Entrevista

TURA SOLER

PERIODISTA

“La frontera entre bons i dolents és difusa”

El periodisme de successos català de les últimes dècades no s’explicaria sense la contribució de Tura Soler, una reportera de raça que ara publica un llibre altament addictiu sobre el crim irresolt de dos joves al pantà de Susqueda

EL PANTÀ MALEÏT Editorial: La Campana Pàgines: 335 Preu: 19,90
EL MALEÏT PANTÀ
“Susqueda es presta que hi hagi gent amagada, gent fora de la llei, gent que no vol ser molestada... i quan hi vas, notes que tots els ulls et miren”
LA RESOLUCIÓ DEL CAS
“Qui diu que en el cas de Susqueda no hi hagi per aquí penjada una dada, algun element, algun fil per estirar?”
INVESTIGAR VOL TEMPS
“Per fer periodisme d’investigació, i més en qüestió de successos, cal treballar una mica al marge de la velocitat de les xarxes, i jo tinc la sort de no ser esclava del minut a minut”

La periodista garrotxina Tura Soler (Santa Pau, 1963) té un llarguíssim i brillant currículum com a periodista de crònica negra a Catalunya, amb fites remarcables com la investigació del segrest de la farmacèutica d’Olot Maria Àngels Feliu, l’entrevista a l’assassí en sèrie d’avis d’Olot Joan Vila i desenes de crims en els quals ha estat molt més que la simple relatora dels fets, amb contribucions decisives per a la resolució de casos rellevants. Incisiva, pacient, metòdica, corcó per a policies i advocats, en les seves cròniques periodistes va descabdellant les realitats més crues de l’actualitat informativa.

El periodisme d’investigació vol temps, en una època del titular constant. Com ho porta?
La pressa és el pitjor enemic del periodisme.
Potser més que la pressa, el pitjor enemic és la necessitat d’haver de publicar constantment alguna cosa.
No, és la pressa. Es pot tenir necessitat de dir alguna cosa i esperar. La pressa per ser el primer, és el pitjor enemic.
Les xarxes socials no hi ajuden.
Això és perquè els periodistes ens hem deixat trepitjar per les xarxes. Hem permès la intromissió en la nostra professió de les xarxes socials, on s’hi pot posar tothom. No hem defensat la professionalitat del periodista. A les xarxes qualsevol persona pot dir-hi el que vulgui, i això és legítim. Però el periodisme és una altra cosa. El periodisme és treballar, contrastar, verificar, anar als llocs a comprovar la notícia. Abans tenies unes hores de coll per elaborar aquella informació que consideraves d’interès. Avui, amb aquesta pressa, és més difícil. I, a més, això els gabinets de premsa d’empreses i institucions ho han vist clar i et van vomitant contínuament missatges i missatges amb què ja quedes col·lapsat d’informació. I com que als mitjans de comunicació cada cop hi ha menys gent per treballar les informacions que arriben, s’acaben menjant amb patates tot allò que t’estan venent. Al final es fa periodisme de repetició. Els Mossos pengen una nota de premsa i potser hi ha algun mitjà que s’avança als altres (la primícia sobre una nota de premsa!), però al cap d’una hora tothom diu el mateix.
L’any 1990 vaig entrar a treballar a El Punt per fer de becari del torn de nit i els primers periodistes que vaig trobar-hi van ser en Jordi Grau i vostè, que em van donar una llista de telèfons de les policies locals perquè hi anés trucant a veure si tenien alguna novetat. Eren temps en què hi trucaves i parlaves directament amb el policia de torn. Al cap de moltes trucades acabaves agafant confiança amb els agents i t’explicaven coses. Avui t’hi trobes caps de premsa.
En aquells moments, trucaves a la policia i et trobaves un policia. I amb els bombers passava el mateix.
Hi havia un bomber a l’altra banda!
Que era el que estava de guàrdia en aquell moment i si estava passant alguna cosa t’ho explicava en temps real. Si trucaves a trànsit, et contestava un guàrdia civil. Recordo un dia que hi havia hagut un accident i vaig trucar i s’hi va posar un agent que em va dir: “Senyoreta, és que ara per mirar això m’hauria d’aixecar del llit.” El pobre home estava de guàrdia de vint-i-quatre hores i en aquells moments estava dormint. Ara t’encanonen la informació quan a ells els interessa.
En aquest cas, les xarxes tampoc no hi ajuden gaire.
Per fer periodisme d’investigació, i més en qüestió de successos, cal treballar una mica al marge de la velocitat de les xarxes. A Catalunya tenim grans professionals que s’hi dediquen. Jo tinc la sort que no soc esclava del minut a minut, d’haver de ser el primer, que em citin per haver estat la primera. Allò de les cinc W del periodisme (què?, qui?, on?, quan? i per què?) on queda? D’entrada, amb les lleis de la protecció de dades ja és molt difícil que les fonts oficials et diguin el qui, cosa que vol dir que quan surt la notícia cal temps per esbrinar-ho, perquè si no saps el qui, quin sentit té la notícia?
També hi ha mitjans que quan saben qui, en publiquen les inicials. I llavors encara crees més confusió.
Una vegada van detenir a Mallorca per un homicidi un veí d’Anglès i ens van passar les inicials, que coincidien amb les d’un altre veí d’Anglès, eren les mateixes. Nosaltres vam decidir no donar el nom, perquè en aquell moment no el sabíem, però tampoc vam publicar les inicials. I, és clar, molts les van publicar i el que no ho era es va sentir identificat. Avui, a més, amb la manera com les lleis emparen els sospitosos, tenim sempre les de perdre. Abans quan tenies constància de la identitat del detingut, anaves segura. Ara sempre et penses que trepitges fang i que t’enfonsaràs. Amb el tema de les inicials, les fons oficials t’arriben a dir que un acusat, fins que no estigui condemnat amb sentència ferma, té dret a la intimitat. Amb aquestes regles no hauríem pogut dir qui eren els segrestadors de la Maria Àngels Feliu, que vam desemmascarar nosaltres, fins a sis anys després del judici, perquè va arribar a Estrasburg. Un altre exemple, quan has d’informar que han detingut tres policies locals d’un poble, has de dir qui són. Si no ho dius, tots els policies d’aquell poble automàticament passen a ser sospitosos.
Ha mencionat el tema de les 5W que s’ensenya a la universitat. Vostè, quan va entrar a la universitat, ja ho va fer amb la idea de ser periodista de successos?
Quan vaig entrar a la universitat no sabia què volia ser i quan vaig començar a treballar al diari em varen preguntar on volia anar. I jo, com que a la universitat havia fet un treball molt xulo sobre la candidatura de Banyoles per als Jocs Olímpics del 92, doncs vaig dir que a esports. I em van respondre, “D’acord, doncs et posem a successos.”
El fet de fer de periodista de proximitat, de comarques, com en diuen des de la comarca de Barcelona, et forma molt com a periodista de carrer. Facis el que facis has de sortir al carrer.
Al carrer i a prop. Una de les primeres coses que vaig haver de cobrir van ser els incendis del 1986 que van cremar tot l’Alt Empordà. Llavors feia les pràctiques al diari i em van enviar cap allà. Vam arribar a Cantallops amb el fotògraf, en Joan Castro, i la gent cridava que se’ls cremaven les cases. Vam ajudar la gent a portar galledes per ruixar-les perquè no entrés el foc a les cases i després ens van dir que s’havia estavellat una avioneta a l’Albera i vam enfilar amunt cap al castell de Requesens i allà ens va atrapar el foc. Em pensava que era l’últim dia de la meva vida. I per la ràdio de la Guàrdia Civil, ens van advertir que no podíem tornar perquè el foc havia tallat el camí. Vam acabar arribant on hi havia l’avioneta, que va resultar ser un avió força gros, i els cadàvers ja no hi eren. Era un avió francès i els francesos havien arribat per l’altre costat i se’ls havien endut abans de l’arribada de la comitiva judicial. Al final, vam tenir sort que hi havia un guàrdia civil que era caçador, que coneixia el terreny i que ens va guiar per pistes forestals amb la furgoneta del diari fins al Pertús, ja entrada la matinada. Vaig arribar a les dues a la redacció i vaig haver d’escriure la crònica de tres planes per al diari que sortia al cap d’unes hores.
Quan es comença a especialitzar en successos?
Durant un temps em va tocar fer periodisme de taula, repartint la feina als altres, i era un avorriment. Veies passar temes i no podies mirar-los i jo ja no podia més. Llavors em varen tornar a posar a successos.
Això és força típic del periodisme, algú que val el treuen del carrer per premiar-lo i li donen un càrrec i l’espatllen.
Sí, per reconèixer la vàlua d’algun periodista el fas cap de no sé què, el poses a fer feina burocràtica i ja has matat el periodista.
Vostè sempre ha aconseguit que no la matessin.
Sí, perquè quan m’ha tocat gestionar la secció de successos del diari i repartir joc, sempre m’he reservat els meus propis temes per poder sortir al carrer i continuar a primera línia.
No s’ha deixat matar com a periodista en sentit figurat, però fent periodisme de successos s’ha exposat bastant literalment. Ha sentit mai por de veritat? Gent que li ha fet por? Quin dia és el que ha passat més por?
Un dia em va trucar un fulano per queixar-se sobre una notícia que havíem tret, que curiosament no havia escrit jo, i em va dir: “Avui t’he tingut a menys de dos metres.” Aquest era perillós. Com que ell em coneixia a mi i jo no a ell, vaig obtenir una foto seva i durant molt temps la vaig portar a la cartera per, si s’acostava o el veia rondant-me, poder comprovar si era ell. Això va durar fins que un altre dia, poc després, vam publicar una notícia sobre un accident de trànsit. El mort en l’accident era ell.
Vostè ha tractat cara a cara gent difícil. Per exemple, jo amb vostè he compartit taula amb un dels segrestadors de la farmacèutica d’Olot, amb el senyor de la Bisbal que sosté que és fill del rei i amb un tinent coronel de la Guàrdia Civil. No diré que tots siguin perillosos, però sí que són perfils inquietants. Com gestiona tenir tractes amb personatges tan curiosos. La bondat i la maldat tenen fronteres més difuses del que sembla?
El fill del rei no és gens inquietant. I el tinent coronel de la Guàrdia Civil que vostè diu és tot bondat. Però sí, en general la frontera entre bones i males persones és difusa. D’entrada és una cosa que cap de nosaltres està capacitat per jutjar, per marcar la línia entre bones i males persones. El que un periodista ha de tenir clar, o intentar aclarir, és si una persona és responsable o no és responsable d’un acte delictiu determinat. Que aquell acte et faci millor o pitjor persona, qui ho pot calibrar?
Així es pot ser bona persona i matar algú?
Crec que en algunes circumstàncies una cosa no treu l’altra.
No m’imagino quines poden ser les circumstàncies.
Hi ha un cas, que he comentat moltes vegades amb el forense Narcís Bardalet, que és el d’una parella d’holandesos de Serinyà que varen matar el seu fill la vigília de Cap d’Any. El fill tenia problemes d’incapacitat i aquesta gent veia que cada vegada s’anaven fent més grans i es veien cada cop menys capaços de fer-se càrrec del fill. Van arribar a la conclusió que per no deixar el fill patint quan ells no hi fossin, el millor que podien fer era matar-lo. I després ells es van suïcidar llançant-se a la presa d’Esponellà. Llavors aquí hi ha una reflexió a fer. Van cometre un delicte, van matar el seu propi fill. Però ho van fer perquè eren males persones? La justícia estableix l’autoria d’un delicte.
Acaba de citar una presa com a escenari d’un suïcidi. M’ho posa en safata per entrar en el seu llibre El pantà maleït.
És que les preses i els pantans són escenaris problemàtics.
Literalment tenen mala premsa, no?
Són zones aïllades, amb gran extensió d’aigua, envoltades de zones boscoses. El mateix any del crim de Susqueda que jo tracto al llibre hi va haver el que primer es va conèixer com el crim del pantà de Foix, que quan es va saber la identitat de la víctima i dels acusats es va passar a dir el crim de la Guàrdia Urbana. Però l’escenari també era un pantà. I uns mesos després hi va haver el crim del pantà de Boadella, un cas supermisteriós. Hi troben un cadàver no identificat que resulta ser un vident de Rússia que havia vingut de vacances aquí i acaba al pantà. I només a Susqueda, la història de successos, com explico en el llibre, és llarguíssima.
Què fa especial el cas irresolt d’en Marc i la Paula perquè l’hagi convertit en un llibre?
Primer, l’escenari, que com dic, ha sigut un lloc de molta tradició criminal. I segon, que queden molts enigmes per resoldre. És un cas molt intrigant i a la gent l’interessa la intriga, el misteri.
Pel llibre hi desfila una fauna força sorprenent. Fauna humana, vull dir.
Això passa en tots els pantans. L’aïllament i la solitud del paratge ho abona.
Però en el cas de Susqueda, veient el personal que vostè descriu és per no tornar-hi a posar els peus mai més. A mi em semblen tots sospitosos.
Hi ha gent misteriosa. El lloc es presta que hi hagi gent amagada, gent fora de la llei, gent que no vol ser molestada. Quan hi ha un mort al mig d’un carrer en una gran ciutat, també hi ha gent d’aquesta mena pels voltants, però passen desapercebuts entre la gran massa humana i no tens aquesta sensació. Allà, com em deia un dels personatges reals, en Bartomeu Soler, tots els ulls et miren. Gent que tu no veus però que et té controlada, i ves a saber què pot passar.
Vostè relata fets, però no fa hipòtesis personals. Per què?
Jo no en sé, de fer hipòtesis. Una vegada em van demanar que fes un relat policíac de ficció per a un llibre que es va dir Terra de crims, i vaig patir el que no està escrit. I quan ho vaig aconseguir, vaig pensar, ostres, aquests personatges que he anat creant, en realitat tots tenen un equivalent en personatges de les meves cròniques reals, fins i tot jo mateixa. L’aposta que he fet a El pantà maleït és la de novel·lar una història perquè fos amena i interessant, però basada en cròniques reals que ja havia escrit i en fets documentats, lligats per les vivències i les tribulacions d’una periodista de successos que s’acaba endinsant en aquest escenari criminal.
Això m’ha sobtat. Vull dir el fet que vostè surti al llibre en tercera persona, no com a narradora. Per què?
Suposo que una mica és per vergonya, per modèstia, per no sortir allà dient jo faig això, jo vaig allà, jo, jo, jo. No volia semblar un personatge superior als altres. I l’altra és perquè si jo escric com a narrador omniscient i em poso en el relat com a personatge, això em permet que en els capítols en què no soc protagonista, em pugui posar a la pell del personatge que protagonitza aquella escena o aquell capítol.
Més enllà, naturalment, de les víctimes, al llibre hi ha diversos personatges clau en la història, que són en Bartomeu Soler, que és l’ermità que viu a Susqueda quan vostè comença a investigar; en Magentí, que és l’acusat del crim i que ha passat prop d’un any a la presó, i l’amic invisible, un anònim que li va enviant pistes a vostè. Cap sembla determinant en el cas?

En Magentí és un personatge molt clau perquè la investigació es focalitza en ell.

Però aquest focus és fruit d’un prejudici de la policia pel fet que ha estat condemnat anteriorment per assassinat, no pas perquè hi hagi pistes concloents.
A en Magentí li pesa el passat. Un dels grans indicis que s’aporten contra ell és el seu perfil criminològic. Que si té capacitat de matar, que és impulsiu, que sap fer servir armes, que si era al pantà quan van matar en Marc i la Paula. Uns indicis que no estan fonamentats en proves físiques. És una teoria deductiva sense proves materials que el vinculin amb les víctimes. I tampoc hi ha cap prova material que estableixi quin és l’escenari del crim. La investigació fixa un lloc perquè és on en Magentí diu que pescava, però en aquest lloc, que és la Rierica, no s’hi ha trobat res que ho indiqui.
S’acabarà resolent mai el crim?
Si ho pregunta als Mossos, li diran que està resolt. Ells han presentat en Magentí com l’autor. Per a mi, estar resolt vol dir que sigui nítid i clar qui ha mort la parella. Com es diu tècnicament, hi ha la veritat judicial i la veritat real, i de vegades coincideixen i de vegades no.
En aquest cas sembla fins i tot difícil arribar a una veritat judicial que declari culpable l’actual acusat.
Queda molt camí per recórrer, si aquest cas arriba a judici.
Però amb les proves actuals, hi ha cas per obrir judici?
En un dels altres grans casos que jo he viscut, que és el del segrest de la farmacèutica d’Olot Maria Àngels Feliu, semblava que tot quedaria allà sense clarificar i van passar set anys i va aparèixer el testimoni que va servir per estirar el fil fins a arribar a saber què havia passat. Fent el paral·lelisme amb aquest llibre, quan vam publicar Estampes del segrest d’Olot, explicàvem la història de la veïna que havia dit que havia vist el seu veí Toni Guirado, que era policia local d’Olot, vigilant la Maria Àngels Feliu. I això es publica molt abans de saber qui eren els segrestadors, i la senyora aquesta dada l’havia aportat molts pocs dies després del segrest. Però aquesta pista va quedar allà, abandonada. Si s’hagués seguit aquesta pista, quants dies de segrest s’hagués estalviat la Maria Àngels? Doncs pel que fa a aquest llibre, qui et diu que en el cas de Susqueda no hi hagi per aquí penjada una dada, algun element, algun fil per estirar?
En l’estat actual de la investigació policial i amb tot el que vostè explica, considera que encara hi ha algun fil per estirar?
Podria ser, però de moment no el sabem veure.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)