Entrevista

MANOLA BRUNET

PRESIDENTA DE LA COMISSIÓ DE CLIMATOLOGIA DE LA ORGANITZACIÓ METEOROLÒGICA MUNDIAL I PROFESSORA DE CLIMATOLOGIA A LA URV

“Estem perdent totes les estacions”

És una de les veus més acreditades per parlar del canvi climàtic. Diu que som a temps d’aturar l’escalfament si els polítics apliquen ara mesures valentes. Creu que fiar-ho tot a les agendes a llarg termini té el seu risc

PUNTS CALENTS
“A la zona del Mediterrani i a l’àrtic l’increment tèrmic és més accentuat, són punts calents i preocupants”
normativa
“El que cal és regular clarament i desenvolupar les normatives específiques per al compliment de les lleis”
CONSEQÜÈNCIES
“El canvi climàtic l’han causat les nacions desenvolupades però el pateixen les regions dels països menys desenvolupats”
PRONÒSTIC
“Si no es fa res, anem a un escenari de 3 i 4 graus d’increment tèrmic a finals de segle, i això és una bestialitat”
ESCALFAMENT
“Estic convençuda que el factor principal de l’escalfament des d’inicis de la dècada dels setanta és l’increment de gasos d’efecte hivernacle”
Un setembre d’aiguats, però també de nits tòrrides. És normal la xafogor a finals de setembre?
No la recordo, però això no vol dir que no s’hagi donat abans, necessitem dades fiables per afirmar-ho. És una situació més freqüent de mitjan agost però a casa nostra ja hem vist com l’estiu s’eixampla cap a la tardor, tot i que també la primavera es veu afectada d’alguna manera. Estem cada vegada ampliant el que serien les condicions normals de l’estiu. Aquesta situació no és pas un extrem climàtic però si una situació inusual.
Perdem la primavera i la tardor?
Estem perdent totes les estacions. Els diferents estudis que hem fet a la URV sobre l’evolució de temperatures al conjunt de la península Ibèrica en els darrers 40 anys mostren com les estacions que més ràpidament s’escalfen són l’estiu i la primavera, seguides de la tardor i, finalment, l’hivern. Això no vol dir que la tardor o l’hivern no s’escalfin, s’escalfen gairebé amb la mateixa tendència, el que passa és que ho fan una mica més ràpid i fort l’estiu i la primavera. Ara l’hivern és bastant més càlid del que era en els anys cinquanta o seixanta i molt més càlid del que era al segle XIX, però l’escalfament més gran s’ha produït a l’estiu i a la primavera. Estem en una zona de clima mediterrani, caracteritzada ja per tenir una estació càlida llarga, un hivern benigne i unes estacions de transició, i, si a aquests trets característics hi afegeixes l’escalfament, això fa que tinguem primaveres, estius i tardors cada vegada més càlids.
Ho hem d’atribuir tot al canvi climàtic o ja són normals aquests cicles?
Tot i que no fem estudis d’atribució de causes per associar la tendència que hem estimat, estic absolutament convençuda que el factor principal de l’escalfament que estem vivint des d’inicis de la dècada dels setanta fins al present és l’increment de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera i, per tant, la influència humana sobre el clima. A escala global s’ha comprovat que la fase càlida que va afectar el conjunt del planeta a mitjan segle passat (dels anys vint als quaranta) és possible que estigués més regulada o modulada per factors d’origen natural, com podrien ser l’evolució de les taques solars, a més del creixent dels gasos d’efecte hivernacle. Hi ha un segon episodi d’escalfament a escala global a partir de finals dels setanta que, en aquest cas, no es pot explicar pel reforçament de les taques solars i tan sols es pot explicar per l’increment de les concentracions de gasos d’efecte hivernacle.
Estem en una zona on l’increment tèrmic és més accentuat que en altres regions, no?
A la zona del Mediterrani i a l’àrtic l’increment tèrmic és més accentuat, són punts calents i preocupants. Hem estimat que al Mediterrani occidental, i ara també ja al Mediterrani oriental, hi ha un increment de temperatures que dobla l’increment registrat a escala global. A l’àrtic hi ha menys punts d’informació i menys dades però aquí tenim sèries d’estudi més llargues; hem estudiat des del 1850 cap al present, i si en aquest període fem la tendència total acumulada gairebé doblava la taxa d’escalfament a escala global. Això ens ha de preocupar en l’àmbit local, perquè les dades d’escalfament global són globals i queda clar que la Terra s’escalfa més que els oceans, que per una qüestió lògica transmeten cap a les profunditats la calor i la superfície no és mai tan càlida. En general la Terra s’escalfa però hi ha algunes regions, per exemple el sud-est dels Estat Units, on la tendència d’escalfament no és estadísticament significativa i es mantenen més o menys amb les mateixes condicions d’abans.
Hem assumit el canvi climàtic quan ja estem en emergència climàtica? I som a temps de revertir la situació?
Tenim temps encara si realment es posen les piles els governs i les empreses emissores d’efecte hivernacle, que no s’ho han pres prou seriosament tot i el “rentat verd” que intenten fer, en el qual assumeixen que estem davant d’un repte ambiental únic i sense precedents i fan els seus discursos com a grans gestors de paraules quan realment estan regulant poc, malament i amb molt de retard. Prou de fer recaure la responsabilitat o les solucions del canvi climàtic en la societat, amb coses com ara demanar que es faci un ús més eficient de l’energia o apagant les màquines per estalviar despesa energètica i emetre menys. Petites mesures com aquestes no condueixen enlloc i el que cal són canvis profunds en el sistema i el model de vida i de producció que ens portin cap a un món ambientalment més sostenible. L’IPCC (el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic) diu que començant ara som a temps de reduir de manera substancial les emissions cap al 2030 amb la meta que el 2050 hi hagi emissions netes zero. Això és una mica una trampa, perquè en aquest concepte d’emissions netes zero no es comptabilitzen únicament les emissions reals que s’estan fent, sinó que es comptabilitza i es contraresta aquella eliminació de l’excés de diòxid de carboni contingut en l’aire que per enginyeria es pugui fer en un futur. Jo també soc optimista i estic segura que es desenvoluparan tecnologies eficients, però d’aquí a dir ara que, com que tindrem aquestes tecnologies i aconseguirem reduir les concentracions perquè xuclarem el diòxid de carboni de l’aire el 2050, no hi haurà emissions noves... No sé, això té un perill perquè en realitat el que estàs dient és contamina ara i paga després, i amb aquest escenari ni els govern ni les grans companyies fan els deures.
Què cal fer de manera urgent?
El que cal és regular clarament i desenvolupar les normatives específiques per al compliment de les lleis. És cert que s’han aprovat lleis al Parlament Europeu, al català, a l’espanyol. La major part del grup de científics diuen que no són suficients, que s’han quedat curtes, que no van a l’arrel del problema, que és el sistema d’energia que tenim ara, basat fonamentalment en el carboni.
Quan es presenten plans per fomentar les energies renovables hi ha rebuig. La gent no vol ni aerogeneradors ni plaques al costat de casa.
Hi ha coses que als polítics els agraden perquè no els costa ni un duro i és carregar la responsabilitat sobre la gent. Estic convençuda que la gent és la part més senzilla i simple de resoldre del problema i jo no diria que hi ha oposició per part de la societat, potser algun col·lectiu amb veu mediàtica... Si expliques bé que cal fer una transformació energètica, que hem de basar-nos en una energia que sigui d’una manera concreta i que, com que de moment l’energia de fusió no s’ha inventat, calen energies renovables i netes que contribuiran a millorar la salut del planeta i la seva salut... estic segura que això la gent ho entendrà i sense gaires problemes anirem transformant els nostres hàbits, sempre que la regles del joc t’ho possibilitin. No podem enyorar-nos dels paisatge de la nostra infància perquè si no fem res els paisatges es transformaran igualment a causa del canvi climàtic.
Els aiguats a l’Espluga del 2019, el temporal ‘Glòria’, inundacions a Bèlgica i Alemanya aquest estiu i després a Alcanar. Ens hi haurem d’acostumar?
Sí, la comunitat científica ho té clar i en els estudis d’atribució de causes que es fan ja es té clar que l’escalfament global està portant cada vegada a més freqüència i més intensitat dels extrems climàtics. Els extrems climàtics, meteorològics i hidrològics, amb situacions anòmales de pluja, vent o calor, han existit sempre i ara el canvi climàtic se suma a aquestes variacions naturals forçant-les positivament; és a dir, si per exemple els mecanismes de circulació de l’atmosfera determinaven que en una zona del planeta hi hagués altes temperatures, el canvi climàtic s’hi suma i determina que aquestes temperatures encara siguin més elevades. El grup WWA (World Weather Attribution), que atribueix causes climàtiques, ha fet molts estudis sobre situacions específiques com ara la campana de calor al Canadà del juny i els aiguats d’Alemanya en què es demostra que sense el canvi climàtic aquestes situacions no s’haurien produït amb la intensitat que s’han produït. Per tant, tant freqüència com intensitat estan incrementades a la major disponibilitat d’energia del sistema climàtic i, per tant, associades a la modificació humana del clima.
Deia que encara érem a temps de revertir la situació. Què passarà si no es reacciona?
Som a temps de no agreujar-ho més! No és el mateix escalfar-nos a 1,5 graus, que ja és perillós i els extrems meteorològics, climàtics i hidrològics ja estan disparats i intensificats, que fer-ho a 2 graus. A 2 graus hi ha un 40% d’intensificació dels extrems, per tant, més impactes, més pèrdues de tot. Però si no es fa res, tal com estem ara, estem anant a un escenari de 3 i 4 graus d’increment sobre els nivells preindustrials tèrmics cap a la fi de segle. I aquesta xifra és una bestialitat que pot disparar o posar en situació del col·lapse irreversible altres sistemes o subsistemes dins dels sistema climàtic, com ara els oceans, el permagel i la selva amazònica. Per això hi ha col·legues que parlen de la sisena gran extinció d’espècies, perquè, si amb un petit escalfament d’1,1 graus acumulats ja s’han intensificat els extrems o hi ha hagut un 6% de pèrdues de rendiment en els conreus, 2 però sobretot 3 o 4 graus d’augment porten a una situació de conseqüències desconegudes.
Es parla de migracions climàtiques i zones de desertització...
El canvi climàtic l’han causat les nacions desenvolupades però el pateixen les regions dels països menys desenvolupats. Les sequeres van causar el 2017 i el 2018 més de 600.000 morts. Els països menys desenvolupats són més vulnerables perquè no tenen els recursos econòmics i financers per adaptar-se a aquestes situacions i són els que més pateixen, però a qui més costos els suposen aquests esdeveniments extrems són els països desenvolupats, perquè han utilitzat i han articulat molt més el territori i moltes vegades d’una manera absolutament antinatura, ocupant lleres de rius i espais inundables.
Considerant aquests nous escenaris climàtics, calen mesures difícils, com ara desurbanitzar la primera línia de mar, si volem tenir platges?
Completament. És així. Entre d’altres, un dels impactes del canvi climàtic a Catalunya, combinat amb la pujada del nivell del mar que ja s’està sentint a la Mediterrània, fa que no només tinguem els problemes típics de salinització d’aqüífers costers, sinó que fa que les inundacions per tempestes marines siguin més freqüents, que l’erosió costanera s’acceleri o que es perdin quilòmetres quadrats de platges. I si la solució del govern és compensar els del càmping que es queixen perquè han patit una catàstrofe en lloc de dissenyar plans per anar, gradualment i sense gaires sacrificis, retirant instal·lacions, és anar pagant per no res. Passa el mateix amb la regeneració de platges: anar tirant sorra i al proper temporal, fora. Caldria optar per solucions toves, que acompanyin la dinàmica natural. La línia de dunes i llacunes costaneres que hi havia i que va desaparèixer progressivament als anys seixanta perquè s’havien de fer apartaments i portar turistes tenia el seu paper i ningú hi va pensar.
I el cas del delta de l’Ebre?
Malauradament és el laboratori del canvi climàtic a Catalunya perquè el delta de l’Ebre ja estava en retrocés per la construcció dels pantans i la no arribada de sediments. A això, hi afegeixes l’increment del nivell del mar i tens que situacions com ara les que vam veure amb el temporal Glòria de l’any passat, quan va desaparèixer mig Delta, seran més freqüents. A banda de la salinització dels camps i el cultiu de l’arròs, i si a més a més minven els recursos hídrics, cada cop hi haurà menys aigua... Hi ha col·legues que hi entenen més que jo que diuen que sembla que les mesures depenen de retornar al riu Ebre els sediments atrapats als pantans perquè el Delta no retrocedeixi tan ràpid. Però sí, és una de les zones amb més risc.
Tot això no es pot revertir d’un dia per l’altre, hi ha d’haver un procés...
S’espera que en aquests 10 anys, la dècada dels vint, els governs ja no tan sols facin aquestes contribucions nacionals determinades de què i quan reduiran. Si els governs no fan polítiques que suposin una reorganització dels sistemes de transport, dels sistemes d’energia, de l’ordenació del territori... arribarem al 2030 sense haver fet cap reducció substantiva i continuarem cap a la marxa dels 3 o 4 graus, que és el que està previst que passi si no s’actua. No em vull trobar a la pell d’un polític, que està rebent pressions dels agents econòmics i socials mentre a ell li interessa mantenir-se en el poder el temps que sigui sense molestar gaire, però o són valents ara o la societat els haurà d’escombrar. Llegia que en països més desenvolupats que el nostre, com ara a Nord-amèrica, Alemanya i Holanda, cada vegada els tribunals accepten més causes contra els governs per la seva inacció contra el canvi climàtic i els jutges de veritat comencen a fer sentències favorables forçant els governs a fer realment una transformació el més ràpid possible i el menys lasciva possible per a les seves societats. Valentia és l’únic que puc demanar.
És la primera dona que presideix la comissió climatològica de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM). Què suposa aquesta repte?
L’OMM –que està composta per 190 països, els seus serveis meteorològics i les seves universitats– té la preocupació de millorar els sistemes d’observació meteorològics, hidrològics o climàtics; les eines per al monitoratge del clima, del temps o de l’aigua, i les estratègies de predicció, no tant meteorològica sinó climàtica. Cada cop s’avança més en la predicció estacional i subestacional i això és molt important per a la planificació d’activitats econòmiques, sobretot aquelles que estan molt més directament afectades per les condicions meteorològiques i les dels països en vies de desenvolupament, que depenen del clima i l’agricultura. En el cas del clima, es fomenten i potencien projeccions climàtiques estacionals i decadals, que no són per predir el temps que farà demà sinó com serà un hivern o si la primavera serà seca, humida o ventosa. Tenir una finestra de 10 anys et permet planificar millor el conjunt d’activitats. També es fan projeccions climàtiques, que és predir escenaris d’emissions a partir d’escenaris socioeconòmics de desenvolupament: si tot el món és compromet a un desenvolupament sostenible anirem cap aquí. Si, al contrari, no hi ha aquest afany global, l’escenari serà diferent. Per això, quan es fan previsions d’increment tèrmic o pluviomètric cap a la fi de segle s’ofereixen sempre dades en una forquilla, que dependrà de l’escenari més optimista o del més pessimista.
Sí, perquè per molt que Europa marqui agendes si les mesures no són a escala mundial... La Xina, per exemple.
Sembla que la Xina no és que estigui fent els deures, però sí que per a ella també és un gran repte. El Fòrum Econòmic Mundial del 2018 va fer un mapa de riscos, de tot tipus de riscos, i recordo perfectament com aquells riscos més probables i amb més impacte socioeconòmic eren els relacionats amb els extrems meteorològics, climàtics i hidrològics, en la no presa de mesures per minimitzar i mitigar el canvi climàtic més que en altres riscos com poden ser atacs cibernètics o fins i tot atacs terroristes. I, això, ho tenen clar, una altra cosa és com està organitzat el món actualment, on cada estat és un regne de taifes. L’esperança és que acabi governant gent com Greta Thunberg i que la gent més conscient sigui més valenta.
Un missatge final per conscienciar-nos.
Hi som a temps si aconseguim que els nostres governs es moguin de manera decidida i, en aquests sentit, com a societat tenim la responsabilitat de pressionar els partits polítics en general i en especial els governs per implementar mesures que redueixen les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Hi som a temps però no ens en queda gaire i aquesta dècada serà crucial per veure si realment els governs i les grans entitats financeres i empresarials es posen les piles per resoldre el problema.

Primera dona que lidera a l’OMM

Manola Brunet (Carinyena, 1955) s’ha convertit en una autoritat en matèria de canvi climàtic. És catedràtica en geografia a la Universitat Rovira i Virgili (URV), on imparteix classes de climatologia i on també dirigeix el Centre en Canvi Climàtic que la universitat té al Campus de les Terres de l’Ebre. La seva expertesa i els seus treballs d’investigació sobre el canvia climàtic l’han portat a presidir la comissió de climatologia de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), i s’ha convertit, també, en la primera dona que la presideix des de la seva creació, fa 90 anys. És experta internacional en àrees de reconstrucció instrumental i anàlisi del clima i entre els seus àmbits d’actuació hi ha la investigació, la docència, l’assessorament científic, la transferència de coneixement i la divulgació. Des del 2003 també és “adjunta acadèmica” a la Unitat de Recerca Climàtica de la Facultat de Ciències Ambientals de la Universitat d’East Anglia, al Regne Unit, on des del 2005 també exerceix com a professora convidada.

Quins canvis ja es podran veure d’aquí a 10 anys?

Brunet explica que hi haurà menys disponibilitat hídrica, més aridesa i impacte negatiu en els conreus, on els agricultors hauran d’establir estratègies per millorar la seva rendibilitat i producció. També hi haurà incendis forestals desbocats, erosió costanera exacerbada... “El nostre és un clima que ja de per si és àrid, doncs ara l’estació d’aridesa s’ha incrementat i el maig i el setembre ja són àrids.” Tot això, hi afegeix Manola Brunet, implica menys humitat en el sòl; menys productivitat i rendiment en els cultius que no siguin de regadiu, i en els de regadiu, necessitat de més aigua. Com a conseqüència hi haurà més conflictes per l’aigua. “Una menor humitat del sòl ens aboca a un risc d’incendis incrementat, amb les conseqüències que té de pèrdua de vegetació, una vegetació que també serà més pobra”, indica per concloure el seu pronòstic.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)