés independentista. Blanca Bragulat, parella de l’exconseller de Presidència Jordi Turull, n’és la presidenta.

Ha fet un any de la sentència de l’1-O. Com es troben els presos?
Estan pitjor que mai. A la primavera ja havien començat a sortir a treballar fora de la presó amb l’aplicació de l’article 100.2 del reglament penitenciari i al juliol van obtenir el tercer grau que els permetia dormir tres dies a casa. La jutgessa de vigilància penitenciària de Lledoners va decidir, a partir del 28 de juliol, suspendre el règim obert mentre no es resolia el recurs presentat per la fiscalia i que avala el Suprem, que es va declarar tribunal competent. Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Josep Rull i Jordi Turull van tornar a la presó i, afortunadament, Carme Forcadell i Dolors Bassa no van perdre el tercer grau perquè un jutge es va plantar davant el Suprem.
Han tornat a la casella de sortida.
Negar-los el règim de llibertat que havien aconseguit va ser un cop molt i molt dur. Tenien segurs el 100.2 i el tercer grau, validats per un jutge, i quan ja se n’havien fet a la idea, els els van treure de cop. Començaven a veure la llum al final del túnel i els van tancar la porta als morros. A més, la pandèmia encara ho ha empitjorat més, perquè les normes s’han endurit per prevenir la malaltia i ara mateix només tenen un vis a vis al mes i el nombre de visitants adults s’ha reduït de quatre a dos. La setmana passada hi van anar les meves dues filles i jo no podré veure en Jordi fins al mes vinent, que hi aniré amb la seva mare.
El Suprem no sembla que tingui cap pressa per resoldre el recurs.
Cap ni una. Va deixant passar el temps i s’escuda en excuses que no tenen cap sentit. No sé on vaig llegir que es justificava dient que el recurs contra l’anul·lació del règim de llibertat s’havia presentat en català i que això endarreria tot el procés perquè s’havia de traduir al castellà. Quan els van jutjar a Madrid, tota la documentació es va fer en català i no hi va haver cap problema. Cap ni un. L’objectiu de la fiscalia és prou clar: allargar-ho tot fins al límit, perquè compleixin la meitat de la condemna a la presó abans no puguin accedir novament a un règim de llibertat. És un escenari molt bèstia, molt cruel.
La justícia no és cega.
Ni cega, ni justa. D’exemples, en tenim a grapats, com la interpretació que han fet els jutjats número 1 i número 5 de la suspensió del tercer grau fins que es resolgui el recurs. Un s’afanya a tancar els presos polítics fent cas a la petició de la fiscalia i l’altre entén que fins que no s’hagi resolt no cal revocar cap mesura. Tots dos entenen que el 100.2 i el tercer grau es van atorgar correctament, d’acord amb la legislació, però l’aplicació no pot ser més diferent i en el cas dels set presos homes, més injusta.
Com han entomat la nova situació?
La primera setmana, quan van tornar a entrar, els ànims estaven tocats. No va ser senzill assumir la nova realitat després d’haver pogut recuperar una mica de llibertat. Tant per a ells, que ho van viure en primera persona, com per a les famílies, que ens preguntàvem què més volia la justícia espanyola, què més faria per intentar enfonsar-nos en la desesperació. A mesura que ha anat passant el temps, el dia a dia s’ha acabat imposant i han tornat a agafar el ritme i els hàbits de la presó. No vull parlar de normalització, perquè una situació així no es pot normalitzar de cap manera; prefereixo definir-ho com a simple i pura supervivència.
Com és el dia a dia?
Cada presó funciona diferent, i ara amb la covid-19 hi ha hagut canvis. En el cas de Lledoners, els presos polítics tenien activitats comunes amb la resta de mòduls que ara s’han suspès, com el gimnàs i les classes d’informàtica. Les úniques que poden fer són dins dels mateixos mòduls. No hi ha gaire res a fer: els àpats, caminar pel pati i passar moltes hores a l’habitació, perquè a mi no m’agrada dir-ne cel·la, fer una mica d’esport en les dues bicicletes estàtiques que tenen a la zona i, a quarts de nou del vespre, rebre el “bona nit!” d’en Joan i anar a dormir.
Hi ha confiança que en una nova revisió d’aquí a uns mesos se’ls torni a concedir el règim de llibertat?
Si la jutgessa ho fa i decideix tornar a atorgar el 100.2, quina garantia tenim que el Suprem no tornarà a revocar l’ordre? Ara la màxima autoritat que decideix qui surt i com surt és el Suprem, com a tribunal sentenciador. Jo em pregunto, davant d’aquest escenari, per a què serveix la junta de tractament, per a què serveix la jutgessa de vigilància penitenciària? La nova doctrina imposada pel Suprem deixa molt poc marge a aquells que fan el seguiment directe dels presos i avaluen la idoneïtat dels permisos.
Com ho està portant la família?
Aquest pas enrere va ser devastador. Les meves filles em preguntaven si no hi hauria res que ens sortiria bé. Ho passes com pots. Hi ha dies millors i dies molt negres. Quan veus com en l’àmbit internacional s’acumulen les veus que reclamen la seva llibertat, com des del grup de treball de l’ONU insisteixen que no haurien d’estar a la presó i tot aquest suport topa amb el mur espanyol, et fa por pensar quin és el límit de l’Estat. Fins on està disposat a arribar per enfonsar la nostra gent i per mantenir una unió fictícia del Regne d’Espanya? Però t’asseguro que amb aquesta actitud estan aconseguint el contrari del que pretenien: els presos polítics estan més forts que mai i més convençuts que mai. Confio que tard o d’hora aquesta pressió sense sentit caurà, i no només pels presos i exiliats, sinó per les prop de 2.850 persones represaliades, i pels mateixos drets bàsics que estan posant contra les cordes, com el dret de manifestació. Arribarem a no poder exercir la llibertat d’expressió sota l’amenaça de ser jutjats? El que està passant és molt greu i no podem deixar que continuï passant.
Ha deixat clar que l’indult no és la solució.
Ho crec fermament. Valoro que determinades entitats i sindicats hagin reclamat l’indult en veure que no hi ha cap ganes per part de l’Estat d’oferir una solució política. Ho entenc com una mesura de pressió per obtenir una resposta, però hem d’anar més enllà i reclamar una amnistia per tancar aquest episodi dignament.
Veu possible l’amnistia amb l’autoanomenat govern més progressista de la història espanyola?
No. Ara com ara no, perquè no hi ha cap diferència amb el govern anterior de dretes. És més, crec que la resposta al conflicte polític és pitjor.
Per què?
Perquè amb el govern de dretes sabies com actuaria, no sorprenia. Però ara no saps què esperar d’un PSOE i d’uns Comuns que es proclamen d’esquerres i que teòricament defensen els drets més socials. Què han fet de diferent? Anunciar la tramitació d’un indult quan hi estan obligats per llei? Presentar-lo és només un paper, el que importa és el resultat que obtingui. I després et trobes amb l’última aberració de veure com la Carme Forcadell ha estat condemnada a deu anys i mig de presó i els seus companys de la mesa, a vint mesos d’inhabilitació per desobediència.
Té por que la gent normalitzi la situació i deixi de reclamar l’alliberament dels presos polítics?
Sí, és clar. A tots ens fa por, i vull pensar que això no passarà mai. I el tema de la covid-19, reconeixent el drama que representa per a cadascú, tampoc ens ha ajudat gens. El suport, en especial l’econòmic, ha patit una davallada important. Vam començar, des de l’Associació Catalana de Drets Civils amb una empenta impressionant, fent tot tipus d’activitats, com els sopars grocs, que ara hem hagut de tallar d’arrel. Tenim moltes despeses, com ara continuar mantenint el conveni amb laSeguretat Social perquè els presos polítics, que van perdre la feina quan se’ls va retirar l’acta de diputat, no perdin la cotització de tots aquests anys.
Hi ha hagut algun moment en què ha perdut l’esperança?
Llançar la tovallola, mai! Perquè, entre moltes altres raons, ells estan a la presó. I estan a la presó per haver donant compliment a un mandat democràtic i per haver posat les urnes per votar. Cadascú tenia un paper a fer perquè el referèndum fos possible. I així ho van fer. Que estiguin a la presó ha de servir per a alguna cosa. No puc imaginar que d’aquí a un temps surtin i tot torni a començar. En tot cas, tot tornarà a continuar. Vam fer un pas de gegant i no podem tirar enrere.
Diu que un dels moments més durs ha estat l’anul·lació del règim de llibertat. N’hi ha hagut d’altres?
La primera vegada que en Jordi va entrar a la presó va ser un cop de mall. També quan el dia 1 de novembre al matí ens van donar la citació per ser a Madrid, a l’Audiencia Nacional, el dia 2. Quan ens vam assabentar pels periodistes que se’ls quedaven va ser molt bèstia, molt increïble. Un altre dels moments de la meva llista negra particular és el 4 de desembre del 2017, quan Pablo Llarena va decidir alliberar uns quants membres del govern i d’altres no. Aquell viatge amb l’AVE, amb l’alegria de saber que en Jordi era un dels alliberats i amb el neguit de veure com es quedaven a la presó l’Oriol Junqueras, en Quim Forn, en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez. Va ser dels pitjors viatges que he hagut de fer mai. No deixava de pensar per què uns sí i uns altres no? Què els feia diferents? Suposo que va ser una campanya per rentar la seva imatge amb vista a les eleccions del 21 de desembre, perquè no tenia cap altra explicació. Estic convençuda que no pensaven que els partits independentistes tornarien a guanyar, perquè si ho haguessin sabut amb antelació no n’haurien alliberat ni un. De fet, en tinc la prova, perquè quan hi va haver la investidura fallida del president Puigdemont, després la d’en Jordi Sànchez i, posteriorment, es va anunciar la d’en Jordi, el jutge Llarena va córrer a citar-lo novament i a tancar-lo.
Ha dit en alguna ocasió que moltes vegades són les famílies les que acaben animant la gent que participa en els seus actes. D’on treuen la fermesa?
Del mateix lloc que ens serveix per aguantar cada dia. En Jordi em diu sovint que des que ell és a la presó, a casa tot va bé, perquè quan ens truquem i em pregunta com va tot la resposta sempre és la mateixa: “Bé, bé.” No queda més remei. Les meves filles s’han fet grans de cop i no ens podem permetre enfonsar-nos. Ni ells a la presó, ni nosaltres a fora. A més d’un ja li agradaria, que estiguéssim plorant tot el dia, però és que no han fet res de dolent per estar tancats. Moltes vegades la gent que ens ve a veure se’ns apropa afectada i la nostra obligació és agrair-los el suport i assegurar-los que ens en sortirem. Hi ha hagut persones amb un gran sentiment de culpa perquè consideren que els presos polítics estan a la presó per un procés que va fer tot un poble. Jo els responc sempre que ells van actuar amb consciència i sota el compromís d’un programa electoral i un mandat democràtic. I en el cas dels companys que conec des de fa més anys, com en Quim Forn i en Josep Rull, juntament amb en Jordi, són tots tres independentistes de soca-rel des de ben joves.
A algú li podria sorprendre sent de l’antiga Convergència.
L’independentisme no és monopoli de ningú, i et puc ben assegurar que l’anhel de tenir un país lliure i un estat propi el duien tots tres a l’ADN.
Què pensa de la gent del carrer que s’alegra que els líders del procés estiguin tancats a la presó?
Et respondré amb una anècdota. Fa un temps anava pel carrer a Barcelona i se’m va creuar un jove que em va reconèixer i em va etzibar: “Viva Espanya!” Jo li vaig respondre: “Que viva”, però vaig afegir que contra Espanya no tenia cap problema, que hi tenia amics i familiars, que el meu problema era contra un sistema que actuava en contra de les llibertats i els drets bàsics. Li vaig preguntar com ho veuria si li passés a un amic seu, si també ho trobaria just. Com el cas de Dani Gallardo, el noi de Madrid empresonat des de fa un any per participar en una manifestació de suport a l’independentisme. Això no va d’independentisme ni de Catalunya, va de drets. Vull creure que fora de Catalunya la situació real s’està entenent més. Com a mínim, hi confio.
Es veu capaç de perdonar alguns dels companys polítics del seu marit?
Perdonar? Suposo que sí, algun dia. M’he creuat amb més d’un que no sap quina cara posar-me. Però, pensant-ho bé, qui realment ha de decidir si ha de perdonar és en Jordi i la resta de presos. Perquè arribarà el moment que surtin i que quan es creuïn amb determinats polítics, alguns no els podran aguantar la mirada. Hem tingut unes quantes decepcions amb gent que coneixíem des de feia molts anys. I, al contrari, també ens ha sorprès algun posicionament, com el de Xavier García Albiol, que va dir públicament que no s’hauria d’haver tancat a la presó els membres del govern.
Entén l’enfrontament entre els partits independentistes?
No i no, no el puc entendre. En la unitat hi ha la força. El nostre enemic no està a Catalunya, està a Espanya.
La veu possible?
Sí. Veig possible una unitat de l’independentisme de carrer, de la ciutadania, de les entitats, de la gent que la demana pels carrers i que empeny perquè sigui viable en l’àmbit polític. L’1-O el va gestionar un govern, però sense la gent no hauria estat possible. És cert que estem en uns moments molt complicats i que ens estem enfrontant a forces molt grans, però no hi pot haver marxa enrere. En el camí cap a l’estat propi hi hem de ser tots.
Europa és la resposta?
És l’última estació, perquè els advocats aquí estan fent tot el que poden i més. La nostra esperança es troba al Tribunal Europeu de Drets Humans.
Encara creu en la justícia?
He de creure en la justícia com a concepte i com a puntal d’un estat de dret, i lamento que es perverteixi quan s’aplica des de determinats estaments, perquè deixa de ser justícia per convertir-se en venjança.

VINT-I-CINC ANYS DE CASATS

Jordi Turull i Blanca Bragulat es van casar el 22 de juliol del 1995 i tenen dues filles, la Laura i la Marta. Ella és de Barcelona i ell de Parets del Vallès, on viu la família. La data de les noces és sabuda perquè el mateix Turull la va fer pública en una piulada amb una fotografia dels nuvis i un emotiu missatge cap a la seva dona. Blanca Bragulat repeteix en aquesta entrevista que amb l’exconseller de la Presidència i les noies formen un equip, i no s’amaga que hi ha hagut dies molt durs, en què s’han posat a prova fins i tot les conviccions més arrelades. Confessa que ella no era independentista i que va ser en Jordi qui va fer que se’n tornés. Recomana la lectura del llibre que el seu marit ha escrit a la presó: Persistim, un retrat fidel tant de l’home com del polític, que inclou com a fil conductor l’al·legat final davant del Tribunal Suprem. Brugulat treballa com a responsable de comunicació i promoció a l’Agència de l’Habitatge de Catalunya. El setembre passat va rellevar Meritxell Lluís, dona de Josep Rull, en la presidència de l’Associació Catalana pels Drets Civils.

MARXAR O QUEDAR-SE

Blanca Bragulat rebutja de ple les acusacions d’enfrontament entre presos polítics i exiliats. Des de la presidència de l’entitat que uneix tots els represaliats, la dona de Jordi Turull assegura que amb el temps s’ha vist que “va ser una sort per tenir més ressò de la injustícia que s’està vivint” que una part del govern decidís marxar i una part optés per quedar-se. “Qui pensi que estar a l’exili és el camí fàcil està molt equivocat; si no, que li ho preguntin al president Puigdemont o al conseller Lluís Puig, que no van poder estar al costat dels seus pares quan van morir, o al conseller Toni Comín, que va haver de traslladar el seu germà a Bèlgica per poder compartir els darrers moments amb la família unida”, diu. “Ser a l’exili també és estar en una presó”, conclou.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor