Entrevista

Txema Castiella

Autor del llibre ‘El Guti’

“Cal recuperar figures com el Guti”

L’escriptor Txema Castiella ressegueix en un llibre la trajectòria personal i política d’Antoni Gutiérrez Díaz (1929-2006), el Guti, un referent de les esquerres i una de les personalitats més rellevants de la política catalana els darrers anys del franquisme i els primers de la democràcia

El Guti. L’optimisme de la voluntat Editorial: Edicions 62 Pàgines: 538 Preu: 20,80 euros
REVISIÓ DE LA TRANSICIÓ
“Era partidari de la ruptura democràtica, però no se’n surt i assumeix el resultat, tot i fer autocrítica en alguns aspectes”
EL FOMENT DE LA UNITAT
“El Guti va saber desplegar un estil de fer política molt orientat a aconseguir la unitat de les forces antifranquistes”

Ens trobem a la llibreria Tòmiris, molt a prop de la Sagrada Família. Un espai acollidor, idoni per deixar passar el temps mentre tafanegem entre els prestatges. Allà ens hem citat amb Txema Castiella, l’autor d’un llibre dedicat a resseguir la trajectòria d’Antoni Gutiérrez Díaz, popularment conegut com el Guti.

D’on sorgeix la idea del llibre?
La voluntat que tenia era recuperar una persona que va jugar un paper molt important a Catalunya, sobretot en l’àmbit de l’esquerra catalana la segona meitat del segle XX. Segons el meu parer, és una persona important; que va tenir una incidència directa en alguns dels processos de la Transició i també després de la consolidació de la democràcia; que té diverses facetes, com a secretari general del PSUC i com a impulsor de processos unitaris, i que, com acostuma a passar, moltes persones el desconeixen i desapareix el seu llegat. Em semblava que la figura del Guti era interessant de recuperar, de preservar, si es pot dir així. Ell és una persona que no va escriure memòries i és possible que una biografia no li hagués fet ni fred ni calor. Però jo crec que a nosaltres, com a societat, ens va bé recuperar figures com el Guti.
El Guti representa un tipus de polític que s’ha perdut, forjat en la lluita contra el franquisme. Què tenien de singular?
Hi estic d’acord. Antoni Castells va comentar alguna vegada que aquell tipus de polítics eren “uns gegants”. Tant ell com Joan Reventós, Joan Colomines o molts altres són persones que en els moments complicats van saber aguantar. Les circumstàncies els van fer ser uns dirigents de molta qualitat. En la clandestinitat es va forjar una generació política molt potent.
Un dels aspectes que més destaques del Guti és la seva capacitat per dialogar, per trobar espais compartits. És un dels aspectes més rellevants del Guti?
Aquí hi ha dues qüestions. D’una banda, l’excepcionalitat de viure sota una dictadura, la qual cosa obliga a fomentar estratègies unitàries. És veritat que a Catalunya això es va plasmar més; i aquí tenim l’exemple de l’Assemblea de Catalunya. El Guti va saber desplegar un estil de fer política molt orientat a aconseguir la unitat de les forces antifranquistes. Hi havia un interès del PSUC per sortir de l’aïllament en què els havia deixat la guerra freda, però també hi ha una orientació molt clara per part dels comunistes sobre la reconciliació, que condueix al foment dels processos unitaris. D’acord amb aquest objectiu, el Guti té unes habilitats personals que el fan un perfil idoni. I això ho reconeixen propis i estranys.
Quines eren aquestes habilitats?
Una és la flexibilitat. Hi ha una frase seva que diu que “s’ha de fer política des dels principis, però no amb els principis”. És una forma de dir que tu no pots anar a una taula de negociació a imposar els teus principis. Hi ha una altra característica important seva, que és la paciència, la gestió dels tempos. I potser la tercera característica, que en aquest cas també era pròpia del PSUC, és la generositat. Tot i que és la principal formació antifranquista, saben fer un pas al costat per cedir el protagonisme a altres partits. Són virtuts que afavoreixen la confiança i el treball unitari.
A banda d’aquest estil de fer política, si haguessis de resumir el seu pensament polític, com ho faries? On l’encaixaries?
Ell és un lluitador per la llibertat. Aquest és el seu principal objectiu. És una persona molt pragmàtica i molt poc dogmàtica. Això ho aplica a l’interior del PSUC i el PCE. D’aquí l’evolució cap a l’eurocomunisme i l’allunyament de l’ortodòxia soviètica. Sempre és el mateix fil: posar la llibertat i la democràcia com a valors principals de l’acció política. És una persona d’esquerres, que està a favor de la igualtat, de la redistribució de la riquesa i una sèrie de canvis profunds. Però avantposa que tot això ha de ser en llibertat i democràcia. Per tant, és un pragmàtic en aquest procés.
Una vegada rastrejades fonts i fetes les entrevistes, què t’ha sobtat més de la figura del Guti que desconeguessis o que en tinguessis una altra imatge?
El coneixia poc, però probablement el que m’ha sorprès més és la tenacitat que tenia. El detenen quatre vegades, però ell és un saltamartí. Té un centre de gravetat que és la dignitat i que fa que cada vegada que el detenen es posi dret de manera quasi automàtica. Té una tenacitat que l’acabarà aplicant sempre, primer en la lluita antifranquista i, molt més endavant, també al Parlament Europeu. És un gran relacions públiques, amb capacitat de connexió; però també és una persona molt exigent, amb ell mateix i amb la gent que hi treballava. Això és una de les coses que m’han transmès les persones que hi van treballar. Més enllà de la façana pública que tenia, era un treballador incansable i, això, ho encomanava als altres. Potser aquests són els trets que coneixia menys i que destacaria.
En el llibre també afrontes alguns moments complexos de la seva vida, com ara les relacions tibants amb el PCE i les tensions dins el PSUC. Com va afrontar-ho una persona com ell, que sempre havia lluitat per la unitat?
El trencament del PSUC el 1981 és un fracàs col·lectiu, però ell ho viu com una frustració perquè ell n’és el secretari general. És un moment dolorós, però també explica la complexitat de la vida dels partits. En el llibre s’intenten explicar algunes possibles causes. Tot plegat acaba amb una divisió que fa que quan torni a ser secretari ja no ho sigui del PSUC que havia conegut, sinó de la meitat del partit. En qualsevol cas, tothom li reconeix que és un secretari general d’integració; i, de fet, ell i López Raimundo són els més votats com a secretari general i president, respectivament. Però ell aquí sí que actua a partir dels principis i acaba dimitint perquè creu que el partit no acaba tenint les orientacions que hauria de tenir. No és culpa d’ell, però ell és incapaç d’evitar aquest trencament.
En el llibre també dediques un espai a la seva visió sobre la revisió que es produeix des de fa alguns anys del període de la Transició...
Ell se sent una de les persones que van fer possible aquell pacte del 1978. Ho assumeix, apel·lant a la correlació de forces, als suports que tens en un moment determinat. Era partidari de la ruptura democràtica, però no se’n surt i assumeix el resultat. Una de les autocrítiques que assumeix és que la reconciliació, de la qual ell era partidari, no volia dir oblit.

.

INDEPENDÈNCIA DEL PSUC

El llibre de Txema Castiella és el resultat d’un munt d’hores de recerca en arxius i hemeroteques. El lector hi trobarà documents inèdits, molt ben encaixats en el relat per l’autor. Un d’aquests és un informe del Guti sobre els partits que integren l’Assemblea de Catalunya, amb una visió eminentment positiva de cadascun d’ells. També sobten alguns informes interns del PSUC sobre el comportament del Guti i altres persones en el moment en què estaven sent represaliats.

L’autor, però, en destaca dos, un de caràcter més personal i un altre de més polític. El primer és un document escrit pel Guti, des de la presó de Carabanchel, en què descriu les tortures patides per Julián Grimau, jutjat i afusellat pel franquisme. “Un altre que em va agradar trobar [diu Txema Castiella] és la transcripció, molt llarga, d’uns 40 o 50 folis, d’una reunió en què participen Santiago Carrilo i Nicolás Sartorius, del PCE, i que es reuneixen amb el comitè executiu del PSUC, que si no recordo malament són unes 20 persones. Venen a criticar que el PSUC està actuant amb massa independència. El debat és molt interessant des d’un punt de vista històric i polític, perquè queda clar que transcendeix el PSUC i exemplifica la tensió entre Catalunya i Espanya.” I hi afegeix: “El que està defensant el PSUC és la seva independència. El fet que és partit agermanat amb el PCE però no és el PCE.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)