“L’única situació justa seria una amnistia”

L’única esperança que m’acompanya és la de no perdre la meva dignitat i fortalesa per no doblegar-me a la humiliació que ens volen imposar.

Perquè Espanya utilitza la llei i el poder judicial com una oportunitat per prolongar el conflicte polític. L’actuació judicial de l’Estat es recordarà de manera vergonyant pels demòcrates espanyols i europeus els propers anys. Per exemple, amb el tema del 102.2 i del tercer grau, el Tribunal Suprem ha estat jugant a allargar el temps amb dos objectius: mantenir-nos tancats i aturar el rellotge. I si la Carme i la Dolors no estan tancades com nosaltres jo només ho puc interpretar com a un possible indicador que potser inicialment no hi havia unanimitat, però no pas perquè no acabem tots igual. I en el cas de l’indult, per exemple, sabem que el TS va demanar fa dos mesos a les presons els informes preceptius per al dictamen. La fiscalia del Suprem fa setmanes que ha estat requerida per fer els informes i no ha mogut ni un dit. Ho estan dilatant per tenir-nos tancats. El Suprem utilitza la gestió del temps com una acció punitiva. Mentrestant, no hem tingut cap possibilitat de progressió, ni de tractament, perquè hem estat en terra de ningú i a la presó no sabien què fer.

Noto l’escalf i l’agraeixo cada dia. Sé que cap pres ni cap exiliat serem oblidats. Soc el primer a conjurar-me cada dia que m’alço sol a la cel·la a no normalitzar la situació.

Compromès amb el meu país, la seva llibertat i amb el progrés i el benestar de la seva gent. L’única situació que espero és la llibertat i l’única situació justa seria una amnistia.

És un exemple de democràcia. Tenim la millor candidata i al seu costat l’equip més preparat per liderar políticament Catalunya i fer que l’independentisme sigui majoritari i actuï en conseqüència.

Hi ha un punt de masclisme. També de no acceptació d’una persona no militant clàssica de partit i que ha actuat desacomplexadament al Congrés dels Diputats. De tota manera, si ningú s’hagués molestat a atacar-la, és que ens hauríem equivocat amb la tria.

La Laura Borràs serà presidenta si el poble així ho vol. Serà la primera presidenta de la Generalitat.

Això és un mite que s’ha anat construint a partir del relat de determinada premsa. És radicalment fals. La celebració de les primàries s’ha fet per cohesionar el partit. Tots els candidats han tingut neutralitat per part de la direcció. I recordo que Laura Borràs va ser diputada a Madrid perquè quan vaig encapçalar la candidatura l’abril del 2019 vaig posar com a condició que ella anés a la llista. Voler confrontar Torra i Puigdemont és no entendre la dinàmica d’aquest país en els últims temps.

S’ha imposat el projecte de Junts, que reivindica la unilateralitat com un instrument legítim per contrarestar la prepotència i el “no a tot” que ens imposa l’Estat espanyol.

És en els partits grans on poden conviure diverses sensibilitats. És en els partits petits on no poden conviure ni veus ni mirades plurals. A Junts hi cap molta i diversa gent. Aspirem a ser el partit majoritari i central del país; només així serem útils per guanyar la independència. El dia que sensibilitats diferents no puguin conviure i arribar a acords, Junts deixarà de tenir sentit.

Junts aspira a representar una majoria de catalans, i entre aquests també aspirem a representar tota la bona gent que va creure i es va il·lusionar amb el projecte de Pujol, que a partir del 2010 va abraçar l’independentisme i als quals la mala praxi i la corrupció va decebre i deixar orfes.

No em molesta. Soc conscient que alguns utilitzen el terme per menystenir, desacreditar o associar Junts a la corrupció. No he estat mai convergent, però em mereix respecte tota la gent que va creure en aquest espai i que, reitero, va quedar orfe per una acumulació de males praxis al partit. Un partit que vulgui ser majoritari no pot renunciar a aquest electorat. A mi no em molesta, al contrari; per exemple, la Convergència del 1974, que va agrupar socialdemòcrates, socioliberals, moviments socials cristians i fins i tot algun sector d’origen marxista. Totes aquestes tradicions avui les tenim a Junts, que reivindico com un espai de síntesi. Si ser postconvergent significa identificar-se amb un electorat que durant dècades ha estat majoritari en aquest país, ho reivindico, això sí, des de la transparència total i la intransigència absoluta amb la corrupció.

Junts s’està construint sota dues premisses. La primera és la d’una formació que no supedita la seva aposta per la independència a la política de pactes per anar tirant, per preservar la comoditat del sou i la feina. La segona és que Junts aposta per ser un partit sense vetos a cap persona ni a cap ideologia democràtica, però tampoc amb cap quota predeterminada per a cap grup, ni privilegis per a cap dirigent. Quan alguns van veure que no tenien assegurada la seva quota de càrrecs (en demanaven el 50%) van decidir marxar. Potser per a alguns aquesta és una manera normal de fer política, però Junts està al servei dels seus afiliats, no dels seus càrrecs.

L’electorat independentista premiarà l’honestedat i la lleialtat a un projecte que no vol posar el fre al que vam començar a construir amb el referèndum de l’1 d’octubre.

Vull interpretar que un mal dia el té tothom, no en faré sang. El futur és complex, sí, però en cap cas depèn ni d’oblidar ni de menystenir l’1-O, que per a la majoria de ciutadans que hi van ser representa un motiu de dignitat, d’orgull i projecció cap al futur.

La partida està totalment oberta. Només cal veure els nervis de tanta gent atacant Junts, el president Puigdemont i ara la Laura Borràs. En l’ambient es respira un “tots contra Junts”, perquè és versemblant que guanyem les eleccions. Per a la majoria de partits el repte és que Junts no guanyem les eleccions. Per a nosaltres, el primer repte és que l’independentisme guanyi amb comoditat i el segon és que Junts sigui el partit majoritari. Només així, amb aquestes dues condicions, podrem tenir un govern nítidament independentista. És el que el país necessita per sortir de la crisi i l’únic escenari en què podem intentar culminar el procés d’independència.

Puigdemont és el referent polític indiscutible de l’independentisme. És el referent d’un país lliure en construcció. Per això el volen abatre. I per això són molts els que cada dia el valoren i el defensen més enllà de les sigles.

El futur polític de Puigdemont el decidirà el desenllaç del conflicte polític entre Catalunya i Espanya. I en aquesta lògica és on necessitem que Junts sigui més fort i el primer partit del país.

Una evidència més de la hipocresia i la perversió ètica d’aquells que s’han proposat decapitar-nos, per dir-ho com ho va dir el desembre del 2017 la vicepresidenta del govern espanyol. El sistema que no era bo per investir Puigdemont a Catalunya, ara serà bo per treure-li la immunitat. I ho defensen els mateixos del PP, Cs i socialistes. I no es posen ni vermells. Pervers.

Sense independència no tindrem mai les condicions per garantir cap millora important en la vida de la nostra ciutadania. Un estat propi és la condició necessària per a un model fort de benestar social. No n’hi ha prou amb la independència, d’acord, però sense independència és impossible.

Sense recursos suficients no és possible cap bon govern. I sense un estat propi no disposarem mai de recursos suficients. Posposar l’exigència de la independència en nom del bon govern és condemnar tot un país al mal govern. Ho estem veient amb la pandèmia. Per motius de salut hem hagut de condemnar milers d’empreses i desenes de milers de persones al patiment econòmic. I per no ofegar sectors econòmics posem en risc la salut de molta gent. La dependència ens fa escollir entre la salut i l’economia. No pots aplicar mesures de país ric quan tens eines de país sotmès.

No ho ha dit ben bé així. Si guanya ERC i Aragonès està d’acord en un govern independentista, Junts donarà tot el suport a Aragonès. El problema és que ERC ja ha dit que vol un govern integrat per tots els partits possibles, independentistes i no independentistes. I és aquí on Junts advertim que no és el mateix un govern amb independentistes que un govern independentista. Si hi ha majoria per tenir un govern independentista, no entendríem la renúncia a fer-lo possible.

Quan una part de l’independentisme pacta engrunes i assegura l’èxit del govern espanyol amb els seus vots, perdem tota capacitat de pressió i perdem capacitat de reforçar els interessos de Catalunya. Malbaratem els 23 diputats independentistes. El 2019, abans de la pandèmia, el PSOE va oferir d’entrada uns pressupostos amb 2.150 milions en inversions per a Catalunya. Ara, l’acord tancat és de 2.239 milions. Algú pot mirar els autònoms a la cara i els professionals de la salut i els treballadors i empresaris de la restauració per dir que el bon govern i la gestió per combatre els estralls de la pandèmia la farem només amb 89 milions d’euros més? Ja n’hi ha prou de vendre fum.

Aquest és el marc mental en què ens volen ubicar. Fa dos anys i mig que tenim un govern socialista, i jo no sabria dir cinc diferències en el tracte rebut entre el govern de Sánchez i el govern de Rajoy en l’àmbit de la protecció dels drets polítics, la desacceleració de la repressió, les inversions pressupostàries de l’Estat a Catalunya, l’acceptació de les decisions del Parlament de Catalunya sense impugnar-les o el compromís de plantejar propostes per resoldre el conflicte polític. No n’hi ha prou amb tenir una aparença més amable per demanar la nostra resignació. Jo mateix vaig defensar fa un any i mig que Pedro Sánchez podia ser un mal menor. Divuit mesos després, mantenir aquest argument amb els resultats obtinguts és una presa de pèl.

No fer-ho seria un fracàs. I li asseguro que si Junts per Catalunya tingués majoria absoluta serviria de molt.

Junts per Catalunya hi és per garantir un govern independentista fort immediatament després del 14-F.

Amb esperit crític i exigent –jo mateix he estat desconcertat per determinades situacions viscudes–, però també amb una il·lusió per permetre una victòria electoral independentista amb majoria àmplia que doni una altra oportunitat per fer les coses millor de com s’han fet.

De la mateixa manera que Europa va construir polítiques de benestar en el marc d’una economia de mercat gràcies a pactes i acords entre liberals, socialdemòcrates i partits d’esquerres, ara toca formular solucions als reptes socials i econòmics del segle XXI.

Canadell no era militant; fa una setmana em va venir a veure i també va parlar amb Puigdemont. Li vam donar la mateixa resposta. L’objectiu de Junts és atraure talent i persones de solvència, amb l’única condició que es presentin a les primàries. Estem molt contents que faci el pas. N’hi haurà més que el faran d’aquí al 14-F.

Les velles receptes, simples i dogmàtiques, d’esquerres o de dretes no funcionen. Junts és el projecte, per exemple, que defensa la concertació de serveis públics amb el tercer sector o/i des de la iniciativa social. Això forma part de l’ADN de la societat catalana. A Junts, busquem l’entesa per aprofitar la millor de les tradicions ideològiques democràtiques. Som un partit de síntesi. Igualtat social, progrés econòmic i llibertat individual no són per a la majoria dels catalans conceptes excloents. És absurd que els partits ho facin excloent. Junts fuig d’aquesta manera dogmàtica de fer.

Si és així, segur que ens hem d’explicar millor. I ho farem.

Parlem molt de política, però poc de política de partit. Hi ha un microclima de confiança personal. Ara tots set compartim taula durant els àpats i fem ironia, però sense discussions. Amb Junqueras compartim espais de conversa amb Marta Rovira i Carles Puigdemont, però el pes del diàleg el porten els de fora de la presó, on tenen més informació i comoditat per fer-ho.