Entrevista

JOSEP ROVIRA

TREBALLADOR SOCIAL. FUNDADOR D'ENERGY CONTROL I DIRECTOR DE L'ÀREA DE DROGUES DE L'ENTITAT ABD

“És necessari regular les drogues”

Josep Rovira, fundador d’Energy Control, de previsió de riscos en el consum de drogues, ho planteja: la via punitiva no les ha fet desaparèixer, ni ho farà. No és l’hora de la regulació?

POLICIES I JUTGES
“La via de la guerra contra la droga ha fracassat. Els mercats guanyen terreny i poder i les drogues són més diverses ”
BALANÇA
“El consum de drogues sempre està vinculat a una situació de risc, i més quan estem parlant d’escenaris no segurs”
SUBSTÀNCIES
“Malgrat que no ho vulguem veure, la substància que crea més problemes, orgànics i socials, és l’alcohol”
UNA LLEI
“Vint-i-tres estats dels EUA han regulat el cànnabis. Els EUA, que eren els sentinelles de la prohibició! Les regulacions funcionen”
COVID
“Amb la pandèmia s’han modificat els patrons d’ús i els llocs on es fa el consum. Molta festa privada, entorn domiciliari”
Fa molts anys, i a propòsit de les drogues de disseny, de saber què es feia als afters, se sentia molt a parlar d’Energy Control. Muntaven parades al costat dels locals d’oci i, si ho volies, t’informaven i assessoraven. Sense tabús. Energy Control, emmarcat en l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD), era revolucionari. Ho és encara. No aborden el consum de drogues des de la por. Reconeixien, com ara, la realitat: hi ha drogues i n’hi haurà; es consumeix i es consumirà. Es poden reduir els riscos? El 2022, Energy Control farà vint-i-cinc anys. S’han convertit en un referent internacional en l’abordatge de les drogues. Energy està dins d’ABD, però és més conegut que l’entitat.
Energy Control era una proposta de marca, pensant sobretot a arribar a la població jove, amb la qual ens volíem comunicar. En aquest sentit, l’entitat, pròpiament, Associació Benestar i Desenvolupament, perdia pes. Energy, però, sempre ha estat dins d’ABD. Aquesta entitat té l’origen en els anys vuitanta, en l’abordatge de la problemàtica de dependència. En aquell moment, estava molt centrada en l’alcohol i, sobretot, en l’heroïna. Va desenvolupar una tasca important, pel que fa a tractament, i en tot allò que és la reducció de danys, la problemàtica del consum addictiu. També va ser l’entitat que va posar en marxa les primeres sales de consum supervisat a Catalunya. Per tot plegat, vam posar en marxa Energy Control des d’aquesta entitat, perquè ABD treballa les drogodependències –tot i que té altres àmbits d’actuació–, i segueix portant serveis ambulatoris de tractament, serveis de reducció de danys i de prevenció.
El discurs d’Energy va ser molt trencador des de l’inici.
Era molt nou, i fins i tot podia arribar a ser qüestionat. Ho vam fer corrent riscos, com que ens reprenguessin fortament o que ens trobéssim amb algun procediment legal, tot i que teníem empara i el coneixement dels marges que teníem per treballar.
La situació ha canviat molt, però.
Ara, al cap dels anys, el que dèiem forma part de les polítiques públiques. És a dir, que els plans estratègics i les polítiques públiques ho van incorporar. Hi ha molts països a la UE que estan en aquesta línia. També hem acompanyat països de l’Amèrica Llatina en la implementació. La reducció de riscos és una batalla guanyada, forma part de la prevenció. Al seu moment, es va incidir en la reducció de danys, pensant en aquells que ja s’han fet mal. Després ha vingut la reducció de riscos.
Què han aportat?
Fins que vam començar sempre s’havia pensat que les drogues s’havien d’abordar des del no.
La via policial i judicial.
Sí. Sobretot es tractava d’evitar l’acostament al consum. I en el tractament, aconseguir deixar de consumir. L’única opció és el tractament per abstinència, i als joves, sobretot, dir-los que no les prenguin. Vam veure que la majoria de la població vinculada al consum de drogues no experimenta un dany, sinó que està exposada a riscos. El dany és una probabilitat. Volíem fer un acompanyament perquè les situacions de problemàtica no apareguin. És a dir, el treball preventiu no pot pensar només en els no consumidors. Ha de pensar sobretot, i primer, des d’una perspectiva de salut i de responsabilitat públiques, que aquells que corren una situació de risc són els que han de ser atesos. Com? Amb informació, amb treball de prevenció, de presa de consciència, de recursos que l’ajudin a fer una gestió prudent i moderada de la relació amb les drogues.
Les substàncies no s’erradicaran i se seguiran consumint.
Partíem d’aquesta premissa! Actualment, ningú ho posaria en dubte! Quan Energy Control va néixer encara podies sentir algú que deia que somiava en un món sense drogues. Ara no hi ha ningú que ho digui. Les drogues no desapareixeran i sempre tindran consumidors. A més de parlar de les drogues d’abans, hem de parlar de més variants i de més drogues. La via de la guerra contra la droga ha fracassat. Es veu com els mercats guanyen terreny i poder i com les drogues són més diverses i, algunes, comporten més riscos.
Quina ha estat l’evolució del perfil de consumidor respecte de fa quinze anys? Es parlava de policonsum, i se solia dir “jo controlo” quan, de fet, es controlava més aviat poc.
Les poblacions actuals possiblement no tenen consums tan intensius com abans. Ara, el policonsum encara és més present, fins i tot. O tan present. També es pot dir que el coneixement sobre els riscos està més incorporat, la qual cosa no vol dir que les persones no estiguin sotmeses a situacions en què poden cometre errors importants. Les problemàtiques relacionades amb el consum continuen sent les mateixes.
Quan parlem de risc es refereix a la substància i al com, on i amb qui es consumeix? Al seu web parlen de situacions de risc que, fa anys, no s’esmentaven, com les relacionades amb la combinació sexe i droga. Fa temps, es parlava, bàsicament, de drogues a la discoteca.
Hi ha moltes substàncies que abans no existien. Per tant, en termes de risc, es pot dir que la població està més exposada. També hi ha entorns de consum diferents als lúdics, i més ara, amb la pandèmia i els locals d’oci tancats.
Com ha afectat la covid?
Amb la pandèmia s’han modificat els patrons d’ús i els llocs on es fa el consum. Molta festa privada, entorn domiciliari. Ja veurem cap a on va tot plegat, perquè segurament que el context d’oci tal com l’hem conegut abans de la pandèmia –que ja estava en crisi, sobretot el de discoteca–, es veurà modificat.
Com està present, Energy Control, quan no es pot posar la parada al costat d’un local perquè està tancat?
Últimament, hem pogut estar en festes majors, en festivals de música –poc, això sí– i en discoteques, gens, perquè no s’han obert. Ja veurem com va, com deia, la recuperació de l’oci més públic. Ara estem treballant en la manera d’arribar a la població que està consumint en un context privat.
I com va?
Energy ha guanyat accessibilitat a una determinada població, i la seva confiança. Parlem de població de consum i de joves. Xarxes, enquestes, seguidors, és la via d’informació més important. Per a nosaltres, la credibilitat i la confiança són molt importants, perquè fins que vam començar a treballar-hi, la informació sobre drogues s’abordava des de la censura. Nosaltres vam tenir clar que no s’ha de moralitzar, que no s’ha de dir “no”, sinó que s’ha acompanyar les persones en les seves decisions perquè les prenguin per voluntat pròpia i de manera raonada, i sense jutjar-los. Que les persones sàpiguen que si volen gestionar els seus plaers hauran de gestionar els seus riscos. D’altra banda, l’anàlisi i el monitoratge de mercats ara no tenen res a veure amb quinze anys enrere, perquè hem guanyat molt en expertesa, en detecció. Ara som una font d’informació clau per a l’Observatori Europeu de les Drogues.

El límit el poses tu

Valorar els riscos, què és?
És la capacitat de posar límit, amb la quantia, amb la freqüència. És valorar riscos derivats de circumstàncies que no són segures, perquè estem exposats fins i tot a violència externa, i l’autogestió, si hem consumit, estarà minvada. Els riscos poden estar també en el procés de desplaçar-nos, si necessitem agafar el cotxe… i tot això sense entrar en l’adulteració de la substància, o l’excés de puresa, que tan dolent és un fet com l’altre. Resumint, el consum de drogues sempre està vinculat a una situació de risc, i més quan estem parlant d’escenaris no segurs o no preparats per al consum. I tot això en un marc –cal tenir-ho molt present– totalment il·legal, sense regularitzar. Les persones, per tant, valoren que hi ha riscos, alguns més possibles que d’altres, i la seva gravetat i, posant certes mesures, veuen si els “surt a compte”. Sortir a compte vol dir que potser prendran mesures i trauran rendiment a les seves ganes de festa. Posar-ho tot en una balança és el que fa que les persones apliquin mesures. No es volen quedar sense passar-ho bé, sense certes relacions amb el plaer, sense socialitzar. Ho valoren i van decidint.
En pandèmia, no deuen fer un porta a porta, per trobar la seva audiència.
El que funciona, en aquest cas, són les xarxes socials. I el treball entre iguals, l’efecte bola de neu. És a dir, tenir informants clau. Ja no tens, de moment, la possibilitat de muntar un estand i que et vinguin a la botiga, per dir-ho d’alguna manera. Així doncs, treballem molt la comunicació.
Cada persona és un món, és cert, però hi ha trets comuns que ens permeten detectar que hi ha un problema.
Abans de parlar de relació addictiva amb una substància, hi ha un cúmul de situacions problemàtiques associades al consum. Tal persona havia de tornar a tal hora i no ho ha fet; ha faltat a la feina; la seva relació amb els altres canvia, es perden certs amics... Hi ha moltes situacions que si la persona no les observa, no modifica. Es va fent una muntanya, amb una reacció que és com dir: “Tant me fa, jo tiro endavant.” A més, la substància, en aquell moment, és una manera de desconnectar-se fins i tot dels problemes que l’estan portant al consum, de forma associada a altres temes. Pot ser que la persona no s’ho reconegui, però sí que s’està mobilitzant al voltant de la substància i del context del consum.
Context de consum. En quin sentit?
Dic això perquè potser hi ha casos en què no podem dir que sigui la substància, pròpiament, la que comporti l’addicció, sinó que hi ha un context de relació addictiva. Això es veia clarament en el cas de l’èxtasi. No es podia parlar clarament d’una addicció a l’èxtasi, sinó més aviat que les persones estaven enganxades a la festa. La substància en si mateixa generava una tolerància molt gran. El que necessitaven era sortir de festa.
Altres factors que fan l’addicció.
Hi ha molts estudis que ens diuen que, malgrat que no ho vulguem veure, la substància que crea més problemes, orgànics i socials, és l’alcohol. I no la tenim en compte. L’alcohol i l’heroïna encapçalarien la llista de les més addictives. Però també tenim la cocaïna… i hauríem de parlar de les benzodiazepines [substàncies psicotròpiques, amb efectes sedants, somnífers, ansiolítics, relaxants musculars], els tranquil·litzants. En termes de tendència, addicció i problemàtica associades són molt més elevades.
O la crisi d’addiccions derivada de l’abús d’analgèsics que va destapar el 2019 als EUA.
Sí, el tractament del dolor a través d’opiacis, com per exemple el fentanil [similar a la morfina, però molt més potent]. És una problemàtica generada des de l’entorn de les farmacèutiques.
Hi ha maneres de ser, de funcionar, de gestionar les emocions, que podríem dir que són, per si mateixes, un factor de risc?
Segur. No les sabria descriure, però mai podem pensar que la problemàtica més addictiva només té relació amb la substància. No. Sempre és en relació amb un mateix, amb les vivències, amb la història personal, i on es fa, perquè consumir en un marc de polítiques de prohibició té pes. Hi ha un seguit de determinants personals i socials que contribueixen, afavoreixen, un procés d’addicció.

Droga igual a delicte?

Un clàssic: consum de drogues i relació amb marginalitat, delinqüència.
No és així i no ho ha estat mai. Passa que quan s’arriba als consums problemàtics dins de les classes socials més desfavorides, la situació és complexa.
Sense recursos, més dificultats.
Se’ls acumulen molts problemes, els de caire social. Aquí hi ha la marginalitat! I si hi ha marginalitat pot aparèixer la delinqüència. Les drogues no porten a una conducta delictiva, sinó la marginalitat. Què passa? La gent amb recursos s’enganxa a les drogues, consumeix, però potser té una família que els dona suport, poden tenir recursos personals, tenen moltes altres opcions abans d’acabar al carrer. Els que acaben al carrer són els que cauen en la marginalitat i entren, de manera potent, en una espiral d’autoestigma. L’estigma que l’entorn projecta sobre mi el faig meu i jo mateix em nego la possibilitat de resoldre la situació en què em trobo.
Cada dia es desmantellen plantacions de marihuana. Si el sistema, fins ara, no ha aconseguit controlar la droga, potser s’ha de parlar de legalització?
Les vies utilitzades no han funcionat, si el seu objectiu era reduir els mercats o el consum, perquè creixen. Pel que fa a aquest objectiu, ha estat un desastre, un fracàs total. Però és que, a més, ha tingut un cost molt elevat, fins i tot l’ONU ho ha reconegut. Quan una política s’ha demostrat fracassada, ineficaç i negativa per a la població, s’ha de suspendre. No podem tenir polítiques que no s’avaluïn i es modifiquin segons els seus resultats! Per no fer canvis sempre recorren a l’home del sac: “Si no es fes així, encara seria pitjor!” Hi ha països que han regulat el cànnabis i s’ha demostrat que això que diuen és mentida! Vint-i-tres estats dels EUA han regulat el cànnabis. Els EUA, que eren els sentinelles de la prohibició! Avui dia, és necessari regular les drogues, no hi ha cap altre camí. Tenim resultats, les regulacions funcionen. Sí que es pot regular l’accés al consum de drogues, perquè és legalitzar i regular. El model que es va aplicar amb l’alcohol, la famosa llei seca, va representar una bogeria, quan es va aixecar la prohibició. Sense límits, comercialització al màxim, publicitat, negoci… És negatiu. La prohibició, com la liberalització, és el que té més costos per a la salut i per a la societat. Cal regular, amb unes normes d’accessibilitat, els criteris de producció i l’atenció de les necessitats que pugui tenir la població. És el model que defensem, però hi ha moltes resistències, molts interessos, encara que se sap que s’acabarà produint. Quant als interessos, hi ha qui viu de la prohibició, tant des d’una banda com de l’altra. Hi ha els interessos d’uns, perquè ja tenen un sistema contra les drogues i l’haurien de canviar de dalt a baix, i hi ha interessos del tràfic. Hi ha interessos econòmics, i mentre no estiguin situats per quedar-se amb el mercat, no volen una llei. I, a més, caldrà que es posin d’acord amb el cost polític.
Hi ha una part de la població reticent.
Una majoria de la població espanyola està a d’acord a regular, però una majoria feble. A Catalunya i al País Basc, la majoria és aclaparadora. L’acció política també funciona segons el criteri de “quin preu hauré de pagar?” La societat sempre ha d’anar al davant i, en aquest cas, també. Primer vindrà la regulació del cànnabis en termes mèdics i hi haurà certes farmacèutiques que sabran posicionar-se per quan tinguin l’oportunitat.

Professió militant

Josep Rovira va néixer a Badalona fa 54 anys. Quan en tenia 15, explica, en un barri de la ciutat, i amb uns companys, va posar en marxa un esplai. “Hi havia nanos que inhalaven cola, i em vaig començar a interessar pel consum de drogues. Quan vaig començar a formar-me com a treballador social, ja pensava a aplicar els meus coneixements en el consum de substàncies i gent jove.” I així va ser com, de seguida, va començar la seva carrera professional. Una cosa va portar a l’altra. i es va fundar Energy Control. “Amb les persones que venien al nostre servei treballàvem amb una mirada comunitària, de pensar com hauria de ser la comunicació en drogues perquè fos efectiva. Dins del grup que vam començar hi havia gent que havia anat a ser atesa. Comptar amb tantes mans va permetre que el projecte avancés. Hi ha un element: sempre hi ha hagut un punt de militància. Si no hagués estat pel vessant social, pel fet de fer feina en un barri de la meva ciutat, juntament amb qüestions més personals, d’implicació en moviments, m’hauria dedicat a l’esport, que sempre havia pensat que... i mira!”

Plaer i risc, a la balança

Tot convida a gaudir: compra, visita, menja, regala’t un caprici, però sense aprofundir en una realitat, i és que el plaer és un gran motor. “Abans, quan es volia fer educació sexual, o més aviat prevenció sobre qüestions de sexe, tampoc es parlava de plaer. Es parlava només dels riscos. Del plaer, se n’ha de poder parlar.” Malament rai, si es volen fer canvis a còpia de negacions. “Qualsevol comunicació preventiva educativa, primer de tot, ha de respondre a allò que fa que les persones s’hi interessin, s’hi sentin atretes, els mogui. Vam tenir molt clar que no negaríem que en les drogues hi ha una relació de plaer i recompensa. Quan ho reconeixem, donem la possibilitat que les persones entenguin que per preservar aquest plaer han d’assumir que hi ha riscos i gestionar-los. No podem desconnectar del fet que les persones obtenen una recompensa amb les drogues i que per això hi van cap. Sempre passarà, i per això hem de treballar en la manera com les persones es volen beneficiar d’aquest ús de les substàncies amb seguretat.” En un entorn en què els joves es troben cada vegada més productes de formulació desconeguda, batejats amb qualsevol nom, de debò només hi ha l’eina del “no ho facis”?

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)