Entrevista

TERESA CABRÉ

PRIMERA PRESIDENTA DE L'INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS (IEC)

“Ser membre de l’IEC és servir el país”

Vertebrar el territori amb la llengua que li és pròpia. La primera presidenta de l’IEC posa en relleu la feina d’una institució amb múltiples disciplines i que reclama ser escoltada pels poders públics

RETORN
“Som un organisme públic, ens devem a la societat i, per tant, hem de poder retre a la societat allò que nosaltres hem rebut” RETORN “Som un organisme públic, ens devem a la societat i, per tant, hem de poder retre a la societat allò que nosaltres hem rebut”
OBJECTIU
“Hauré de trobar els mecanismes i les estratègies perquè els organismes polítics retornin a l’Institut la centralitat referencial” OBJECTIU “Hauré de trobar els mecanismes i les estratègies perquè els organismes polítics retornin a l’Institut la centralitat referencial”
COMPROMÍS
“Hem de garantir una opinió seriosa i fonamentada des de bases científiques i sense compromisos partidistes” COMPROMÍS “Hem de garantir una opinió seriosa i fonamentada des de bases científiques i sense compromisos partidistes”
LLENGUA
“Només si fem classes en català de totes les matèries a les universitats obtindrem expressió científica i terminologia pròpia” LLENGUA “Només si fem classes en català de totes les matèries a les universitats obtindrem expressió científica i terminologia pròpia”
RECONEIXEMENT
“Un país necessita les seves referències culturals, i si són singulars i pròpies, com el mateix IEC, molt millor” RECONEIXEMENT “Un país necessita les seves referències culturals, i si són singulars i pròpies, com el mateix IEC, molt millor”

Set anys al capdavant de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) han servit a Teresa Cabré (l’Argentera, 1947) per entomar amb les idees ben clares la primera presidència d’una dona de la institució que va crear el 1907 Enric Prat de la Riba. En el seu discurs d’investidura –prendrà possessió al setembre– ja va anunciar l’objectiu d’impulsar l’IEC com a referent de la cultura i la llengua catalanes, d’augmentar el seu prestigi social i d’aconseguir que, “com a estructura d’estat que hauria de ser, sigui escoltat i tingut en compte”.

Felicitats pel nomenament. Sobta que en més de cent anys de vida sigui vostè la primera presidenta dona.
Sobta, sí, però espero que es noti el canvi. D’alguna manera l’experiència que acumulem les dones sempre es projecta sobre les coses que després fem.
En què es notarà?
Un element que projectem de manera gairebé automàtica és la sensibilitat. La sensibilitat a l’hora de gestionar, sobretot quan es tracta de treballar amb persones, amb col·lectius. I que aquests col·lectius han de treballar en un context de benestar on cadascuna de les persones sigui tinguda en compte. Sempre he intentat anar molt en aquesta línia, perquè ja em surt de natural, però també l’he observada en aquests set anys i mig que he estat al capdavant de la Secció Filològica. El personal està molt més content. Són persones que, com que les tens en compte, les informes. No hi ha ningú que treballi sense saber allò que fa el del costat, ni sense saber quins són els objectius que es proposa l’organisme en el seu conjunt.
Presentar una candidatura única i obtenir el 91% dels vots és una gran mostra de confiança.
I que jo agraeixo enormement. Quan em presento a un càrrec ho faig amb un projecte sota el braç i la meva il·lusió és agafar-ho com una oportunitat per fer coses, per fer allò que penso que es podria fer. Si tu et presentes, encara que sigui amb candidatura única, però surts per un marge de vots molt petit, et deixa les mans lligades perquè penses que hi ha moltes persones que no creuen en el teu projecte. Per això agraeixo tant el gest als membres de l’IEC, i és evident que no els podem fallar.
I el fet que sigui precisament una persona de la Secció Filològica, quan semblava que hi havia una norma no escrita que la deixava al marge de la presidència.
Precisament, quan he estat al capdavant de la Secció Filològica durant aquests set anys i mig, he pogut donar a conèixer el meu tarannà en el ple, la meva manera de funcionar i de presentar la feina feta. I crec que això ha facilitat que em votessin tot i ser de la Secció Filològica. Aquesta secció, en ser l’àmbit que elabora la normativa i en ser tan visible el paper d’acadèmia de la llengua de l’IEC, ja tenia un paper protagonista i aquesta és una mica la raó per la qual no hi havia presidents de la secció fins ara. Es buscava l’equilibri amb la resta de seccions.
Ha repetit que un dels seus deures és obrir a l’exterior l’IEC, igual que ho ha fet amb la Secció Filològica. Com ho farà?
És un dels meus principals objectius. Som un organisme públic, ens devem a la societat i, per tant, hem de poder retre a la societat allò que nosaltres hem rebut i allò que podem aportar com a servei. L’IEC, en ser un organisme que comprèn totes les àrees del saber, té una pluridisciplinarietat innata que ens permet fer anàlisis transversals dels fenòmens. Per això és tan important poder tornar aquest coneixement a la ciutadania a través de la difusió i la divulgació. I no només una divulgació encarada als cercles experts, sinó que tingui un públic i un horitzó molt més amplis.
En un moment de canvis en aquest país, el fet que l’IEC s’abanderi com a estructura de país pot facilitar que se’l tingui en compte i se’l consideri com a referent per part del govern?
Les fonts de reflexió dels polítics no poden ser només les dels seus propis, i legítims, interessos de partit. La seva ha de ser una visió gens esbiaixada de la realitat i a nosaltres el que ens agradaria és que tinguessin en compte aquesta realitat a través dels estudis que fem des de l’IEC. Estudis independents de criteri, basats en dades rigoroses i científiques. Jo intentaré per tots els mitjans que es reconegui des de la Generalitat que allò que són estructures que vertebren un país, des de la cultura i la llengua i que van més enllà d’una autonomia i engloben totes les terres de parla catalana, es tinguin en compte com a referent. Un país necessita les seves referències culturals, i si són singulars i pròpies, com el mateix IEC, molt millor. El simbolisme vertebrador de l’Institut, crec que el podré obtenir dels poders públics.
I com ho aconseguirà?
Parteixo de la base del convenciment, l’argumentació, l’empatia i això que em caracteritza com a persona: l’entusiasme. A més, encapçalo un programa en què renovo l’Institut. Un Institut que està disposat a ser transparent i a retre comptes. Per tant, a través d’acords sobre feines i tasques molt concretes que serveixin realment al país, penso que obtindrem aquest reconeixement. Voldria que em donessin la confiança d’un parell d’anys perquè es noti el canvi.
Quins creu que seran els esculls més difícils de resoldre?
De portes cap endins en tindré pocs, tant perquè el marge amb què he estat escollida és molt ampli com per la il·lusió i el treball que hem posat tot l’equip en el programa. A més, no puc obviar el personal de l’IEC, un personal que s’estima molt aquesta casa i ho ha demostrat en més d’una ocasió. De portes cap enfora hauré de trobar els mecanismes i les estratègies perquè els organismes polítics retornin a l’Institut aquesta centralitat referencial. Suposo que serà un escull perquè, malgrat que s’ha treballat molt internament, l’IEC no ha exhibit ni exterioritzat tota la feina que ha fet. I, sobretot, no ha mostrat com d’útil socialment és tota aquesta feina. Una segona problemàtica que s’haurà de superar és la de tipus pressupostari. L’Institut per funcionar necessita un pressupost digne, encara que sigui adaptat a les circumstàncies actuals de crisi. Aquest pla que defensem de modernització i d’utilitat de servei que promovem ha de tenir recursos suficients.
El fet de ser un país sense estat dificulta encara més que es reconegui la feina d’institucions com l’IEC?
Efectivament. L’aportació que es fa a la Real Academia Española no només és suficient, sinó que es veu ampliada amb aportacions extraordinàries dels diferents ministeris perquè facin els treballs que fan. Tot i això, Catalunya sempre ha estat un país intel·ligent, perquè ens hem hagut d’espavilar en tant que no hem tingut els mateixos mitjans de poder que altres estats que ens envolten, i, malgrat tot, hem volgut ser, ens hem reconegut com a identitat. Hem utilitzat la imaginació per treure recursos de sota de les pedres. El mateix Prat de la Riba va creure i va fer creure tothom que això era un estat, quan no ho era. Hem de continuar aplicant aquestes fórmules imaginatives. D’altra banda, és molt important que els poders públics vegin en l’IEC eficàcia, eficiència, transparència i utilitat. I des de l’IEC estem disposats a aconseguir que la nostra veu sigui més escoltada.
La imatge d’un Institut format només per acadèmics de certa edat és real? No hi ha prou talent jove perquè s’hi incorpori?
Hem de treballar per rejovenir l’entrada de membres de l’Institut. Aquest és un dels aspectes en els quals volem incidir. No en un primer moment, perquè les coses s’han de fer una darrere de l’altra si vols que es consolidin i que es vagin estructurant bé en el conjunt, però ho tenim present. També volem retardar l’edat de jubilació, de pas a emèrits dels membres de l’Institut. Ara es fa als 70 anys. Jo mateixa soc emèrita i estic en plenes capacitats per poder dirigir una institució. Què passa? Cada cop més els nostres membres continuen treballant un cop passen a ser emèrits. Llavors això ha fet que, d’una banda, entrin membres i, d’una altra banda, aquells que fa 20 o 30 ja no eren actius ho continuen sent ara. Som molta gent i hem de fer els possibles per equilibrar l’entrada de gent jove sense perdre l’activitat de l’experiència. Al llarg de la història de l’IEC s’han adoptat diferents models. En un moment determinat es va optar pels membres agregats, perquè, és clar, hi ha un nombre determinat de persones dins de cada secció i no la podem augmentar sense límit. També es podria resoldre a través de les societats filials, adherides o adscrites a una determinada secció i que dinamitzen la matèria en què estan especialitzades. Aquí sí que hi ha molta gent jove i pot ser el camí implicant en la recerca els membres de les filials.
Un dels aspectes clau que vostè defensa és ampliar l’acció territorial de l’Institut més enllà del Principat.
Si diem que som un eix vertebrador de la llengua i la cultura catalanes no ho podem fer d’una altra manera. Forma part dels nostres estatuts. Aquest aspecte es veu molt clar en el tema de la llengua, perquè no podem defugir aquesta mirada inclusiva de totes les varietats lingüístiques. En el cas de les altres matèries, queda una mica més diluït, sobretot en el camp de les ciències experimentals, exactes, de la salut... En aquelles ciències patrimonials, com en el cas de la història, l’arqueologia o les ciències socials, no hi ha cap acadèmia en els llocs respectius que agrupi aquests elements i, en canvi, nosaltres sí que tenim membres que pertanyen a tots els racons de la llengua. Aquesta és la singularitat de l’Institut. Per ser-hi membre no només has de ser bo en la teva matèria, sinó que has de creure en la catalanitat i has d’estar disposat a treballar en una institució que és inclusiva. Tal com es va concebre l’IEC, ser membre vol dir estar disposat a fer un servei al país.
L’IEC va sorgir com a punta de llança de la modernitat científica. En quin moment es troba ara?
L’IEC va tenir un paper actiu en la construcció del país des d’un punt de vista cultural. Era el moment propici políticament per recuperar la identitat. Va tenir l’encàrrec de recopilar i descriure tot allò que formava part del gran patrimoni de la catalanitat en tots els terrenys. Actualment ja hi ha altres entitats que fan aquesta feina. L’IEC, per exemple, no té laboratoris per fer recerca de bioquímica, però en canvi sí que té l’acumulació de saber expert de cadascuna de les matèries per poder emetre opinió. La missió d’opinar és una de les eines fortes que té l’Institut. Hem de garantir una opinió seriosa i fonamentada des de bases científiques i sense compromisos partidistes.
Hauria estat bé emetre aquesta opinió vertebradora de país en un moment com el que estem vivint de crisi sanitària?
En el moment de l’acció, aquesta partia dels organismes polítics, però en el terreny de l’emissió d’informes i d’anàlisi l’IEC ja ha fet aquesta feina, ja ha emès aquesta opinió a través de seminaris transversals de totes les seccions sobre la covid. S’han emès informes sobre la natura, ús i abús, sobre el genoma humà... Jo penso que la nostra voluntat ja ha començat a caminar en aquest sentit. El que és difícil és avançar-te a la necessitat d’acció, i, en el cas de la pandèmia, va agafar tothom de sorpresa.
Una entitat com l’IEC es podria plantejar sense la inversió pública?
S’hauria de convertir en una entitat lucrativa i això li faria perdre l’essència. L’Institut genera ingressos a través de les seves publicacions i activitats, però el que no pot fer és dedicar-se només a aquelles activitats que li generin recursos, perquè perdria de vista el que és el servei al país.
Adolfo Suárez va dir en un acte el 1976 que no es podia ensenyar física nuclear en català o en basc. En un moment en què la utilitat de la llengua es torna a posar en dubte, com respon la institució?
Jo hi era en aquell acte [riu]. Partim del principi que totes les llengües són aptes per expressar-ho tot i que si una llengua no té recursos per explicar un aspecte determinat és perquè no ha tingut necessitat de fer-ho. I hi afegeixo que només amb l’ús de la llengua desenvoluparem aquests recursos de forma natural. Per tant, només si fem classes en català de totes les matèries a les universitats obtindrem expressió científica i terminologia pròpia. I com a terminologia pròpia també vull dir aquella que importem, perquè, davant una situació sociolingüística com la que tenim, hem d’estar disposats a metabolitzar les paraules que ens arribin passant-les per la genuïnitat de la nostra llengua o bé donant-los una fesomia que no les faci apartar del català. Per tant, la llengua és apta per a tot i té tots els recursos necessaris. El que cal és continuar amb l’ús en tots els àmbits de comunicació.
I com s’aconsegueix la complicitat perquè el català no torni a fer passos enrere?
Tenim una realitat sociodemogràfica determinada i hem de posar l’acció a desenvolupar una llengua vehiculadora de país, més enllà de la llengua en què es comuniqui cadascú. És molt important saber quin ha de ser el paper d’aquesta llengua a l’escola.
S’acusa l’IEC d’aprimar la llengua amb la supressió de la majoria d’accents diacrítics.
La reforma dels diacrítics era necessària perquè se n’havia descontrolat la possible norma. Feia temps que calia podar-hi ordre i pensar que l’ortografia ha de ser apresa i per tant, encara que hi sempre hi ha un marge d’arbitrarietat perquè és fruit d’una decisió, aquest marge ha de poder racionalitzar-se per facilitar l’aprenentatge de la llengua escrita”.
JOSEP LOSADA
La reforma dels diacrítics era necessària perquè se n’havia descontrolat la possible norma. Feia temps que calia podar-hi ordre i pensar que l’ortografia ha de ser apresa i per tant, encara que hi sempre hi ha un marge d’arbitrarietat perquè és fruit d’una decisió, aquest marge ha de poder racionalitzar-se per facilitar l’aprenentatge de la llengua escrita”.

CASADO: IGNORÀNCIA O MALA FE

Les recents declaracions del líder del Partit Popular, Pablo Casado, defensant que a les Illes Balears no es parla català sinó “mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc” no només han encès novament el debat lingüístic. L’IEC hi ha reaccionat amb un comunicat en què destaca que l’afirmació del polític “és producte de la ignorància o de la mala fe”. L’ús, i abús, del català com a element per atacar Catalunya no és nou en el món polític, però sí que darrerament hi ha hagut un interès creixent per part dels partits de la dreta i la ultradreta per generar conflicte. En el comunicat de l’Institut es recorda que tant les denominacions fetes per Casado com l’alguerès, el valencià o el rossellonès “fan referència a varietats de la llengua catalana en els diferents territoris i no posen en dubte la unitat essencial de la llengua”. L’IEC remarca que tant la comunitat acadèmica internacional com el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC i el de la Real Academia Española (RAE) deixen ben clara la unitat de la llengua catalana a Catalunya, les Illes Balears, la major part del País Valencià, Andorra, la Catalunya del Nord, la Franja de Ponent, la ciutat sarda de l’Alguer i la comarca murciana del Carxe.

Les recents declaracions del líder del Partit Popular, Pablo Casado, defensant que a les Illes Balears no es parla català sinó “mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc” no només han encès novament el debat lingüístic. L’IEC hi ha reaccionat amb un comunicat en què destaca que l’afirmació del polític “és producte de la ignorància o de la mala fe”. L’ús, i abús, del català com a element per atacar Catalunya no és nou en el món polític, però sí que darrerament hi ha hagut un interès creixent per part dels partits de la dreta i la ultradreta per generar conflicte. En el comunicat de l’Institut es recorda que tant les denominacions fetes per Casado com l’alguerès, el valencià o el rossellonès “fan referència a varietats de la llengua catalana en els diferents territoris i no posen en dubte la unitat essencial de la llengua”. L’IEC remarca que tant la comunitat acadèmica internacional com el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC i el de la Real Academia Española (RAE) deixen ben clara la unitat de la llengua catalana a Catalunya, les Illes Balears, la major part del País Valencià, Andorra, la Catalunya del Nord, la Franja de Ponent, la ciutat sarda de l’Alguer i la comarca murciana del Carxe.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)