Entrevista

Raül Romeva

Exconseller i pres polític

“En la política estem patint un gran mal, que és la falta de respecte”

L’exconseller gestiona intel·lectualment la seva captivitat amb una intensa activitat de reflexió que l’ha portat a publicar dos llibres els últims dos anys i a tenir-ne un altre en camí, unes lectures valuoses per entendre el republicanisme modern

UBUNTU. LA REPÚBLICA DEL BÉ COMÚ Editorial: Angle Editorial Pàgines: 168
RESPECTE
Avui a la política estem patint un gran mal, que és la falta de respecte, també entre els de la mateixa trinxera
PROCÉS
“Per avançar, hem de capgirar la correlació de forces al màxim a favor de la independència, perquè la força la té l’Estat”
REPUBLICANISME
“Quan vaig ser el cap de llista de Junts pel Sí hi havia companys que em criticaven perquè parlava massa de república. Avui són els més republicans!”

Raül Romeva és una persona activa físicament i mentalment. Ens rep a la presó de Lledoners per parlar del seu últim llibre, Ubuntu. La república del bé comú (Angle Editorial), amb què ha guanyat l’última edició del Premi d’Assaig Irla, una conversa en què desborda una encomanadissa energia positiva.

Com porta la decisió del Tribunal Suprem de mantenir-los a la presó?
Doncs com comentàvem fa una estona amb un altre dels presos, avui ja torna a ser dissabte. Amb ànims. Als que fem esport, les rutines ens van molt bé mentalment, poses velocitat de creuer i endavant. El proper objectiu és l’11 de febrer, quan arribaré a la quarta part de la condemna.
Se’l veu molt mentalitzat.
La presó és una eina política, n’estic convençut, i els tres anys que fa que hi som han servit. La presó ha estat necessària, tot i que és clar que no és suficient. N’era conscient des del primer dia, que podia acabar a la presó. Quan l’Oriol em va proposar encapçalar la llista de Junts pel Sí li vaig dir: “Ho saps, no, que podem acabar a la presó?”
Això ningú ho deia, el 2015.
Em preocupa molt aquesta certa capacitat d’autoengany col·lectiu que hem tingut. “Ens heu enganyat!”, diuen. Crec que en un cert sentit hem volgut escoltar allò que volíem sentir i no allò que se’ns deia. Que una cosa la vulguem molt, no vol dir que hagi de passar. Hi ha riscos i tot té conseqüències. De tota manera, si un mira la història, veurà que no hi ha cap procés independentista, ni un, que hagi anat a la velocitat d’aquest.
No està aturat?
Està en una fase de transició. Una fase dolorosa, certament. Però el camí és irreversible.
Anant al seu llibre, defineixi’m breument el títol, Ubuntu.
Ubuntu és un principi ètic d’origen sud-africà que vol dir ‘amplia la teva individualitat cap a un jo col·lectiu’. Jo no soc res sense posar-me en relació amb tots. És transcendir el teu jo.
Com s’aplica aquest concepte en la política?
Les decisions que es prenen i les conseqüències d’aquestes decisions depenen de si s’adopta un enfocament individualista o no. Aquest excés de jo, jo, jo que hi ha ens perjudica. Per exemple, amb aquesta pandèmia hi ha gent que protesta perquè diu: “Com s’atreveixen a decidir sobre la meva llibertat de moviment!” Doncs no és això, no s’està prohibint sortir de casa a cadascú com a individu. S’està buscant una solució col·lectiva. A la Xina, en un extrem, la pandèmia s’ha gestionat amb una disciplina i una obediència fèrria per part de la gent. A l’altra banda, el model Trump és a mi ningú m’ha de dir si he d’anar o no amb mascareta. Les coses no s’han de fer ni per por de les represàlies, com en el primer cas, ni per individualisme com en el segon, sinó per responsabilitat col·lectiva.
El llibre mostra una gran confiança en les persones. La pandèmia ha mostrat una cara molt més desagradable, i com a exemple, hi ha l’acaparament massiu de paper higiènic en els primers dies de confinament, o les protestes per interès sectorial o l’abús de compres per internet.
Aquestes actituds demostren por. Aquests comportaments egoistes es donen quan no es té la garantia que les qüestions bàsiques estan cobertes. Si desconfies de les institucions, passa això. I l’individualisme és l’antítesi del republicanisme, que és la bona gestió de les institucions en favor del bé comú. De tota manera, en el cas de la pandèmia, cal ser una mica seriosos i analitzar les coses fredament. Si ni els científics es posen d’acord entre ells, no es poden demanar certeses a les institucions.
Però no és la incertesa, la que genera la por?
El que es pot demanar a les institucions és capacitat d’aprendre i d’adaptar-se.
I com s’aplica el concepte ubuntu al procés? És la república empàtica que vostè defensa al llibre?
Amb el procés passa igual. Som majoria, però els nostres principis s’han de posar en un marc en què altra gent pensa diferent. Perquè ens en sortim uns quants, cal que ens sortim tots. Dient que amb el 50 o el 51% podem fer la independència, no farem la independència, calen majors consensos i més empatia amb qui pensa diferent.
De què serveix tenir empatia amb l’altre si l’altre, en aquest cas l’Estat espanyol, és tot el contrari d’empàtic amb l’independentisme?
No em serveix d’excusa dir que com que l’altre no és empàtic, jo tampoc. Jo he parlat tota la vida d’empatia. No és un concepte nou, per a mi. Fa unes setmanes, en una entrevista, la Carme Forcadell va dir: “No vam tenir empatia amb els no independentistes” i molts independentistes l’han criticada per dir això. No ho puc entendre. Hi ha gent que pensa diferent que nosaltres. I l’empatia comporta respecte. I avui en la política estem patint un gran mal, que és la falta de respecte. Falta de respecte amb els de fora de la nostra trinxera, però també entre els de dins mateix de la trinxera.
Vostè escriu, i ho ha sostingut sempre, que no és nacionalista, sinó independentista. Però hi ha molts catalans que són tan nacionalistes que prefereixen continuar sent espanyols que poder viure millor. Com s’arregla?
Hi ha catalans que creuen que continuar a l’Estat espanyol és més eficient. No confien que una Catalunya independent fos més eficient. Per molts motius, per comoditat, perquè sempre ha estat així, perquè pensen que Catalunya sortiria d’Europa, per qüestions lingüístiques, culturals...
I com se’ls convenç?
D’entrada, insultant-los, no. No els convencerem menyspreant el que pensen. Una manera de fer-ho és explicant que no anem contra ningú. Per exemple dient-los que sent el 51% podríem fer-ho, però que abans preferim buscar més consens.
Permeti’m que li capgiri l’argument. Per què he de continuar sent espanyol amb un 51% en favor de la independència? Un 49% favorable a continuar a Espanya encara representa menys consens i, en canvi, m’ho fan ser.
Ara seré contundent. Qui té la força?
L’Estat espanyol, però això vol dir que el problema no és entre catalans, sinó entre Catalunya i l’Estat, no?
Per avançar hem de capgirar la correlació de forces al màxim a favor de la independència, perquè la força la té l’Estat. Molts catalans identifiquen independència amb trencament. Hem d’aconseguir que la independència no faci por. I la millor recepta és el model republicà, que és contrari a les exclusions.
M’ha cridat l’atenció que escrigui al llibre que l’oposició del republicanisme a la figura del monarca no és el seu tret més important.
Això no ho dic jo, no és cap idea meva. Hi ha el republicanisme des del punt de vista polític, construït en contraposició a la monarquia. I després hi ha el republicanisme cívic, que defensa un model de societat amb institucions que garanteixin la no dominació d’uns sobre els altres. Aquí, per definició, tampoc hi cap la monarquia, tot i que a Europa hi hagi alguns exemples de republicanisme cívic que conviuen amb monarquies. Li he de dir que quan era el cap de llista de Junts pel Sí hi havia companys que em criticaven perquè parlava massa de república. Em deien que a molta gent aquest concepte els inquietava. Jo els responia: “Però quan Catalunya sigui independent, no voleu que sigui una república?” Molts d’aquells que dubtaven, ara diuen que són els més republicans del món i més que ningú. Avui el republicanisme està totalment normalitzat, i és bo que haguem avançat.
Com veu la situació política?
Pel que més m’agradaria poder ser fora de la presó és pels altres, per poder ajudar. El que necessitem ara mateix és no fer-nos mal. Respectem-nos!

LLIBRES DES DE LA PRESÓ

Paral·lelament a la seva activitat política, Raül Romeva i Rueda (Madrid, 1971) és un autor prolífic d’assaig i també ha fet alguna incursió en la novel·la. Aquest vessant reflexiu, intel·lectual i creatiu ha fet que, des que és injustament a la presó, Ubuntu sigui el tercer llibre de la seva mà que veu la llum. Els dos anteriors, tots dos publicats per Ara Llibres, van ser Esperança i llibertat (2019) i Des del banc dels acusats, un recull comentat pel mateix autor dels dibuixos que va fer durant el judici al Tribunal Suprem i a les presons on ha estat.

Cinc fragments del llibre per subratllar

“Per fer el pas definitiu no érem prou. Mai ens en sortirem tenint, únicament, mig país a favor de la independència”

“La credibilitat del republicanisme polític exigeix governar, però sobretot governar bé, per a tothom, sense exclusions”

“Ens hem de preparar per a un nou embat democràtic quan les circumstàncies ho permetin”

“El simplisme és la principal amenaça de la democràcia, molt més que la violència, la corrupció o la ineficiència”

“Davant la complexitat de la política, les persones reaccionem de forma passiva, amb indiferència, o bé rondinant, queixant-nos i fent retrets a tort i a dret, igual com ho fa un consumidor davant d’una mercaderia que no li ha agradat”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)