Entrevista

VICTÒRIA CARDONA

CAP DEL SERVEI D’AL·LERGOLOGIA DE L’HOSPITAL UNIVERSITARI VALL D’HEBRON

“L’estil de vida actual afavoreix les al·lèrgies”

EL DESENCADENANT
“No sabem per què hi ha gent que ha fet vida completament normal i en un moment donat comença a tenir al·lèrgia a determinats aliments o substàncies”

Quin més qui menys, tothom coneix algú que té alguna al·lèrgia. N’hi ha moltes i de molts tipus diferents?
Les que tots tenim al cap són les immediates: algú que menja una nou i se li comença a inflar la cara i es mareja. També hi ha les al·lèrgies amb mecanismes retardats: per exemple, una al·lèrgia a la pell que es produeix després de portar algun tipus de metall, arracades, braçalets, penjolls... Aquestes no passen de manera immediata, sinó després d’hores o de dies de contacte amb aquell objecte, i la més típica és l’al·lèrgia al níquel. Són dos mecanismes diferents, però tots dos es consideren al·lèrgies perquè en els dos casos són respostes immunològiques de l’organisme. A part d’aquesta distinció, també hi ha al·lèrgies de tipus alimentari, al·lèrgies només a la pell, les respiratòries i les generalitzades que involucren molts sistemes.
I és cert que cada cop n’hi ha més?
Sí, la prevalença de l’al·lèrgia en la població general segueix augmentant. Potser hi havia un augment més accentuat fa un parell d’anys i ara s’està aplanant una mica la corba, però segueix creixent. Probablement una part d’aquest augment es deu al fet que augmenten els diagnòstics perquè la gent demana més avaluació. Però les estadístiques ja tenen en compte aquest biaix i, en qualsevol cas, les al·lèrgies van creixent.
Quin motiu explica aquesta tendència?
Es pensa que està relacionada amb l’estil de vida modern i occidental. Poblacions que viuen en zones rurals, que tenen una relació més estreta amb la naturalesa i més contacte amb microorganismes com bacteris i fongs, sembla que estan més protegides de desenvolupar al·lèrgies. En canvi, els estils de vida més urbans, amb millors condicions higièniques, amb més neteja, més antibiòtics... En definitiva totes aquestes mesures –que són molt necessàries perquè eviten infeccions– afavoreixen que hi hagi més al·lèrgies.
És a dir, el contacte amb microorganismes estimula el sistema immune prou com per no desenvolupar al·lèrgies?
Correcte, és com una mena d’entrenament que el sistema immune necessita per poder-se desenvolupar de manera normal. Quan això no és així, és més fàcil que hi hagi al·lèrgies.
Llavors, aquest any de pandèmia que hem aplicat mesures higièniques més estrictes i constants, farà que es disparin?
No ho crec, perquè aquestes possibles reaccions del nostre sistema immune no són una qüestió immediata, són el resultat d’alteracions que segurament es produeixen en generacions. Sabem que els canvis epigenètics [canvis en la funció dels gens que s’activen o es desactiven sense que hi hagi modificació de l’ADN] fan que l’estil de vida dels nostres avis o de les nostres àvies –de fet, més el de les àvies– hagi pogut influir en la nostra resposta immunològica actual. Per tant, aquest any que hem viscut en aquests condicions diferents, no crec que tingui un efecte directe en les al·lèrgies. El que sí que hem pogut veure, per exemple, és que com que hem estat més temps tancats a casa, més persones han patit al·lèrgies als àcars de la pols. També hi ha hagut més al·lèrgies als animals domèstics, precisament pel fet d’estar-hi més temps en contacte. En canvi, per als al·lèrgics al pol·len, el fet d’haver de dur mascareta en general els ha anat bé, encara que sempre hi ha excepcions. La mascareta és una recomanació que nosaltres fem sovint, però a moltes persones els feia vergonya portar-la abans de la pandèmia. En això, el coronavirus ha ajudat.
De cara a aquest any, ja se sap com anirà el tema de les al·lèrgies primaverals?
Cada any passa una mica el mateix, s’intenta fer una previsió, però resulta molt difícil. El que més s’ha associat amb temporades d’alts nivells de pol·len és una pluviositat alta en els mesos previs. Aquest any no és excepcional en aquest sentit, però s’haurà d’anar veient.
Sobre la quantitat de gent que pateix alguna al·lèrgia, hi ha percentatges concrets?
Depèn molt del tipus de població que s’estudiï, però actualment es calcula que entre un 25 i un 30% de les persones tindran algun tipus d’al·lèrgia al llarg de la seva vida. S’ha de tenir en compte que ningú neix al·lèrgic. Aquesta és una condició que es va desenvolupant al llarg de la vida, quan les persones entrem en contacte amb diferents elements del nostre entorn.
Hi ha persones que no han estat mai al·lèrgiques a una determinada substància i amb el temps s’hi van tornant?
Sí, es poden produir aquests casos. Per tornar-te al·lèrgic has de tenir un contacte amb l’element que et provoca l’al·lèrgia. Em trobo pacients que em diuen: “És que jo aquest aliment l’he estat prenent tota la vida i mai m’havia fet cap reacció abans!” Però és que això no és cap garantia. Al contrari, has d’haver estat en contacte amb aquell aliment o amb aquell producte per tornar-t’hi finalment al·lèrgic. Llavors arriba un moment en què menges allò, respires allò o toques allò, i és quan es presenten els símptomes de l’al·lèrgia. Ens podem fer al·lèrgics en qualsevol moment de la vida. El més típic és que les al·lèrgies de tipus respiratori i les alimentàries comencin a la infantesa o a la joventut. Però hi ha un petit percentatge de pacients en què comencen en l’edat adulta.
Cada cop hi ha més informació en etiquetes d’aliments o a les cartes dels restaurants sobre possibles al·lèrgens. Hi ha més consciència sobre aquest tema?
Es tracta de canvis que s’han anat produint per noves legislacions, que obliguen a fer aquest tipus de declaracions. S’ha vist que hi ha moltes persones afectades i que realment hi ha la necessitat d’avisar. Informar de la presència d’al·lèrgens en productes envasats o etiquetats és una mesura que no és extraordinàriament dificultosa, però que pot ser vital. No és freqüent que un pacient tingui una reacció mortal, però pot arribar a passar. I pot ser gent molt jove sense cap malaltia de base. És molt trist morir per una circumstància completament evitable. Per tant, hi ha hagut una pressió des de les societats científiques i des de les associacions de pacients per introduir aquest canvis. Per això des de la Unió Europa s’ha legislat per obligar a declarar els al·lèrgens més freqüents.
També s’ha aconseguit que els avions portin injeccions d’adrenalina...
En principi tots els avions haurien de portar a les seves farmacioles aquestes injeccions amb l’adrenalina, que és el medicament més efectiu per tractar les reaccions anafilàctiques. La majoria de les companyies ho tenen en compte.
Veu un futur en què aquestes injeccions estiguin al carrer, com els aparells desfibril·ladors?
S’hi està treballant. Aquí encara no tenim cap legislació sobre aquest tema, però en altres països ja s’han fet avenços. Per exemple, en algunes ciutats europees s’ha imposat l’obligatorietat de tenir adrenalina genèrica, per a l’ús de qui la necessiti, als centres escolars. Això a l’Estat espanyol encara no passa. Als centre educatius on hi ha al·lèrgics hi ha les injeccions individuals que necessita cada alumne, i legalment tu no pots utilitzar aquest autoinjector d’adrenalina per a un altre pacient que pugui tenir una reacció. S’està intentant regular tot això i que als centres hi pugui haver adrenalina genèrica. Fins i tot s’estan desenvolupant unes unitats especials, una mena de capses, per tenir-les emmagatzemades, amb informació sobre com s’ha d’utilitzar.
Es pot donar algun consell a la població en general per prevenir les al·lèrgies?
La veritat és que no. S’ha intentat des del món mèdic prendre mesures per prevenir-les des del moment del naixement. S’ha intentat modificar la dieta de les dones embarassades i s’ha intentat modificar la introducció d’aliments retardant-ne alguns, per mirar si això tenia algun efecte. Però al final el que s’ha vist és que no hi ha una manera concreta d’evitar que un al·lèrgic es torni al·lèrgic. Actualment, s’advoca per la lactància materna i per anar introduint aliments a partir dels quatre mesos. No es recomana endarrerir aquest pas perquè això sí que s’ha associat amb més al·lèrgies i intoleràncies.
La gran pregunta que es fan els al·lergòlegs és: quin és el detonant que causa les al·lèrgies?
Sí, és la que ens fem tots i encara no sabem contestar. No sabem per què hi ha gent que ha fet vida completament normal i en un moment donat comença a tenir al·lèrgia a determinats aliments o substàncies. Adolescents que potser als 15 anys comencen a fer reaccions a fruites, a fruita seca, o a marisc... i abans no. Quin és el desencadenant perquè això passi? No ho sabem i seria molt interessant descobrir-ho. I encara una altra pregunta que ens fem: quines són les condicions que fan que una persona tingui una reacció al·lèrgica més greu o menys greu? Sí que hi ha alguns factors que es poden associar, característiques del pacient, si per exemple té més edat o menys, si té malalties de base o segueix tractaments mèdics... Però moltes vegades pacients amb les mateixes característiques s’expressen de manera molt diferent quant a la intensitat d’aquesta reacció. És un camp important d’interès.
Quines són les al·lèrgies més rares que es coneixen?
N’hi ha moltíssimes! Últimament n’estem veient de domèstiques a animals que abans no eren comuns, com rèptils. Hi ha pacients que són al·lèrgiques al líquid seminal de la seva parella, i això és un problema molt greu que afecta en l’àmbit emocional. Sempre trobem al·lèrgies peculiars o a aliments nous, per exemple fa poc hem tingut una pacient que és al·lèrgica als ous de sípia, però per sort no és un aliment que es consumeixi sovint.
Quant a tractaments, sempre són els mateixos?
En el cas de les al·lèrgies alimentàries, el més important és evitar consumir allò que et fa reacció, evidentment. Després, el tractament farmacològic per a les al·lèrgies és sempre el mateix, sigui quina sigui. A part, hi ha diferents estratègies per intentar induir tolerància. Per exemple, als al·lèrgics al verí de les abelles o de les vespes, els vacunem amb el mateix verí i aconseguim que en pròximes picades no facin reacció anafilàctica. I amb els nens que són al·lèrgics a l’ou o la llet també es fan tractaments per induir tolerància i poder-los introduir a la dieta. També hi ha les vacunes per a les al·lèrgies més típiques, com ara als àcars, que el que fan és intentar que els pacients no tinguin tants símptomes.

.

ELS EFECTES DE LES VACUNES CONTRA EL CORONAVIRUS

La doctora Victòria Cardona és la cap de la secció d’al·lergologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona i forma part de diferents organitzacions científiques, com el Comitè d’Anafilaxi de la Societat Llatinoamericana d’Al·lèrgia i Immunologia i l’Organització Mundial d’Al·lèrgia. Li preguntem sobre una de les últimes preocupacions dels al·lèrgics, les possibles reaccions adverses a les vacunes del coronavirus, i reconeix que s’ha creat una certa alarma social sense un motiu real. “Va coincidir que quan es va començar a posar la vacuna de Pziffer es van donar diversos casos que podrien ser reaccions al·lèrgiques. Alguns eren pacients que portaven autoinjectors d’adrenalina, i això podia indicar que eren pacients de risc”, explica. En alguns casos, s’ha sospitat que eren al·lèrgics a un

dels excipients que ajuda a

conservar la vacuna, el polietilenglicol. “Però que siguin al·lèrgiques a aquest producte hi ha poquíssimes persones, per la qual cosa això no hauria de ser cap problema”, afegeix. De tota manera, les societats científiques i el Departament de Salut han decidit que els pacients que prèviament hagin tingut reaccions al·lèrgiques molt greus, de tipus anafilàctic, el que han de fer és vacunar-se de forma normal i ampliar el període d’observació de 15 minuts a 30 minuts. “Aquí, a la Vall d’Hebron, estem fent un seguiment de totes les persones que es vacunen i en cap cas hem vist reaccions greus. Hem tingut un parell de casos amb erupcions cutànies i res més. És una alarma injustificada i a la llarga es veurà que no hi ha més reaccions al·lèrgiques que les que poden passar amb la resta de vacunes o amb qualsevol medicació”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)