Entrevista

JOSÉ LUIS JIMÉNEZ

CATEDRÀTIC DE QUÍMICA I CIÈNCIES MEDIAMBIENTALS DE LA UNIVERSITAT DE COLORADO. EXPERT EN AEROSOLS

“Desinfectar és inútil i car; el virus està en l’aire”

És un dels científics que ha bregat durant mesos amb l’OMS perquè reconegués que la covid-19 es transmet a través d’aerosols. Ara falta, diu, que s’expliqui bé i que la gent es pugui defensar de manera eficaç contra el virus

COM ENS CONTAGIEM?
“Els aerosols són com un fum invisible que exhalem i respirem; el virus està en l’aire i no ens n’estem protegint bé”
ESPAIS TANCATS
“Hem de mesurar el CO2 dels espais tancats, és més intel·ligent que decidir si l’aforament ha de ser del 25 o del 30%”
Amb dos centenars més de científics ha batallat durant mesos amb l’OMS perquè reconegués la transmissió per aerosols. Per què ha costat tant aquesta batalla?
I seguim batallant! Acabem d’enviar una carta a la Casa Blanca i n’hem fet arribar també a altres governs, els d’Austràlia, el Canadà, el Regne Unit… insistint que es reconegui la importància dels aerosols en la transmissió. L’OMS deia, el març de l’any passat, que la transmissió per aire de la covid era una bola, que era, directament, desinformació. Al juliol, finalment, després que publiquéssim una carta a la revista Clinical Infection Diseases va ser quan l’OMS va admetre tímidament que la transmissió per aerosols era possible, tot i que insistia que era poc important, i la informació no ha arribat als governs ni a la gent. I aquest és el problema, malgastem temps, diners i esforços en coses que no serveixen per a res, i no fem, o fem malament, les coses importants. Des de la secretaria d’educació d’una gran ciutat llatinoamericana m’explicaven que havien fet una gran compra de desinfectant per poder iniciar les classes i els vaig dir que això no servia de res, i quan els vaig preguntar què havien fet per netejar l’aire, per mesurar el CO2 i per tenir filtres… resulta que no havien fet res, havien gastat un munt de milers de dòlars en una cosa inservible. Tot això ha estat conseqüència, lamentablement, del fet que l’OMS hagi trigat tant a admetre la transmissió per aerosols i que no ho hagi comunicat adequadament. Així és com estem.
I per què aquestes reticències?
Tot això té una explicació històrica. El 1910, Charles V. Chapin, un investigador de salut pública nord-americà, va cometre un greu error, va escriure un llibre en què certament feia grans aportacions científiques, però també hi va deixar escrit que és gairebé impossible que cap malaltia es transmeti per l’aire. Això es va acabar convertint en dogma, i fins avui. Quan ens vam reunir el 6 d’abril passat amb l’OMS, tots els que hi havia allà eren chapinistes, i en el seu comitè, que estudia i informa sobre la transmissió de malalties, no hi ha ni un sol expert en aerosols, ni un. D’altra banda, ens van reconèixer que tenien por de l’impacte que aquestes informacions respecte als aerosols podien tenir sobre l’accés a recursos com les mascaretes. La ciència ha de buscar la veritat!, la resta són problemes tècnics i logístics per als quals es poden buscar solucions.
Finalment, s’ha admès la transmissió per aerosols, però sembla que no ens ho expliquen prou bé…
Primer ens van dir que el virus era a les superfícies i hem desinfectat com bojos. La pandèmia ha continuat desbocada perquè la ciència ens diu que les superfícies són poc importants, tot i que hem de continuar rentant-nos les mans. Després ens van dir que calia vigilar amb les gotes que podem expulsar en parlar, tossir… i ens vam posar qualsevol mascareta que les pogués parar, i la pandèmia ha continuat desbocada perquè aquestes gotes només importen si et tussen a la cara. Per què no ha acabat de funcionar tot això? Perquè la covid es transmet malament per superfícies i poc per aquestes gotes que expulsem, i perquè es transmet, sobretot, per l’aire.
De què parlem exactament quan ens referim als aerosols?
La transmissió per l’aire es produeix a través de les petites pilotetes de saliva i fluids respiratoris que expulsem en respirar, parlar, cantar, cridar, tossir o esternudar. N’hi ha de diferents mides, i segons si són grans o petites se’ls anomena, respectivament, gotes i aerosols. La diferència és que les gotes es comporten com a projectils, són com una petita bola de canó que surt de la teva boca i té suficient inèrcia per infectar algú si li arriba a l’ull, a les fosses nasals o a la boca. I això és, fins a dia d’avui, el que l’OMS diu que és el mecanisme de transmissió més important. I els aerosols són pilotetes del mateix material, que poden contenir virus, però com que són més petites no tenen suficient inèrcia per creuar l’aire com una bola de canó i s’aturen, són com el fum, i queden flotant per l’aire. Si ets a prop de la persona infectada tens més risc de contagiar-te, però aquests aerosols poden omplir una habitació, igual que el fum del tabac. Això són els aerosols i no es tenen prou en compte. De fet, les gotes de què parla l’OMS en realitat només són importants si algú tus o esternuda davant de la teva cara, però el contagi es produeix sobretot pels aerosols.
Què sabem fins ara dels aerosols? Tots n’emetem una quantitat similar?
Dels aerosols, se sap que poden contenir el virus i que varia molt segons l’activitat i segons la persona. Respirant ja emetem aerosols, però si parlem en surten, de mitjana, deu vegades més, i si cantem, cinquanta vegades més. Un estudi del MIT ha revelat que varien segons les característiques de la persones i l’edat, per exemple sabem que la gent més gran i més obesa emet més aerosols. En un altre estudi fet a la Xina van mesurar la quantitat de virus que emetien diferents persones infectades i van veure que un 73% de la gent no emetia cap virus que es pogués mesurar i, en canvi, del 27% restant en sortien un milió de virus per hora –podia variar entre cent mil virus i deu milions per hora–. Per tant, és molt variable segons la persona, i variable en el temps, perquè una mateixa persona, segons el moment, pot expulsar molts virus o pocs. Tot això explica que gent que ha conviscut amb una persona infectada no s’hagi contagiat, perquè hi ha persones que no expulsen gaire virus i d’altres que n’expulsen molts, són els casos de superpropagació. Aquest mateix exemple ha estat utilitzat sovint per negar la transmissió per aerosols, i és un error de lògica. Un pot estar en un cor de cantaires i tenir sort si hi ha un infectat que no sigui dels que expulsa gaire virus, en aquest cas hi haurà pocs contagis; en canvi, si l’infectat és un superpropagador s’infectarà gairebé tothom, és el cas del cor que vam estudiar nosaltres als Estats Units.
El missatge seria més clar si diem que el virus està en l’aire, que el podem respirar, en lloc de parlar d’aerosols?
Des dels primers mesos de la pandèmia vam explicar que la covid es transmetia per aerosols, però ens van fer adonar que potser no s’entenia del tot bé de què parlàvem i que molta gent els associava als esprais. Des de fa uns temps expliquem que es transmet per l’aire, que s’entén molt millor. Però s’ha d’entendre que no ve per l’aire a dos quilòmetres de distància, sinó quan estàs a prop d’algú i sense mascareta o compartint l’aire d’una habitació. No és un virus que vagi flotant pel passeig de Gràcia i pugui infectar algú a mig quilòmetre.
Aquí el missatge “distància, mans i mascareta” ha tingut el seu efecte. Què caldria afegir-hi?
Tot això està bé, serveix, però hi ha dos problemes. Falta insistir en la ventilació que és més important fins i tot que el rentat de mans, que està bé i s’ha de continuar fent, i falta també que es mesuri el CO2 dels espais tancats. Pel que fa a les mascaretes, de vegades sembla que la gent només se la posi per evitar una multa i es posa qualsevol cosa. Ara bé, si no està ben ajustada no serveix. S’ha d’emfatitzar que les mascaretes a banda d’un bon filtre han de quedar ben ajustades, això és importantíssim! No han de quedar forats per dalt i els costats. Per un forat de només un 2% de l’àrea de la mascareta –els meus companys de la societat Max Planck ho han mesurat– passa la meitat de l’aire que podem respirar i, per tant, entra sense cap filtració i així pot entrar el virus i infectar-nos. Molta gent porta fatal la mascareta.
Ara el debat és si cal dur una FFP2.
Hi ha aquest debat, però tampoc s’explica per què. La gent em pregunta quina mascareta hem de portar, però n’hi ha moltes que poden servir, el que s’ha d’explicar és que ha de tenir un bon filtre i que s’ajusti bé. Cadascú té la cara diferent i ha de buscar la que se li ajusti millor i no deixi forats. El tema de les mascaretes s’ha comunicat molt malament. Després de tocar una superfície contaminada qualsevol mascareta ens protegeix perquè no ens toquem la boca o el nas; per aturar les gotes projectils, fins i tot una tela que ens pengés davant la cara serviria; ara bé, per al tema dels aerosols les coses ja són més complicades i ens cal una mascareta amb un bon filtre i que ens quedi ben ajustada; si portem una FFP2 sense ajustar tampoc ens protegirà. Distribuir mascaretes de bona qualitat a la població i educar sobre com s’han d’utilitzar seria el més eficaç per reduir contagis i tindria un cost més baix que els confinaments, les despeses sanitàries, el tancament de bars i el dany general a l’economia.
Com sabem si portem bé la mascareta?
Per saber si s’ajusta bé, s’ha de comprovar si quan inspires se t’enganxa més a la cara i quan expires es desenganxa. En el cas de portar ulleres, si se t’entelen vol dir que queden espais per on passa l’aire i que no està ben ajustada. Una altra cosa a tenir en compte és que les mascaretes tampoc s’ajusten bé amb les barbes, per anar més segur cal afeitar-se.
Quin seria l’escenari on és més fàcil contagiar-nos?
Per entendre-ho ens hem d’imaginar que exhalem un fum invisible, per tant els pitjors llocs són aquells on sigui més fàcil respirar aquest fum: un lloc tancat, mal ventilat, amb molta gent durant molt temps i sense mascareta. I si es parla fort o es canta, molt pitjor, com pot passar en un bar amb la música molt alta on cal cridar; aquesta és la pitjor trampa. I compte amb els cotxes compartits! Són espais molt petits i molt ben segellats, cal obrir finestres o ventilar amb aire exterior.
Hi ha un munt de mesures diferents, i estem pendents de si podem ser quatre o sis a la taula d’un restaurant, o de quantes bombolles podem coincidir en una casa. Són efectives, aquestes mesures?
Certament, hi ha una gran confusió, i sembla que si alguna cosa està permesa vol dir que és segura, però moltes vegades no és així. En molts casos no es té en compte la transmissió per aerosols, i en altres ocasions es prenen per pressions de diferents sectors. Com diu Christian Dorsen, un important viròleg i un dels principals assessor d’Angela Merkel, el més important és explicar de manera senzilla com es transmet el virus: hem d’imaginar que tots exhalem una mena de fum i el que hem d’intentar és no respirar aquest fum invisible quan compartim un espai. Un cop la gent entén això és més fàcil defensar-se del virus. El que no funciona és que avui hagis de fer A, B i C, i demà A, B i J. La gent es confon i no sap per què ho ha de fer, i al final la es perd la confiança. Per tant, si comencem pel principi i diem que ens contagiem quan respirem l’aire exhalat per altres aleshores tot té un sentit.
Quines mesures ens podrien permetre una major interacció social?
És evident que un no es contagia si es queda a casa, però això és terrible, per tant l’estadi següent, gairebé tan segur com no sortir, és reunir-se a l’aire lliure, amb la mascareta ben ajustada i amb distància. Per tant si fa bon temps s’ha d’aprofitar per fer-ho tot a fora, les reunions de feina, les classes.... I en el cas que hàgim de compartir espais d’interior, doncs com menys gent hi hagi millor, i com menys temps, també millor. Evitar parlar en llocs tancats, com al transport públic, i ventilar, que entri aire net de fora. Sobretot hem de mesurar el diòxid de carboni (CO2), així sabrem quanta quantitat hi ha d’aire exhalat i comprovar quins llocs són més perillosos i quins estan ben ventilats. No es tracta de decidir si l’aforament ha de ser del 25 o del 30%, la mesura ha de ser el CO2: si no arriba a 700 parts per milió pot entrar-hi més gent i si se supera aquesta xifra cal ventilar més o reduir el nombre de persones. Aquestes serien mesures molt més intel·ligents. A Taiwan i Corea del Sur aquestes mesures de CO2 ja estaven estipulades per llei abans de la pandèmia. Aquests mesuradors ja els hauríem de tenir a tots els espais tancats (classes, restaurants, supermercats...) i s’hi haurien de quedar per sempre. Primer per fer front a aquesta pandèmia, perquè ens en queda encara una estona, i perquè després en pot venir una altra i ens ha d’agafar més ben preparats, però també perquè és important per a altres malalties com la grip, el refredat... I encara hi ha altres efectes en la salut i el deteriorament cognitiu que s’associen amb un CO2 alt, superior a 1.000. En altres paraules, si ventilem malament som més ximples. Ventilar té un cost molt baix i, de retruc, ens faria un país més intel·ligent i més productiu. Mesurar el CO2 no té un cost elevat, amb 100 euros per espai n’hi ha prou, i en canvi gastem diners a manta desinfectant.
Què és el que més el preocupa a curt i a llarg termini d’aquesta pandèmia?
A curt termini, bàsicament que es continuï sense explicar bé com es transmet el virus i que seguim malgastant diners i esforços a desinfectar superfícies en lloc d’invertir-los a fer front a la transmissió de veritat, la de l’aire. Des d’una comunitat autònoma espanyola em va contactar una persona i em va explicar que li havien encarregat trobar arguments per poder justificar que els filtres HEPA no servien per evitar contagis, quan la raó real era que no tenien diners per comprar-ne. És un desastre! Per tant, no s’està tenint en compte la principal via de transmissió que és per l’aire. I la segona cosa que em preocupa són les variants del virus. La variant britànica s’està expandint molt de pressa i hi ha molt debat entre els epidemiòlegs sobre les seves conseqüències. Uns creuen que provocarà una gran onada abans de l’estiu, i d’altres pensen que només farà que els casos baixin més lentament. No se sap encara qui tindrà raó. A més llarg termini, la preocupació són l’aparició de nous virus i noves pandèmies, com han advertit molts científics. Si en plena pandèmia els polítics no fan cas de les evidències científiques, imagineu què faran quan s’acabi.

EL CONTAGI PER AEROSOLS

“El virus està en l’aire”, és una de les frases (gairebé un crit d’alerta) que més ha repetit en els últims mesos el científic aragonès José Luis Jiménez, un dels més reconeguts experts mundials en el camp dels aerosols. Hi insisteix cada dia, de manera pedagògica, a Twitter, i ho ha escrit i defensat en documents científics, davant de l’OMS i de nombrosos governs del món. Ha format part del grup de científics que des de l’inici de la pandèmia ha batallat amb l’OMS perquè reconegui la transmissió del SARS-COv-2 a través dels aerosols. Finalment, aquest reconeixement ha arribat, però tard, diu, i malament.

A LA CAPITAL DE LA QUÍMICA ATMOSFÈRICA

José Luis Jiménez és professor del Departament de Química i Bioquímica de la Universitat de Colorado, a la ciutat de Boulder. Es va llicenciar en enginyeria mecànica per les universitats de Saragossa i Compiegne el 1993, i es va doctorar al Massachusetts Institute of Technology (MIT) el 1999. Va arribar a Boulder, considerada la capital mundial de la química atmosfèrica, el 2002, i hi dirigeix un grup d’investigació sobre la química i la física dels aerosols. Està considerat un dels més reputats científics en l’àmbit mundial en aquest camp. Amb el seu grup treballen a l’avantguarda del desenvolupament i l’aplicació d’instruments avançats per mesurar en temps real la composició química d’aerosols. “Ens preocupem pels aerosols atmosfèrics per molts motius, inclosos el seu efecte sobre el canvi climàtic, efectes greus a curt i llarg termini sobre la salut humana i deposició d’àcids, tòxics i nutrients als ecosistemes i cultius”, explica. Les limitacions de la instrumentació disponible per poder mesurar aquests efectes l’ha portat a desenvolupar-ne de nous per avançar més ràpidament en moltes d’aquestes àrees.

ACTIVISME CIENTÍFIC

Confessa haver estat poc activista fins a aquest darrer any. La pandèmia, diu, li ha ensenyat que Margaret Mead, antropòloga estatunidenca, tenia raó quan afirmava: “No dubtis que un petit grup de ciutadans sensats i compromesos pot canviar el món.” Margaret Mead (1901-1978) està considerada una antropòloga pionera, que va escriure de manera planera per arribar al públic en general, més enllà dels cercles científics. Prenent Mead com a referent, José Luis Jiménez, s’ha embarcat en l’activisme científic per lluitar contra el que considera un greu error de l’OMS en menystenir els aerosols com a via de transmissió de la covid, i a través de les xarxes i els mitjans de comunicació ho ha fet arribar, de manera entenedora, a tothom.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)