Entrevista

ALBERT CALATRAVA I ANA PARDO DE VERA

PERIODISTES I COAUTORS, AMB EIDER HURTADO, DE ‘L’ARMADURA DEL REI’

“El retorn de Joan Carles ja s’està negociant”

Tres periodistes s’han unit per recollir en un volum totes les vergonyes del rei emèrit i d’aquells que durant dècades han tapat les seves misèries. En parlem, sense embuts, amb dos dels autors

L’ARMADURA DEL REI Editorial: Ara Llibres (català) i Roca (castellà) Pàgines: 240 Preu: 18 euros
ALBERT CALATRAVA
“Apostaran per una falsa transparència, potser una auditoria anual dels comptes de la casa reial, però sense passar pel Congrés”
ALBERT CALATRAVA
“A La Moncloa tenen preparats tots els escenaris sobre com actuar amb l’emèrit: si torna, si no ho fa... Fins i tot com serà el seu funeral”
ANA PARDO DE VERA
“Buscava presentar-se com el salvador del ‘cop d’estat’. Va amb el llenguatge de la dreta, i Felip és molt de dretes, més que el seu pare”
S’ajunten un català, una basca i una gallega... Podria ser l’inici d’un acudit sobre la unitat d’Espanya.
A.P.: A més, es pot dir que som tres persones molt territorialitzades, molt de la nostra terra.
A.C.: La veritat és que ja ens coneixíem, sobretot l’Ana i jo, i que plegats hem treballat molt bé.
S’ha de ser molt agosarat per ficar-se amb la casa reial?
A.C.: Les primeres trucades que fas per sondejar el terreny no són fàcils. Era un moment en què sortia molta porqueria, però després t’adones que s’obre una porta i que aquesta persona et pot portar a una altra... Però costa molt que la gent doni la cara.
Sorprèn que persones que ja deuen estar retirades de la vida pública encara avui dia parlin des de l’anonimat, tot i que s’intueix decepció en les seves declaracions.
A.P.: En general hem tingut bastanta més recepció de la que esperàvem. Hem hagut d’insistir, això sí. A més, l’hem fet en temps de pandèmia, però hem trobat receptivitat, i aquells que s’han emparat en l’anonimat han parlat sense embuts. Han acceptat una responsabilitat col·lectiva de la qual formaven part i han assumit determinats comportaments, i això és molt difícil d’admetre de cara a la galeria. Al mateix temps, però, ens han remès a altres fonts, ens han donat pistes. Al final, crec que hem aconseguit l’objectiu que perseguíem: donar la visió que va existir un entramat d’estat disposat a sacrificar la mateixa democràcia per emparar el rei. És molt fort. La mateixa persona a qui atribuïm el retorn de la democràcia amb la seva actuació durant el cop d’estat del 23-F, que és l’inici del joancarlisme, estava emparada contra la democràcia. La democràcia no podia actuar contra ell.
No tothom de l’entorn del rei emèrit coneixia els seus tripijocs.
A.P.: El més curiós és que hi havia gent amb molta responsabilitat que no estava al cas de coses que en canvi sí que sabia gent de menys responsabilitat però més influència, com ara grans funcionaris públics. Hi ha dues qüestions fonamentals que anirem veient a mitjà termini: la reforma de la llei dels secrets oficials, fonamental per al 23-F i per al tema dels GAL –en què el rei estava implicat, al contrari del que ens han explicat–, i la reforma que es faci per intentar salvar Felip VI, fins i tot a costa de matar el pare.
A.C.: Alguna cosa s’està coent. Les negociacions que hi va haver entre La Zarzuela i La Moncloa per planejar la sortida de l’emèrit s’han reprès perquè s’ha de buscar com donar un rellançament a la figura de la corona. Segurament, es farà quan torni el rei emèrit.
Tenen claríssim que el veurem trepitjar territori espanyol?
A.P.: Sí, d’aquí a uns mesos, sempre que no mori abans.
La seva defunció evitaria uns quants maldecaps a més d’una persona?
A.P.: Ell està molt bé, avorrit com un bolet, però molt ben cuidat. No obstant això, ell és d’Espanya, de les seves festes i dels seus amics, i allà no té res d’això.
A.C.: La seva mort segurament facilitaria la feina a algunes persones. Hem de pensar que el seu retorn comporta problemes. On l’allotges? La Zarzuela està pagada per Patrimoni de l’Estat. Qui el vol? Amb qui viurà? Tot això s’està negociant ara, encara que no ho sembli. I es torna a forjar una armadura, però aquesta vegada no per protegir el rei Joan Carles, sinó per protegir Felip VI, que valora la feina que està fent l’actual govern socialista, malgrat que alguns puguin pensar el contrari.
A.P.: Com el mateix Joan Carles, que pensa que Pedro Sánchez vol ser el president de la república. El veu com un traïdor perquè el govern va dir que la situació era insostenible i que Joan Carles havia de marxar. Per a l’emèrit això és el pitjor que li podia passar, tenint en compte que ell volia tornar el mateix dia que estava marxant. El govern està ajudant la corona, com ho ha fet sempre el PSOE. Sense el suport del PSOE, un partit republicà, la monarquia s’acaba.
Assenyalen Felip VI i Pedro Sánchez com les persones que decideixen la marxa del rei emèrit, però quin paper hi va jugar la vicepresidenta Carmen Calvo?
A.C.: A mi m’arriba que va negociar coses, però de vegades als polítics els agrada vendre més del que estan fent. La decisió la va prendre Pedro Sánchez. Les qüestions burocràtiques potser les va conduir Carmen Calvo, però la decisió la va prendre Sánchez. Carmen Calvo i Jaime Alfonsín –cap de la Casa del Rei– porten les qüestions tècniques, també ara que es parla de la reforma o d’alguna altra cosa, però ho fan un cop han rebut el vistiplau des de dalt. L’Estat és una maquinària molt complexa. A La Moncloa tenen preparats tots els escenaris sobre com actuar amb el rei emèrit. Què fer si es mor, què fer si torna, què fer si Felip decideix treure-li la condició d’emèrit... Han d’estar preparats per a qualsevol escenari. Això no ho explica ningú, però sabem que ho tenen acordat i fins i tot hi ha documents. Saben fins i tot com serà el funeral.
L’objectiu final de qualsevol forma de procedir és protegir Felip VI?
A.P.: El rei Felip és la institució, com ho va ser el seu pare, i ara es tracta de salvar un règim que fa aigües per tot arreu, però del qual formen part tant el PP com el PSOE. El règim del 78 es va construir al voltant de la corona. Si cau, s’armarà un bon sidral. I encara hi ha massa gent que no s’ho pot permetre perquè viu d’això. És una xarxa de privilegis molt potent.
Ara es donen les condicions per crear per a Felip VI una armadura similar a la que ha protegit el seu pare?
A.C.: La mateixa és impossible. La de Felip serà una armadura 2.0, diferent. El primer pas és marcar la diferència amb el pare. L’element següent serà una llei de la corona, tot i que ja es veu que no serà fàcil, perquè has de portar el debat al Congrés dels Diputats, on tens Podem al govern i formacions republicanes que poden obrir la caixa dels trons. Com pot quedar tot plegat? Algú creu que es pot protegir Felip VI amb una falsa transparència que no sabem si serà una auditoria anual dels comptes de la casa reial, però per la porta del darrere, sense passar pel Congrés. Tanmateix, aquesta armadura no es podrà acabar de construir fins que no es trenqui la del rei Joan Carles. Una manera de demostrar que Felip VI està net de les actuacions del seu pare seria publicar els seus béns i patrimoni. El rei està callat perquè, segons ens diuen, ells van partir peres el febrer de l’any passat, quan va saber que tot estava a punt d’esclatar. I no parla públicament del tema.
A.P.: És impossible, perquè el context no té res a veure. Amb Joan Carles sortíem d’una dictadura i la democràcia era molt fràgil. El Partit Comunista va defensar la monarquia parlamentària i fins i tot Carrillo es va convertir en el primer joancarlista. Felip VI és el símbol de la dreta i de la ultradreta, però hi ha fets provats que relacionen Felip amb els comptes del seu pare, com la lluna de mel pagada, que sortia com a beneficiari de les fundacions off shore Lucum i Zagatka. És més, un any abans que se sabés que era beneficiari de Lucum ja havia renunciat a l’herència. Per què triga a explicar-ho? Estava esperant a veure si colava? Ara ens estan intentant vendre la moto, però estem parlant d’una institució les raons de ser de la qual són, se suposa, la transparència i l’exemplaritat.
Felip VI ha de tenir una conducta irreprotxable si vol mantenir privilegis?
A.P.: No és com el seu pare, però també ha tingut les seves coses, com l’amistat amb el gendre de Villar Mir, Enrique López Madrid, el compi yogui, investigat pel finançament il·legal del PP, entre altres escàndols.
A.C.: Crec que els mitjans estem sent poc crítics amb Felip VI i estem carregant tota la responsabilitat al pare. És una protecció mediàtica i també política. Aquesta legislatura ja hi ha hagut nou intents de crear una comissió d’investigació, i no hi ha manera. Els lletrats han autoritzat la de les targetes black, però ni així.
El procés d’elaboració del llibre què els ha donat, més alegries o més maldecaps?
A.P.: Alegries, quan algú ha accedit a parlar amb nosaltres, la majoria sempre homes, ja que el rei emèrit és molt masclista i s’envolta d’homes, tret d’algunes excepcions conegudes.
A.C.: També ens ha comportat alguns maldecaps, perquè és un tema molt complicat, amb poca documentació. És que la llei de secrets oficials és franquista, del 1968, i no s’ha tocat. El PNB ho està intentant i està fent propostes, però Pedro Sánchez li va donant allargues. Crec que tampoc volen obrir cap meló que suposi un conflicte per al govern de coalició. I aquesta llei és clau per accedir a la informació reservada.
La corona no deu ser l’única interessada que no s’obri aquest meló.
A.C.: Segurament, però hi ha documents referents al 23-F accessibles a Alemanya, als Estats Units... i aquí no n’hi ha que ho siguin.
A.P.: Podrien sortir moltes coses. Només coneixem la punta de l’iceberg.
Com s’ho fa el PSOE per anar tapant les boques discordants dins del partit en relació amb la corona reial?
A.P.: En cada congrés, les joventuts socialistes presenten una esmena o proposta per avançar cap a una república, però sempre els acaben convencent amb falses promeses d’avenços. Rubalcaba i Jáuregui n’eren experts. Quan els partits governen també desapareixen els esperits crítics.
No arribarem a veure cap revolució dins del PSOE?
A.P.: Ha de ser una revolució social, i la gent en aquests moments té altres prioritats. Falta pedagogia. La supressió de la monarquia dona rèdit i la gent no és conscient dels beneficis de la ideologia republicana.
A.C.: Fins i tot expliquem com Odón Elorza va intentar defensar que tocava fer una llei de transparència total amb la corona i ho feia per salvar-la. I els seus ni se’l van escoltar.
Amb el discurs del 3-O, Felip VI mirava d’emular el seu pare durant el 23-F i presentar-se com el salvador de la democràcia davant el ‘cop d’estat’ dels independentistes catalans?
A.C.: El que ens ha arribat és que ho va fer perquè va acabar negre amb Mariano Rajoy pel tema català, ja que l’acusava d’inacció i de deixar que els problemes es resolguessin sols. Ens arriba que Felip VI creu que era necessari aquell discurs, tot i que Rajoy li va advertir que si el feia tan enganxat a l’1-O semblaria que li estava esmenant la plana. Per això el rei va esperar dos dies, tot i que volia sortir l’1 d’octubre a la nit. I La Zarzuela va assumir que el discurs era necessari però amb la perspectiva del temps i amb la boca petita admeten que no va ser el millor discurs. Felip VI corre el risc de convertir-se només en el rei d’una part de la societat espanyola, que és la dreta.
A.P.: Ell buscava presentar-se com el salvador del cop d’estat. Va amb el llenguatge de la dreta, i ell, ideològicament, és molt de dretes, més que el seu pare. Però això no li donava dret a fer un discurs polític, a ignorar les càrregues policials, de les quals es feien ressò els mitjans internacionals, i a dirigir-se només a una part de la població, i aquest va ser el seu gran error. El seu pare, el 23-F, es va adreçar a tothom sense fer distincions.
Es plantegen fer un treball similar però sobre Felip VI?
A.P.: Amb el temps probablement es podrà fer, però ara està massa blindat. Espero no necessitar quaranta anys, perquè confio que la monarquia caigui abans. Però els cercles de Felip són més petits, no té les relacions amb altres polítics que tenia el pare i seria un llibre molt menys divertit, perquè Felip VI és molt sonso.
Una de les coses que deixen molt clara és fins a quin punt al rei emèrit li agradava la festa, i així s’entén el discurs desastrós de la Pasqua Militar del 2014, quan tothom pensava que tenia problemes de salut i el que tenia era una ressaca de cal déu.
A.P.: Tenia molta ressaca, perquè venia de Londres de celebrar l’aniversari amb Corinna i, a sobre, va fotre una esbroncada als seus col·laboradors dient-los que no veia les lletres del discurs perquè eren molt petites, quan eren enormes. Recordo el bo de Javier Ayuso, director de comunicació, que n’ha passat de tots colors, a qui aquell dia li va donar una lipotímia.
A.C.: El rei emèrit té molt mal caràcter quan s’emprenya i fot unes bones esbroncades... No li agrada que li portin la contrària ni que li diguin què ha de fer. Aquell dia molts mitjans van concloure que Joan Carles ja no podia continuar al càrrec.
Els embolics de faldilles del rei emèrit eren vox populi des de feia anys, però se li van anar perdonant. Forma part de la mentalitat masclista de bona part de la societat espanyola?
A.C.: Estava molt normalitzat no entrar en detalls de la seva vida privada. Se sabien els embolics de faldilles, però ell era el rei, i a veure qui tenia capacitat per dir-li res. El rei veia una dona per la tele que li agradava i ja la volia conèixer.
Darrere l’expulsió de l’emèrit també hi ha un punt de revenja de Felip VI per la vergonya que ha fet passar a la seva mare?
A.C.: La reina Sofia sempre ha patit molt i, per tant, Felip VI ha tingut més vincle amb ella que amb el pare, que desapareixia del mapa. És molt simptomàtic el capítol del safari de Botswana, enmig d’una crisi econòmica brutal. I si no hagués tingut l’accident ni ens n’hauríem assabentat.
A.P.: És aleshores quan s’inicia una operació d’estat per posar fi a tota aquella aventura, ja que Corinna no només era l’amant, era també sòcia dels seus negocis.
La figura de Corinna és clau perquè comenci a destapar-se la claveguera reial?
A.P.: Hi ha gent propera al rei Joan Carles que et diu que si no fos per Corinna tot seguiria igual. Té collons que sempre fotin la culpa a les dones.
A.C.: Hi ha un to molt masclista en alguns comentaris de la gent, del tipus Corinna és la dolenta i la reina Sofia no és tan bona com alguns han volgut vendre.
Molts mitjans de comunicació han contribuït a forjar aquesta armadura del rei emèrit. Buscaven prestigi o potser es jugaven la seva continuïtat?
A.P.: Eren pocs mitjans al principi i se’n van anar afegint. El rei Joan Carles t’oferia un tracte molt especial, de tu a tu. I els periodistes hi entraven perquè sabien que tampoc no els deixarien publicar articles en contra de Joan Carles. Eren periodistes comprats, a qui convidaven a viatges, els feien regals... Hem de fer un exercici d’autocrítica molt fort, perquè alguns d’aquests mitjans encara tallen el bacallà.
A.C.: Ell citava directors, els donava de menjar, els posava la mà a l’espatlla i els deia: “Tu i jo som amics.” Ara estem habituats que els grups del Congrés preguntin sobre la monarquia, però no fa tant, en aquest mateix segle, qui s’atrevia a fer-ho podia rebre advertiments.
Elionor regnarà?
A.P.: Jo espero que no, perquè la gent està molt farta dels privilegis de la família reial. I crec que es pot donar l’escenari que Elionor no arribi a regnar. També és cert que la gran obsessió de la reina Letícia és que la seva filla regni, així que al PSOE estan convençuts que els ajudarà en el tema de la transparència per tal de salvar la institució.
A.C.: Jo crec que regnarà, perquè ens vendran que és una dona qui regna, que les coses canviaran amb ella... També caldrà veure si Felip VI s’entesta a morir sent rei o abdica abans per deixar lloc a la seva filla.

FER LA VISTA GROSSA

Sense una gran protecció forjada pels poders polítics, mediàtics, econòmics i judicials, el rei Joan Carles no hauria campat al seu aire ni s’hauria pogut beneficiar del seu càrrec per enriquir-se, encara més, per vies il·legals. Ara, Albert Calatrava (delegat de TV3 a Madrid), Ana Pardo de Vera (directora del diari digital Público) i Eider Hurtado (periodista d’ETB) han recopilat en un llibre totes les martingales de l’emèrit, posant l’accent en la xarxa de protecció que es va teixir per aïllar-lo de qualsevol entrebanc. L’armadura del rei és un llibre farcit de confessions, públiques i anònimes, que demostren que Joan Carles es podia creure el més llest de la classe perquè massa gent feia la vista grossa.

EL REI FELIP VI NO ES TOCA

Donen per fet que, a arribats a aquest punt, algú de la casa reial s’ha llegit el llibre, però de moment no els ha arribat cap reacció, i ara ja ni l’esperen. “Sí que se’ns ha adreçat gent de l’entorn de Joan Carles, que ens dona la raó en tot el que expliquem al llibre”, especifica Albert Calatrava. Si es tracta de criticar l’emèrit, la veda està oberta, i moltes persones pugen al carro, si bé és cert que els primers contactes no van ser gaire fructífers “perquè la gent no volia parlar”. Ara bé, la cosa canvia si s’apunta cap a Felip VI. Ana Pardo de Vera ho comprova en algunes tertúlies de cadenes espanyoles: “A les tertúlies de Mediaset pots dir el que vulguis de Joan Carles, però si parles de Felip VI arrufen el nas.” Respecte al fet que moltes fonts s’emparin en l’anonimat per parlar, el periodista català creu que “tenen la necessitat de començar a explicar coses perquè alguns són els primers sorpresos amb tot el que ha anat sortint sobre Joan Carles, però són o han estat amics seus i encara han de fer un procés intern abans de donar la cara”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)