Entrevista

CARME FORCADELL

EXPRESIDENTA DEL PARLAMENT

“Estic en llibertat, però no completa”

Fa prop d’un mes que l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell és fora de la presó. Diu que n’ha sortit més feminista i més independentista que mai, tot i que reconeix que, també, més crítica

PRIMER PAS
“Els indults no són la solució definitiva. Fins que la repressió no s’acabi no podem estar tranquils i no ens podem sentir satisfets”
L’1-O
“Crec que vam sobrevalorar una mica la nostra força. I tot això va fer que dissenyéssim una estratègia equivocada” ESTRATÈGIA DE L’ESTAT “El govern espanyol és conscient que la judicatura està sent especialment dura amb els independentistes i se’n vol desmarcar”
COMPANYES
“Hi he deixat conegudes i persones que han tingut molt mala sort en aquesta vida i que penso que han de tenir una segona oportunitat” CONSENS PER VOTAR “S’ha de decidir votant. A Catalunya allò que ara crea més consens és el republicanisme i el referèndum”
POLÍTICA PENITENCIÀRIA
“La reinserció s’ha de fer dins de la societat i per això les presons haurien de ser obertes DEFENSA DE LA SOBIRANIA “El respecte a les institucions és indiscutible, en especial al Parlament, perquè si el tens també estàs respectant tots els ciutadans”
NOVA REALITAT
“Hi ha un període d’adaptació, perquè encara dormo malament i em desperto a les nits, però estic contenta i feliç”
Fa poques setmanes que va sortir de la presó. Encara s’està acostumant a la llibertat?
Estic molt contenta, estic bé, el que passa és que és veritat que t’has d’adaptar perquè després de més de tres anys a la presó on ho tenies tot regulat, ara trobes que t’has de tornar a adaptar a la nova realitat, que no té res a veure amb l’anterior. Va ser molt pitjor quan hi vaig entrar. Allò sí que va ser dur, molt dur. Acostumar-se a allò bo sempre és més fàcil. És cert que hi ha un període d’adaptació, perquè encara dormo malament i em desperto a les nits, però estic contenta i feliç. Sempre diem que la felicitat no és completa perquè evidentment hi ha moltes persones represaliades i tots els exiliats i exiliades que no poden tornar a casa seva. Per tant, estem contents però no del tot. Per estar contents del tot s’hauria d’acabar la repressió.
Què ha estat el més difícil a l’hora de tornar a aquesta normalitat?
Jo, per exemple, em desperto molt a les nits, perquè a la presó estàs tancada amb una porta de ferro que evidentment no es pot obrir, i hi ha uns barrots a les finestres i sempre penses que si es cala foc o passa alguna cosa potser no podràs sortir d’allà, i a mi això em provocava angoixa i feia que em despertés moltes vegades a les nits. I ara ho continuo fent i després m’adono que estic a casa. Aquesta situació requereix un temps d’adaptació, i confio que quan porti un temps a casa ja no em passarà. Un altre exemple: em deixo sempre les aixetes obertes perquè a la presó són d’aquelles que es van tancant soles. Ara molts cops me les deixo obertes perquè no me’n recordo que s’han de tancar. I després, també, quan veus molta gent, et sents aclaparada, perquè acabes d’arribar d’un espai, com és la cela, on passes moltes hores sola, i quan vas al pati, hi vas amb les mateixes companyes de sempre, i cadascuna té el seu espai i els coneixes molt bé. Ara quan et veus aquí amb molta gent, de vegades et falta una mica l’aire, però crec que això ens passa a totes les persones que hem estat a la presó. Algunes companyes expliquen que quan surten de permís també tenen aquests símptomes. És normal i ja m’hi aniré acostumant.
Amb totes les distàncies, troba a faltar alguna cosa de la presó?
De la presó no es troba a faltar res. El que sí que pots trobar a faltar és potser alguna persona, algun funcionari, però res més. Perquè a la presó tu no tens llibertat. No pots escollir ni a l’hora que et lleves, ni quan te’n vas a dormir, ni que menges, ni quan menges… Absolutament res. L’única cosa que pots triar dins la presó és la roba que et poses cada dia i ha de ser adequada perquè no pots portar roba del mateix color que la dels funcionaris, etcètera. Quan tu estàs privada de llibertat i surts, no trobes a faltar res perquè la presó sempre et recorda que estàs lluny de les persones que estimes i que no tens llibertat. El que sí que és veritat és que amb alguns funcionaris he tingut molt bona relació, i també amb algunes companyes, i per això intentaré ajudar-les en el que pugui des de fora. És l’únic que es pot trobar a faltar.
Tots tenim una idea llunyana i de vegades mal fixada de la presó quan es mira des de fora. Canvia molt la imatge que se’n té un cop a dins?
A mi sí que em va canviar la imatge de la presó. Com tu dius, tenim la imatge de les presons que veiem a les pel·lícules, però la majoria de la gent no coneix persones que hagin estat a la presó. Per tant, no t’imagines com és la presó perquè és un sistema tancat. No és com el sistema educatiu, o el sistema de salut, que tothom entra als hospitals o a les escoles i veu què fan i com ho fan. La presó és un sistema tancat i tu no t’imagines el que hi ha ni el que passa allà dins. No t’ho pots imaginar fins que no hi entres. I no ho pots entendre, i per més que ho expliques ningú no ho pot entendre si no hi ha estat. A dins m’he adonat, per exemple, que la presó, a part que m’ha reafirmat en el meu feminisme, m’ha fet veure que existeixen les lleis però no la justícia. I que la justícia no és igual per a tots perquè les persones que tenen diners surten més aviat de la presó o no hi entren. I les persones que no tenen diners estan a la presó perquè no tenen 2.000 euros per pagar-se una fiança, per exemple. Existeixen lleis, però la justícia és molt difícil de trobar; si tens diners, en surts més ben parat, i la justícia s’equivoca moltes vegades. I que a la presó també hi ha bones persones que han tingut mala sort, que un error d’un moment els ha destrossat la vida. I després també hi ha moltíssimes dones que són delinqüents perquè abans han estat víctimes.
Creu que la nova situació serà definitiva o se sent permanentment amenaçada?
Sento que estic en llibertat, però no és una llibertat completa perquè estic inhabilitada. No puc fer el mateix que qualsevol altra persona. Tinc uns antecedents penals que em limiten en moltes coses, per exemple a l’hora de viatjar a alguns països. Per tant, sí que tinc llibertat però no la que tenen altres persones.
Aquesta setmana mateix el Tribunal Suprem anunciava que no suspendria els indults tal com demanaven Ciutadans i Vox. Aquesta notícia l’ha tranquil·litzat?
No. Ja l’esperava, perquè tu només pots interposar un recurs contra els indults quan t’afecten personalment. I a aquestes persones no els afecten personalment, o sigui que ja era de preveure el defecte de forma. Han de ser, per exemple, familiars d’una víctima. Ciutadans i Vox no podien interposar aquest recurs però a ells, políticament, els ha convingut fer-ho.
Té por que es pugui fer marxa enrere?
Aquesta por sempre hi és, però intento ser positiva, sempre. Em considero una persona positiva, però aquesta por sempre hi és, perquè la repressió continua. Nosaltres som conscients que els indults han estat una solució personal fantàstica per a nou persones, i que les nostres famílies i amics –i crec que també el país– se n’han alegrat, però això no és la solució definitiva. Per tant, fins que la repressió no s’acabi no podem estar tranquils i no ens podem sentir satisfets.
Ha defallit en algun moment de les seves conviccions?
Mai. Al contrari. Crec que cap dels nou hem defallit en cap moment en allò que creiem i defensem. En el cas del meu feminisme, la presó me l’ha refermat. He vist molt de prop les desigualtats pel sol fet de ser dona i, per tant, crec que s’ha de posar fi a aquesta discriminació. En el tema social també m’hi he refermat. Hi ha persones a qui els han fallat els dos pilars fonamentals, la família i l’escola, i que potser l’única manera de sobreviure que han tingut ha estat delinquir. I en el tema nacional, les meves conviccions segueixen intactes.
La duresa del càstig que està patint fa que moderi el seu llenguatge? La condiciona a l’hora de poder expressar-se?
Crec que la llibertat d’expressió, no. Jo em considero republicana, feminista, vull la independència del meu país, construir una república… Això ho sento igual. El que passa que potser sí que t’adones que hi ha moltes més dificultats de les que et pensaves abans. I això et fa reflexionar més sobre la situació i pensar que trigarà més del que pensàvem perquè hi ha moltíssimes dificultats. Ja ho hem provat i no ens n’hem sortit, perquè hi ha molts més problemes dels que pensàvem. O potser perquè vam fer una anàlisi de la situació o de l’estratègia equivocada. Crec que la llibertat d’expressió és la mateixa, perquè el que jo vull és el mateix, i això no ha canviat gens. Ara bé, t’adones que el camí és molt més feixuc i amb més entrebancs del que pensàvem tots en un primer moment.
Es va pecar d’innocents en aquest cas?
Bé, jo crec que es va fer una anàlisi de l’estratègia equivocada. Mai no vam pensar que s’utilitzaria la violència contra unes persones que anaven a votar de manera pacífica, democràtica i tranquil·la. Pensàvem que l’Estat espanyol no s’atreviria a usar la violència però ho va fer. També pensàvem que Europa tindria un altre paper. Confiàvem molt en Europa i després s’ha vist que no hi podíem confiar tant. Sí, en el cas dels tribunals, però no com a organització política. I crec que vam sobrevalorar una mica la nostra força. I tot això va fer que dissenyéssim una estratègia equivocada. Això també ha servit, perquè ara ho hem après. Tot són aprenentatges, en la vida, i ara ja sabem que això serà així. Per tant, això ajudarà que quan haguem de tornar a fer una estratègia, la fem millor.
Tot i això, bona part de la ciutadania ha manifestat que se sent dolguda, enganyada i que va en contra els màxims representants. Se sent afectada en aquest sentit?
Jo, personalment, no. Crec que vaig fer tot el que podia fer en l’aspecte legislatiu, des del Parlament. Ara bé, puc entendre la gent però mai no faré judicis perquè no tenia tota la informació. Mai no jutjaré les decisions que s’han pres, perquè jo sé que prendre decisions és molt difícil i que si no tens tota la informació no pots jutjar. En això sí que soc molt i molt i molt prudent. Jo sé que les decisions que es van prendre es va creure que eren les millors que es podien prendre en aquell moment. Estàvem convençuts que eren les millors perquè si no, no les hauríem pres.
La seva esfera pública li ha dificultat disfrutar de la seva esfera personal, sobretot un cop ha sortit de la presó?
Evidentment, si jo no tingués aquesta part pública ara no estaria fent aquesta entrevista i estaria a casa meva, per exemple. O no aniria a actes que em conviden i hi vaig. Això és normal. Però també m’agrada anar-hi perquè vull aprofitar aquests actes per donar les gràcies a la gent, que realment ens ha donat molt suport. Jo no m’he sentit sola, malgrat que ho he estat, tret dels mesos que vam estar a Alcalá Meco amb la Dolors [Bassa]. Nosaltres sempre hem estat les dues soles, però mai m’hi he sentit i sempre he notat que he tingut el suport de la gent. I això m’ha ajudat a suportar la presó. Em comparo amb moltes dones que estaven allà soles, fora del seu país i en una presó on no els venia a veure ningú i deu ser molt dur. Jo sempre m’he sentit acompanyada i mai ho agrairé prou. La gent no s’imagina el que ens ha ajudat, això. Moltíssim. Les cartes, que vinguessin a les portes de les presons… I els ho vull agrair. I una manera és anar als actes i fer-ho. I ja m’agrada. I tot el que pugui fer perquè s’acabi la repressió ho faré. Crec que la mobilització serveix, i si així aconseguim que s’acabi, doncs és clar que hi aniré perquè és el que vull.
Té la sensació que les preses dones no han tingut el protagonisme que han tingut els homes?
Sí, això és així. No es pot negar. A la presó passa com a la vida. A la vida hi ha masclisme i és estructural. A la presó, exactament igual. Estem reproduint el que passa a la nostra societat. És veritat que allà hi havia set persones juntes i que nosaltres estàvem separades. És veritat que als mitjans de comunicació, i en general, han tingut més atenció els presos, entre els quals hi havia el president d’ERC, el secretari general de Junts, el president d’Òmnium... Ells han continuat fent política. Jo soc expresidenta del Parlament, i tot i que també considero que faig política perquè per a mi fer política és lluitar per transformar la societat i això ho faré sempre, és veritat que ells eren més i que això ha comportat que els mitjans de comunicació hi anessin més. Però pel que fa a la gent, mai m’he sentit sola. El que ens ha passat és el que passa a la societat, i hem de lluitar per canviar-ho. També és veritat que s’ha creat el moviment Cap Dona en l’Oblit, que es va engegar per visibilitzar les dones a la presó: el dia 23 de cada mes feien actes i ens han ajudat molt. També els ho hem d’agrair.
Diu que ha fet amigues a la presó.
Amigues és molt difícil. A la presó hi he deixat conegudes. Allà he mirat de separar la persona del delicte. Hi he deixat conegudes i persones que han tingut molt mala sort en aquesta vida i que penso que han de tenir una segona oportunitat. Algunes bones persones que per un mal moment estan a la presó i que poden ser persones com nosaltres, però que en un moment determinat s’han trobat en una situació o en un lloc difícil i que ara estan a la presó. I són bones persones i, quan surtin, segurament mai més hi tornaran a entrar. Després hi ha altres persones que són aquestes que abans de delinqüents van ser víctimes i que se les ha d’ajudar perquè no han tingut les mateixes oportunitats que nosaltres. No som amigues, ja que és molt difícil fer amistat perquè són persones que, en general, pensen molt diferent de tu. És molt difícil fer amistat amb persones que pensen molt diferent de tu.
Per tant, la capacitat de reinserció de la presó es posa molt en dubte en aquest cas.
Poso en dubte la capacitat de reinserció de la presó tal com és ara. Crec que la reinserció s’ha de fer dins de la societat i per això les presons haurien de ser obertes. És a dir, que els interns anessin a dormir a la presó, però que durant el dia fessin treball social, com ara acompanyar gent gran, netejar boscos... Hi ha moltíssimes feines que es poden fer. Perquè si tu tens les persones tancades, com vols que després es reinsereixin a la societat, si n’han estat allunyades i apartades? El concepte que una persona és dolenta i se l’ha d’apartar i posar a la presó ja no funciona. No hem d’oblidar que l’objectiu és reinserir-la a la societat. A les companyes de presó sempre els deia que el més important no era allò que havien fet, sinó allò que estaven disposades a fer a partir d’ara. Les presons obertes ja són una realitat als països nòrdics i funcionen. El problema que es troben les preses no és tan dins de la presó com quan surten. Passes de no decidir res a decidir-ho tot. I això fa por, sobretot si fora no tenen un suport que no les faci caure en els mateixos errors pels quals les van fer tancar. Sense recursos ni eines, aquestes dones tornen a delinquir.
S’ha sorprès empatizant amb dones amb qui no la unia res?
Sí, sens dubte. Al principi d’estar a la presó les mirava i només hi veia el delicte pel qual havien estat tancades i em semblava impossible poder ni tan sols parlar-hi. Després, vaig aconseguir veure la persona, no la delinqüent, i tot va ser més fàcil. T’adones que, també allà, hi ha persones normals que han tingut un moment dolent i que han actuat sense tenir en compte les conseqüències. Com hauria actuat jo en una situació semblant? No ho sé, però sí que t’adones que en uns segons et pot canviar la vida. També et trobes amb noies que potser no tenien cap altra sortida, amb famílies desestructurades, que sempre han conviscut amb drogues i delinqüència, sense referents ni recursos per sortir-se’n. Ho veus cada dia i t’adones que tu has tingut molta sort.
Què li ha suposat escriure mentre era a la cel·la?
Escrivim el futur amb tinta lila és part d’un dietari que vaig començar a escriure el dia que vaig entrar a la presó, el 23 de març del 2018, i que vaig acabar quan en vaig sortir, el 23 de juny del 2021. Cada dia escrivia, poc o molt, coses que passaven en política, dins de la presó... El llibre és un recull d’històries que explico en aquest dietari. Tenia necessitat d’escriure i m’anava bé fer-ho. Sobretot, però, ho feia per recordar allò que passava, perquè els dies a la presó s’eternitzen i tots són iguals. No es distingeixen els dies, i sabia que era dissabte o diumenge només perquè tenia visites. Em facilitava diferenciar una jornada d’una altra.
Gairebé quatre anys després de l’1-O, el conflicte entre Catalunya i Espanya es manté. Malgrat tot, es parla d’una taula de diàleg, el govern ha concedit els indults... Creu que la situació millora?
El tema dels indults també ha estat una estratègia del govern espanyol davant d’Europa. Es preveu que aviat arribaran les sentències dels diferents casos que hem dut als tribunals europeus i que, com ha estat fins ara, deixaran en evidència la justícia espanyola. Crec que amb els indults, el govern intenta mantenir la distància i evidenciar que ells sí que han fet un esforç per reconciliar posicions. Tant el TS com el TC estan una mica passadets pel que fa a delictes com la sedició, que només existeix a Espanya. A més, hi ha gent d’extrema dreta dins dels tribunals. El govern espanyol és conscient que la judicatura està sent especialment dura amb els independentistes i se’n vol desmarcar. Els darrers casos són només un exemple d’això. El Tribunal de Comptes va fer res amb els ERO d’Andalusia? Amb els pisos protegits venuts a fons voltors quan Ana Botella era alcaldessa de Madrid? No. I en canvi, quan es tracta d’independentistes van a totes, perquè són persones d’una determinada ideologia. A Europa, on la sedició no és delicte, els presos i les preses polítiques hauríem tingut, com a màxim, una inhabilitació o una multa. O cap de les dues coses! Crec que és la jugada del govern per demostrar a Europa que la separació de poders existeix.
Però les línies vermelles de no permetre un referèndum d’autodeterminació semblen inamovibles.
Per això hi ha la taula de diàleg, no?
Hi confia?
Tampoc és que hi confiï. El que espero és que presentin la seva proposta. Quan hi ha una taula de diàleg, les dues parts presenten els seus arguments i es debaten. La nostra proposta és clara: autodeterminació i amnistia. A veure quina serà la seva. Tinc interès a escoltar-la.
Què li semblen els terminis? Dos anys són massa o massa pocs?
Suposo que els que són cridats a asseure-hi tindrien una millor resposta. No ho sé. A mi no m’agrada posar terminis, però entenc la necessitat de fer-ho, perquè les negociacions no es poden eternitzar. Si han parlat de dos anys, deu ser per algun motiu. Deixem que passin. Però ja no són dos anys sencers, perquè han passat alguns mesos.
Oriol Junqueras parla en la seva darrera carta d’estendre la mà als que s’han sentit exclosos de l’independentisme. En alguns sectors s’ha interpretat com una renúncia. Com s’estén la mà a qui diu que no la vol agafar?
La majoria de la gent està d’acord a fer un referèndum, perquè precisament és una eina de consens. S’ha de decidir votant. A Catalunya allò que ara crea més consens és el republicanisme i el referèndum. Crec que hauríeu de traslladar la pregunta a l’Oriol, però repeteixo que hi ha una gran majoria catalana que aposta pel referèndum.
Vostè afirma que l’independentisme necessita més gent i assenyala que la via unilateral ara no és una opció.
El que vaig dir és que ara l’escenari no és diferent del del 2017, quan la via unilateral no va funcionar. Analitzant-ho no hi trobo motius per pensar que seria diferent, però potser si m’ho expliquessin bé ho acabaria entenent. De moment, però, no és així. No només no hi trobo diferències, sinó que en alguns casos han sorgit posicions més radicals que fa quatre anys. L’extrema dreta s’ha rearmat, i les condicions per obtenir un resultat diferent no han millorat gens. És veritat que hi ha més independentistes, que som més gent, però també és veritat que l’oposició de l’Estat espanyol contra nosaltres és igual o pitjor.
La simbologia de l’1-O ha perdut notorietat?
No, de cap de les maneres. L’1-O i també el 3-O han estat dates clau en la història de Catalunya i així es mantindran sempre. Van ser una victòria extraordinària.
Però no es va complir amb l’objectiu promès.
És clar. No vam assolir l’objectiu, però tota experiència, sigui bona o dolenta, et fa avançar. Que ens tanquessin a la presó, ens ha fet avançar. Que hi hagi exiliats i represaliats, ens fa avançar. Vam aprendre molt. I per a mi, aquestes dates són una victòria de país.
Les mobilitzacions s’han apagat en els darrers temps. Desmotivació o aturada temporal?
La pandèmia ha estat decisiva per aturar-ho tot. La gent ha agafat por al contacte social, als actes multitudinaris. Desmotivació? Potser sí, però de la mateixa manera que n’hi ha, n’hi deixarà d’haver quan hi torni a haver un motiu per sortir al carrer. Si té un objectiu clar, la ciutadania es tornarà a engrescar sense cap mena de dubte.
Va seguir les negociacions per formar govern a la Generalitat. La van fer patir?
Sí. Jo hauria volgut que es tanqués tot la primera setmana després de les eleccions. No preveia que les coses es complicarien tant. Em van fer patir i em vaig enfadar, crec que com tothom. Vaig passar per diversos estadis: enfadada, desmotivada, desanimada..., però jo no formava part de l’equip negociador i de vegades les coses no són tan senzilles com semblen des de fora.
Pensa que hi haurà una millor entesa entre els socis que en el govern anterior?
Esperem que sí. La imatge que donen ara és d’unitat i de feina, com ha de ser.
El govern és paritari, però la satisfà el repartiment del poder?
Em fa molt feliç aquesta paritat entre dones i homes. Pel que fa al repartiment del poder, se n’hauria de parlar. Crec que hem de fer un canvi com a societat i treure el poder d’allà on tradicionalment ha residit. La meva opinió és aquest poder s’ha de concentrar a garantir la felicitat i el benestar de les persones. Aquí és on ha de ser el centre de la política. Per a mi, la conselleria d’Economia és important sempre que doni recursos a Benestar Social, Salut, Educació... Hem de canviar el paradigma i considerar que les conselleries importants són aquelles que ajuden les persones a ser millors. La resta de conselleries han de ser una eina per aconseguir aquest objectiu.
Ha pogut donar algun consell a la presidenta del Parlament, Laura Borràs?
No soc gaire de donar consells, però amb la presidenta Borràs ens hem vist i hem parlat unes quantes vegades. El que sí que li vaig dir al meu successor, Roger Torrent, és que era molt important defensar la sobirania del Parlament. Al Parlament hi ha representats tots els ciutadans de Catalunya, pensin com pensin i creguin el que creguin. I és bàsic defensar que tots hi puguin parlar. Crec que el respecte a les institucions és indiscutible, en especial al Parlament, perquè si el tens també estàs respectant tots els ciutadans d’aquest país. Hi ha coses que no es poden permetre, com els insults i el desordre, que són el pa de cada dia de determinats partits.
Què diria a aquells que demanen que els presos i les preses polítiques facin un pas al costat perquè condicionen el procés independentista?
No sé si hem condicionat o no les negociacions. Personalment, penso que no ho he fet. Cadascú és lliure de pensar i dir el que cregui, però els recordaria que estem inhabilitats i que no podem tenir càrrecs públics. En certa manera, ja estem apartats.

EDUCADORA, ACTIVISTA I POLÍTICA

Carme Forcadell va néixer a Xerta (Baix Ebre) el 1955 i viu a Sabadell des dels 18 anys. Llicenciada en filosofia i ciències de la comunicació per la UAB, també té un màster en filologia catalana per la mateixa universitat. Va començar a treballar en el món de l’audiovisual en el programa de RTVE Giravolt, entre els anys 1979 i 1982, però la seva carrera professional s’ha centrat en el món de l’ensenyament. Funcionària per oposició va començar com a professora a l’Escola Industrial de Sabadell. Va treballar en activitats de recerca educativa, renovació pedagògica i formació permanent i, posteriorment, en projectes de normalització lingüística i d’immersió. L’any 2003 va entrar com a regidora d’ERC a l’Ajuntament de Sabadell. L’any 2012 va ser escollida presidenta de l’ANC, càrrec que va exercir fins al 2015. El mateix any es va presentar a les eleccions al Parlament en la coalició Junts pel Sí i va obtenir l’escó de diputada per la circumscripció de Barcelona. El 26 d’octubre del 2015 va ser elegida presidenta del Parlament de l’onzena legislatura.

ONZE ANYS I MIG DE CONDEMNA

L’expresidenta del Parlament va ser condemnada l’octubre del 2019 a onze anys i sis mesos de presó pel Tribunal Suprem pel delicte de sedició. Els jutges van interpretar que havia utilitzat el seu càrrec per “crear una legalitat paral·lela mancada de validesa” que va ser impugnada reiteradament pel Tribunal Constitucional, però que l’expresidenta no va atendre. També la van acusar d’impulsar i promoure les grans mobilitzacions durant l’1-O “que van entorpir la causa judicial i van generar importants enfrontaments entre ciutadans i membres dels cossos i forces de seguretat de l’Estat”. Carme Forcadell va entrar a la presó d’Alcalá Meco, a Madrid, el 23 de març del 2018 per ordre del jutge del Tribunal Suprem (TS) Pablo Llarena, que en va determinar presó provisional incondicional sense fiança per risc de fuga. El juliol d’aquell mateix any, va ser traslladada a una presó catalana. Primer a Puig de les Basses, a Figueres, i després al Centre Penitenciari Mas Enric. El juny del 2020, va tornar a ser traslladada, aquest cop a la presó de Wad-Ras, a Barcelona, per petició pròpia. En va sortir el 23 de juny d’aquest any indultada pel govern espanyol. Ha estat 39 mesos empresonada.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)