Entrevista

ROSA CENDÓN

COORDINADORA DE RELACIONS INSTITUCIONALS I INCIDÈNCIA DE SICAR.CAT, PROJECTE D’ADORATRIUS

“Els esclaus d’ara ja no duen cadenes

El tràfic de persones ocupa el segon lloc entre els negocis més lucratius de tot el món. L’entitat Adoratrius treballa per erradicar-lo amb un programa d’acompanyament i suport a les víctimes

DEURES PENDENTS
“L’obligació dels estats és prevenir, protegir i reparar les víctimes i perseguir els explotadors”
PERCEPCIÓ
“Amb una política tan neoliberal com la nostra, cada cop més veiem les persones com a mercaderia”
RESPONSABILITAT
“Tots els països han de ser conscients que, tant si són origen, trànsit o destí, aquesta xacra social els afecta d’una manera o d’una altra”
RESPONSABILITAT
“Quan deixem de qüestionar-nos que hi ha al darrere de les samarretes a 3 euros, afavorim que la situació del tràfic de persones es mantingui”

L’any 2002 es va posar en marxa el programa Sicar.cat, gestionant per l’entitat religiosa sense ànim de lucre Adoratrius. El seu objectiu, donar aixopluc a les víctimes del tràfic d’éssers humans. L’esclavitud moderna es manté molt activa i genera grans beneficis econòmics i una xarxa de complicitats i interessos que la fan encara més difícil d’erradicar. La tèbia resposta dels governs a l’hora d’afrontar la situació tampoc hi ajuda.

Com una entitat religiosa es va involucrar en la lluita contra el tràfic de persones?
A través d’una primera petició de la Policía Nacional a Barcelona que ens va explicar el seu projecte Esperanza, que funciona a Madrid i que dona resposta a les necessitats de les víctimes de tràfic de persones que es troben després d’un operatiu. Un cop la policia alliberava aquestes persones es trobaven amb el problema de què fer amb elles i es van adonar que la resposta no encaixava en cap dels serveis públics que existien en aquell temps. Ens ho vam plantejar com un repte i vam començar a treballar-hi, perquè, de fet, els objectius s’alineaven molt amb la nostra funció institucional, perquè la fundadora de les Adoratrius ja lluitava contra tot tipus d’explotació en el segle XIX.
I com funciona?
La tasca ha anat evolucionant amb el temps i no només pel fet que des de l’entitat hem aprofundit en el coneixement del problema, sinó també perquè hem aconseguit començar a posar en les agendes polítiques la necessitat d’afrontar la situació no només amb l’enfocament policial de posar fi a les xarxes de tràfic de persones, de centrar tots els esforços a posar fi al crim, sinó que hem incorporat la víctima en la resolució de la situació. Hem crescut i actualment treballem en tres àrees: intervenció integral, relacions institucionals i incidències i gestió.
Un treball en xarxa?
És imprescindible i essencial, perquè entomar-ho de forma aïllada redueix moltíssim els resultats i s’ha de garantir la participació de tots els actors implicats per donar una resposta adient.
El marc normatiu també ha evolucionat satisfactòriament?
Quan vam començar el 2002 l’únic instrument jurídic internacional que existia era la Convenció Contra el Crim Organitzat Transnacional de l’ONU. Aquesta convenció va quedar completada per tres protocols, un dels quals el de Palerm, en què s’assenyala explícitament la necessitat de protegir les víctimes i posa l’accent en el gènere, en concret en les dones i en els infants. Posteriorment, es va aprovar en l’àmbit europeu el Conveni de Varsòvia, i el 2011 una nova directiva de la Unió Europea. Aquest avenç en la creació d’instruments jurídics també ens ha donat més cobertura per al desplegament del nostre projecte. La mateixa ONU equipara el tràfic de persones a una forma moderna d’esclavitud.
L’Estat respon?
L’Estat ha signat el protocol i forma part de la directiva, però ens hem adonat que no hi ha una aposta ferma i decidida a l’hora de tenir uns serveis públics que responguin davant del compliment dels drets que han de garantir. Durant molts anys s’ha delegat aquesta feina a entitats com la nostra.
I quins són aquests drets?
El de la informació, perquè sovint aquestes persones no són conscients que han estat víctimes d’un delicte. També tenen el dret a l’assessorament jurídic i administratiu, perquè especialment moltes de les dones que ens arriben estan en situació irregular i no poden ser expulsades. I també tenen un tercer dret, que és el de disposar d’un temps perquè es puguin recuperar i reflexionar sobre si volen o no denunciar els fets. Un cop identificades com a víctimes, cosa que només pot fer la policia, poden accedir a un permís de residència i de treball pel fet d’haver col·laborat. Les que no denuncien també poden obtenir la regularització per una altra via. Nosaltres els acompanyem tant en el procés judicial com en la decisió de quedar-se o no a Catalunya, i en el cas que vulguin marxar, els garantim un retorn segur. Els apliquem un pla individual de millora perquè cadascuna de les persones que arriba ho fa amb una motxilla personal molt plena.
El perfil de les víctimes de tràfic ha canviat?
Sí. Si ens centrem en les dones, que són la majoria, amb els anys hem hagut d’adaptar-nos a noves tipologies, com ara les que venen amb criatures, perquè el seu trajecte fins a arribar a Catalunya pot haver durat anys i en el camí han estat violades i han quedat embarassades; ara també ens trobem amb noies menors que han de ser tutelades per l’administració, perquè han viatjat soles i no disposen de cap referent adult.
Costa de creure que en ple segle XXI l’esclavitud no s’hagi abolit en el món civilitzat.
Costa, perquè fins i tot a mi, que fa tants anys que hi treballo, se m’ha fet difícil incorporar la paraula al discurs. Sembla una qüestió caduca, que no és gaire pedagògica perquè ens aboca a la imatge d’una persona de raça negra amb cadenes. Els esclaus d’avui ja no duen cadenes, però la pregunta que cal fer-se és: aquelles persones eren esclaus perquè les portaven o perquè se’ls havien vulnerat els mateixos drets que a les persones que ens arriben avui a nosaltres? S’ha atemptat contra la vida de la gent que atenem avui, per exemple fent-los viatjar en pastera; s’ha atemptat contra la seva integritat i dignitat; contra la llibertat de moviment i perquè han rebut un tracte inhumà i degradant que es pot comparar amb la tortura. Moltes de les dones han vist com també s’atemptava contra els seus drets sexuals, obligades a avortar o a prostituir-se. Per tant, és des d’aquesta visió de vulneració de drets fonamentals des d’on hem de llegir la paraula esclavitud. Ara és més difícil identificar els esclaus i és un dels grans reptes que ens toca resoldre, perquè sovint ens quedem amb el relat del fet delictiu i es deixa en segon terme la violació dels seus drets. Se’ls ha d’ajudar sense excuses, precisament perquè es troben en aquesta situació perquè han fallat els mecanismes per evitar que l’esclavitud es mantingui.
Un toc d’atenció als estats.
Nosaltres, com a entitat, estem fent aquesta feina, però l’obligació és dels estats. Són els estats els que han de prevenir, protegir i reparar les víctimes i perseguir els explotadors. Cal recordar-ho contínuament a les administracions, perquè els pertany i hi haurien de donar una resposta en clau de país.
Com arriben les víctimes de tràfic de persones? Quines rutes es fan servir?
La majoria són captades des dels països d’origen, però en els darrers temps hem anat veient noves realitats. El fenomen dels refugiats, amb la seva necessitat i urgència per fugir, acaba sent carn de canó per a les xarxes tant de tràfic com de contraban de persones. També fa temps que estem alertant d’un escenari que la pandèmia no ha fet res més que agreujar, que les víctimes són captades directament al país on han arribat i on haurien d’estar segures. Les rutes són molt diverses i depenen de la capacitat del traficant, que no deixa de ser un empresari que intenta treure el màxim benefici possible del que considera que és la seva mercaderia. N’hi ha que són més garantistes i cuiden tot el procés, i n’hi ha que se’n desentenen del tot i no els importa córrer el risc de perdre-la. No donen cap valor a la vida dels altres.
Incideix en la diferència entre tràfic de persones i contraban de persones.
Sí, i ens ha costat moltíssim diferenciar aquests dos delictes. El tràfic de persones té a veure amb la captació i el trasllat d’aquestes persones a través de mitjans il·lícits com poden ser el frau, el segrest o l’abús de la seva vulnerabilitat per acabar explotant-les sexualment, laboralment o fent-les exercir la mendicitat, entre d’altres. Ara mateix, a més, ens trobem amb noves tipologies de víctimes que són explotades de més d’una manera. El paraigua és molt ampli, encara que sembla que només ens escandalitza l’explotació sexual. El contraban és un delicte contra l’estat, té a veure amb el fet de facilitar l’entrada de migrants de manera irregular. Hem confós massa vegades perseguir la immigració irregular amb perseguir el tràfic de persones, que és un atemptat contra els drets humans i no pas contra l’estat. Crec que aquesta confusió ha ajudat a obtenir uns resultats molt pobres.
Per què el tràfic d’éssers humans no ocupa els primers llocs a les agendes polítiques?
Quan vaig començar el 2002 ocupava el tercer lloc en el rànquing de negocis més lucratius del món. Ara ja és el segon, superant les armes. Mou diners i interessos. Amb una política tan neoliberal com la nostra, cada cop més veiem les persones com a mercaderia. Quan comencem a deixar d’entendre que la Declaració dels Drets Humans comporta, evidentment, uns drets, però també uns deures i oblidem que per beneficiar-nos a nosaltres no ens importa perjudicar d’altres que estan en una situació pitjor, comencem a normalitzar allò que no ho és. Quan deixem de qüestionar-nos que hi ha al darrere de les samarretes a 3 euros, afavorim que la situació del tràfic de persones es mantingui. També és cert, però, que com a mínim ara els polítics ja coneixen el concepte de tràfic de persones, que abans ni això.
Les xarxes de traficants no funcionarien sense la impunitat garantida per algunes administracions.
És cert. Es mouen tants diners que són capaços de comprar funcionaris, jutges, polítics... De fet a Europa ja li va bé haver posat l’accent en l’explotació sexual, perquè si el posa en la laboral hauria de fer molts més esforços per fer complir la llei, per exemple, a grans marques i empreses que produeixen en països del Tercer Món amb unes condicions laborals inacceptables. Parlàvem de molts interessos en joc i això és el que més complica l’abordatge integral del problema, perquè no és gens amable, trepitja molts ulls de poll i és incòmode per al poder, que en determinats moments prefereix mirar cap a una altra banda.
El fet que el 70% de les víctimes siguin dones explicaria aquesta lassitud dels governs per posar-hi fi?
S’emmarcaria en la situació general que pateixen dones i nenes, amb una major incidència en la pobresa, en la violència, en la discriminació, en la desigualtat... Tots són factors que ens fan més vulnerables davant del tràfic de persones. Hem de tenir en compte que en el tràfic de persones no sempre hi estan presents les fronteres, perquè quan una nena és captada a Barcelona i obligada a prostituir-se a Manresa, això també és tràfic. De vegades, fem unes lectures molt minimalistes de la situació, com si el fet de ser europeus ens protegís de determinades pràctiques. En aquest continent tenim un problema greu de tràfic intern que, malauradament, tampoc ocupa els primers llocs en les agendes polítiques. La pandèmia i la crisi econòmica ho agreujaran tot i canviaran els perfils. Hem establert uns marcs, unes normatives, però no les hem adaptat a les necessitats reals d’aquests col·lectius.
La gent que és explotada sovint no veu cap sortida perquè creu que si parla serà expulsada del país.
L’amenaça és un dels primers punts amb què els traficants controlen les víctimes, i si a això s’hi afegeix la falta de confiança d’aquestes persones cap als funcionaris policials, perquè al seu país d’origen han comprovat que també participaven en el negoci, dificulta que puguin trobar una sortida a la seva situació. Les unitats d’investigació que treballen en la matèria en són conscients i, com a mínim, en el cas de Catalunya, podem presumir que en les entrevistes d’identificació, en què oficialment només hi han de ser presents els agents, ens deixin participar a nosaltres. La nostra presència ens permet fer una tasca amb les víctimes, perquè els podem explicar que la policia d’aquí sí que hi és per protegir-les i els donem una certa garantia de seguretat. Una entrevista d’identificació no és una entrevista amable i això ho traslladem a les persones que contacten amb nosaltres, perquè hauran d’entrar al detall per poder ser avaluades correctament. Però amb la feina que fem des de les entitats i amb la bona coordinació que hi ha amb les unitats policials creiem que l’experiència pot ser menys traumàtica. És cert que durant molt de temps, la por sorgia habitualment durant els operatius policials i el primer que se’ls havia d’explicar un cop a comissaria, en el cas per exemple de les dones obligades a prostituir-se, és que no estaven detingudes. Amb el temps hem anat avançant perquè en les operacions, sempre que es pugui, hi hagi un assessor nostre que ajudi a definir el rol de cadascú. Estem treballant perquè aquesta situació se sistematitzi arreu de Catalunya i, en el cas dels cossos policials, des del 2012 ho apliquem amb els Mossos d’Esquadra en una experiència que ha estat reconeguda fins i tot a Europa.
Quins són els principals països de captació de tràfic d’éssers humans?
Pel que fa a mitjans de comunicació, sempre surten els mateixos i jo sempre dic que això és una mica perillós. Parlen, en l’àmbit europeu, de Romania; en el d’Àfrica, de Nigèria; en el de l’Amèrica Llatina, de Colòmbia i Veneçuela, i en el d’Àsia, de la Xina i el Vietnam. Això és tot? Rotundament, no. Al programa Sicart ens arriben persones provinents de trenta nacionalitats cada any i crec que això s’ha de reflectir. Tots els països han de ser conscients que, tant si són origen, trànsit o destí, aquesta xacra social els afecta d’una manera o d’una altra.
Quantes persones ajuden des de Sicar?
En els últims temps estem atenent unes dues-centes persones cada any, sumant els casos nous que ens arriben i aquells que encara es troben en procés de seguiment i que reben tots els serveis que posem a la seva disposició, des de l’econòmic fins a l’assessorament jurídic.
Quin hauria de ser el primer gran pas per capgirar la situació actual?
Són dos punts essencials. D’una banda, Catalunya necessita una estratègia conjunta per combatre el tràfic de persones i l’hauria d’aplicar dins els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) inclosos en el pacte de l’Agenda 2030. En segon lloc, cal disposar d’un mecanisme català de referència. Què vol dir? Aconseguir una estructura operativa àgil i resolutiva que sàpiga actuar davant de qualsevol situació de tràfic de persones.

ELS MENORS VÍCTIMES ES TRIPLIQUEN

L’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC) va fer públiques a principis de mes les darreres dades sobre el tràfic de persones arreu del món, corresponents a l’any 2018. El nombre d’infants que han estat víctimes s’ha triplicat en els darrers quinze anys. Elles són destinades majoritàriament a l’explotació sexual i ells, als treballs forçats. De cada deu víctimes detectades, aproximadament cinc són dones adultes i dues, nenes. Un 20% són homes adults i un 15%, nens petits. Una de les maneres més habituals que tenen els traficants d’apropar-se a la canalla és a través de les xarxes socials. En un extens informe, es confirma que un total de 148 països van denunciar el 2018 al voltant de 50.000 casos, però el fet que es tracti d’un delicte ocult fa afirmar als responsables del treball que el nombre és molt més elevat. La crisi sanitària mundial també es preveu que empitjori encara més l’escenari. “Milions de dones, nens i homes de tot el món no tenen feina, estan sense escolaritzar i sense suport social per culpa de la covid-19, un fet que els deixa amb un major risc davant el tràfic de persones. Necessitem accions específiques per evitar que els traficants criminals s’aprofitin de la pandèmia per explotar els més vulnerables”, va dir la directora executiva de la UNODC, Ghada Waly.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)