Entrevista

JOSEP MARIA ARGIMON I JAUME PADRÓS

SECRETARI DE SALUT PÚBLICA / PRESIDENT DEL COL·LEGI DE METGES DE BARCELONA

“Sobren tants criteris polítics amb les vacunes”

Els doctors Jaume Padrós i Josep Maria Argimon publiquen ‘2 metges i 1 pandèmia’, una conversa sobre la vida en temps de pandèmia

2 metges i 1 pandèmia Editorial: Símbol Editors Pàgines: 184 Preu: 20
JOSEP MARIA ARGIMON
“Hi ha avantatges en el fet de poder espaiar les dosis de les vacunes, aconseguiríem protegir més gent, i no s’entén el no del ministeri”
JAUME PADRÓS
“El soroll que hi ha a l’entorn de les vacunes té molt a veure amb la hipocresia de les societats benestants”
JOSEP MARIA ARGIMON
“A veure ara a quines edats s’administrarà la vacuna Janssen. Cada país fa la seva, i això no passa amb cap medicament”
JAUME PADRÓS
“El govern de l’Estat ha descentralitzat les mesures impopulars com les restriccions, i s’ha quedat les bones, com la gestió de les vacunes”
JAUME PADRÓS
“No ens hem de fer trampes, haurem de conviure amb el virus molt temps, i això vol dir que haurem d’actuar amb molt sentit comú”
JOSEP MARIA ARGIMON
“Seria partidari d’administrar-la a majors de 18 anys, com a molt restringir-la per als menors de 30”

Són les vuit del matí, un horari poc ortodox per a una entrevista. La idea és poder parlar amb tranquil·litat abans no comenci la voràgine del dia. Jaume Padrós és un metge assistencial que combina l’activitat pública amb la privada i presideix el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. Josep Maria Argimon està al capdavant, des del mes de juliol passat, de la gestió de la pandèmia com a secretari de Salut Pública. De fet, la pandèmia el reclamarà amb una certa insistència durant l’entrevista. Parlem just el dia abans que el govern anunciï el relaxament de mesures que ens permeten, des de dilluns passat, més mobilitat. Acaben de publicar 2 metges i 1 pandèmia (Símbol Editors) amb la periodista Gemma Bruna, que aconsegueix que coneguem més de prop, lluny dels focus, aquests dos metges. Són dues de les veus de referència d’aquesta pandèmia, de qui sovint hem reclamat respostes per viure en aquests temps d’incerteses. Els tres autors han decidit que els drets del llibre es destinaran a la Fundació Arrels.

En el llibre parlen més de com són i de què pensen que no pas del que fan. Ha estat complicat?
J.P.: Per a mi no, tampoc no volíem un llibre que fos autoreferencial. Amb el que ha passat, amb la quantitat de persones que ho estan donant tot, no es tractava de parlar de com de guapos som nosaltres… No era el que volíem. Parlem de coses més intemporals, i inevitablement ens hem de remetre a la nostra biografia: el primer error mèdic, la incertesa, la por a la mort, les nostres preocupacions, els temors. Ens vam despullar sobretot respecte a aquesta aparent invulnerabilitat que tenen els metges, i sobretot els metges homes…, temes que semblen tabús i que sovint la gent no s’atreveix a preguntar.
J.M.A.: A mi tampoc m’ha costat. Tot va començar amb un webinar als Jesuites de Casp que es va plantejar no com una conversa sobre l’actualitat de la pandèmia, sinó com una conversa enmig d’una pandèmia.
A l’inici del llibre fan un exercici per definir-se com es veuen l’un a l’altre. Argimon seria, segons la percepció del doctor Padrós, contingut i flegmàtic; el president del Col·legi de Metges de Barcelona, expansiu i abassegador. Es reconeixen en aquests adjectius?
J.M.A.: Sí, però això de flegmàtic… és en determinats moments, també tinc els meus moments d’ira. És cert, però, que procuro que no es vegi. El renec, la paraulota, que vull deixar anar en algun moment, el reservo per treure’l quan estic sol.
J.P.: Jo m’hi reconec del tot! I això que ell [Argimon] insisteix que això d’abassegador ho deia en el millor sentit de la paraula, com a mobilitzador. Jo no ho visc tant en positiu, soc temperamental, i això no sempre ho pots domesticar, surt. Tenim dos caràcters ben diferents, ell i jo, però està bé. El doctor Argimon, diguem-ne, és molt britànic. Ep! És una qualitat, no li critico, ben al contrari li admiro.
Doctor Argimon, el seu caràcter l’ha ajudat a l’hora de gestionar i comunicar sobre la pandèmia?
J.M.A.: En la meva vida professional, poques vegades he perdut els nervis, em continc. En aquesta pandèmia, però, els vaig perdre en una ocasió. Això sí, no li diré quan va ser ni on.
Més d’un dia s’ha hagut de mossegar la llengua?
J.P.: Sí! Ja t’ho dic jo, que ho ha hagut de fer.
J.M.A.: Ben bé un cop a la setmana, sí.
Doctor Padrós, diu que el doctor Argimon “fa el discurs que hauria de fer un governant, que s’adreça al cor de la gent”. Téauctoritas”, diu. El voldria veure de conseller de Salut?
J.M.A.: No contestis això sense el teu advocat [riures].
J.P.: És un home capacitat per a això i per a molt més. Ho dic en el llibre, necessitem que el que flueix dels governs tingui ànima. Aquesta auctoritas que reclamo dels governants no és que ens falti a Catalunya, falta a tot Europa, en el conjunt de dirigents polítics. Només hem de veure la gestió que han fet, per exemple, de les vacunes, els discursos que fan… En Josep Maria, que no és un polític professional, es dedica a la salut pública que és la política per excel·lència, és la defensa del bé comú, i en el futur de la postpandèmia les polítiques hauran de ser molt més pensades en sentit global i en benefici de la comunitat. Ja s’ha vist que el que passa a la Xina, a l’altra punta del món, ens pot afectar, i com hem vist amb la pandèmia, la solidaritat és clau, perquè allò que fem individualment pot tenir repercussió en els altres.
S’hi veu com a conseller, doctor Argimon?
J.M.A.: Encara no tenim ni president. En tot cas, la meva carrera professional no ha anat encaminada cap aquí. Jo formo part del govern, que és qui em nomena com a director de l’Institut Català de la Salut, i després com a secretari general de Salut Pública. Quan vaig acceptar assumir Salut Pública estàvem en un moment complex, en què ja s’anunciava la inhabilitació del president Torra, sabíem que hi hauria eleccions, i al juliol, amb el tema de la pandèmia, no estàvem precisament bé. Jo ja era allà i vaig assumir el càrrec.
Si hagués estat conseller aleshores, el responsable polític, hauria pres decisions diferents?
J.M.A.: En aquesta pandèmia hi ha molt d’assaig-error, no sabíem res d’aquest virus i avui en coneixem algunes coses, però ens en queden moltes per saber. L’assaig-error no s’ha fet només aquí, sinó a tot arreu. Probablement, jo hauria fet algunes coses diferents, segur, i m’hauria equivocat en d’altres, això també.
Caldrà, però, ser crítics sobre tot allò que s’ha fet per afrontar noves crisis.
J.M.A.: És clar que hem de ser crítics, i ja li dic una de cosa que hem après, i que Europa ha advertit que no pot tornar a passar, i és que hem de tenir estocs de material de protecció per al personal als hospitals, de respiradors... És un cost que cal afegir als pressupostos de salut per tenir material emmagatzemat. I ens hem de plantejar també què vol ser Europa en els propers anys. Un país de serveis i res més? En aquesta pandèmia va començar a funcionar un cert nacionalisme de tancar fronteres amb l’objectiu que no sortís material covid. Primer va ser França, després Espanya, i els van seguir altres països, també Alemanya. A Alemanya, per cert, a nosaltres ens va quedar encallat amb el tancament de fronteres un carregament de material comprat abans de la pandèmia. Però països com Alemanya poden tancar fronteres, ells per exemple fabriquen molt bons respiradors, però França i Espanya, què produeixen? Res. Catalunya, tampoc. Tot està externalitzat. A Wuhan, que n’és el principal proveïdor, les mascaretes costen 3 cèntims, però si les fabriquem nosaltres ens en costen 25. Hem de pensar si els volem pagar o no aquests diners. Hem de decidir si volem ser dependents. Europa ha decidir què vol fer des d’un punt de vista estratègic.
J.P.: L’estructura de salut pública que tenen els països europeus s’ha vist que estava bé per atendre les infeccions de grip, i altres malalties, però no per a una pandèmia, i la coordinació de les estructures de salut pública és molt important.
Què més ha fallat?
J.P.: Hi ha molta gent que no té capacitat d’empatitzar amb qui hi ha a l’altre costat; el que mana ho ha de fer, si no, no és bo; el metge ho ha de fer amb el seu pacient, però els ciutadans també cal que ho facin. Hem educat uns ciutadans a qui també els costa empatitzar. Jo vaig ser molt crític amb Fernando Simón, però al mateix temps intentava posar en relleu que no hi havia ningú amb una responsabilitat més complicada que la que li va tocar gestionar a aquest senyor, per això al seu moment em vaig oposar a tota aquella moguda per demanar la seva dimissió, malgrat les moltes crítiques que li podia fer. Es va creant una cultura en què els altres són els únics que tenen obligacions i un mateix no en té cap. Som els ciutadans del món occidental que hem viscut millor de la història, ens hem acostumat a la seguretat, i el debat de les vacunes té molt a veure amb el fet que hi ha gent que pensa que el risc zero existeix. Aquest debat que tenim a occident és immoral, i si no, preguntem-ho a països amb dificultats. No posar-te al cantó de l’altre, trobo que és una feblesa, i en aquest sentit, en general a tot Europa, hem anat enrere.
No es va veure venir el perill fins que ja el teníem a sobre, se sentia molt sovint allò d’“és una com una grip”.
J.P.: Hi va haver certament una actitud negacionista al principi, es feia difícil d’imaginar, era allò de “no pot ser”. I com que venia de la Xina i les informacions no eren gaire clares, no se’n va fer gaire cas. Segurament nosaltres, a Europa, vam tenir una actitud prepotent i displicent. També és veritat que després la pandèmia va aparèixer a Itàlia de manera molt abrupta i aquí es va trigar a reaccionar.
Entenen que hi hagi gent que tingui més por de les vacunes que del virus?
J.P.: No, em costa entendre-ho. La gent que té prejudicis els continuarà tenint, però la història de les vacunes és un dels grans invents de la humanitat. Ara bé, amb les vacunes de la covid el problema és que hi ha molt soroll, un soroll que té molt a veure amb la hipocresia de les societats benestants.
J.M.A.: Tot i que és esparverant, es poden entendre aquestes pors, hem fet una gestió que segurament no és bona, en concret amb el tema de les vacunes d’AstraZeneca. I ara tindrem un altre problema que és Janssen, que és el mateix tipus de vacuna que la d’AstraZeneca, amb adenovirus. El dubte era si els efectes secundaris que s’observaven en la vacuna d’Oxford tenien a veure amb un efecte secundari de classe, i sembla que s’ha demostrat que sí. L’informe de l’EMA sobre Janssen és molt semblant al d’AstraZeneca, perquè els efectes secundaris tan rars són els mateixos. Ara m’agradarà veure a quin grup d’edat es decidirà que s’ha de posar la de Janssen, 60-69 anys també? Per sota de 60?
Per tant, aquests casos rars de trombosi estan lligats al tipus de vacunes amb adenovirus? Amb les de RNAm no passa?
J.M.A.: Ara mateix, que sapiguem, amb les de RNAm, que són d’una tecnologia diferent, no ha passat, però tampoc podem saber si entre gent més jove apareixerà algun tipus d’efecte secundari, perquè s’han posat majoritàriament a gent gran. Al Regne Unit, es va començar a vacunar la població més gran amb AstraZeneca i és quan arriba a gent de menys de 50 anys quan es veu algun efecte secundari. I tot això ho dic perquè ara serà interessant veure quin criteri d’edat es farà servir per a Janssen. Fins ara, les decisions no han estat guiades per la informació que proporciona l’EMA, l’Agència Europea del Medicament, sinó que cada país ha decidit una franja d’edat diferent: uns als 65 anys, un altre als 70… Això amb un medicament no passa de cap manera! I no dona confiança.
Es té clar que aquests efectes secundaris afecten sobretot persones joves?
J.M.A.: L’informe de l’EMA sobre Janssen en relació amb els 8 casos de trombosi explica que corresponen a persones menors de 60 anys i, sobretot, a dones, similar al que ha passat amb AstraZeneca. Ara bé, hem de tenir en compte que parlem de 8 casos entre 7 milions de vacunats, en el cas de Janssen. I d’AstraZeneca, hi ha 222 casos entre gairebé 40 milions de vacunacions.
A quins grups d’edat seria partidari d’administrar aquestes vacunes?
J.M.A.: AstraZeneca seria partidari de donar-la, com diu l’EMA, dels 18 anys cap amunt. En tot cas, la restringiria, com han fet al Regne Unit, amb les persones menors de 30 anys, una franja d’edat en què, per estadística, el risc de morir o emmalaltir greument per covid és baix i, per tant, el risc-benefici de la vacuna, tot i ser superior, no ho és tant com en altres franges d’edat.
S’entén que els científics i els gestors de salut pública prenguin decisions a partir d’estadístiques i del cost-benefici, però les persones individualment no solem prendre decisions en funció de valors estadístics.
J.P.: Els missatges de les agències del medicament han estat clars, els problemes han vingut per la disparitat de decisions polítiques. Crec que ara el missatge ha de ser keep calm, que el que tenim és extraordinari i fa un any hauríem firmat tots tenir una vacuna. Ha estat una fita de la història de la humanitat, el que s’ha aconseguit. Si mires el risc-benefici no hi ha color, i totes aquestes reticències passen, diguem-ho clar, en països on l’hedonisme ha triomfant; als països pobres ni s’ho plantegen. Són els arguments dels antivacunes de sempre, aquells que no volen assumir un possible risc, per petit que sigui, i no volen vacunar-se però compten que els altres ja es vacunaran i quedaran també protegits. Això és insolidari i egoista.
Confien que tot el món es podrà vacunar?
J.P.: Som 7.500 milions d’habitants i el que hi ha és un problema de producció, per això és important que apareguin més vacunes. Nosaltres, des del Col·legi de Metges, hem fet una campanya internacional demanant a tots els governs han de treballar perquè tots els ciutadans del món puguin tenir accés a les vacunes, però queda clar que cada país vetlla primer pels seus. I els països rics vetllaran primer pels seus. Benvinguts al món real! Però no hi ha dubte que l’objectiu ha de ser la vacunació universal.
Al llibre es veu com tots dos s’han forjat en el compromís social, i com valoren la bondat, ser bones persones... En parlen molt, de bondat, al llibre, com a filosofia de vida, com a motor de canvi… Temen que se’ls pugui considerar ingenus?
J.P.: Recullo una frase que en les converses va dir el doctor Argimon quan parlàvem de les restriccions i el Procicat: “Les normes han de tenir ànima”, és a dir que has d’explicar per què les imposes. Et pots equivocar o no, però les decisions han d’estar regides per principis. I el principi de bondat és que actuem pensant en les decisions més justes, pensant en la comunitat, que és el principi que ha donat sentit a la meva vida. I tot això no és naïf, ni kumbaià.
J.M.A.: En el camp de la salut pública, quan prens decisions saps que hi haurà persones, individualment, que podran quedar lesionades per una determinada decisió. En aquesta pandèmia ho hem vist a bastament, però el que intentes és buscar el bé comú. I aquesta és la idea del bé, de la bondat.
En el llibre parlen amb molta sinceritat de la por a la mort i de com preferirien morir. Doctor Argimon, quan va estar ingressat a l’hospital per la covid, va tenir por de morir?
J.M.A.: De morir, no. Durant set, vuit hores no vaig estar gaire bé, i quan vaig ingressar a l’hospital hi va haver un moment que sí que em vaig sentir molt tocat, trist, perquè justament aleshores hi havia una situació molt complicada amb la pandèmia, estàvem en plena segona onada, i jo era allà a l’hospital. Vaig ingressar-hi amb una saturació d’oxigen baixa, però físicament no em vaig trobar malament. Quan feia uns dies que estava ingressat, em van dir que tots els paràmetres inflamatoris estaven disparats i sabia que segons com evolucionés podia acabar a l’UCI. Aquest moment és dur, ser a l’UCI és dur. Per sort, tot va anar bé.
Al llibre comparteixen la idea que un hospital no és el millor lloc per morir.
J.P.: És cert, ho dèiem a propòsit del fet que durant la pandèmia és qüestionava que no es portés tothom als hospitals, i no és el millor lloc per anar a morir. Jo ara mateix tinc algun pacient amb covid, que si empitjora m’oposaré al fet que vagi a l’hospital. L’hospital pot oferir moltes coses, però no totes, i en determinats moments d’una malaltia, quan no es pot revertir, del que es tracta és d’acompanyar el pacient i donar-li confortabilitat i aconseguir un final digne. Ningú es mereix morir en un box. El problema és que hi ha un procés de negació de la mort; hem convertit la mort en un tabú. És la conspiració del silenci, ens fa por parlar-ne. No hi ha res pitjor que el pacient que sap que s’està morint i que té un entorn que ho nega, perquè no pots gestionar el temps que li queda de vida. El gran repte que tenim com a societat és aconseguir que la gent pugui arribar al final de la seva vida amb dignitat.
Durant aquesta pandèmia s’ha parlat molt de salvar vides i de si unes polítiques en podrien salvar més que d’altres. El famós equilibri entre economia i salut.
J.M.A.: Contraposar economia i salut no és bo, totes dues han de ser en el debat, perquè sense economia no tindràs salut i sense salut no tindràs bona economia. És un equilibri complex. Sempre he explicat que la millor manera per evitar els contagis era que ens tanquéssim tots a casa, però evidentment des d’una perspectiva no només econòmica i monetària, sinó des del punt de vista social i emocional, això és impossible i cal equilibrar-ho.
Quina decisió li ha costat més prendre aquests mesos?
J.M.A.: A l’inici de la segona onada, quan els contagis creixien molt, decidir tornar a tancar moltes activitats. No era un confinament com el de la primera onada, però era dur, calia tancar l’activitat econòmica. Estàvem veient que a França, Bèlgica..., a tot arreu, s’enfilaven els contagis i ja preveies que a Catalunya no ens quedaríem enrere. Tots sabíem que hi hauria una segona onada, però teníem l’esperança que no seria tan severa.
Ara, quina és la dada de cada dia que els angoixa més?
J.M.A.: El que primer miro, cada dia, és quants malalts hi ha ingressats a l’UCI i després els tests d’antígens que es fan als serveis d’atenció primària, miro quants n’hi ha de positius, perquè ens dona la previsió de com anirà el dia. Només amb aquesta dada podem fer una extrapolació dels contagis, i no ens solem equivocar.
Hi ha gent que reclama que els tests d’antígens puguin ser més accessibles, a les farmàcies, i evitar situacions de risc.
J.M.A.: Hi ha països que ho han implementat, però s’ha d’explicar que estem parlant d’un autotest i això implica que l’Agència Espanyola del Medicament n’ha d’autoritzar la venda. Existeixen, però no s’han autoritzat per vendre’ls en kits individuals a les farmàcies. Ara, nosaltres hem decidit que es puguin fer PCR amb autotests als CAP.
Han demanat que els autoritzin?
J.M.A.: Sí, ho hem fet, perquè no hi estem en contra, però els criteris que ells tenen i els nostres no sempre són coincidents. A Catalunya, però, no tenim una agència reguladora del medicament.
Si poguessin fer una carta als Reis, què demanarien per poder lluitar contra la pandèmia en aquests moments?
J.M.A.: Poder aplicar la mateixa política que al Regne Unit, el Canadà, França, Itàlia, Alemanya, Holanda, Dinamarca… de poder espaiar les segones dosis de les vacunes. La decisió, en contra, del govern espanyol no l’entenem. Hi ha molts avantatges en el fet de poder espaiar les dosis i no s’entén per què s’hi ha oposat el ministeri, i sobretot que la ministra no expliqui el perquè. Retre comptes és això, prendre decisions, explicar per què les prens i quines són les conseqüències d’haver-les pres.
Doctor Padrós, vostè ha estat molt crític pel que fa als recursos destinats a la pandèmia.
J.P.: He estat molt crític amb el govern d’Espanya, però també amb els partits catalans pel fet de no haver emfatitzat més un debat que crec que és essencial. El doctor Argimon va dir: “No som Alemanya”, i és cert, però tampoc som Burkina Faso, i hi ha recursos, si es vol. Em nego a acceptar que en els pressupostos generals de l’Estat, en els quals es varien partides constantment, no es pogués destinar alguna de les partides a l’economia productiva del país, o perquè la gent es pogués quedar a casa quan calia. Em queixava que això no es fes, i que els partits catalans no situessin aquest debat al Congrés. Com ha explicat el doctor Argimon, el govern de l’Estat ha descentralitzat les mesures impopulars com les restriccions i les populars, com les vacunes, se les ha quedat.
Europa també ha fallat?
J.P.: Sí, molt, però imagineu què hauria passat si la Merkel no hagués jugat fort per fer la compra conjunta de vacunes. Si no hagués estat així, nosaltres estaríem a la cua, i no podríem estar vacunant tanta gent.
S’han començat a relaxar restriccions, però hi continua havent molta pressió a les UCI, no és contradictori amb anar desescalant?
J.M.A.: Bé no estem; no estem molt malament, que és diferent. I nosaltres no hem parlat en cap moment de desescalar, anem obrint, és cert, però el que és evident és que si es converteix en un problema haurem de fer passes enrere, i això de vegades a la gent li costa d’entendre, perquè el que estem fent és gestionar la incertesa, i el que vol la gent són certeses. Obrim perquè anem millor, però si després es torna a complicar la situació s’han de fer passes enrere, i això no sempre s’entén.
J.P.: De vegades val més ser una mica prudent, el pitjor que pot passar és obrir més del compte i que al cap de quinze dies s’hagi de tornar enrere.
Que hi hagi tanta pressió a les UCI té a veure amb una major gravetat de la variant britànica?
J.M.A.: Hi ha aquesta connotació, és cert, però hi ha un altre element que no hem d’oblidar i és que vam començar la quarta amb gairebé 400 persones a l’UCI. En cada onada no acabem de fer net, i això fa que a les UCI hi hagi més pressió, perquè els pacients a cures intensives hi han d’estar molt temps. Per això demanàvem ampliar l’interval entre les dosis de les vacunes, per poder vacunar més gent amb una primera dosi, sobretot entre les edats que tenen més risc d’acabar a l’UCI si es contagien.
Per què el govern català no pot decidir el seu propi pla de vacunació?
J.M.A.: Depenem de l’Agència Espanyola del Medicament, que és qui fixa els criteris.
La primera victòria serà el dia que no hi hagi cap mort per covid?
J.M.A.: Aquesta en serà una. De tota manera, no ens hem de fixar en la dada diària de morts, sinó mirar intervals més llargs, perquè no sempre es reporten els morts d’aquell dia, sinó que un dia es poden acumular els dels dos o tres dies anteriors.
J.P.: El que s’haurà de fer algun dia, Josep Maria, és arreglar el decalatge de morts que consten en les dades del ministeri respecte a les d’aquí, perquè al ministeri hi consten 10.000 morts menys. És com les estadístiques que diuen que hi ha 3 milions de morts al món: estic convençut que n’hi ha tres vegades més.
Encara no es compta igual a tot arreu?
J.M.A.: Nosaltres mirem l’excés de mortalitat. L’estadística sobre mortalitat sembla fàcil i no ho és. No tots els països han fet servir el mateix criteri, n’hi ha que durant un temps només van comptabilitzar les morts que es produïen als hospital amb un diagnòstic clar, però en la primera onada no es va poder diagnosticar molta gent perquè no es podia fer PCR a tothom.
Quan acabi l’estat d’alarma, temem que no hi hagi prou eines per si cal augmentar les restriccions?
J.M.A.: Evidentment és una de les coses de què s’ha de parlar, però hauríem de tenir eines suficients, i parlo també de la responsabilitat de cadascú de nosaltres. Qui respecta el del costat ho farà amb o sense estat d’alarma.
J.P.: Hem d’apel·lar a la societat més que mai, perquè no es pugui interpretar que un cop desaparegut l’estat d’alarma s’entengui que ja anem bé i que podem relaxar mesures. Sempre dic que no ens hem de fer trampes, haurem de conviure amb aquest virus encara molt temps, i això vol dir que la distància, la mascareta i la ventilació seran necessàries, i que haurem d’actuar amb molt sentit comú. Ho veiem amb tots aquests contagis intrafamiliars, que es produeixen quan relaxem mesures. No ens fem trampes.
Sovint tenim una llista molt llarga de restriccions, però s’ha explicat poc, per exemple, la transmissió per aerosols, una de les vies de contagi.
J.M.A.: En aquest tema hi va haver controvèrsia, primer s’insistia en la distància perquè es deia que el problema eren les gotes que podíem emetre quan parlàvem. Ara ja hi ha diferents estudis sobre l’evidència científica de la transmissió per aerosols. A l’OMS, certament, li va costar una mica d’admetre-ho, i clarament si aquest virus no es transmetés via aerosols el seu control hauria estat molt més senzill. Potser no hem fet un èmfasi suficient amb la ventilació. Hem explicat, per exemple, que no poden anar més de dues bombolles en un cotxe, i potser el que hauríem d’explicar és que el que cal és obrir les finestres i ventilar, més que parlar de bombolles.
En la incerta és complicat fer pronòstics, però quant temps creuen que continuarem vivint amb restriccions.
J.M.A.: Les vacunes ens ajudaran molt; no són l’única solució, però clarament seran una solució important. Quan tinguem el 70-75% de la població vacunada podrem començar a fer una vida més normal. La malaltia hi continuarà sent, es quedarà, però la vacuna ens ha d’ajudar que sigui una malaltia més, com ho és la grip o qualsevol altra que puguem gestionar. Diria que a final d’any podem arribar a aquesta situació.

LA CONTUNDÈNCIA EDUCADA

“Són com la nit i el dia”, diu d’ells la periodista Gemma Bruna. Dispars en les formes i el caràcter, però poc en el fons, travat en una visió humanista de la vida i la seva professió. Jaume Padrós (Barcelona, 1959) és metge de família i des del 2014 president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, i entre el 1989 i el 1995 va participar de l’àgora política com a diputat de CiU. Josep Maria Argimon (Barcelona, 1958) fa anys que està al capdavant de les gestió pública com a consultor internacional de l’Amèrica Llatina per la UE i l’Agència Alemanya de Cooperació i en diferents càrrecs al govern català, on dirigeix des del 2018 l’empresa pública catalana més gran, l’ICS, càrrec que compatibilitza des de l’estiu passat amb el de secretari de Salut Pública.

Són dos homes educats en els formes però contundents en les paraules. Més proper i expansiu el doctor Padrós. Reservat i contingut el doctor Argimon, que aquesta setmana, malgrat la seva contenció, no ha amagat el seu enuig a propòsit de l’afer de la vacunació a agents de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional i les discrepàncies amb el ministeri. “M’importa un rave!”, va deixar anar dimarts en la roda de premsa. I sense aixecar el to de veu.

CONVERSES DE PANDÈMIA

2 metges i 1 pandàmia va néixer d’una casualitat, o més d’una. L’origen està en un webinar que es va organitzar als Jesuïtes de Casp el novembre del 2020, una escola a la qual els tres autors estan vinculats. Una conversa sincera fora dels focus que van decidir allargar amb noves trobades al carrer Girona de Barcelona, on casualment viuen tots tres. En una època on es prioritza la confrontació, s’agraeix un llibre en què, més enllà de coincidències o no, adquireix rellevància la reflexió i la conversa pausada.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)