Entrevista

XAVI JIMÉNEZ

PRESIDENT DEL GRUP ECOLOGISTA GEPEC-EDC I SECRETARI DE LA FEDERACIÓ D'ECOLOGISTES DE CATALUNYA

“No podem continuar consumint com fins ara”

La crisi ambiental està en el centre del debat públic, però les entitats ecologistes alerten que no s’estan prenent les mesures necessàries per mitigar-ne els efectes. En parlem amb el president de GEPEC-EdC, una organització que des de fa més de 35 anys treballa a les comarques del sud de Catalunya per preservar la natura

AMPLIACIÓ DE L’AEROPORT
“No s’hauria ni de debatre. La Ricarda és un espai natural protegit i no té cap mena de sentit parlar-ne perquè com a societat ja ens vam comprometre a preservar-lo”
TRANSICIÓ ENERGÈTICA
“L’energia s’ha de produir a prop dels llocs de consum, perquè d’aquesta manera estalviarem en el transport. I s’ha de produir allà on creï pocs impactes: en espais que ja han estat degradats per l’activitat humana”
GEPEC-EdC és una de les entitats que més s’està mobilitzant contra alguns projectes d’energia renovable. Per què són un problema ambiental, si es tracta d’energia neta i és la que necessitem urgentment?
Quan parlem d’energies renovables hem de partir de la base que la transició energètica és un tema prioritari i urgent, bàsicament perquè la crisi climàtica ens porta a fer un canvi de paradigma. Hem de posar fi a totes les energies basades en petroli, gas i en fonts contaminants, i és evident que hem d’apostar per les fonts renovables no contaminants. El que passa és que la transició energètica la podem implantar a partir de diversos sistemes. Alguns són els que el país necessita, compatibles amb la preservació d’altres aspectes ambientals, socials i culturals. Mentre que d’altres serien un desastre per al país.
Per tant, es tracta d’una qüestió de model?
Sí, parlem d’un sistema que seria un desastre justament per a la conservació de la mateixa biodiversitat i per als espais naturals, que són precisament els que volem protegir amb aquesta transició energètica. Actualment ens trobem, d’una banda, la necessitat de generar energia renovable, però al mateix temps veiem que el model de transició energètica que s’està imposant l’estan marcant els de sempre, les grans corporacions elèctriques, que, en gran part, són les causants de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. I ara ens venen a imposar el seu model, que l’única cosa que busca són els màxims guanys possibles.
I quina és l’alternativa?
Una transició energètica sostenible, compatible amb la preservació dels entorns naturals, amable, participativa i democràtica. I no imposant grans projectes que sovint –per no dir sempre– obvien i menyspreen els espais naturals, la biodiversitat, el món rural, els paisatges, l’activitat agrària, la qualitat de vida... Els ecologistes i els ambientalistes, amb bona part dels sectors científics implicats en temes de biodiversitat i amb científics de renom internacional, estem apostant i lluitant perquè aquesta transició energètica es faci seguint criteris diferents, com ara el de la distribució. Això vol dir que l’energia s’ha de produir a prop dels llocs de consum, perquè d’aquesta manera estalviarem en el transport. I s’ha de produir allà on creï pocs impactes: en espais que ja han estat degradats per l’activitat humana. Per exemple, les 29.000 hectàrees que tenim a Catalunya de polígons industrials, de les quals 13.000 estan a l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquestes 29.000 hectàrees generen 0 kilowatts que siguin injectats a la xarxa de distribució d’energia. Són terrenys industrials, que precisament tenen la vocació de generar producció, i aquesta producció podria ser energia. A les grans ciutats i les seves perifèries tenim també altres zones antropitzades amb gran capacitat de producció energètica, i seria energia de km 0. A més, tenim zones d’activitat portuària, zones de concentració d’infraestructures...
Com és que no s’aprofiten aquests espais?
Aquests terrenys són més cars de llogar. Surt més a compte anar a la Terra Alta, a les Garrigues, a la Segarra, al Priorat i llogar terrenys agrícoles, sovint a pagesos de certa edat, o bé intentar aprofitar espais naturals. Les grans empreses fan els seus còmputs d’inversions i guanys. Gastar el mínim per aconseguir el màxim de beneficis Què fa Iberdrola? Què fa Naturgy? Què fan les grans empreses? Generar beneficis per als accionistes a costa de grans impactes ambientals, paisatgístics i socials, i a costa també de l’activitat agrària i de la pèrdua de biodiversitat. Però com que aquests perjudicis no es quantifiquen, a ells no els suposa cap despesa.
Un argument que donen les empreses eòliques és que de vent no en fa a tot arreu...
A veure, tot just s’acaba de presentar un projecte renovable a Collserola, al costat de Barcelona. S’hi vol fer una central eòlica, de només dos molins, és cert, però en qualsevol cas es desmunta l’argument del vent. El que passa és que aquest projecte també té trampa, es vol fer en un parc natural i, segons la llei actual, això no és possible. Però de tota manera no estem parlant només de centrals eòliques, sinó també de centrals fotovoltaiques, és a dir de tots aquests milers d’hectàrees que dèiem abans i que tenen la mateixa capacitat de produir energia solar que les de la resta del territori.
Tornant als molins de vent, tots en veiem l’impacte paisatgístic, però vostès també denuncien un greu impacte en la biodiversitat. Quin és?
Les dades es van començar a quantificar ja fa anys, perquè fa temps que tenim aerogeneradors sobre el territori i, per tant, podem veure si els impactes que tenen són reals o són ficticis. L’any 2012, al Primer Congrés Ibèric sobre Energia Eòlica i Conservació de la Fauna, que es va fer a Jerez de la Frontera, es va posar damunt la taula per part de SEO Birdlife un estudi en què s’alertava que els 18.000 aerogeneradors que hi havia en aquells moments a l’Estat –i que ara són molts més– estaven provocant la mort d’entre 6 i 18 milions d’aus i ratpenats cada any. Estem parlant de molts ocells que cauen a les aspes dels aerogeneradors, i des del 2012 han anat apareixen nous estudis científics que ho confirmen. És una paradoxa: amb aquestes centrals que suposadament han de servir per mitigar els efectes del canvi climàtic s’està provocant l’extinció d’espècies de conservació prioritària. Espècies en perill com el voltor negre, l’àliga imperial, l’àliga cuabarrada... Repeteixo, és una paradoxa: totes aquestes grans espècies per a les quals estem fent plans de conservació, després resulta que moren a les centrals eòliques que estem aprovant amb l’excusa que necessitem una transició energètica per evitar el canvi climàtic que provocarà la seva extinció.
És a dir, un contrasentit absolut...
Per això la comunitat científica està insistint en la necessitat de fer un replantejament en aquest model de transició energètica, perquè sigui sostenible, ja que ara no ho és. Estem en una situació d’emergència climàtica real, però amb les mesures que estem implementant, en realitat estem agreujant els danys ambientals que la mateixa emergència climàtica provocarà, extingint espècies.
La ciutadania és realment conscient del que representa l’emergència climàtica?
Aquest estiu hem tingut grans aiguats a Alemanya i Holanda, amb víctimes mortals. Hem tingut incendis devastadors, augment de temperatures... Tot això la gent normal del carrer ho pot percebre, veu la realitat perquè la viu. En canvi, la quantificació de la pèrdua de biodiversitat és una qüestió més científica, està en mans d’aquells que l’estudiem. Hem de pensar que tant l’extinció d’espècies com el canvi climàtic formen part d’una gran crisi ambiental. Són dues de les seves tres potes. La tercera és la pèrdua de qualitat atmosfèrica, que també és molt greu però encara massa desconeguda. Cada vegada tenim un aire de menys qualitat que provoca més problemes de salut, uns problemes que són palpables i quantificables. Les últimes dades que s’han donat de morts per mala qualitat de l’aire a l’Estat espanyol són de 44.600 persones cada any. Aquestes morts suposen l’11% del total. El problema és que ho tenim tan interioritzat que no li donem més importància, però és molt greu que una de cada deu persones a l’Estat mori a causa de la contaminació atmosfèrica.
De fet, a Catalunya la contaminació provoca deu cops més morts que els accidents de trànsit. I veiem moltes campanyes adreçades a prevenir la sinistralitat, però gairebé cap per prevenir els contaminants...
Això té una explicació molt clara. Evitar víctimes d’accidents de trànsit es pot aconseguir amb més civisme, millorant les carreteres és a dir amb mesures més concretes. En canvi, per millorar la qualitat de l’aire cal un canvi de paradigma, hem de canviar els sistemes productius i la mobilitat. Tenim fàbriques que estan emetent grans quantitats de gasos altament tòxics per produir productes que ara considerem de primera necessitat i que potser haurem de començar a entendre que no ho són tant. Una via és el decreixement econòmic. En definitiva, l’emergència climàtica és una conseqüència del nostre model social, del nostre funcionament com a espècie. No hi haurà una vareta màgica per superar-lo. Si no fem un canvi de xip, si no deixem de produir, de consumir i de contaminar com ho estem fent ara, ens espera un futur molt complicat. El canvi de paradigma ha de ser a molt alt nivell, però això té implicacions polítiques, socials i econòmiques molt grans... cosa que no passa amb els accidents de trànsit. I com deia, la qualitat atmosfèrica és una de les tres potes de la crisi ambiental, i totes tres es retroalimenten.
En quin sentit?
Per exemple, el canvi climàtic provoca pèrdues de biodiversitat però, a més, la pèrdua de biodiversitat fa que els ecosistemes tinguin menys resiliència i no puguin adaptar-se a aquest canvi climàtic i ajudar a mitigar-lo. Perdrem espècies que són clau, fins i tot espècies que són importants per a l’activitat agrària. Una crisi alimenta l’altra i fa que sigui més palpable.
La crisi ambiental està a l’agenda de totes les institucions, però els ciutadans en som prou conscients, del que significa?
Com a individus, una part de la ciutadania en va prenent consciència, bàsicament perquè els mitjans se’n fan ressò. Els temes ambientals estan a l’ordre del dia i això fa que la informació arribi i un percentatge de gent sigui coneixedora dels problemes. Però la realitat ens mostra que també hi ha una altra part, molt important, que és molt poc conscient o a qui no li importa, perquè els problemes ambientals es continuen agreujant. Com a societat, com a espècie, tenim molt poca consciència, seguim augmentant les emissions de CO2, seguim fent desforestacions als grans pulmons del planeta, seguim generant residus de manera desorbitada... Fins i tot seguim justificant que s’ha de continuar edificant el litoral català per protegir el model turístic! Per tant, com a espècie som molt poc conscients, continuem magnificant els problemes ambientals tot i saber que això ens portarà a una situació de difícil resolució. No estem fent res per minimitzar la crisi que ja és aquí. Cada cert temps tenim cimeres internacionals que parlen de canvi climàtic, i en cada cimera hi ha uns compromisos de reducció d’emissions de CO2, però aquests compromisos no es compleixen. Com a societat, estem molt poc disposats a fer un canvi suficientment important per frenar la tendència actual, tot i que l’haurem de fer, perquè en cas contrari el futur és desesperançador.
Amb un panorama tan negre, correm el risc de caure en el carpe diem, sense pensar en el futur?
Aquesta és la filosofia del suïcidi global. Però els científics ens diuen que tot i els efectes inevitables del canvi climàtic encara hi ha un cert marge per intentar evitar les conseqüències més devastadors. Sí que el canvi climàtic ja és una realitat que es pot quantificar –amb l’augment de les temperatures, el desglaç dels pols, les variacions del clima a escala global...–, però els efectes de tot això es poden minimitzar si comencem a actuar immediatament.
Què podem esperar de les administracions i en concret què hem d’exigir als governants?
Hauríem d’esperar una acció decidida per implementar allò que ja ens diuen les lleis. Sovint, aplicant només allò que diu la normativa ja se solucionarien moltes de les situacions en què ens trobem. Un exemple és tot el debat de l’aeroport. No es tracta de dir sí o dir no a l’ampliació que afectaria la llacuna de la Ricarda. Ja no s’hauria ni de debatre, això. És un espai natural protegit i no té cap mena de sentit que nosaltres, que com a societat ens vam comprometre preservar-lo perquè és un espai únic i irreemplaçable, ara entrem en el joc de debatre si s’hi pot fer o no l’ampliació d’una pista. La Ricarda és una reserva natural declarada per la Generalitat i forma part de la xarxa Natura 2000, declarada per la Unió Europea. Els nostres polítics no haurien d’entrar en aquest debat sobre una actuació que comportaria infringir la normativa. El que haurien de fer és vetllar pel compliment de la llei i informar bé sobre els motius pels quals no es pot fer aquesta ampliació d’aquesta manera. És com si l’Ajuntament de Barcelona decidís modificar la Sagrada Família en una reordenació urbanística. Oi que està protegida? Oi que té uns valors que s’han de preservar? Doncs els espais naturals, també. El que passa és que ens hem acostumat que aquests espais naturals estan protegits fins que per sobre d’ells hi ha uns altres interessos. Llavors no costa gens desprotegir-los. Però els espais naturals tenen tant de valor com el poden tenir monuments o indrets culturals. En el tema de l’aeroport, aquesta mena de mercadeig –ara sí, ara no– diu molt poc del govern. A les entitats ecologistes no ens estranya gens, perquè tradicionalment Catalunya tingut governs molt poc sensibles amb el medi ambient.
Precisament, una de les queixes més repetides és que no hi ha un departament concret que se n’ocupi...
Efectivament, des de l’any 2010 la Generalitat no té Departament de Medi Ambient. Fins a l’any 2010 sí que hi era, i vetllava per les polítiques ambientals, com ara la conservació d’espais naturals. Però des del 2010, les competències s’han repartit entre diversos departaments. En la legislatura anterior, una part eren de Territori i Sostenibilitat i l’altra d’Agricultura. En l’actual legislatura les competències les ha assumit totes el Departament d’Agricultura. Ara s’anomena d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, però és el mateix departament, amb la mateixa estructura, i fins i tot amb la mateixa consellera. En l’àmbit europeu, som una gran anomalia. Tots els grans països tenen un Departament de Medi Ambient amb competències transversals. Els tres estats de l’òrbita europea que no tenen aquesta estructura són Letònia, Hongria i Bulgària, on els temes ambientals estan supeditats als interessos dels departaments d’agricultura. I aquests no haurien de ser els nostres referents; nosaltres ens hauríem de poder comparar amb països com Alemanya i França pel que fa a la importància de les polítiques ambientals en les estructures de govern.
Quin paper juga la sensibilització en la lluita contra la crisi ambiental?
Sempre havíem pensat que educant les generacions més joves, els nens i nenes, aconseguiríem un canvi de rumb. Però, tot i que l’educació ambiental segueix sent important i s’ha de prioritzar, ara ens trobem amb la urgència d’haver de prendre mesures executives dràstiques de manera immediata. Quan els científics parlen dels efectes del canvi climàtic no ho fan amb una previsió de cent o dos-cents anys, sinó de vint, trenta o quaranta. Nosaltres en serem testimonis i aquestes mesures s’han de prendre ara.
Pot posar algun exemple concret?
Podem tornar al tema de les renovables. Estem parlant molt de com produir energia, però partint de la base que necessitarem la mateixa energia que necessitem ara, si no més. Ningú es planteja que en realitat també caldrà consumir menys, vetllar per l’estalvi energètic i l’eficiència. Els científics ja ens estan dient que fer la transició a les renovables seguint el mateix model que tenim ara no solucionarà els problemes. Hem de posar el fre. Per fer el canvi energètic amb el model actual necessitaríem certs minerals que actualment no existeixen en la natura en quantitats suficients. Hem d’assumir que els recursos són finits. Un altre exemple és el de l’aeroport. No té sentit parlar d’ampliacions quan sabem que s’ha de reduir la quantitat d’avions. L’aviació és un dels sectors que més gasos amb efecte d’hivernacle produeix i ja s’està posant sobre la taula que els vols curts o mitjans s’haurien de substituir per desplaçaments en tren. Però és clar, això significa que un sector econòmic deixarà de guanyar el que està guanyant ara o fins i tot desapareixerà. I això té uns costos polítics.
Per acabar, parlem d’un tema més concret, el futur del delta del Ebre.
En aquest cas coneixem el problema, però també gran part de la solució. El delta està afectat per l’augment del nivell del mar a causa del canvi climàtic; per la falta de sediments, que queden atrapats als embassaments, i per la subsidència, que fa que els sediments que hi ha cada cop siguin més compactats i, per tant, el delta vagi quedant sota el nivell del mar. La solució és permetre que els sediments que ara estan retinguts als embassaments puguin arribar-hi, i tècnicament no hi ha esculls insalvables per fer-ho. Ara bé, això comporta inversions i compromisos de les administracions, bàsicament de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, que depèn del Ministeri per a la Transició Ecològica. I aquest compromís de deixar baixar sediments també vol dir deixar baixar aigua: s’ha de garantir que l’aigua de l’Ebre no es destinarà a transvasaments, regadius als Monegros o a altres usos. Si s’aconsegueix aquest compromís, tècnicament és possible que els sediments puguin baixar a través d’un sistema d’enginyeria.

actuacions individuals per a problemes globals

El Grup d’Estudis i Protecció dels Ecosistemes Catalans (GEPEC-Ecologistes de Catalunya), és una ONG que se centra en la denúncia d’accions que perjudiquen el medi ambient i promou la divulgació i sensibilització envers l’entorn local. Xavi Jiménez, biòleg especialitzat en Zoologia n’és el president. Defensa la importància de les actuacions individuals. “Els problemes globals es produeixen a partir de les actuacions de cadascun de nosaltres. Coses tan senzilles com reciclar, preocupar-se per l’estalvi energètic, canviar la mobilitat, anar a peu i no fer servir el cotxe si no és per estricta necessitat... són coses petites que ens poden semblar que no poc importants, però que ho són. Puc buscar l’excusa que jo sóc només un d’un conjunt de milers de milions, però al final hem d’entendre que un problema global és el sumatori de totes les nostres actuacions com a individus. Hem de prendre consciència que hem de canviar els hàbits i assumir la nostra responsabilitat individual i col·lectiva”, insisteix. També creu que els canvis els han de liderar els polítics “però nosaltres no podem caure en el conformisme de pensar que no hi ha res a fer o que ja ho arreglaran els que manen. No ens ho podem permetre ni per nosaltres ni pels nostres fills”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)