Entrevista

VINCENT BEVINS

PERIODISTA

“La guerra freda no va ser només entre els EUA i la Unió Soviètica”

Bevins presenta la investigació de la massacre contra persones d’esquerres a Indonèsia i en diferents punts del planeta amb el suport dels Estats Units

EL MÉTODO YAKARTA Editorial: Capitan Swing Pàgines: 402
ANÀLISI
“És el primer món, liderat pels Estats Units, buscant la manera de mantenir i de reforçar el rol de l’era del colonialisme”
INVESTIGACIÓ
“L’assassinat en massa de gent d’esquerres va ser una part més de la guerra freda. El mètode Jakarta es va exportar a altres països com Xile, Guatemala i el Salvador”
ELS FETS D’INDONÈSIA
“La veritat va quedar amagada perquè l’operació va ser un gran èxit per al govern dels Estats Units”
VERSIÓ
“La història que ens expliquem sobre la guerra freda, especialment als Estats Units, és que hi va haver una integració natural dels països del sud global en el nou ordre del capitalisme”

Vincent Bevins és un periodista nord-americà que ha dedicat els darrers anys de la seva vida professional a investigar un període molt concret: la guerra freda. La seva feina com a corresponsal el va portar a diferents llocs del planeta, però va ser a Indonèsia on va començar a investigar uns fets que li comportarien molts anys de feina: l’assassinat de més d’un milió de persones acusades de comunisme per part del règim militar amb el suport dels Estats Units. Després d’aquesta massacre, Indonèsia es va alienar sense protestar amb el bàndol d’Occident. Aquesta pràctica es va exportar a diferents llocs del món. Quin era l’objectiu? Evitar que països de l’anomenat tercer món caiguessin de la banda comunista. Bevins explica en aquesta entrevista a La República i en el llibre El método Yakarta, publicat per l’editorial Capitán Swing com aquestes pràctiques van acabar confegint un nou ordre mundial.

Què és el mètode Jakarta?
Són els assassinats en massa que es van produir en molts països contra la gent que eren d’esquerres o que eren sospitosos de ser d’esquerres durant la segona meitat del segle XX. La raó per la qual l’anomeno el mètode Jakarta és perquè el cas més important i més tràgic es va produir el 1965 i el 1966 a Indonèsia. L’assassinat en massa intencionat de persones d’esquerres o acusades de ser-ho, es va emprar en almenys vint-i-tres països durant la guerra freda. Això es va fer generalment per crear règims capitalistes autoritaris aliats amb les potències de l’Atlàntic Nord. Els militars, amb el suport actiu dels Estats Units, van matar aproximadament un milió de civils innocents, gent que no formava part de cap mena de revolució i que no era culpable de res. Aquestes massacres es van veure com una gran victòria per part dels EUA i per part de molts grups que, durant els anys següents, es van inspirar en aquests fets. És per això que la paraula Jakarta es va fer servir per anomenar el pla contra els països d’esquerres o com una amenaça en contra de l’esquerra. Ara mateix estic a Santiago de Xile i aquí, a les parets, escrivien la paraula Jakarta. Bé, hi escrivien: Jakarta viene o Jakarta se acerca. Això va ser durant el govern d’Unidad Popular, escollit democràticament, del socialista Salvador Allende.
Quins eren aquests moviments?
Escriure aquesta paraula a la paret, com aquí a Xile, era un missatge molt clar: et matarem com hem matat a la gent d’esquerres a Indonèsia. I era utilitzada per grups d’extrema dreta o per grups de militars. També per incipients règims militars o per règims militars més madurs que tenien la discussió de com afrontar el seu propi problema amb els dissidents. I s’usa com una part necessària de la consolidació d’una mena de règims autoritaris que van esdevenir molt comuns al el sud global durant la guerra freda.
Aquest episodi de la guerra freda és un dels més desconeguts?
Per la meva experiència –Indonèsia ara és el quart país més poblat del món i el més gran amb majoria musulmana–, crec que és un dels països menys compresos del món. Algunes de les explicacions per entendre aquestes llacunes és que aquesta operació va ser tot un èxit, va ser tan exitosa que la veritat va quedar amagada. No hi va haver un conflicte obert entre Occident i les forces locals. Ningú dels Estats Units hi va perdre la vida, a diferència dels milers que sí que van morir al Vietnam. El nou règim va poder fer servir el terror per establir un mena de monopoli de la veritat. Així que la veritat oficial a Indonèsia és encara que això no va passar i és així a causa del gran èxit que va suposar la matança programada i el règim de terror per tenir la població silenciada. És important recordar que a principis dels anys seixanta, els assessors en política exterior dels Estats Units van estar àmpliament d’acord que Indonèsia era molt més important que el Vietnam, però el Vietnam va generar moltes més notícies. Els països que no causen problemes als Estats Units no són notícia. Una altra de les raons per les quals és més difícil de parlar-ne és perquè el que va passar de veritat l’any 1965 a Indonèsia contradiu àmpliament la idea que nosaltres tenim de la guerra freda. És més fàcil no pensar-hi. És una història molt difícil de fer entendre en el pensament general d’Occident.
Per la violència?
Sí. La història que ens expliquem sobre el que va suposar la guerra freda, especialment als Estats Units, però també als països de l’Atlàntic Nord, és que hi va haver una integració natural dels països del sud global en el nou ordre del capitalisme. Els serveis d’intel·ligència reconeixen que si hi hagués hagut unes eleccions justes anys abans del 1965 a Indonèsia, el partit comunista les hauria guanyat. I només va ser a través d’una violència horrible que va ser integrada al sistema occidental. Això és molt comú, però contradiu àmpliament la nostra idea del que va ser la guerra freda i hi xoca amb molta força.
Els Estats Units van aconseguir el que volien a Indonèsia?
Si fem cas de les declaracions públiques i privades fetes per importants oficials nord-americans i altres veus occidentals, ells van creure que allò va ser un enorme èxit. Van dir molt alt i molt clar que havia estat un èxit per al projecte occidental i especialment per al projecte dels Estats Units. No només es va dir entre bastidors, sinó que també es va dir en articles a The New York Times i en altres publicacions. En un famós article que es va publicar a l’esmentat diari –A gleam of ligt in Asia (‘Una espurna de llum a Àsia’), un títol molt optimista– es veu que es va vendre com una gran victòria. No sabem qui va planejar realment aquests assassinats en massa ni quan ni a qui se li va acudir aquesta idea. El que sí que sabem és que l’exèrcit indonesi va rebre el suport del govern dels Estats Units i la propaganda del Regne Unit.
Aquest sistema no només es va fer servir a Indonèsia. En el seu llibre parla de més d’una vintena de països...
Sí, almenys es va fer servir en vint-i-tres països durant la guerra freda. Del primer que en vaig tenir notícia va ser de Guatemala, el 1954. També hi ha l’Iraq, el 1953, encara que després de la gran onada de violència del 1965 aquesta es va dirigir cap al Brasil i Xile i després cap a la l’Amèrica Central sota el nom d’operació Cóndor. El segon país més afectat pel mètode Jakarta va ser Guatemala.
I què va passar a Xile?
Després del cop d’estat del 1973, alguns grups d’extrema dreta van estendre el terror pels carrers. De manera molt tràgica, quan Pinochet va prendre el poder, el nou règim immediatament va matar milers de persones. El mètode Jakarta va arribar a Xile. Al Brasil també hi ha documents amb aquest nom. Al final dels setanta, molts dels països de l’Amèrica del Sud estaven governats per règims dictatorials radicalment anticomunistes que feien servir els assassinats en massa en contra de les persones d’esquerres per consolidar el seu poder. Durant els anys vuitanta, quan l’Amèrica Central es converteix en un problema per a Washington i per a altres moviments anticomunistes d’arreu del món, comencen a arribar advertiments, per exemple, la repressió al Salvador va ser una de les més brutals i també a Guatemala. La principal part de la història passa a l’Amèrica Central, a l’Amèrica del Sud i al sud-est d’Àsia. El mètode, però, també es va implantar a l’Iraq, al Sudan...
La política exterior americana segueix aquest camí avui dia? Es fa servir el mateix sistema per controlar països que consideren que són un perill?
Es fa servir el mateix sistema, però no és el mateix camí. A hores d’ara no hi ha el mateix ordre mundial, ni les mateixes eines que es van fer servir durant la guerra freda. Els Estats Units segueixen existint, més o menys, de la mateixa manera i tenen pràcticament els mateixos objectius polítics que tenien durant aquell període, és a dir fomentar el seu poder al món i també fer del món un lloc més segur per als seus inversors i els d’Occident. Quan la guerra freda es va acabar, el govern dels Estats Units no va llançar per la borda tot el que havien après, per exemple com controlar els països del sud global.
I quins procediments feia servir?
Els assassinats intencionats en massa de civils normalment no van ser la primera opció, sinó que primerament intentaven una intervenció financera, i quan la guerra freda es va acabar crec que els Estats Units van optar per les sancions econòmiques, que és un mètode molt comú. És cert que estem veient un decreixement relatiu del poder dels Estats Units si ho comparem amb als anys noranta o a principis del segle XXI. Ja no estem en aquella època, els dies del Cowboy, com ho van ser els anys cinquanta i seixanta.
Creu que el què està passant aquests dies amb el conflicte obert entre Ucraïna i Rússia és una herència de la guerra freda?
El que està passant a Ucraïna és el resultat parcial del que va passar a la Unió Soviètica. És el resultat de maniobres geopolítiques des de la dissolució de la Unió Soviètica i de llargues dinàmiques sobre les polítiques de seguretat d’Europa. M’agradaria fer la distinció que la guerra freda entre el primer i el segon món va ser força diferent del conflicte entre el primer i el tercer món. Sovint, als Estats Units, la història de la guerra freda s’explica amb la confrontació entre el primer i el segon món. La confrontació entre Washington i Moscou. I això no és ben bé veritat, perquè aquestes confrontacions van ser relatives si mires llocs com Hongria o Polònia. Però si et posen unes altres ulleres, fas un pas enrere i deixes de banda la mirada eurocèntrica hi va haver més gent involucrada en el conflicte entre el primer i el tercer món, i molt sovint aquest conflicte no depenia del conflicte entre el primer i el segon món. No importava gaire què estava passant entre els EUA i la Unió Soviètica. La guerra freda va ser més una lluita per les noves dinàmiques colonials al sud global.
Creu que els Estats Units no han deixat evolucionar els països del tercer món? Aquest és un dels seus objectius?
Penso que és difícil parlar d’objectius, però sí que podem parlar de resultats. I podem parlar de les conseqüències de segons quines pràctiques, de segons quines relacions polítiques que van esdevenir hegemòniques durant la segona meitat del segle XX. El resultat és que cap país dels vint-i-cinc més poblats del planeta s’ha mogut del tercer al primer món en els darrers setanta anys. Només Corea del Sud, que ha gaudit d’unes molt bones relacions amb els països occidentals des de l’inici de la guerra freda. El que no veiem és que altres països s’estiguin posant al dia, amb l’excepció de la Xina. Com a americà entenc el que pensen els americans i som naïfs i innocents i creiem en la puresa de les coses que fem, i crec que els americans van pensar que el que s’estava fent durant la guerra freda era per a bé, però també crec que si mires les conseqüències d’aquestes polítiques també es veu que es va aturar el desenvolupament d’aquests països. Van confondre intencionadament una revolució liberal amb una revolució comunista. I sovint es van afavorir els poders colonials. La conseqüència de totes aquestes accions és la creació d’una arquitectura global de normes i càstigs que impossibilita de manera molt clara el desenvolupament. Al final és el primer món, liderat pels Estats Units, buscant la manera de mantenir i de reforçar el rol que va agafar forma en l’era del colonialisme i l’imperialisme.
En un fragment del llibre vostè explica el cas de l’illa de Bali, un lloc paradisíac on es van produir matances i que ara s’ha convertit en destí turístic. I també fa referència a les diferències econòmiques que hi ha entre els turistes estirats a les hamaques i els treballadors dels complexos turístics. Per què es fixa en aquesta situació?
Sí, és dur. Vivim en un món global i quan vius el teu dia a dia a Los Angeles, a Santiago, a Barcelona no t’atures a pensar-hi. Econòmicament vivim en un sistema global, i el país on has nascut és el màxim indicador de com serà la teva vida. No té res a veure amb si treballes dur, ni en com ets d’intel·ligent. Depèn d’on has nascut en aquest sistema global. Un lloc com Bali n’és un gran exemple. Si un alien arribés a la Terra, aterrés a Bali i anés pels carrers arribaria a la conclusió que hi ha una diferència racial al planeta Terra. Que la gent blanca mana, que té més diners... però aquesta dinàmica de neocolonialisme global no t’apareix si vius, per exemple, en una urbanització de Texas o a Munic, o aquí potser una mica més perquè a Europa hi ha hagut més onades d’immigració. Tendim a ignorar aquesta realitat, o quan apareix intentem mirar cap a una altra banda, o pensem que és natural. Evidentment, però, no ho és. No hi ha res de natural en el fet que una persona que ha nascut a Europa o als Estats Units tingui molts més avantatges en salut, en coses materials, que una persona que hagi nascut a l’Àfrica o al sud-est asiàtic.
Explica el cas de la Francesca, una senyora d’Indonèsia, ara ja gran, que viu totalment desemparada perquè la gent, després de tant de temps, li continua fent el buit pel seu passat a la presó, acusada de comunista. Com s’explica aquesta situació?
El contrast amb un país com Xile, per exemple, és molt cridaner. Encara que aquesta història no està totalment enterrada, allà hi ha hagut una mena de procés nacional de reconciliació. Els crims han estat reconeguts i també s’ha reconegut que va ser un error que allò passés i que les víctimes no eren culpables de res. Res de tot això ha passat a Indonèsia. Les polítiques oficials del país el que expliquen és que els comunistes eren dolents i que es van merèixer tot els que els va passar. I bé, que tampoc els van passar tantes coses dolentes. Aquesta gran mentida encara és dominant a Indonèsia i provoca molt de patiment a les persones que ho van patir i als familiars i amics de les víctimes.
Vostè és nord-americà i el que explica és revelador sobre el sistema que van utilitzar els Estats Units per controlar altres països. Com ha estat rebut el seu llibre?
És bastant difícil d’explicar, però m’he trobat que el llibre ha tingut una molt bona acollida.

una recerca a través de dotze països

Vicent Bevins (Huntington Beach, Califòrnia, 1984) és un periodista nord-americà que ha treballat en diversos mitjans de comunicació. L’any 2017 va començar la seva feina com a corresponsal a The Washington Post al sud-est asiàtic, a Indonèsia. Durant aquest temps va començar a investigar els assassinats en massa que es van produir en aquell país asiàtic durant els anys 1965 i 1966. Per dur a terme aquest llibre, ha entrevistat centenars de testimonis. “És una de les parts més difícils de la feina, perquè t’has de guanyar la confiança de la gent. Que entenguin per què t’interessa la seva història i per què la vols explicar”, assegura el periodista. En aquest treball també s’ha hagut de submergir en documents que s’han desclassificat recentment. Bevins presenta un llibre que és un assaig polític, però que compta amb la participació de molts testimonis que donen força a un relat d’un capítol de la guerra freda que és força desconegut. El mètode Jakarta explica les matances que es va perpetrar en diferents punts del planeta, sobretot en països del tercer món, i que van ser fonamentals per la victòria nord-americana en el nou ordre mundial.

“el país on has nascut és el màxim indicador de com serà la teva vida”

Bevins explica durant l’entrevista les diferències entre els països del món. “El país on has nascut és el màxim indicador de com serà la teva vida. No té res a veure amb si treballes molt, com ets d’intel·ligent... Depèn d’on has nascut en aquest sistema global.

El primer món és l’Atlàntic Nord, el Japó i Austràlia. Tots els països que havien participat en l’imperialisme d’una manera o d’una altra a mesura que acumulaven una gran riquesa. El segon món és el que va ser liderat per Moscou, els països que formaven part de la Unió Soviètica o que d’alguna manera havien estat alliberats i conquerits per l’Exèrcit Roig durant la Segona Guerra Mundial. I després hi ha el tercer món, que és la resta.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)