Entrevista

LAURA BORRÀS

PRESIDENTA DEL PARLAMENT

“Obeiré els ciutadans de Catalunya”

Presidenta del Parlament més paritari de la història, en defensa la inviolabilitat i la sobirania, promet adaptar-lo al segle XXI i manté que no permetrà que es converteixi en un plató de televisió

POSICIÓ
“Cada vegada que jo em pronuncio contra la justícia espanyola, sé que seré jutjada per aquesta justícia que també sap què en penso, d’ella”
ROL
“Aquells que hem d’assumir les responsabilitats polítiques hem de ser els polítics, no els funcionaris”
VOT TELEMÀTIC
“Un Parlament no es pot aturar sota cap circumstància i estem obligats a dotar-nos d’instruments que així ens ho permetin”
FUNCIONS
“El reglament no deixa de ser un conjunt de normes que s’han d’anar adequant en funció de les necessitats”
INDULTS
“Quan arribes a retaló, a empentes i rodolons i sota pressió això indica que, de magnanimitat i concòrdia, més aviat poca
TAULA DE DIÀLEG
“Conec els que s’hi han d’asseure, perquè hi vaig treballar amb ells dos anys, i el meu escepticisme està basat en una evidència contrastada”
VISUALITZACIÓ
“Crec fermament que, si hi hagués més dones en els àmbits de presa de decisions, les coses anirien d’una manera diferent”
CRISI SANITÀRIA
“No poder disposar ni dels recursos ni de tota la capacitat de decisió ens ha impedit respondre com hauríem volgut”
LA CUP
“Cada vegada que jo em pronuncio contra la justícia espanyola, sé que seré jutjada per aquesta justícia que també sap què en penso, d’ella”
UNITAT
“Estem units en la repressió perquè ens reprimeixen, doncs hauríem d’aprendre a estar units per assolir la independència”

Laura Borràs va ser nomenada presidenta del Parlament el 12 de març. És la tercera dona a ocupar el càrrec des del 1980 –la van precedir Carme Forcadell i Núria de Gispert–, quan es va restablir la institució i davant els set homes que ho han fet fins ara. Borràs, que va ser escollida amb els vots d’ERC però no de la CUP, en el seu discurs d’investidura va defensar la independència del Parlament davant les ingerències tant de la justícia com de l’executiu espanyol i va assegurar que durant el seu mandat els diputats només tindran les limitacions pròpies dels principis democràtics.

Es nota que la presidència del Parlament torna a estar en mans d’una dona?
Doncs mira, crec que això s’hauria de preguntar més a qui ho pot veure des de fora. Jo personalment crec que sí, en la mesura que tinc una manera de fer que vol tenir sempre cura de les persones, que escolta molt, que té una determinada sensibilitat, que actua en allò que habitualment s’ha considerat més maneres de fer de les dones. En aquests casos, suposo que sí que es nota. També és cert que algunes veus m’arriben en aquest sentit, com també en altres aspectes com ara que s’han trobat amb més alegria, més energia, més vitalitat... sobretot pel que fa als treballadors del Parlament, més que no pas amb els diputats. En qualsevol cas, sembla que sí que s’ha percebut socialment que hi ha hagut un canvi en la presidència del Parlament.
Seixanta-cinc dones de cent trenta-cinc diputats és una bona notícia cap a la paritat. Això canviarà les coses?
Crec que sí. Quan parlem de la feminització de la política o de qualsevol altre àmbit o quan ho fem de l’accés de les dones amb igualtat d’oportunitats que els homes en les seves responsabilitats, té conseqüències. En el fons, no deixen de ser maneres de ser, mirades que potser fins ara no hi eren presents. O sí que hi eren, però tan infrarepresentades que no permetia que hi hagués una visualització del que això comportava. Crec fermament que si hi hagués més dones en els àmbits de presa de decisions les coses anirien d’una manera diferent. Crec que, per exemple, en el nostre entorn més immediat, l’excés de testosterona no ha afavorit com s’han dut les coses en els darrers anys.
Creu que hi haurà més pressió i es posarà en dubte la seva neutralitat institucional pel seu perfil independentista?
Sí, és així. És a dir, quan algú parla des d’una posició hegemònica, i això serveix tant per als homes com per a l’unionisme, tendeix a negligir aquells aspectes que han format part de la manera de fer habitual sempre. Per tant, un nacionalista espanyol ultraexcloent es pot permetre el luxe de dir-te a tu que ets nacionalista, perquè el seu és un nacionalisme hegemònic. És a dir, forma part de la normalitat. En el meu cas estic encara més en el punt de mira probablement perquè represento un Parlament que és el més independentista de la història, si més no en percentatges i en nombre d’escons. Per això ja es pressuposa, o els interessa destacar-ho a alguns, que hi haurà un biaix de no neutralitat, i no imparcialitat. Està estudiat sociològicament i en el camp de les conductes que s’obren pas fora de l’hegemonia.
I pel fet de ser dona?
Encara més.
Ja s’ha pogut comprovar que en algunes sessions hi ha hagut certa tensió amb determinades intervencions de grups polítics. Hi ha perill que el Parlament es converteixi en un mercat?
Si hi havia perill, crec que ara ja no. Soc una persona que miro de fer la feina tan bé com puc, com sé i com em deixen. Un triangle complicat, aquest. No havia fet mai de presidenta i, per tant, el primer que vaig fer va ser, naturalment, aprendre’m el reglament de la cambra, saber quines eren les meves atribucions i com havia de desenvolupar la meva feina. Tot i això, s’ha de dir que es basa en el més absolut dels directes, perquè no és res previsible i tot passa en dècimes de segon. Has d’estar molt atent a què es diu i a com es diu. És evident que s’havien permès una sèrie de conductes que havien degradat, segurament en la percepció del ciutadà, que és el que nosaltres representem, el que era el Parlament, el debat parlamentari i en especial les formes de com s’ha de produir aquest debat. El descobriment de tothom que ara ja no hi ha qüestions d’ordre és la conseqüència d’haver-me llegit el reglament. No hi ha qüestions d’ordre, hi ha articles del reglament. Es pot fer ús de la paraula i no cal que se sàpiga el nombre de l’article de memòria, només el perquè es vol fer ús de la paraula i amb quina finalitat. En aquest sentit el que intento és prestigiar, precisament, el que representa la nostra institució, que és on resideix la sobirania del poble de Catalunya. Tot s’ha de produir d’acord amb unes formes i unes convencions que ja venen marcades i que haurien de fer sentir orgullós el ciutadà que escolta els seus representants. Hem d’evitar alguns episodis anteriors que han fet sentir vergonya aliena.
Confia que no haurà de fer de policia durant tot el mandat?
Espero, desitjo i confio que sigui així. Tinc atribuïda la facultat d’ordenar i conduir els debats i espero poder-ho fer per qüestions pròpiament dites de la nostra feina política, i no per qüestions que responen només a gaudir d’una notorietat o generar una picabaralla. Mentre jo sigui al capdavant no permetré que el Parlament s’acabi convertint en un plató de televisió o en una taverna. Parlem de la segona institució del país i no cal recordar que mereix un respecte.
Durant la legislatura passada vostè ha repetit en més d’una ocasió que no es va preservar la inviolabilitat del Parlament. Com ho farà quan arribin ordres exteriors que consideri que no s’han d’acatar? Com protegirà els parlamentaris del que consideri ingerències?
Jo he de protegir els parlamentaris i allò que ells representen. Som aquí, ells i jo, perquè representem la ciutadania de Catalunya i, per tant, protegint els seus drets estic protegint els dels catalans i catalanes. Això, ho he de fer, per exemple, quan es tracta de protegir el dret a vot d’un parlamentari, perquè no és el seu, és el que representa, que és la veu de la ciutadania. En el Parlament hem vist, en els darrers anys, que ha estat en el punt de mira dels atacs de l’Estat espanyol per impedir un debat radicalment democràtic i fruit de les majories donades pels resultats electorals. En aquests casos és trist haver de recordar qüestions que són molt bàsiques, molt essencials i molt primordials. Però cal fer-ho. El Parlament és sobirà i s’hi ha de poder parlar políticament de tot allò que decideixin parlar els seus diputats. I jo estic decidida a fer-ho possible, tot i que ja he arrencat la legislatura amb dues querelles, quatre reprovacions, una denúncia al Tribunal Suprem, una queixa a la Junta Electoral... És el moment en què ens trobem, el de judicialització de la política. I això és una anomalia.
Desobeirà?
Sé que la pregunta es fa així, però el verb desobeir l’hauríem de declinar en funció dels contextos que s’utilitza. A vegades desobeir no depèn només d’allò que vulgui fer o pugui fer. Jo protegiré els drets dels diputats, com a representants dels ciutadans, però també els dels treballadors de la institució, perquè no han de ser en cap cas persones a les quals se’ls derivi una responsabilitat d’aquesta absurditat en la qual ens trobem des del punt de vista polític. Les accions individuals tenen conseqüències col·lectives o no en funció de com actuï la resta de la gent i no únicament una persona. Tinc clar, claríssim, allò que vull fer. I allò que vull fer és el que faré. Més que desobeir, jo obeiré els ciutadans de Catalunya. Després ja veurem quina és l’actuació de la resta del col·lectiu, perquè també això és rellevant en termes de desobediència.
És en aquest marc de defensar la inviolabilitat parlamentària on s’han de llegir els canvis fets a la secretaria general de la cambra?
Per fer la feina per la qual he estat escollida he de dotar-me de les eines que m’ofereix el mateix Parlament i el càrrec de confiança del secretari general respecte a la presidència està fixat pel reglament. No estem parlant d’un càrrec de confiança política, sinó d’un cos de persones que han passat per unes oposicions a lletrat, d’una assistència tècnica especialitzada des del punt de vista jurídic. Que el secretari general posi a disposició el càrrec quan entra un nou president entra dins d’aquesta lògica de complir amb el que diu el Parlament. Per tant, tu tries entre un grup de persones que formen part d’aquest equip tècnic. La meva manera d’actuar quina ha estat? Conèixer els topants, parlar amb la gent, escoltar la gent i fer-me una idea de la situació en la qual ens trobàvem. Creia i crec que feien falta canvis, perquè veníem d’una legislatura en què aquestes figures, les dels tècnics, havien tingut una rellevància política que no els pertocava. Aquells que hem d’assumir les responsabilitats polítiques i els que hem de marcar la directriu política hem de ser els polítics, no els funcionaris. Per tant, jo ja havia verbalitzat la meva intenció de fer canvis i també perquè crec que en les institucions és necessari que hi hagi, per higiene i per salut democràtica, un cert relleu en posicions de certa rellevància en el dia a dia dels treballadors.
I hi va posar una dona.
Només hi havia hagut una secretària general i vaig creure que en l’escenari actual, amb un Parlament amb més dones que mai i amb una mesa del Parlament amb més presència femenina en els espais més rellevants com són la presidència i les vicepresidències, també una secretària general havia de ser una mostra d’igualtat en la història de la democràcia. Com que els homes quan governen sovint no ho recorden, doncs crec que les dones hem de predicar amb l’exemple.
Parlant de canvis. N’hi haurà de profunds?
Això només ho poden decidir els grups parlamentaris. La comissió del reglament es convoca precisament quan hi ha voluntat d’aquests grups de fer-ne. El reglament no deixa de ser un conjunt de normes que s’han d’anar adequant en funció de les necessitats. No són com la Constitució Espanyola, que sembla més inamovible que les Taules de la Llei. El reglament ens ajuda a organitzar el dia a dia. Per exemple, es va aprovar un pla d’igualtat en aquest Parlament, el febrer del 2020, i diu que els grups parlamentaris han d’ubicar dones en càrrecs de responsabilitat i equiparar-los amb els dels homes. Veiem que alguns grups parlamentaris no ho segueixen perquè no apareix en el reglament i, per tant, hem de fer els possibles per incorporar l’obligat compliment del pla.
L’adaptació del funcionament parlamentari a les noves tecnologies també hi entraria?
Les votacions telemàtiques han arribat per quedar-se, i els mesos de pandèmia han accelerat tot el procés. Un Parlament no es pot aturar sota cap circumstància i estem obligats a dotar-nos d’instruments que així ens ho permetin. Han calgut regulacions i decrets llei per atendre una urgència com la que teníem. El vot telemàtic s’haurà d’incorporar en el reglament perquè estem duent a terme pràctiques que no queden cobertes pel mateix reglament. Per tant, seran els grups parlamentaris els que decidiran en quina mesura i en quins aspectes s’ha de modificar el reglament si estimen oportú fer-ho.
Els últims gestos del govern Sánchez fan preveure la desjudicialització de la política?
Crec que no. Els indults són un procés que des d’un punt de vista d’acció política arrenquen en el moment en què jo faig una pregunta al Congrés dels Diputats i em respon el ministre de Justícia. Una resposta que arriba en el segon torn, quan jo ja no tinc possibilitat de rèplica, i en què em diu: “Aquests indults que li preocupen tant, la setmana vinent els començarem a tramitar.” I aquesta setmana s’ha convertit en nou mesos. Nou. Simbòlicament és com un embaràs i un part el que ha hagut de patir el govern de l’Estat espanyol per acabar signant i permetent aquests indults. Embolcallats amb un discurs més propi del màrqueting i de la publicitat amb allò de la concòrdia, la magnanimitat i el gest de gràcia, sabem que, en realitat, el procés dura nou mesos perquè hi ha un debat intern i intens dins el PSOE. Sabem que els membres del partit no són de manera voluntària i conscient proclius a l’indult, però amb la pressió que ve d’Europa es veuen obligats a fer tot l’attrezzo del Liceu per anunciar la signatura. Quan arribes a retaló, a empentes i rodolons i sota pressió això indica que, de magnanimitat i concòrdia, més aviat poca. Si a més a més veiem què se n’ha tret, de la reforma de govern, amb un ministre català, del PSC, com Miquel Iceta i amb una cartera inicial de Política Territorial i Funció Pública que es llegia com un gest cap a Catalunya i que ha esdevingut un miratge que ha durat sis mesos. Que facis un canvi després de tan poc temps demostra en certa manera que quan el vas anunciar formava part d’aquest màrqueting generalitzat al qual Pedro Sánchez ja ens té acostumats. És allò que tinc uns arguments i si no li agraden en tinc uns altres. És Pedro Marx, més que Pedro Sánchez.
Després de parlar-ne tant a tot arreu, li mereix més confiança la taula de diàleg?
No, gens. Crec que també és una estratègia i es parla tant de la taula perquè parlant-ne algú pugui pensar que hi ha taula o que hi ha diàleg. De moment no n’hi ha. És com una al·lucinació col·lectiva que hem tingut perquè vam veure un passeig a La Moncloa i una taula de vidre. De vidre, a més a més! Tota una lectura metafòrica. De vidre perquè era transparent, no es veia. Hem tingut una fotografia que parla de diàleg i un any i mig després sembla que ara sí que s’ha convocat, quan hauria d’haver estat un mes després de les eleccions. Conec els que s’hi han d’asseure, perquè hi vaig treballar amb ells dos anys, i el meu escepticisme està basat en una evidència contrastada.
Va patir per la formació de govern? Hi va haver algun moment en què va pensar que no seria possible?
Vaig patir molt, però no per creure que no podríem arribar a una entesa entre JuntsxCat i ERC, perquè aquesta era una investidura matemàtica. No, vaig patir perquè quan tu et presentes a les eleccions amb un determinat projecte polític i amb el resultat ajustat de les eleccions busques que l’acord final sigui el més semblant possible a allò que havies defensat en campanya. I és en aquest sentit que es va negociar moltíssim.
Després d’una primera legislatura en què es van fer evidents les discrepàncies entre els dos socis, què fa pensar que ara serà diferent?
L’he de veure amb més esperança perquè hi ha hagut la voluntat de fer un acord de govern i la voluntat que aquest acord es respecti. Tots teníem molt present la mala experiència passada i, per tant, les ganes i l’esforç que aquest cop sortís millor hi són per les dues parts.
I com veu el PSC, principal grup de l’oposició amb cares noves?
Bé, els canvis s’han de veure com una oportunitat i s’ha de donar marge perquè ho siguin. De fet, amb Salvador Illa ja teníem contacte durant els primers temps de pandèmia i era a ell a qui m’adreçava com a ministre de Sanitat. A ell i a Pedro Sánchez. El diàleg, ja l’hem tingut en un altre context i també la coneixença. Esperem que aquest canvi de tarannà es vegi reflectit quan es plantegi la renovació de càrrecs i altres qüestions que necessiten l’acord de les dues terceres parts de la cambra.
I les desconfiances amb la CUP ja s’han superat?
Jo sempre he estat una persona amb mirada de bastir ponts, de transitar-los i per tant que hi hagi moviment d’aproximació més que no pas de llunyania. De fet, ha estat sempre la meva manera de fer política i per tant continuo amb la mateixa voluntat. Estic convençuda que l’independentisme ha d’anar unit per aconseguir la independència. Després, un cop siguem independents, cadascú ja s’encarregarà de buscar les seves posicions i ja hi seran aquells que hi voldran ser. Els que som i treballem només per aconseguir la independència, quan aquesta sigui una realitat completa, marxarem a casa nostra per celebrar que finalment ja l’hem aconseguida. Per tant, no vull veure aquestes desconfiances en general i sí que vull treballar perquè no es produeixin com he fet des del primer moment que he entrat en política.
Amb un 52% del vot i amb un Parlament amb majoria independentista, el camí cap a l’autodeterminació és més planer o encara fa pujada?
El camí cap a la independència, perquè l’autodeterminació és un dret que ja vam exercir en la forma d’un referèndum l’1-O i ens falta implementar el darrer tram d’aquest trajecte que és la independència. Que és difícil, ho hem vist tots. Fa tres anys i mig que patim les conseqüències per haver exercit el nostre dret: presó, exili, repressió generalitzada, la mort política via inhabilitació, la mort econòmica a través de la ruïna via Tribunal de Comptes... És evident que la manera virulenta i violenta amb què va reaccionar l’Estat demostra que ens ho posaran difícil. També demostra aquesta reacció que l’1-O vam estar molt més a prop del que probablement pensem per aconseguir el nostre objectiu. Per tant, la fórmula, la tenim; la unitat per aconseguir-ho, també, i el que falta és mantenir aquesta unitat i fermesa a l’hora de ser capaços d’implementar aquest tram final. Per tant, les dificultats hi són, però justament perquè les coneixem hem de poder blindar-nos i fer-nos forts, i sobretot estar units per superar-les. Estem units en la repressió, perquè ens reprimeixen, doncs hauríem d’aprendre a ser capaços d’estar units per aconseguir la independència. Perquè sense independència la repressió no s’atura.
Com pot afectar la pandèmia a tot el procés? Poden canviar les prioritats?
Jo he dit sempre que la pandèmia, si de cas, a mi m’ha fet més independentista que no era. Perquè, davant d’una emergència sanitària com la que hem tingut, no poder disposar ni dels recursos ni de la capacitat de decisió ens ha impedit respondre com hauríem volgut. El president Torra demanant accions 15 dies abans que les prengués el govern espanyol és un exemple. Un altre és que fa relativament poc que el govern espanyol ha permès a les farmàcies poder fer tests d’antígens. Jo vaig presentar una proposició de llei el mes de desembre. Fa set mesos! La gestió eficaç d’aquesta crisi ens ha demostrat encara més què representa ser o no ser independents i, per tant, ara la prioritat és respondre a la crisi sanitària, econòmica i social, però sense que això ens allunyi o ens impedeixi treballar per assolir la solució a aquesta crisi i a qualsevol altra que pugui venir. Has de poder decidir com inverteixes els teus propis recursos per gestionar les teves problemàtiques i aconseguir que la teva ciutadania tingui una millor qualitat de vida.
Té oberta una causa judicial. Sent que el seu càrrec perilla? Condiciona la seva feina?
Si et digués que no em condiciona que els mateixos jutges i fiscals que van ser a la causa de l’1-O siguin els que estan a la meva causa, mentiria. Una causa que no hauria de ser, perquè jo no he comès cap delicte. Tinc companys que han estat tres anys i mig a la presó, tinc companys que fa més de tres anys i mig que pateixen exili, hi ha més de 3.300 represaliats per aquesta acció de l’Estat espanyol... Per tant, és evident que forma part del meu dia a dia i no hi ha cap entrevista en què no se’m recordi o acte públic en què els mitjans no en facin esment. Però, justament per responsabilitat amb mi mateixa i amb la feina que faig i amb la confiança que m’han donat els ciutadans, és evident que jo he de fer la meva feina com si fos lliure, perquè no ho soc. Totes i cadascuna de les meves accions poden portar un seguit de conseqüències que a altres persones d’altres àmbits polítics i d’altres àmbits geogràfics no els comporten. Cada vegada que jo em pronuncio contra la justícia espanyola dient que és més espanyola que justícia jo sé que seré jutjada per aquesta justícia que també sap què en penso, d’ella. Per tant, podria deixar de dir-ho, però crec que he d’intentar ser coherent amb mi mateixa i poder ser lliure fins al punt que depèn de mi. Jo que vinc dels clàssics m’agafo molt a la tragèdia grega, com és el cas d’Antígona. Sòfocles ens explica el xoc entre la germana que enterra els seus dos germans, encara que el rei de la ciutat hagi dit que un pot ser enterrat però l’altre no. El rei posa al davant la llei de la ciutat, i ella, la llei de la sang. El rei diu a Antígona que qui enterri el germà que no pot enterrar morirà, Antígona li respon que ell faci el que cregui que ha de fer, que ella farà el mateix assumint-ne les conseqüències.
El seu pas per Madrid l’ha preparada per a tot?
Per a tot no ho sé! El cert és que sí que he fet un màster intensiu en la presència de l’extrema dreta o la dreta extrema en un hemicicle, en veure els jocs de poder, en comprovar que allò que es diu als mitjans no té res a veure amb allò que es fa realment, en mirar d’enganyar la gent parlant de diàleg en públic mentre que en privat les mateixes persones que han fet les declaracions t’ho desmenteixen. He estat en l’ull de l’huracà en un moment de moltíssima bel·ligerància política i jurídica i vivint moments transcendentals des d’un punt de vista històric. Han estat unes vivències dures, però d’un aprenentatge molt significatiu.
Aquesta setmana ha estat notícia la negativa del govern espanyol a donar permís perquè hidroavions francesos entressin a Catalunya per donar suport a l’extinció del foc de l’Empordà. Com ho valora?
Els professionals que lluiten contra el foc, d’una banda, i el sentit comú, d’una altra banda, demanen que es puguin utilitzar els hidroavions que estiguin més a prop del foc, en aquest cas a la Catalunya del Nord, a l’Estat francès, però l’Estat espanyol ho descarta. És a dir, que els mitjans són a pocs quilòmetres, però el permís i el criteri estan a 600 quilòmetres, que és una manera simbòlica de dir que qui pren les decisions per nosaltres és a Madrid. Quan parlem de la necessitat de ser un país independent també parlem de qüestions com aquesta.
Ha saltat un nou cas de ciberespionatge després de l’escàndol del 2019 quan es va saber que el llavors president del Parlament, Roger Torrent, i altres polítics independentistes havien estat espiats per una empresa israeliana que només ven aquests programes a estats. En aquest cas és Microsoft qui denuncia atacs contra un centenar de persones arreu del món, i precisa que també n’hi ha a Catalunya.
Quan la ministra (de Política Territorial, Isabel Rodríguez) adverteix que els independentistes haurien d’haver après la lliçó segurament també es refereix a això. La lliçó és que la fi de la unitat d’Espanya justifica tots els mitjans. El ciberespionatge n’és una mostra més. Però, un cop més, s’obliden d’una majoria social i política que no responem a les seves amenaces sinó al nostre compromís amb el mandat de l’1-O per fer efectiva la independència de Catalunya.

EL PAS A LA POLÍTICA ACTIVA

El gener del 2018 va deixar el càrrec com a directora de la Institució de les Lletres Catalanes, després de cinc anys, per accedir a les eleccions al Parlament com a independent en la llista de Junts per Catalunya. El 29 de maig fou designada consellera de Cultura després que Lluís Puig no pogués assumir el càrrec per la negació del govern de l’Estat espanyol a publicar-ho al DOGC. El juliol del 2018 es va iniciar una investigació de la policia amb relació a la seva etapa com a directora de Lletres. Es van obrir diligències per presumptes delictes de prevaricació, frau, malversació i falsedat documental per l’adjudicació de 18 contractes. Actualment el cas està en mans del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per la seva condició d’aforada com a presidenta del Parlament. El març del 2019 es va presentar com a número 2 de Junts per Catalunya per anar al Congrés dels Diputats. Va dimitir com a consellera de Cultura i va ser substituïda per Mariàngela Vilallonga. El 2020 va participar en el procés de primàries del partit per aspirar a la presidència de la Generalitat durant les eleccions del 14 de febrer del 2021. Es va imposar per gairebé el 80% dels vots als seus contrincants, Damià Calvet i Jordi Ferrés. El 12 de març d’aquest any es va convertir en la setzena presidenta del Parlament de Catalunya.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)