“O votem tots o no vota ningú”

Tot canviarà i no canviarà res. Fins al dia 13 o 14 de febrer, no sabrem què està passant perquè tot canvia molt ràpid i el que estem fent és programar tots els escenaris possibles que tenim i veure quines són les diferents opcions que es poden donar: si hi ha més confinament, si és més tancat, si la Junta Electoral ens insta a fer algunes coses o no, si tenim diners per fer segons què… Realment el que estem fent ara és mirar de programar tot el taulell, mirar quines són totes les opcions i anar-ne eliminant.

El que és cert és que vuit mesos després de l’inici de la pandèmia és molt difícil que hi hagi grans canvis. D’una banda, perquè sabem que al final el que funciona és neteja de mans, mascareta, ventilació i distància. Tot el que hem observat en altres eleccions del món ens demostra que el secret, al final, és complir les normes bàsiques. Després hi ha més qüestions com el vot per correu, les urnes mòbils…, però la clau és aquesta. D’altra banda, comencem a saber com funciona la malaltia, i creiem que el 14 de gener, un mes abans, tindrem una idea bastant aproximada del que pot passar el 14 de febrer. Quinze dies abans ho tens superclar. I ara sabem que si ens hem portat malament per la Puríssima i ens portem malament per Nadal no hi haurà eleccions, però també sabem què hem de fer per evitar-ho. I sí que tenim decidit que o votem tots o no vota ningú. L’únic que no podrà votar és qui fa un mes que és a l’UCI intubat amb un coma induït, o qui té tanta febre que no pot ni sortir de casa, però això és equiparable a qui té un accident de moto el dia abans d’unes eleccions i no es pot desplaçar a votar. Malgrat que tot sembli molt incert, el que tenim molt clar és com fer que voti tothom o què ens faria ajornar les eleccions fins a l’agost, al setembre o més endavant.

Nosaltres estem fent la feina per aconseguir, operativament parlant, que votem gairebé tots fins a un extrem de confinament total. Tenim mesurat que anar a votar no augmenta la incidència. Hi ha hagut dotzenes d’eleccions al món, i es pot comprovar que si mires una setmana o quinze dies després, i si s’han fet els deures, no hi ha un repunt de la incidència. Per tant, es pot anar a votar de manera segura, tant per a qui vota com per a qui està a la mesa. Si anul·lem els comicis no serà per falta de preparatius, perquè ara ja sabem com fer-ho. Les podríem fer demà, les eleccions, i canviaria poca cosa.

Però aleshores el fracàs seria de comportament i de les autoritats per no haver sabut lligar curt la ciutadania. Si no fem les eleccions voldrà dir que estarà tot tancat, que no hi haurà bars ni restaurants i que les UCI estaran triplicades. La suspensió de les eleccions tindria un problema afegit: els partits polítics no tenen la capacitat de repetir una campanya en sis mesos, no tenen diners per fer-ho. Si anul·léssim les eleccions, no només hauríem fracassat com a societat perquè hauríem estat incapaços de doblegar la corba, sinó que a l’agost difícilment els partits podrien fer una campanya normal. I potser hi ha gent que deu pensar: “Què bé que no hi hagi campanya i que no m’arribi material a casa”, però democràticament és fotut, perquè el candidat t’ha de poder enviar el seu missatge. Que els partits no poguessin muntar una campanya a l’agost, o que ho poguessin fer dos i els altres quinze no, seria molt dur i hauríem de sortir al rescat i finançar de manera extraordinària aquests partits perquè, contràriament, no podrien fer campanya. Sense oblidar que l’administració s’hauria gastat 25 milions d’euros en unes eleccions que no s’haurien fet.

Amb diferència. Professionalment, és un repte molt animal. Hi ha diferents capes i totes multipliquen. Les primeres són les eleccions. Jo vinc del món de la ciència política, i no m’estranya l’argot polític, ni la LOREG, ni la Junta Electoral… Tot això em resulta familiar, però no coneixia l’operativa. He tingut tres anys per preparar-me, crec que estic al dia, però és molt complex, i més en un context de pandèmia. El tema del virus ho fa molt més complicat: gent confinada, antics espais electorals que ara no són vàlids… Has de repensar la campanya electoral, repensar tots els dispositius de seguretat…

La campanya l’organitza cada partit, però com ha de ser ho determina el Procicat, a instàncies de Processos Electorals. Nosaltres diem “no fareu petons als mercats”, per exemple. Com es fan les trameses electorals, com han de ser els col·legis electorals… tot això depèn de nosaltres. Penseu que són 2.700 col·legis i 9.000 meses. Incrementarem segurament un 30 o un 40% el nombre de col·legis electorals. Això és un canvi logístic bestial per als ajuntaments.

Sí, i hi haurem de fer meravelles. Potser haurem de muntar una carpa, potser hi haurà gent que haurà de sortir de la seva secció censal… I tant de bo no plogui aquell dia perquè, arreu, totes les cues seran al carrer.

L’escenari polític és molt complicat, tant dins com fora. Dins, no sorprendré ningú si dic que el govern no es troba en el millor moment i això fa que moltes decisions tècniques molt complicades passin per un sedàs polític per tal que no es puguin instrumentalitzar, però fora també, la confiança és molt petita. Ho diré gràficament. A Galícia, si hi havia una mínima fluctuació del vot, la majoria absoluta no canviava. Al País Basc, la majoria parlamentària era tan àmplia que no canviava. Aquí, que a l’Hospitalet de Llobregat o a Vic 3.000 persones no votin pot canviar el color del Parlament i pot canviar el president. I això no ho podem permetre. Que guanyi qui toqui, però per mèrits propis, no perquè la gent no ha pogut votar. Per tant, s’hi afegeix aquest clima polític que genera desconfiança i inestabilitat. Tot plegat en un context d’alerta 4 de terrorisme, que ens impedeix posar molts Mossos d’Esquadra al carrer perquè la gent voti bé. És el menor dels problemes ara mateix, però hi és. El pressupost el duplicarem amb escreix i, per tant, sempre genera dubtes sobre si aquells diners haurien d’anar a una UCI, per exemple. Sempre et preguntes si estàs gastant bé els diners. La Generalitat gastarà 35 o 40 milions en cinquanta dies i no pot sortir malament. Per tant, és una responsabilitat que mai havia tingut a la vida. Per sort, els equips són boníssims i hi tinc plena confiança.

El principal aprenentatge és com de malament està muntada l’operativa electoral a Espanya. No només per la llei orgànica del règim electoral general (LOREG), que és molt millorable en molts nivells, sinó per moltíssimes coses petites que no es coneixen d’operativa i que ara són un gran problema. Per exemple, qui diu qui vota a cada lloc és l’Oficina del Cens Electoral, (OCE) que agafa els 5,5 milions de votants catalans, els distribueix en caixetes d’entre 500 i 2.000 persones, que són les meses electorals i voten en una urna en un col·legi. Aquesta llista s’envia en paper i va des de l’OCE, passant per les corresponents juntes electorals, fins a l’Ajuntament que les porta al cens. Això triga deu dies a arribar. Si hi hagués un cens únic, o com a mínim digital, i el membre de la mesa el pogués consultar en un ordinador portàtil o una tauleta guanyaríem deu dies per poder votar per correu. I un dels grans problemes que tenim ara, el punt cec, és que entre que s’acaba el termini per demanar el vot per correu i el vot a la urna transcorren deu dies en què la gent, si es posa malalta en aquest període, ja no pot demanar el vot per correu però potser arriba al dia 14 malalta. Farem tot el que està a les nostres mans perquè puguin votar presencialment, però és un punt cec.

Ara ja no. I això és una qüestió de l’Estat. Si algú s’hagués parat a pensar aquestes coses, digitalitzar el cens, no enviar paper… hauríem guanyat molt.

No. S’han valorat moltes opcions i amb lleis diferents potser es podria fer d’una altra manera, però han d’anar al col·legi electoral a votar. No tenim alternativa.

La persona en qüestió surt de casa. Té un temps cronometrat d’uns trenta minuts màxim per anar i tornar. En aquest temps és molt difícil que pugui alliberar una càrrega vírica en un únic punt suficient per contagiar la gent. El risc és molt baix. Si aquesta persona està mitja hora amb tu, sense mascareta, fent una cervesa, et contagia segur. Però si surt de casa, vota en dos minuts, li hem fet una franja horària per a ell, porta la butlleta des de casa i el que fa és votar i marxar, no té gairebé cap possibilitat de contagiar ningú. Si, a més, afegim una seguretat extra per als membres de la mesa, com farem, la situació és segura. De fet, el gran debat que hem tingut amb els companys de Salut per deixar votar contagiats i gent en quarantena no era tant que poguessin votar, sinó com després de vuit mesos dient a la gent que no pot sortir de l’habitació, ara els diem que sí que poden. Però no podem oblidar que sortir a comprar al supermercat no és un dret fonamental i sortir a votar, sí.

El que els jutges estan tombant és el contrari. Si no es deixa votar, quan el tema arriba al Tribunal Constitucional t’obliga a deixar votar aquella persona. Hi ha moltes sentències d’aquest tipus a tot el món. El cas més paradigmàtic i el més recent és el de Bòsnia i Hercegovina, on es va dir que no podrien votar, afectava milers de persones, i el Constitucional va dir que havien de votar tant sí com no i com ho havien de fer. En aquest cas es van usar urnes mòbils que passaven per les cases dels afectats.

Anem a pams. Que la gent dugui el vot a la mà, de casa, ens ajuda que estiguin menys temps al col·legi electoral. Per tant, tot i que hi haurà paperetes a les escoles, l’objectiu número u és reduir el nombre de gent que hi haurà al local, ja sigui perquè votes per correu o perquè trigues menys a votar. I ajuda que la gent porti el vot des de casa. Una opció és que se’l pugui descarregar i imprimir. Una opció fàcil i barata i que ja tenim aprovada per la Junta Electoral Central. L’altra és el que hem pactat: fer una tramesa única de les butlletes, no de la propaganda electoral. L’administració no pot ser parcial i hem d’anar molt en compte.

Un sobre amb les quinze candidatures i el sobre per poder votar. Per enviar la propaganda en una tramesa única s’haurien de posar d’acord els partits. El problema que tenen és de funcionament. Com que l’administració no pot enviar propaganda electoral, fa un conveni amb Correus, que és l’operador oficial en temes electorals. Si la propaganda pesa x, està subvencionat pel Ministeri d’Interior. Si passa d’aquest pes, els partits s’ho han de pagar. El ministeri hauria de refer el conveni amb Correus i canviar les condicions. Dubto molt que això passi. El govern i el Parlament ja han demanat al Ministeri que canviï aquesta norma. També ho ha fet el Congrés. El problema és que es demana la tramesa única, però no es diu al ministeri que canviï el conveni.

Hi haurà una bona campanya sobre això, sobre la importància de conservar la papereta del vot. I vull destacar una altra cosa positiva de la tramesa única. Candidatures petites que abans no tenien la capacitat d’enviar la seva papereta a les llars, ara la tindran.

El tema econòmic és important. Afegir-hi un dia són 15 milions d’euros més. Unes eleccions normals costen entre 10 i 12 milions, i la covid n’afegirà 8 o 10 més. Cada dia afegit seria com fer unes eleccions de zero, perquè la major part dels costos són de personal, i l’hauries d’afegir. I així pots anar afegint dies. Justificar aquest increment en unes eleccions que abans tenien un pressupost de 12 milions costa molt, i més en un moment en què necessites els diners per a altres coses. I també ens hem de preguntar què aconseguiríem votant dissabte i diumenge. Quina certesa tens que la gent es repartiria com volem? Pensem que dissabte és laborable per a molta gent. A més, tenint en compte que incrementarem el nombre de taules i que portar el vot des de casa reduirà el temps d’estada al local, creiem que podem arribar a reduir la coincidència de gent a la meitat del que estàvem acostumats.

Ara hi voten un 2% dels electors i l’estimació més petita que tenim és arribar al 10%, tot i que tinc companys optimistes que creuen que es pot arribar al 20%, que seria un milió i mig de persones. Incentivarem com mai que la gent voti per correu.

També estem treballant en això. Un cop tinguis el certificat serà molt fàcil. El certificat te l’ha de donar el teu ajuntament. Hem de mirar d’alleugerir les cues.

El gran problema, enorme, gegant, insalvable, és el vot pregat. L’impacte és tan gran que hem aconseguit valors residuals els darrers anys, tot i que a Catalunya la gent ha votat una mica més, motivats per fer-ho a favor o en contra de la independència. S’ha demanat de totes les maneres possibles, el conseller ha enviat una carta perquè el mateix ministeri fes una esmena a la LOREG, però de moment no s’ha aconseguit. I és horrible. La incidència és tan salvatgement enorme que gairebé ha aniquilat el vot a l’exterior.

La primera cosa que s’ha demanat i que la Junta Electoral ha rebutjat és allargar el recompte oficial perquè tinguin temps d’arribar més butlletes. Aquí s’afegeix un altre problema: en molts llocs els correus estan saturats per molts motius. Un, perquè la gent està fent molts més enviaments, i l’increment bestial del comerç electrònic ha generat un gran impacte en el volum de correus, i els sistemes del món estan saturats. I el virus també ha tingut impacte en els treballadors, que també es posen malalts i també tensen el sistema. Per tant, al desastre del vot pregat se suma, en aquest cas, uns serveis més saturats. Si afegim que ens han dit que no a allargar el recompte final, no preveiem una davallada perquè el vot exterior ja és ínfim, però el que segur que no preveiem és un increment. Què més podríem fer? Ara mateix, un dels problemes que hi ha amb el vot exterior és que se’ls ha de fer arribar la documentació oficial i les butlletes i el sobre. El problema és que això es podria fer al principi del període electoral, però s’esperen a tenir tancades les candidatures definitives. És en aquest moment quan s’imprimeixen les butlletes, i perdem molts dies. No podem fer dues trameses, una amb la documentació i una altra amb les butlletes, perquè tindria un cost molt elevat. Si es poguessin descarregar les butlletes, guanyaríem quaranta dies i amb això duplicaríem o triplicaríem el vot exterior. Però la part grossa és el vot pregat, que és un desincentivador absolut.

Hem estudiat què ha passat amb aquest tema al País Basc i a Galícia i la incidència, en aquest sentit, va ser gairebé nul·la. Hi va haver casos aïllats. No van tenir problemes. Malgrat el que ens digui la intuïció, al final la gent compleix. A més, estem treballant perquè la gent de més risc ja no entri al bombo. És el cas dels majors de 65 anys. Però no podem oblidar que formar part d’una mesa és un dret i que alguna gent pot reclamar el seu dret a no ser-ne exclòs.

La llei parla de triar algú que estigui al local, no ha de ser a la cua. Per tant, si es dona el cas, un apoderat podria formar part de la mesa.

Hi estem treballant amb Salut, quins certificats podem admetre. Però és impossible dedicar més esforços a garantir que la persona que estigui en una mesa no es contagiarà. I també li farem un test d’antígens per garantir que no tenen càrrega vírica per contagiar els altres.

La taula de partits s’ha pensat explícitament per evitar això. Tenim tres principis d’actuació: eleccions segures, que tothom pugui votar i que hi hagi legitimitat. La idea de crear la taula de partits i que el Procicat publiqui documents operatius que potser no caldria, vol dir que s’ho han mirat els dos partits de govern, una cinquantena d’entitats i administracions, i dona la idea d’un consens i què allò està bé. Per tant, aquests protocols també han de servir per desactivar usos interessats. Ja hem sentit propostes partidistes, que enfrontaven partits, i han quedat descartades.

Mai del tot [riu]. Seria insensat. Però precisament perquè no me’n refio, hem impulsat la taula de partits. Si algú fa marxa enrere després del consens, es retratarà.

Voldria reforçar una cosa. No hi ha una única manera d’organitzar les eleccions, perquè hi ha molta incertesa i marge sobre què et permet la llei però sí que hi hauria d’haver una única manera política de fer-les. Al final, el marge que tenim és molt just, i insisteixo que la clau és mans, mascareta, distància i ventilació. Les eleccions del 14-F han de ser acordades. La responsabilitat política és del govern i de la direcció de la qual formo part, però la responsabilitat social ha de ser col·lectiva. No pot ser que algú se’n desmarqui. El dia 13 de febrer tothom ha de donar suport al model amb què anem a les eleccions el dia 14. És impensable que el dia 13 algú pugui impugnar res. Si el 13 encara hi ha dubtes, això pot ser un fracàs. No es pot fer partidisme perquè parlem de qüestions molt tècniques. Els partits, en campanya, han de poder transmetre a la gent que les eleccions són segures, que tot està controlat i que assumeixen la seva part de responsabilitat en tant que han format part d’una negociació. Que els partits en siguin corresponsables és essencial o haurem fracassat políticament. El 14 de febrer, si les eleccions generen dubtes, o ha de saltar el meu cap, o algú ha de perdre les eleccions per utilitzar malèvolament una qüestió sagrada.